Onanisme mental

Una de les paradoxes de Murphy és que la llei de Murphy no la va escriure ell, sinó un que es deia com ell. En uns moments que les irregularitats i els casos de corrupció embruten l’ambient mentre la crisi colpeja la societat i la desafecció cap a la classe política augmenta, i ara que sembla que tots els partits polítics volem anar en una mateixa direcció per redreçar la situació i recuperar el respecte dels ciutadans amb iniciatives pel retrobament de la política i dels ciutadans, ens trobem amb un plantejament molt insòlit: els socialistes extremenys es gasten 14.000 euros en una campanya per ensenyar els joves a masturbar-se.

En un altre moment semblaria una broma poca solta – així m’ho creia-, però ara és un despropòsit inaudit, un monument al mal gust, a la insensibilitat i a la invasió de la privacitat. L’atur se’ns menja i hi ha polítics que malbaraten recursos en tríptics per ensenyar el nostre jovent a masturbar-se. La capacitat d’intromissió d’alguns pseudoprogres en la vida privada és perillosament i perversament infinita.

Desprès de llegir aquestes paraules, hi haurà qui em qualificarà de retrograda, o amb un altre qualificatiu que pels pijoprogres serveixen igual per definir un sac de plors com un barret de rialles. Tant s’hi val, la campanya i els seus autors es qualifiquen (i desqualifiquen) per si sols. Em sap greu aquest soroll absurd, buit i miserable que vol distreure i tapar els problemes reals, els que amoïnen a la gent, als quals hem de donar resposta des de la política.

Què ens demanen els joves? Els joves el que volen és feina, una educació de qualitat i en llibertat, desitgen conviure en famílies estructurades on els pares treballin tots dos si és això el que volen. Esperen que la societat els ajudi a independitzar-se, a trobar un pis per viure en llibertat i en independència i volen sentir-se útils com a persones individuals i com a membres de la societat, en la qual hi participen

Tenim massa coses a fer com per perdre el temps en propostes onanistes. És una campanya que, a més es fa, amb diners públics. Em permetran que digui – encara que m’acusin de demagoga- que aquests diners farien molta més falta a qualsevol dels milions d’aturats que avui tenim. O per finançar algun projecte emprenedor.  Finalment vull fer constar que mentre hi hagi un sol polític que permeti disbarats com aquest de “el placer està en tus manos” (o d’altres de semblants) que ara promouen els socialistes extremenys la desafecció serà inevitable com ho serà que hi hagi gent que no prengui seriosament els seus polítics. Un altre exemple que genera desafecció: 4 mil pisos públics buits mentre hi ha gent que els necessita. Així no arreglarem res. Menys paraules i més fets.

78 anys i un mateix compromís

Dissabte celebrem que Unió Democràtica de Catalunya acompleix 78 anys. Donen per molt 78 anys. Hem vist canvis de règims, guerres fratricides, persecucions per les nostres idees, afusellaments per discrepar dels altres, el retorn de la democràcia, el desencís per no aconseguir tot el que voldríem, i una llarga llista de fets, bons i dolents, que han acompanyat la vida del nostre partit.

78 anys, serien molts anys sense uns fonaments sòlids. Han caigut governs i hi ha hagut partits que fa dècades eren majoritaris i que semblaven invencibles i que avui només podem trobar en els llibres de història. Però hi ha coses que el temps no canvia. La gent d’Unió d’avui continua creient en els mateixos valors dels fundadors. Seguim creient que la responsabilitat, el treball, el rigor, la disciplina, la solidaritat son eines indispensables per la construcció d’una societat més justa i més prospera. Avui, com fa 78 anys, estem convençuts de la necessitat dels valors cristians i humanistes com a eines que ens donen solidesa.

El catalanisme polític no es pot entendre sense ser respectuosos amb la nostra història. Ignorar-la és voler desarrelar les nostres essències i els valors que defensa Unió són els valors que han conformat Catalunya. La centralitat que proposem des de Unió Democràtica és la mateixa que ha fet créixer Catalunya, fins i tot en les èpoques més difícils i més fosques de la seva història. Es basa en una actitud que fonamenta la seva acció política en el diàleg, la moderació, el sentit comú i la responsabilitat

Sé que avui el desencís i la desafecció són presents en bona part de la nostra societat, però hem de superar el desànim. De la mateixa manera que la mala acció d’una persona no ens pot fer renegar del col·lectiu, la mala actuació d’un polític no ens pot fer abominar de la política. No seria just ni raonable. I tampoc no seria just ni raonable que ens quedéssim creuats de braços i no féssim res. Quan la mala praxi d’uns pocs fa trontollar el sistema nosaltres ens hem de reafirmar en els valors que ens donen solidesa: al partit, com a partit, i al país, com a país.

En 78 anys hem tingut prou temps per cometre errors, per tenir encerts i, sobretot, per consolidar la certesa que l’ideari que va impulsar la fundació del nostre partit no ha envellit i serveix avui com ho va fer ahir i com servirà demà.

78 anys serien molts anys per mantenir una utopia, però són només la suma del dia a dia quan el que és vol és servir a les persones amb mesures a mida de les persones. Aquest ha estat sempre el nostre objectiu: estar al servei dels homes i de les dones del país, vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin. El que ens mou és el bé comú. Per arribar-hi, 78 anys només ens han deixat la saviesa que cal treballar el dia a dia, cada dia per aconseguir-ho.

La corrupció no ens envaeix, però ens embruta

Estem consternats. El cas Millet a l’Orfeó i el cas de presumpta corrupció urbanística a Santa Coloma de Gramenet deixa tocada la societat civil i la classe política. Ara, malgrat el que es digui i el que ara pot semblar a alguns, la corrupció i la delinqüència no són la moneda comuna de la nostra societat. No accepto -de cap manera ho puc acceptar- que es digui que tots els polítics som iguals, perquè no ho som. I tampoc no es pot condemnar mai la globalitat d’un col·lectiu pels fets d’alguns dels seus membres.

Bartomeu Muñoz

Defenso amb veu alta que la immensa majoria dels polítics que ens dediquem a la ‘res publica’. Ho fem amb esperit de servei a la comunitat. Les excepcions subratllen que cal millorar els mecanismes de control quan es demostren insuficients. No farem cap bé a les institucions si embrutem sistemàticament l’adversari per treure profit polític dels corruptes. Només generarem més desafecció, més desconfiança i un creixent allunyament dels ciutadans cap a les institucions. Hem de deixar actuar a la Justícia i hem de pressuposar la innocència de tothom, tal com marquen els principis de l’estat de dret. No és tracta de voler amagar malifetes i presumptes delictes, sinó d’acomplir la llei i deixar que la Justícia -i no els telenotícies- jutgi i dicti sentència.

La nostra civilització ha crescut amb aquests principis com el de la presumpció d’innocència per garantir el dret de les persones a la igualtat, a la llibertat i a la justícia dins d’un marc de convivència. Aquesta civilització occidental té unes arrels precises i inequívoques en el cristianisme i faríem bé de no oblidar-ho. Voler ignorar-ho com ha fet el Consell Escolar de Catalunya en proposar canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera només pot venir de la ignorància i d’un fonamentalisme laïcista tan perillós com el fonamentalisme religiós. Els dos ignoren qui no pensa com ells quan no els persegueixen acarnissadament. La radicalitat és perillosa i apropa els extrems de manera singular.

Des de CiU ja vam presentar una proposta parlamentària per tal d’evitar aquest despropòsit de foragitar el fet religiós de la societat. Com a mínim aquest error greu ha tingut ràpida contesta per part del conseller Maragall. Una rapidesa i una posició que malgrat ser obvia i de sentit comú vull felicitar-li personalment.

Zapatero, un capità sense rumb

De vegades s’acusa els polítics de maniqueistes perquè sembla que no siguem capaços de trobar res de ben fet en la feina dels nostres adversaris. És evident que no és aquest el cas en el nostre rebuig frontal als pressupostos que presenta el govern que presideix Rodríguez Zapatero, un capità sense rumb.

Des de ja fa temps venim denunciant que no serveixen per afrontar la crisi, que apujar impostos és justament el contrari del que cal i que persegueixen només la política del subsidi, en lloc d’incidir en la creació de llocs de treball.

Foto: Suplement Negocios de El País

Val a dir que no només nosaltres estem convençuts del greu error del govern Zapatero de presentar aquests pressupostos. Edward Prescott i Eric Maskin, premis Nobel d’Economia 2004 i 2007 respectivament, al ser preguntats sobre la política econòmica del govern espanyol, no han dubtat a afirmar que Zapatero fa justament el contrari del que cal. No crec que els socialistes titllin els dos savis d’antipatriotes o de només buscar la crítica per la crítica. Els dos coincideixen que apujar impostos no farà més que deprimir l’economia i que el que cal és dedicar el gruix dels recursos que es tinguin en afavorir la creació de nous llocs de treball en lloc de primar el pagar per no tenir feina.

És evident que cal donar cobertura econòmica a la gent que ha perdut la feina, però més evident encara és que el millor que podem fer per es aconseguir generar ocupació i facilitar que recuperin el lloc de treball. Aquest ha de ser l’objectiu primer del govern, i no ho és. Les mesures que està emprant Zapatero només faran que sortim més tard i més debilitats de la crisi, quan el països del nostre entorn comencen a veure la fi del túnel.

Zapatero i el seu govern està deprimint tant la macroeconomia com l’economia familiar en un moment de depressió, i això ens aboca a un futur més incert. Cal canviar l’orientació dels pressupostos -no per motius partidistes ni de model social o econòmic-, sinó per obrir una porta a l’esperança i sobretot per posar una mica de sentit comú a una situació delicada i difícil. I si el capità continua sense trobar el rumb, caldrà posar-ne un altre.

Catalans, el tripartit ens discrimina

No em va sorprendre la negativa del tripartit de suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no vol dir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Els catalans som els ciutadans que paguem més per aquest concepte, i no una mica més, sinó considerablement més. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.

Des de CiU vam proposar la reducció gradual d’aquest impost fins la seva total desaparició d’aquí quatre anys. La resposta tripartitària va ser un no rotund, encara que cada un dels socis va donar diferents motius. El PSC al·lega que no és pot prescindir de l’impost ja que les finances de la Generalitat se’n ressentirien excessivament. I això ho diu quan altres comunitats ja l’han suprimit completament. I d’Esquerra ja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid li surt cara i vota a favor de suprimir aquest impost i al Parlament li surt creu i nega el que allà donava. Quina mala sort tenim els catalans que la creu d’Esquerra ens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la seva pseudoreforma d’aquest impost veureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quan vulguin. Bonica forma de governar!

Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sense subterfugis: els hereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i tot quan et mors.

Resulta més sorprenent quan a principis d’estiu el tripartit s’omplia la boca lloant l’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Ja s’ha acabat el peix al cove. Ja s’han acabat els problemes financers de la nostra administració’, exclamaven.

Dons no. Des de CiU ja vam dir que no era bo l’acord perquè, no compleix l’Estatut. No ho era i no ho és. El que altres comunitats ja no paguen, -l’heretar-, a Catalunya ho seguirem pagant per voluntat expressa del tripartit. D’això se’n diu estar discriminat. Malament que ho facin els de fora, però que ho facin els de casa clama al cel!

Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’una decepció, malgrat sigui tan injusta i arbitrària com aquesta.

Publicat a l’E-Notícies

La guerra del futbol i la mala gestió de la CCMA

Avui he retret a Rosa Cullell, directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), la seva mala gestió en la polèmica de la guerra del futbol i he lamentat que hores d’ara no s’aclareixi qui haurà de fer-se càrrec de la indemnització. Cal recordar que un jutjat de Barcelona va embargar els comptes d’Audiovisual Sport com a compliment d’una sentència que obliga a pagar 30 milions d’euros al FC Barcelona en concepte de drets d’imatge. L’embargament també va recaure sobre els comptes de Televisió de Catalunya (TVC) ja que ostenta el 20% d’Audiovisual Sport.

Teòricament TVC hauria de fer-se càrrec del seu percentatge (20%) en la indemnització, és a dir, hauria de pagar 6 milions d’euros. Però en la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals del Parlament, cap membre de la Corporació ha aclarit qui es farà càrrec d’aquesta indemnització. Ens preguntem d’on sortiran aquests 6 milions d’euros.

Celebro que la guerra del futbol hagi acabat però la imatge que TVC ha donat és lamentable. És evident que no ho hem gestionat bé, i que la imatge que ha sortit als mitjans, després de fer-se públic que s’embargarien els comptes, no ha estat positiva. No és la imatge més apropiada i no n’estaria orgullosa.

D’altra banda, és exagerada la manca de pluralisme que hi ha en l’actualitat en els mitjans de comunicació de la CCMA i, per posar un exemple, el cap de setmana de l’11 i el 12 de juliol, TV3 va fer una cobertura de la informació sobre l’aprovació de l’acord de finançament molt partidista. TV3 va fer un bloc de 18 minuts on es justificava el vot positiu a l’acord de finançament. En canvi, la cobertura que es va fer als partits de l’oposició va ser mínima. Nosaltres apostem per la informació de rigor. I aquesta no ho va ser. Tot el contrari. Va ser una informació molt partidista.

No són informes, són bajanades

Quan escric aquest article, ahir a les deu de la nit, sé que quan surti publicat gairebé amb tota seguretat haurà quedat desfasat perquè potser la publicació de noves notícies sobre nous e inversemblants informes encarregats pel tripartit hauran sortit a la llum. No sé si seran noves notes narcisistes i megalòmanes de qualsevol conseller preocupat per la imatge que d’ell dóna Polònia o nous estudis prodigiosos i inusualment sintètics que amb un foli tenen prou per debatre sobre el sexe dels àngels, o qualsevol altre bajanada, i conclouen amb un “crec que no em deixo res”.

Tampoc no sé si em trobaré amb la sorpresa que el preu del foli d’informe hagi pujat d’un dia per un altre, com ho feia la inflació argentina en qüestió d’hores. Desconec si quan llegiu aquest article, els 2.000 euros per foli pagats en ocasions ja hauran estat superats per qualsevol de les conselleries tripartidàries. No calculo a quan surt la paraula escrita perquè no m’agafin esgarrifances.

No sé quin disbarat informatiu sobre informes barroers, mal endreçats, inútils, arbitraris i poca soltes encarregats pel govern tripartit em trobaré avui mentre esmorzo, dino o sopo. Se m’acudeix un sobre les diferències i semblances entre un gos i una lleona i sobre com justificar la despesa que s’ha fet per matar l’animal. Són un escarni per a la institució de la Generalitat. Indignen una societat que ho passa molt malament per la crisi econòmica amb un govern que no té cap proposta, acció i política per combatre-la i per donar resposta a les preocupacions dels milers de catalans que han perdut la feina.

No sé què em trobaré avui, però sí sé que m’agradaria trobar una disculpa dels polítics que malbaraten els diners públics. Són els mateixos que minimitzen avui la transcendència d’uns informes inútils i plagiats i que en el passat van martiritzar un excàrrec de la conselleria de Treball de CiU i que en van fer un judici polític paral·lel. Espero que la justícia sigui igual per a tothom. Estem farts de tanta frivolitat, de tanta incompetència, de tanta insensibilitat. Em preocupen la desafecció, la pèrdua de credibilitat de les institucions, el desprestigi de la causa política. Per això em cansa tant el tripartit i les seves bajanades. I atenció, és segur que em deixo alguna cosa.

Catalunya com a ambició

Aquesta setmana al Parlament té lloc el debat de política general. No és poca cosa analitzar i aportar diferents punts de vista per afrontar la greu crisi econòmica que patim. No és poca cosa, encara que sembli que per algú les coses ja estan be tal com estan i l’única proposta que tenen és oferir una tercera tassa de tripartit, una tercera ració d’un brou tan indigest com poc substanciós per a Catalunya. Es poden fer moltes lectures de les dues legislatures del tripartit, però n’hi a una d’incontestable. En els darrers anys Catalunya ha perdut pes polític i econòmic i capacitat de lideratge. Només per aquest fet és fa necessari un canvi en la manera de dirigir el país.

També per això, no vull fer un recull del que s’ha fet malament, sinó del que cal fer, del que vull per al meu país.Ahir ho va deixar ben clar el líder de CiU, Artur Mas, al Parlament, però paga la pena insistir-hi.

Vull una Catalunya que lideri la recuperació econòmica, però també la dels models i valors que s’han perdut, i un país que no estigui ofegat per les insuficients infraestructures. I vull fer-ho amb el conjunt de les forces polítiques catalanes que creuen en el progrés econòmic com a eina per a una societat més rica i més justa. CiU ha demostrat que és capaç de donar suport a qualsevol llei si és bona per a Catalunya. Ho vam fer amb la llei d’educació i ho farem amb el pacte d’infraestructures, la reforma laboral, la reforma fiscal, les polítiques energètiques o en qualsevol àmbit que faciliti una major competitivitat i, per tant, una major capacitat de creació de riquesa i de llocs de treball.

Vull un país que recuperi l’orgull de ser capdavanter en la economia, en la cultura i en la defensa dels valors propis i que faciliti la feina als emprenedors, veritables motors de Catalunya al llarg de la història. Vull un país que fugi de l’èxit fàcil i dels diners guanyats sense esforç. Crec en el sacrifici, en el treball, en l’estalvi, en el respecte, en la disciplina, en la imaginació…

Que ningú no s’equivoqui. És perquè vull i volem tot això que ara estenem la mà per oferir la nostra col·laboració al actual govern de la Generalitat per afrontar aquests canvis necessaris, encara que tinguin un cost electoral- just el que el govern del tripartit vol evitar i per això no gossa en dur-los endavant

Crec, estic convençuda, que el meu país necessita aquests canvis per sortir més ràpidament de la crisi. No en tingueu dubte. Ho faré malgrat que fer-ho signifiqui un desgast electoral. Cal prendre decisions encara que siguin costoses i difícils. Catalunya ho necessita. No fa falta cap altre motiu. No puc concebre la política sinó és per fer una Catalunya més rica, més plena, més triomfant. És la meva única ambició. No en podria tenir una altra de més gran.

El cambio empieza hoy

Artículo publicado en El Mundo. 27 de septiembre 2009

Septiembre ha traído el inicio de un nuevo curso político y el resultado no puede ser más desesperanzador. Las economías de nuestro entorno empiezan a ver signos de recuperación mientras la española y la catalana siguen hundiéndose en una larga agonía que se visualiza en el incesante goteo de parados, de EREs, de destrucción de empleo. La situación, ya de por si dramática, se convierte en catastrófica con las medidas que propone el gobierno.

Es incomprensible que se recurra a la subida de impuestos como tabla de salvación. No se entiende, no tiene sentido. Una subida de impuestos implica menor ahorro, menor capacidad adquisitiva de las familias, menor posibilidad inversora, menor consumo. En definitiva, menor capacidad para generar riqueza y por tanto menos posibilidad de crear empleo.

La situación económica, repito, es muy preocupante por la crisis global pero aún resulta más inquietante al constatar que las medidas tomadas por Zapatero y su gobierno han ido y siguen yendo en la dirección equivocada. El gobierno español ha hecho y hace justo lo contrario de lo que han hecho los ejecutivos que están logrando sacar a sus países de la crisis.

No es de extrañar las pesimistas previsiones que los expertos económicos europeos auguran para España. Zapatero ha actuado poco, tarde y mal. Ha dilapidado los beneficios de los años de bonanza económica y ha disparado el endeudamiento del país con un gasto público desbocado. Es evidente que hay que facilitar ayudas sociales a quienes han perdido su trabajo, pero también lo es que hay que adoptar todas las medidas posibles para facilitar la creación de empleo. Sólo con el gasto por el gasto, tal como predica Zapatero, estamos condenados a perpetuarnos en la crisis.

Con estas premisas, ahora desde el gobierno se nos plantea a CiU si apoyaremos los presupuestos generales del Estado para el 2010. La respuesta sólo puede ser que no si las cuentas se basan en una subida de impuestos a las clases medias y trabajadoras tal como ha anunciado el gobierno. Es evidente que no podemos apoyar unas medidas que sólo nos llevarán a un mayor desastre. En cualquier caso, esperaremos a conocer con detalle las cuentas del gobierno para el próximo año para manifestar nuestra posición definitiva. Pero con lo anunciado hasta ahora por los responsables económicos del gobierno, desde CiU presentaremos una enmienda a la totalidad.

Pero, además de la incapacidad socialista para hacer frente a la crisis, septiembre nos ha traído otras noticias que merecen ser tomadas en consideración. No puedo ignorar la consulta de Arenys de Munt sobre la independencia de Catalunya. Debo recordar que tanto Unió Democràtica de como Convergència Democràtica se han manifestado siempre, y así lo reflejan sus estatutos, defensores del derecho a la autodeterminación, como derecho irrenunciable del pueblo de Catalunya. También quiero dejar claro que desde Unió no promoveremos consultas como la efectuada en Arenys de Munt, pero que respetaremos la autonomía de nuestros grupos municipales, así como las iniciativas que pueda tomar la sociedad civil.

En cualquier caso, en Unió creemos que el problema inmediato de nuestra sociedad es el de una situación económica que conduce a la desesperación de miles y miles de familias que ven como uno o más de sus miembros se encuentran en el paro sin una solución a corto plazo.

Mejorar esta situación focalizará la mayor parte de los esfuerzos de CiU en este curso político que ahora ha empezado y que estoy convencida finalizará el próximo año con la evidencia de que la hora del cambio ha llegado a Catalunya. Un cambio necesario para devolver la confianza a nuestro país, para enderezar la deriva económica a la que nos han conducido los socialistas (tanto en el gobierno de Madrid como en el de la Generalitat) y para recuperar el orgullo nacional que ha dilapidado el tripartito. Este el mensaje que hoy puedo ofrecer: Catalunya recuperará su orgullo, su poder económico y su capacidad de liderazgo en poco más de doce meses. La experiencia de los tripartitos nos ha empobrecido, nos han ridiculizado y nos han empequeñecido. Ha llegado el momento de decir basta y de empezar a trabajar todos juntos para recuperar el tiempo perdido. Ustedes tienen la palabra.

Continua el peatge de la mort

Dimarts el Congres de Diputats va rebutjar per només sis vots la nostra proposta d’eliminar el impost de successions. Malgrat el resultat, haig de felicitar la defensa que va fer Josep Sánchez Llibre de la posició de CiU. Va estar especialment brillant quan es va referir a aquesta forma de penalitzar les famílies amb un autèntic peatge sobre la mort i com la ‘mordida’ que han de pagar els hereus pel traspàs d’un familiar.

I ha estat una llàstima l’absència d’alguns diputats del PP que potser haurien pogut capgirar el resultat de la votació o almenys haurien demostrat que l’impost de successions es manté per un parell de vots. En qualsevol cas, estem esperançats que aconseguirem eliminar aquest impost en el Parlament de Catalunya. Si Esquerra vota aquí tal com ho ha fet a Madrid, la proposta de CiU sortirà endavant i els catalans no haurem de pagar –i, per tant, penalitzar- l’esforç i l’estalvi de qui ha volgut deixar part dels seus guanys en vida als seus successors.

Estic convençuda que més aviat que tard guanyarà la nostra tesi i els catalans deixarem de pagar més que a la resta de l’Estat. Perquè ja n’hi ha prou que paguem més, fins i tot, per morir-nos. És qüestió de temps, però esteu segurs que no ens aturarem fins a aconseguir-ho. Les normes injustes sempre acaben caient i el impost de successions és una més, d’aquests normes injustes, que ofeguen el nostre país i les nostres famílies.

Temps de volar, no d’ofegar

El ple sobre la crisi econòmica i la posició de Rodríguez Zapatero per afrontar-la m’ha provocat perplexitat, preocupació i sobretot malestar en constatar que la recepta del president espanyol ensorrarà més l’economia del país i ofegarà qui té capacitat i possibilitat d’actuar com a motor de la recuperació: les pimes i els autònoms.

Quan Zapatero es referma en la pujada d’impostos com a solució a tots els mals condemna els sectors productius i escanya les economies familiars perquè, per molt que es vulgui fer demagògia afirmant que l’augment afectarà principalment les rendes més altes, la realitat demostra que seran les rendes més baixes i les mitjanes les que es veuran més afectades. Les conseqüències d’aquest error deprimiran encara més el mercat de l’habitatge i castigaran l’estalvi.

Ara, el que toca, com proposa Convergència i Unió i com va defensar ahir al Congrés Josep A. Duran Lleida, és abaixar els impostos per afavorir la creació de llocs de treball. Cal ajudar les pimes abaixant el impost de societats. Cal eliminar el impost de successions i cal abaratir temporalment les cotitzacions socials de les pimes, perquè són les que poden generar nous llocs de treball. És a dir, és temps d’ajudar fiscalment el teixit productiu del país i en cap cas, d’ofegar fiscalment els ciutadans.

Zapatero continua errant en la diagnosi i en les mesures per afrontar la crisi. Això ha col·locat Espanya a la cua d’Europa. Quan ja hi ha economies de la UE que comencen a veure la llum, nosaltres seguim a les fosques i sense un pla coherent que ens dugui a bon port. En moments difícils calen un pla d’actuació, i capacitat de lideratge per dur-lo a terme. Amb el govern Zapatero, no es té ni una cosa ni l’altra i, per tant, ens aboca a un futur més incert.

Els ajuts socials, essent necessaris, no poden ser l’única acció de govern. És imprescindible abocar bona part de l’esforç inversor de les administracions cap el mercat productiu i laboral. També és fa imprescindible el diàleg social. Zapatero ha fet justament el contrari. S’ha de rectificar: el país i els ciutadans ho necessiten. Les receptes que han funcionat a les economies que comencen a sortir de la crisi també ho farien aquí, però passen per reduccions fiscals, flexibilitat del mercat laboral, austeritat en la despesa pública i increment inversor, sense oblidar els ajuts justos i necessaris a les persones que han perdut la seva feina.

Si el govern empren mesures en aquesta direcció, CiU li podrà fer costat. Si s’entesta en apujar impostos, ens tindrà en una oposició frontal. Ja n’hi a prou de populisme, de demagògia i d’amagar el cap sota l’ala. El temps de fer l’estruç ha passat. És hora d’aixecar el vol.

Article publicat a l’E-Notícies el 10 de setembre de 2009

Enganyats i a pagar el beure!

Quan el president de la Generalitat va comparèixer abans d’ahir en roda de premsa sabia perfectament que a l’endemà les dades de l’atur farien una altra rebolcada al seu govern i al de l’Estat. Per això va dir que la seva prioritat era lluitar contra la crisi. Justament el que des fa molt temps reclama Unió i CiU als dos governs,i malauradament sense cap èxit. Ara ho veu? Una mica tard, no?

Ahir els que salven el govern Zapatero a Madrid, és a dir ERC i ICV, van treure pit i van remarcar que han aconseguit ampliar retroactivament les ajudes del govern per als aturats des del primer de gener. Mesura social però arbitrària, improvisada i poc endreçada i també injusta, i si no que li expliquin a qui va acabar l’atur el 31 de desembre. Això no és governar, sinó fer d’ONG –i que s’entengui bé que valoro moltíssim la important tasca de les organitzacions no governamentals.

El govern de l’Estat opta per repartir ajudes i per incrementar el dèficit perillosament en lloc de fer polítiques que creïn ocupació i que premiïn les empreses i els autònoms que mantenen els seus llocs de treball, i que a més tenen capacitats de crear-ne. És a dir en lloc de donar eines per superar la crisi, només dóna ajudes –i no les critiquem perquè son necessàries-, o dit en altres paraules en lloc de la canya, dóna el peix.

El president Montilla també va lloar l’acord de finançament, és a dir va lloar un dels incompliments de l’Estatut. Demostra un cop més la submissió al PSOE del seu govern i de les formacions polítiques PSC, ERC i ICV, que farà difícil pagar els serveis que necessiten els catalans. Una altra vegada, primer Zapatero i l’estabilitat dels governs de l’Estat i del tripartit abans que Catalunya i els seus interessos. I com si no fos ridícul, la vicepresidenta Salgado diu que, com que la Generalitat no ha ingressat prou diners, n’haurà de tornar part dels que ha rebut. És a dir, enganyats i, a més, hem de pagar el beure.

Porca misèria!, diuen. Som el país de la UE que té més atur i ja ningú no dubta que, mentre els altres se’n surtin, nosaltres continuarem arrossegant la crisi. I per acabar-ho d’arrodonir, hem de suportar les trifulgues internes del tripartit, la seva manca de planificació i la seva mala gestió. Continuarem perdent oportunitats de país per la seva incapacitat d’afrontar la crisi. Les tres forces que donen suport al govern ja pensen en les eleccions catalanes i treballen per tornar a sumar -volen fer seu el lema de junts per sempre. Per això el PSC, ERC i ICV treuen pit, però se’ls hi veu el llautó.

Ara, l’avantatge és que també els ciutadans podran començar a pensar que les eleccions al Parlament de l’any que ve són l’oportunitat perquè Catalunya torni a aixecar el vol, per sortir del desgavell del tripartit, per recuperar la dignitat i la força moral de país que sempre ens ha caracteritzat. Bufen aires de canvi – a l’Ajuntament de Barcelona ja són gairebé huracans- i a la Generalitat cal també un canvi que faci valer Catalunya. Si sumen tornaran a repetir el tripartit –ja ho han dit. Els ciutadans tindran un altre cop el poder de decisió a les mans.

Article publicat a l’e-notícies avui 3 de setembre de 2009.

Trencadissa al tripartit (o tres de tres)

El tripartit ha deixat una nova petjada del seu caràcter autodestructiu abans de les vacances, i un dels seus caps i soci fundador, Joan Saura, ha dit que no repetirà com a cap de llista de Iniciativa en les properes eleccions. Res a dir d’aquesta decisió d’un dels consellers que més polèmiques ha aixecat per les seves decisions i per les seves no decisions.

Els qui, en canvi, no han pogut estar callats han estat els seus socis. Joan Puigcercós i tot l’aparell d’Esquerra –Ridao i Benach inclosos- s’han dirigit al president Montilla per demanar la remodelació del govern, i han posat en evidencia la seva crisi. El president del govern i líder del PSC la nega una i altra vegada davant la insistència i cridòria dels seus socis més imprevisibles.

Si tempestuoses van ser les relacions de Carod amb Pasqual Maragall –viatges a Perpinyà inclosos-, no és pot dir que vagi molt millor la que manté Montilla amb el president d’Esquerra de qui, hores d’ara, no deu saber si és soci o adversari. És clar que tot plegat no és més que un desesperat intent d’Esquerra per retrobar la famosa equidistància que a la pràctica s’ha revelat una fal·làcia i una rendició incondicional als postulats del PSC. Però tot sigui per recuperar un eslògan que els fets s’han encarregat de desmentir.

Saura ja ha deixat clar que el tercer tripartit només dependrà de si els resultats electorals sumen o no i ja es postula per repetir com a conseller d’Interior. No hi ha diferències entre ERC, ICV i PSC en la seva voluntat d’aferrar-se al poder. El pacte és un fet que només pot impedir que els tres partits tripartidaris deixin de sumar. La resta no és més que un foc d’encenalls per distreure el personal.

Amb aquest escenari convuls Montilla continua fent l’impossible per mostrar un govern cohesionat, que no és més que una lluita d’ambicions personals. Primer va ser Maragall qui va ser apartat per Montilla i el seu partit, el PSC; desprès Carod va patir en pròpies carns l’ambició i afany de protagonisme de Puigcercós; i ara ha estat Saura qui ha estat aparcat en via morta pels seus correligionaris. Mala cosa és confondre renovació amb antropofàgia política. Com veieu, rés de nou en el tripartit. Desunió, contradicció, mals entesos i el desig de sobreviure peti qui peti.

Per acabar, malgrat la crisi i el tripartit, només en queda desitjar-vos bones vacances a tothom que les faci. Ens retrobarem en aquest mateix espai el proper setembre amb forces renovades i amb ganes d’afrontar un any cabdal per a Catalunya, ja que 2010 serà any d’eleccions al Parlament.

Bon estiu a tothom.

La supressió de l’informatiu vespre de TVE Catalunya

La supressió de l’informatiu vespre de TVE Catalunya és lamentable, i ara temo què la direcció vulgui anar aprimant paulatinament la programació en català. Per aquest motiu, he exigit a la direcció del centre que la supressió d’aquest informatiu sigui temporal i que a partir de setembre retorni a la graella i a més a més que es potenciïn més programes en català i es potenciï Sant Cugat com un centre estratègic.

Aquesta supressió no té cap sentit en un moment en què s’està potenciant Sant Cugat i, per tant, la programació en català i el fet que es retiri aquest programa de la graella tanca una porta que fa un servei públic important.

Aquest informatiu s’ha emès sempre des de l’any 1978 i es tracta d’un pas enrere que coincideix amb el 50è aniversari de TVE. A veure si ara resultarà que quan celebra els 50 anys TVE es convertirà amb més espanyola i menys catalana que mai.

CiU continuarà sent bel·ligerant en exigir el compliment de l’Estatut

En aquest arxiu d’àudio destaco que aquesta exigència estarà per damunt de tot i que el president Zapatero segueix amb el seu maltractament a Catalunya en saltar-se l’Estatut.

Arxiu d’àudio