“Diuen que sóc heroi; jo dèbil, tímid, quasi insignificant; si essent com soc vaig fer el que vaig fer, imagineu-vos que podeu fer tots vosaltres junts”. La frase és de Mahatma Gandhi i la recordo avui perquè dimecres passatUnió Democràtica de Catalunya va lliurar la medalla Manuel Carrasco i Formiguera, a títol pòstum, a Vicente Ferrer, l’home que va dur l’esperança i una vida amb més oportunitats a desenes de milers de persones a l’Índia, el país on va lluitar contra la pobresa, la fam, la injustícia i l’oblit dels desheretats.
Vicente Ferrer és un referent que ens recorda que gairebé tot és possible amb amor, amb compromís, amb esforç i perseverança. Hi ha poques persones que tinguin el valor i el coratge de dur a terme fins a les darreres conseqüències les seves creences, els seus principis. Sovint el pragmatisme ens venç i la por, la dificultat de lluitar pel que creiem impossible ens atura, ens paralitza.
Tots tenim un heroi dins nostre, però costa tant ensenyar-lo, comporta tantes renúncies, tants sacrificis que quan algú manifesta el seu compromís sincer amb els altres, el seu exemple ens il·lumina i ens mostra el camí que porta a un món millor, menys sòrdid, menys egoista, i més solidari. Ens retorna el significat primer d’humanisme, d’humanitat.
Vicente Ferrer ha estat un d’aquests fars enmig de tanta vulgaritat i egocentrisme. Atorgar-li la nostra més gran distinció és per a Unió Democràtica de Catalunya un honor i un orgull. Ens serveix també per recordar els valors cristians i catalanistes de Manuel Carrasco i Formiguera que va ser assassinat per defensar els seus principis, per no renunciar els seus ideals.
És el que tenen els herois: poden morir, però no la seva obra, el seu exemple. Han contribuït a fer del món un lloc una mica millor. Aquest és el sentit i el reconeixement que Unió fa a Vicente Ferrer, amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera. Poca cosa davant la magnitud gegantina de la seva obra, poca cosa però atorgada de tot cor.
Un dels eslògans més utilitzats pel tripartit és que ells fan polítiques socials. No és cert. Malgrat l’afirmació, la conclusió final, quan s’imposa l’anàlisi i la raó, es confronten dades i es contrasten totes les informacions, és que una falsedat per molt que és repeteixi, ho continua essent i no deixa de ser-ho mai per molt que s’entestin en disfressar-la.
Hem de ser rigorosos. Els pressupostos del tripartit no són socials. No hi són i no perquè ho digui Unió Democràtica de Catalunya, perquè ho afirmi CiU. No ho són perquè deixen com estaven les pensions de viduïtat, perquè no augmenten ni en un cèntim els ajuts a les famílies amb fills, perquè redueixen la despesa sanitària en més d’un 2%, perquè cau la despesa en ajudes a l’habitatge en un 24%, perquè no recullen en lloc el desenvolupament de la llei d’educació… I així podríem anar seguint i enumerant les mancances socials d’uns pressupostos d’un govern que s’omple la boca quan diu que té sensibilitat social mentre, amb fets, ignora les necessitats reals de les persones.
Cal recordar, una vegada més, al tripartit que governar no és fer proclames, ni penjar banderoles, ni encarregar fotografies per quedar bé. Governar és solucionar els problemes i les necessitats d’una societat, planificar els seu futur i invertir els recursos disponibles on fan més falta. És a dir, governar és facilitar l’avui i preveure l’endemà.
Poca política social és la que es desentén de les míseres pensions de viduïtat, la que ignora la família i l’ajut per als fills, la que disminueix la inversió en sanitat i no desenvolupa ni aposta per l’educació. Aquesta és la radiografia exacta de les polítiques socials del tripartit.
No en surt millor parat el govern socialista de l’Estat. Segons l’Institut de Política Familiar, Espanya, amb 212 euros anuals per persona i Portugal són els països de la Unió Europea amb menys ajuts econòmics, fiscals o de conciliació dedicats a la família.
La conclusió és decebedora. Encara que des del Tripartit o des del govern Zapatero ens repeteixin mil vegades que són garants de polítiques socials, la veritat s’entesta a demostrar que de l’únic que ho són és del desgovern i de la desprotecció, precisament allà on més protecció caldria. Els números no enganyen i alguns polítics, si no enganyen, sí que viuen enganyats.
Cuando un vaso se desborda, tenemos la tentación de culpar del desastre a la última gota, olvidando que han sido otras miles las que lo han llenado hasta rebosar. Así sucede en estos momentos con la política. Afloran casos de corrupción y les culpamos de la desafección que se palpa en Catalunya. Vemos la gota, la última, y olvidamos el mar a punto de colmarse.
Falta liderazgo y actuamos como si esa carencia no fuera un problema. Sin un líder que marque el camino, la marcha siempre es más difícil. En la actualidad nuestros gobernantes, tanto en Cataluña como en España, no tienen ni alma ni madera de líderes. Siempre es más difícil mantener la credibilidad cuando se utilizan las matemáticas para alcanzar el gobierno con la suma de los partidos derrotados, como ocurre últimamente en Catalunya. Sí, es democráticamente irreprochable, pero, difícilmente comprensible para la mayoría que cree que los más votados deben tener la oportunidad de formar gobierno. Liderazgo y credibilidad en el sistema, dos gotas más que pusimos en el vaso.
Pero hay más, una lluvia fina, constante, que todo lo empapa: la ineficacia de la administración. ¿Cómo calificar que haya miles de pisos de protección oficial vacíos mientas decenas de miles de ciudadanos buscan vivienda? También genera desafección. ¿Creemos que la bronca constante de una parte de la política nos acerca a la ciudadanía? Sólo llegan a la opinión pública las descalificaciones partidistas, las réplicas y contrarréplicas más o menos hirientes como si cualquier atisbo de propuesta para solucionar los problemas reales de la gente no existieran o no nos interesaran. Y existen, y nos interesan, pero no llegan a la sociedad. Y no únicamente es responsabilidad de los políticos, sino que también lo es de algunos medios de comunicación más pendientes de un buen titular que de la propuesta útil para los ciudadanos. Debemos reflexionar sobre ello, los políticos y los medios, especialmente los públicos, y dedicar menos espacio a la política declarativa y al periodismo que provoca, y más espacio a los debates sobre temas que preocupan a la gente.
Pero ha habido más gotas y más lluvia. La bronca y la descalificación del adversario no sirven para nada, salvo para destruir. Hay partidos políticos que basan sus campañas y su acción en descalificar y destruir al adversario, porque en realidad son incapaces de construir propuestas en positivo, alternativas que den respuesta a los problemas y necesidades de la sociedad. Yo reniego de esta forma de hacer política, porque creo que la política es diálogo y que el adversario no es una pieza a batir, sino parte de una realidad global que nos incluye a todos. Necesitamos a nuestros adversarios para complementar nuestra verdad, que sabemos que no es absoluta y que necesita de la aportación de las otras verdades, si creemos en una sociedad plural como la catalana. Y polémicas como la actual sobre el Tribunal Constitucional deben ser derivadas hacia el equilibrio, difícil pero posible, entre la aceptación crítica de las instituciones y el reconocimiento indiscutible de la dignidad de las personas, y lógicamente también de los pueblos. En ese contexto, debe verse el editorial conjunto de los diarios catalanes. Sin el diálogo, no hay progreso.
Algunos creen que los partidos nos hemos convertido en cotos cerrados, impermeables a la sociedad y endogámicos. Yo reivindico que no todos los partidos, ni todos los políticos somos iguales, y pienso que hay que romper con esta percepción. Hoy, más que nunca, es necesario acercar la política y a los políticos a la sociedad. De eso hablamos cuando planteamos la necesidad de reformar la ley electoral. Hay que acabar con las listas cerradas y ofrecer a cada comarca la posibilidad de elegir a su representante directo. Pero de nada servirá si no escuchamos, si no caminamos por las calles, si no nos sumergimos en la realidad cotidiana de las personas y en sus problemas y preocupaciones. Hay que recuperar la política de la alpargata y aparcar la exclusividad de la corbata y de los despachos con poca ventilación. Solo así conseguiremos que la gente se vuelva a enamorar de la política.
Son muchas las gotas que han precedido a la última. Con cambios profundos en las actitudes y la forma de hacer política podremos revertir la situación, con valentía, con la verdad por incómoda que sea y con la defensa de principios y valores propios. No es fácil, lo sabemos, pero es más necesario que nunca.
Muchas gotas llenan el vaso. Ahora hay que empezar a vaciarlo y, sobre todo, evitar que vuelva a colmarse. Lo propongo desde el catalanismo y la centralidad de Unió Democràtica, centralidad en sus propuestas y también en su actitud y voluntad de no excluir a nadie. Creo en ello, como creo en los valores que Unió representa: los del humanismo que ha sido capaz de construir Europa. No es fácil, pero sí posible.
Ahir va ser el Dia Internacional per a la Eliminació de la violència contra la dona. La data recorda l’assassinat de les tres germanes Mirabal per ordre del dictador de la República Dominicana Rafael Trujillo l’any 1961. Malauradament qualsevol dia de l’any podria ser aquest dia perquè a qualsevol dia hi ha casos de maltractaments o d’assassinats de dones a mans de les seves parelles.
Mala cosa tenir al calendari un dia per recordar els casos de violència contra la dona. Ens serveix això sí, per prendre consciència que la situació encara és molt lluny d’estar normalitzada i per fer-nos veure que el tracte que dona la nostra societat a l’home i a la dona encara és diferent, massa diferent, a casa, a l’escola, als estereotips televisius, al treball. També en la violència. Encara persisteix entre nosaltres un sentiment de dominació o de submissió segons el sexe. Cal eradicar aquest repartiment de rols forçat per una cultura mal entesa.
És evident que hem avançat en la lluita contra aquesta xacra, però encara queda molt per fer. Les estadístiques ens mostren que aquest any han mort menys dones a mans de les seves parelles. És una bona notícia, però les xifres ens mostren també que enguany 50 dones han estat assassinades, i que l’any passat van ser 75, una cada cinc dies. Esfereïdor! I en catorze casos les víctimes havien demanat protecció a la justícia i aquesta els hi havia donat. Alguna cosa hem fet malament quant els mecanismes de protecció han fallat. I els altres casos ens posen davant la temença que algunes dones, encara avui dia, assumeixen part de culpa de l’agressió rebuda de la seva parella perquè l’han posat nerviosa. Terrible, perquè aquests casos no es poden detectar.
No sóc una ingènua. Conec la dificultat i la complexitat de molts d’aquests casos, però precisament perquè encara tenim al calendari un Dia Internacional per Eliminar la Violència Contra la Dona cal que l’aprofitem i siguem capaços d’analitzar el que hem fet malament per tal de donar una protecció acurada i eficaç a qui ens ho demana. Possiblement calen més mitjans, hem d’agilitar els tràmits i hem de revisar les mesures de protecció establertes i ser més eficients. El que és segur és que no podem creuar-nos de braços i treure pit perquè les xifres del 2009 han estat millors que les d’anys enrere.
Aquesta és una cursa de fons i els seus resultats no poden ser immediats. L’eradicació de la violència de gènere no passa tant per accions judicials, com per accions educatives i formatives perquè, per a les futures generacions, les diferencies de sexe només siguin una característica.
Encara resta molt camí a fer, però si volem podem arribar-hi si el fem tots junts, dones i homes, grans i joves, nens i vells. Tant de bo arribi l’any que ningú recordi el 25 de novembre com el dia internacional per eliminar la violència contra la dona, un atemptat als drets humans. Aquell dia, amb tota certesa el món serà una mica millor.
Aquí us penjo la meva intervenció en tres parts al programa de TVE 59 segons de dimarts passat. Vam abordar qüestions com ara, la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la lluita contra la corrupció política i social i la política de pactesd’Unió. El programa va ser moderat per Cristina Puig, i van intervenir els periodistes Milagros Pérez-Oliva (El País), Alex Salmon (El Mundo), Manuel Cuyàs (El Punt), Antoni Bolaño, Antoni Puigvert i Sònia Domènech (La Razón).
El Parlament de Catalunya debat aquests dies els pressupostos de la Generalitat pel proper any i la posició d’Unió Democràtica, com la de CiU, és clara i rotunda: que els tornin. El motiu principal per demanar-ho és inequívoc: els números presentats pel govern tripartit per afrontar el 2010 no serveixen i no ajuden Catalunya a sortir de la crisi. Malauradament, els comptes que presenta el Govern són clarament socialistes ja que baixen la inversió, pugen la despesa en personal i no tenen cap mesura social.
No és pas una lectura esbiaixada. El Govern ha presentat uns pressupostos amb una inversió que baixa gairebé un 10 per cent. Malgrat la crisi i les dificultats d’inversió que pateix el sector privat, malgrat l’actual paràlisi, la decisió de l’administració de tots els catalans és la de rebaixar la inversió pública. Només per aquest motiu, aquests pressupostos ja no servirien al país.
Però, a més a més, tot i el que vol vendre el govern tripartit, aquests pressupostos per no ser, ni tan sols són socials: els ajuts per a les famílies amb nens de 0 a 3 anys i a les vídues no s’incrementen. Les ajudes als programes de salut disminueixen. El desplegament de la Llei d’Educació no té el suport econòmic que necessita… i, per acabar-ho d’adobar, els comptes del govern és troben molt allunyats de l’austeritat que el temps necessita i que la societat reclama ja que incrementen la despesa corrent en un 6% i el personal augmenta en 5.000 persones més. Aquests són els números que vol aprovar el govern tripartit, no obstant la crisi i malgrat els missatges d’austeritat que les administracions llancen a la ciutadania, i que en canvi són les primeres en incomplir.
Són, com podeu veure, motius suficients per demanar que es retornin aquests pressupostos i que el govern treballi d’una vegada per oferir a la societat instruments per fer front a la crisi i per facilitar-li eines que serveixin per a superar-la. Perdre un altre any amb uns pressupostos inútils – que no faran sinó llastrar encara més l’economia catalana- serà la trista herència d’un trist tripartit en el darrer any de la seva legislatura. Aquests pressupostos són l’exposició del fracàs del tripartit. De fet, són els últims pressupostos del tripartit.
Una de les paradoxes de Murphy és que la llei de Murphy no la va escriure ell, sinó un que es deia com ell. En uns moments que les irregularitats i els casos de corrupció embruten l’ambient mentre la crisi colpeja la societat i la desafecció cap a la classe política augmenta, i ara que sembla que tots els partits polítics volem anar en una mateixa direcció per redreçar la situació i recuperar el respecte dels ciutadans amb iniciatives pel retrobament de la política i dels ciutadans, ens trobem amb un plantejament molt insòlit: els socialistes extremenys es gasten 14.000 euros en una campanya per ensenyar els joves a masturbar-se.
En un altre moment semblaria una broma poca solta – així m’ho creia-, però ara és un despropòsit inaudit, un monument al mal gust, a la insensibilitat i a la invasió de la privacitat. L’atur se’ns menja i hi ha polítics que malbaraten recursos en tríptics per ensenyar el nostre jovent a masturbar-se. La capacitat d’intromissió d’alguns pseudoprogres en la vida privada és perillosament i perversament infinita.
Desprès de llegir aquestes paraules, hi haurà qui em qualificarà de retrograda, o amb un altre qualificatiu que pels pijoprogres serveixen igual per definir un sac de plors com un barret de rialles. Tant s’hi val, la campanya i els seus autors es qualifiquen (i desqualifiquen) per si sols. Em sap greu aquest soroll absurd, buit i miserable que vol distreure i tapar els problemes reals, els que amoïnen a la gent, als quals hem de donar resposta des de la política.
Què ens demanen els joves? Els joves el que volen és feina, una educació de qualitat i en llibertat, desitgen conviure en famílies estructurades on els pares treballin tots dos si és això el que volen. Esperen que la societat els ajudi a independitzar-se, a trobar un pis per viure en llibertat i en independència i volen sentir-se útils com a persones individuals i com a membres de la societat, en la qual hi participen
Tenim massa coses a fer com per perdre el temps en propostes onanistes. És una campanya que, a més es fa, amb diners públics. Em permetran que digui – encara que m’acusin de demagoga- que aquests diners farien molta més falta a qualsevol dels milions d’aturats que avui tenim. O per finançar algun projecte emprenedor. Finalment vull fer constar que mentre hi hagi un sol polític que permeti disbarats com aquest de “el placer està en tus manos” (o d’altres de semblants) que ara promouen els socialistes extremenys la desafecció serà inevitable com ho serà que hi hagi gent que no prengui seriosament els seus polítics. Un altre exemple que genera desafecció: 4 mil pisos públics buits mentre hi ha gent que els necessita. Així no arreglarem res. Menys paraules i més fets.
Dissabte celebrem que Unió Democràtica de Catalunya acompleix 78 anys. Donen per molt 78 anys. Hem vist canvis de règims, guerres fratricides, persecucions per les nostres idees, afusellaments per discrepar dels altres, el retorn de la democràcia, el desencís per no aconseguir tot el que voldríem, i una llarga llista de fets, bons i dolents, que han acompanyat la vida del nostre partit.
78 anys, serien molts anys sense uns fonaments sòlids. Han caigut governs i hi ha hagut partits que fa dècades eren majoritaris i que semblaven invencibles i que avui només podem trobar en els llibres de història. Però hi ha coses que el temps no canvia. La gent d’Unió d’avui continua creient en els mateixos valors dels fundadors. Seguim creient que la responsabilitat, el treball, el rigor, la disciplina, la solidaritat son eines indispensables per la construcció d’una societat més justa i més prospera. Avui, com fa 78 anys, estem convençuts de la necessitat dels valors cristians i humanistes com a eines que ens donen solidesa.
El catalanisme polític no es pot entendre sense ser respectuosos amb la nostra història. Ignorar-la és voler desarrelar les nostres essències i els valors que defensa Unió són els valors que han conformat Catalunya. La centralitat que proposem des de Unió Democràtica és la mateixa que ha fet créixer Catalunya, fins i tot en les èpoques més difícils i més fosques de la seva història. Es basa en una actitud que fonamenta la seva acció política en el diàleg, la moderació, el sentit comú i la responsabilitat
Sé que avui el desencís i la desafecció són presents en bona part de la nostra societat, però hem de superar el desànim. De la mateixa manera que la mala acció d’una persona no ens pot fer renegar del col·lectiu, la mala actuació d’un polític no ens pot fer abominar de la política. No seria just ni raonable. I tampoc no seria just ni raonable que ens quedéssim creuats de braços i no féssim res. Quan la mala praxi d’uns pocs fa trontollar el sistema nosaltres ens hem de reafirmar en els valors que ens donen solidesa: al partit, com a partit, i al país, com a país.
En 78 anys hem tingut prou temps per cometre errors, per tenir encerts i, sobretot, per consolidar la certesa que l’ideari que va impulsar la fundació del nostre partit no ha envellit i serveix avui com ho va fer ahir i com servirà demà.
78 anys serien molts anys per mantenir una utopia, però són només la suma del dia a dia quan el que és vol és servir a les persones amb mesures a mida de les persones. Aquest ha estat sempre el nostre objectiu: estar al servei dels homes i de les dones del país, vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin. El que ens mou és el bé comú. Per arribar-hi, 78 anys només ens han deixat la saviesa que cal treballar el dia a dia, cada dia per aconseguir-ho.
Estem consternats. El cas Millet a l’Orfeó i el cas de presumpta corrupció urbanística a Santa Coloma de Gramenet deixa tocada la societat civil i la classe política. Ara, malgrat el que es digui i el que ara pot semblar a alguns, la corrupció i la delinqüència no són la moneda comuna de la nostra societat. No accepto -de cap manera ho puc acceptar- que es digui que tots els polítics som iguals, perquè no ho som. I tampoc no es pot condemnar mai la globalitat d’un col·lectiu pels fets d’alguns dels seus membres.
Bartomeu Muñoz
Defenso amb veu alta que la immensa majoria dels polítics que ens dediquem a la ‘res publica’. Ho fem amb esperit de servei a la comunitat. Les excepcions subratllen que cal millorar els mecanismes de control quan es demostren insuficients. No farem cap bé a les institucions si embrutem sistemàticament l’adversari per treure profit polític dels corruptes. Només generarem més desafecció, més desconfiança i un creixent allunyament dels ciutadans cap a les institucions. Hem de deixar actuar a la Justícia i hem de pressuposar la innocència de tothom, tal com marquen els principis de l’estat de dret. No és tracta de voler amagar malifetes i presumptes delictes, sinó d’acomplir la llei i deixar que la Justícia -i no els telenotícies- jutgi i dicti sentència.
La nostra civilització ha crescut amb aquests principis com el de la presumpció d’innocència per garantir el dret de les persones a la igualtat, a la llibertat i a la justícia dins d’un marc de convivència. Aquesta civilització occidental té unes arrels precises i inequívoques en el cristianisme i faríem bé de no oblidar-ho. Voler ignorar-ho com ha fet el Consell Escolar de Catalunya en proposar canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera només pot venir de la ignorància i d’un fonamentalisme laïcista tan perillós com el fonamentalisme religiós. Els dos ignoren qui no pensa com ells quan no els persegueixen acarnissadament. La radicalitat és perillosa i apropa els extrems de manera singular.
Des de CiU ja vam presentar una proposta parlamentària per tal d’evitar aquest despropòsit de foragitar el fet religiós de la societat. Com a mínim aquest error greu ha tingut ràpida contesta per part del conseller Maragall. Una rapidesa i una posició que malgrat ser obvia i de sentit comú vull felicitar-li personalment.
De vegades s’acusa els polítics de maniqueistes perquè sembla que no siguem capaços de trobar res de ben fet en la feina dels nostres adversaris. És evident que no és aquest el cas en el nostre rebuig frontal als pressupostos que presenta el govern que presideix Rodríguez Zapatero, un capità sense rumb.
Des de ja fa temps venim denunciant que no serveixen per afrontar la crisi, que apujar impostos és justament el contrari del que cal i que persegueixen només la política del subsidi, en lloc d’incidir en la creació de llocs de treball.
Foto: Suplement Negocios de El País
Val a dir que no només nosaltres estem convençuts del greu error del govern Zapatero de presentar aquests pressupostos. EdwardPrescott i Eric Maskin, premis Nobel d’Economia 2004 i 2007 respectivament, al ser preguntats sobre la política econòmica del govern espanyol, no han dubtat a afirmar que Zapatero fa justament el contrari del que cal. No crec que els socialistes titllin els dos savis d’antipatriotes o de només buscar la crítica per la crítica. Els dos coincideixen que apujar impostos no farà més que deprimir l’economia i que el que cal és dedicar el gruix dels recursos que es tinguin en afavorir la creació de nous llocs de treball en lloc de primar el pagar per no tenir feina.
És evident que cal donar cobertura econòmica a la gent que ha perdut la feina, però més evident encara és que el millor que podem fer per es aconseguir generar ocupació i facilitar que recuperin el lloc de treball. Aquest ha de ser l’objectiu primer del govern, i no ho és. Les mesures que està emprant Zapatero només faran que sortim més tard i més debilitats de la crisi, quan el països del nostre entorn comencen a veure la fi del túnel.
Zapatero i el seu govern està deprimint tant la macroeconomia com l’economia familiar en un moment de depressió, i això ens aboca a un futur més incert. Cal canviar l’orientació dels pressupostos -no per motius partidistes ni de model social o econòmic-, sinó per obrir una porta a l’esperança i sobretot per posar una mica de sentit comú a una situació delicada i difícil. I si el capità continua sense trobar el rumb, caldrà posar-ne un altre.
No em va sorprendre la negativa del tripartitde suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no voldir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Elscatalanssomelsciutadans que paguemmésper aquestconcepte, i no una mica més, sinóconsiderablementmés. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.
Des de CiU vamproposar la reducciógradual d’aquestimpostfins la seva total desapariciód’aquíquatreanys. La respostatripartitària va ser un no rotund, encara que cada un delssocis va donar diferentsmotius. El PSC al·lega que no éspot prescindir de l’impostja que les finances de la Generalitat se’nressentirienexcessivament. I aixòhodiuquanaltrescomunitatsjal’hansuprimitcompletament. I d’Esquerraja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid lisurt cara i vota a favor de suprimir aquestimpost i al Parlamentlisurtcreu i nega el que allàdonava. Quina mala sorttenimelscatalans que la creud’Esquerraens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la sevapseudoreformad’aquestimpostveureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quanvulguin. Bonica forma de governar!
Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sensesubterfugis: elshereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i totquan et mors.
Resulta méssorprenentquan a principisd’estiu el tripartits’omplia la boca lloantl’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Jas’haacabat el peix al cove. Jas’hanacabatelsproblemesfinancers de la nostraadministració’, exclamaven.
Dons no. Des de CiU javamdir que no era bol’acordperquè, no compleixl’Estatut. No ho era i no hoés. El que altrescomunitatsja no paguen, -l’heretar-, a Catalunya hoseguirempagant per voluntatexpressa del tripartit. D’aixòse’ndiu estar discriminat. Malament que hofacinels de fora, però que hofacinels de casa clama al cel!
Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’unadecepció, malgratsigui tan injusta i arbitràriacomaquesta.
Avui he retret a Rosa Cullell, directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), la seva mala gestió en la polèmica de la guerra del futbol i he lamentat que hores d’ara no s’aclareixi qui haurà de fer-se càrrec de la indemnització. Cal recordar que un jutjat de Barcelona va embargar els comptes d’Audiovisual Sport com a compliment d’una sentència que obliga a pagar 30 milions d’euros al FC Barcelona en concepte de drets d’imatge. L’embargament també va recaure sobre els comptes de Televisió de Catalunya (TVC) ja que ostenta el 20% d’Audiovisual Sport.
Teòricament TVC hauria de fer-se càrrec del seu percentatge (20%) en la indemnització, és a dir, hauria de pagar 6 milions d’euros. Però en la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals del Parlament, cap membre de la Corporació ha aclarit qui es farà càrrec d’aquesta indemnització. Ens preguntem d’on sortiran aquests 6 milions d’euros.
Celebro que la guerra del futbol hagi acabat però la imatge que TVC ha donat és lamentable. És evident que no ho hem gestionat bé, i que la imatge que ha sortit als mitjans, després de fer-se públic que s’embargarien els comptes, no ha estat positiva. No és la imatge més apropiada i no n’estaria orgullosa.
D’altra banda, és exagerada la manca de pluralisme que hi ha en l’actualitat en els mitjans de comunicació de la CCMA i, per posar un exemple, el cap de setmana de l’11 i el 12 de juliol, TV3 va fer una cobertura de la informació sobre l’aprovació de l’acord de finançament molt partidista. TV3 va fer un bloc de 18 minuts on es justificava el vot positiu a l’acord de finançament. En canvi, la cobertura que es va fer als partits de l’oposició va ser mínima. Nosaltres apostem per la informació de rigor. I aquesta no ho va ser. Tot el contrari. Va ser una informació molt partidista.
Quan escric aquest article, ahir a les deu de la nit, sé que quan surti publicat gairebé amb tota seguretat haurà quedat desfasat perquè potser la publicació de noves notícies sobre nous e inversemblants informes encarregats pel tripartit hauran sortit a la llum. No sé si seran noves notes narcisistes i megalòmanes de qualsevol conseller preocupat per la imatge que d’ell dóna Polònia o nous estudis prodigiosos i inusualment sintètics que amb un foli tenen prou per debatre sobre el sexe dels àngels, o qualsevol altre bajanada, i conclouen amb un “crec que no em deixo res”.
Tampoc no sé si em trobaré amb la sorpresa que el preu del foli d’informe hagi pujat d’un dia per un altre, com ho feia la inflació argentina en qüestió d’hores. Desconec si quan llegiu aquest article, els 2.000 euros per foli pagats en ocasions ja hauran estat superats per qualsevol de les conselleries tripartidàries. No calculo a quan surt la paraula escrita perquè no m’agafin esgarrifances.
No sé quin disbarat informatiu sobre informes barroers, mal endreçats, inútils, arbitraris i poca soltes encarregats pel govern tripartit em trobaré avui mentre esmorzo, dino o sopo. Se m’acudeix un sobre les diferències i semblances entre un gos i una lleona i sobre com justificar la despesa que s’ha fet per matar l’animal. Són un escarni per a la institució de la Generalitat. Indignen una societat que ho passa molt malament per la crisi econòmica amb un govern que no té cap proposta, acció i política per combatre-la i per donar resposta a les preocupacions dels milers de catalans que han perdut la feina.
No sé què em trobaré avui, però sí sé que m’agradaria trobar una disculpa dels polítics que malbaraten els diners públics. Són els mateixos que minimitzen avui la transcendència d’uns informes inútils i plagiats i que en el passat van martiritzar un excàrrec de la conselleria de Treball de CiUi que en van fer un judici polític paral·lel. Espero que la justícia sigui igual per a tothom. Estem farts de tanta frivolitat, de tanta incompetència, de tanta insensibilitat. Em preocupen la desafecció, la pèrdua de credibilitat de les institucions, el desprestigi de la causa política. Per això em cansa tant el tripartit i les seves bajanades. I atenció, és segur que em deixo alguna cosa.
Aquesta setmana al Parlament té lloc el debat de política general. No és poca cosa analitzar i aportar diferents punts de vista per afrontar la greu crisi econòmica que patim. No és poca cosa, encara que sembli que per algú les coses ja estan be tal com estan i l’única proposta que tenen és oferir una tercera tassa de tripartit, una tercera ració d’un brou tan indigest com poc substanciós per a Catalunya. Es poden fer moltes lectures de les dues legislatures del tripartit, però n’hi a una d’incontestable. En els darrers anys Catalunya ha perdut pes polític i econòmic i capacitat de lideratge. Només per aquest fet és fa necessari un canvi en la manera de dirigir el país.
També per això, no vull fer un recull del que s’ha fet malament, sinó del que cal fer, del que vull per al meu país.Ahir ho va deixar ben clar el líder de CiU, Artur Mas, al Parlament, però paga la pena insistir-hi.
Vull una Catalunya que lideri la recuperació econòmica, però també la dels models i valors que s’han perdut, i un país que no estigui ofegat per les insuficients infraestructures. I vull fer-ho amb el conjunt de les forces polítiques catalanes que creuen en el progrés econòmic com a eina per a una societat més rica i més justa. CiU ha demostrat que és capaç de donar suport a qualsevol llei si és bona per a Catalunya. Ho vam fer amb la llei d’educació i ho farem amb el pacte d’infraestructures, la reforma laboral, la reforma fiscal, les polítiques energètiques o en qualsevol àmbit que faciliti una major competitivitat i, per tant, una major capacitat de creació de riquesa i de llocs de treball.
Vull un país que recuperi l’orgull de ser capdavanter en la economia, en la cultura i en la defensa dels valors propis i que faciliti la feina als emprenedors, veritables motors de Catalunya al llarg de la història. Vull un país que fugi de l’èxit fàcil i dels diners guanyats sense esforç. Crec en el sacrifici, en el treball, en l’estalvi, en el respecte, en la disciplina, en la imaginació…
Que ningú no s’equivoqui. És perquè vull i volem tot això que ara estenem la mà per oferir la nostra col·laboració al actual govern de la Generalitat per afrontar aquests canvis necessaris, encara que tinguin un cost electoral- just el que el govern del tripartit vol evitar i per això no gossa en dur-los endavant
Crec, estic convençuda, que el meu país necessita aquests canvis per sortir més ràpidament de la crisi. No en tingueu dubte. Ho faré malgrat que fer-ho signifiqui un desgast electoral. Cal prendre decisions encara que siguin costoses i difícils. Catalunya ho necessita. No fa falta cap altre motiu. No puc concebre la política sinó és per fer una Catalunya més rica, més plena, més triomfant. És la meva única ambició. No en podria tenir una altra de més gran.