Recordo el menjador de casa. Tots a taula amb mil coses a explicar i una única norma immutable que no calia que el pare ens repetís a diari: “amb les coses de menjar no s’hi juga”. És una dita universal amb la qual salvem les distàncies del que és superficial i accessori del que és fonamental, decisiu en la vida. És una dita que m’ha vingut al cap amb la darrera tombarella del govern Zapatero quan ha decidit canviar, sense consultar ningú, les regles del joc de les pensions i dels pensionistes. El govern socialista ha perdut definitivament el nord si es que en algun moment sabia on anava. Ha ignorat tots els actors que calen per replantejar el nostre sistema de pensions i ha llançat la proposta de retardar obligatòriament dos anys la jubilació, fins als 67.
És una nova mostra de la improvisació del govern Zapatero. Improvisació, precipitació, electoralisme, manca de rigor, frivolitat i contradicció són de nou els ingredients de Zapatero en un tema transcendental per al futur de la societat, de cadascun dels ciutadans. No és ni la forma, ni el fons, ni la manera. Hi ha un fòrum definit i uns actors necessaris que s’hi han de pronunciar. El sistema de pensions actual és fruit del Pacte de Toledo i ha de ser aquest marc i els seus interlocutors, (administracions, partits polítics, sindicats, empresaris) els que han d’estudiar la seva reforma.
No es pot jugar amb les pensions, ni fer de l’edat de jubilació un globus sonda a la glòria del govern. És irresponsable. De nou el govern de Zapatero ha llançat una proposta per després fer l’estira i arronsa: dir una cosa per modificar-la immediatament, segons bufi el vent de l’opinió pública. Ha demostrat abastament que governa a cop d’enquesta i d’estat d’opinió en lloc de fer-ho amb mesures adients, elaborades i pensades, encara que això vulgui dir, a vegades, anar a contracorrent. Zapatero governa en continua campanya electoral, només amb promeses que agradin a tothom i sense prendre decisions. Una recepta amb la qual l’economia espanyola fa aigües per totes les seves costures macroeconòmiques: creixement, atur, PIB, productivitat, despesa, endeutament. Som en una situació dramàtica en la qual el govern només és capaç de tocar allò que no te dret a tocar unilateralment.
Les pensions són un sistema de tots que ha de servir per a tothom, sigui quin sigui el govern. Convergència i Unió no entrarà en el joc dels despropòsits en el que s’ha instal·lat Zapatero. Exigim que tot el que afecti al sistema de pensions sigui tractat, debatut i analitzat dins del marc del Pacto de Toledo. És el lloc per fer-ho. Qualsevol altre cosa no és més que jugar amb el menjar de tots amb la conseqüent indignació de tots. I això és el que molts hem après al menjador de casa: “amb les coses de menjar, no s’hi juga”.
Inmersos en un clima general de desafección, de desilusión y de descrédito de la política por la crisis y también por la inoperancia de los gobiernos de Zapatero y del tripartito, hacer de una sonrisa la imagen de Convergencia i Unió en un año electoral no es una decisión frívola ni la visualización de que todo está ganado. No lo está y no será fácil lograrlo. La crisis ha devastado el tejido económico y sólo un gobernante como Zapatero que ha hecho del optimismo una patología y no una virtud puede ver la vida de color de rosa. No es nuestro caso. Hemos alcanzado la tasa más alta de paro de los últimos doce años –Catalunya es la comunidad que más puestos de trabajo ha perdido- y ahora el gobierno propone retrasar dos años obligatoriamente la jubilación.
En CiU sabemos que atravesamos tiempos difíciles y que la inacción y el buenismo no son instrumentos para superarlos. La parálisis de sus gobiernos ha situado a Catalunya y a España en la cola de la recuperación económica europea y allí seguiremos estando si no cimentamos el futuro con las reformas estructurales necesarias en nuestro tejido productivo.
Nuestra sonrisa no es la del inconsciente, sino la de quien sabe que sólo haciendo las cosas bien se obtienen recompensas. Es el reflejo de una actitud y de un estado de ánimo. Es la sonrisa que sólo da la satisfacción del trabajo duro, del esfuerzo, del sentido común, de la excelencia. Es la que aparece tras la lucha ardua para lograr unos objetivos que mejoren la situación de todos. Es la sonrisa de quien vence adversidades y puede, además, ayudar a superarlas a quien tiene a su lado.
Por ello, CiU no quiere convertir la cita electoral del próximo otoño – en la que Catalunya decidirá su futuro gobierno- en un rosario de reproches de lo poco y mal que ha hecho las cosas el tripartito. No queremos exponer los errores e incumplimientos de un gobierno descohesionado y preocupado, por encima de todo, en mantener poltronas y cuotas de poder de sus tres formaciones políticas. Quien quiera conocer el talante y la incapacidad del tripartito no tiene más que buscar en las hemerotecas.
Podríamos hacerlo – sería legítimo-, pero nuestra apuesta es otra: la de construir desde el rigor un futuro inmediato que ofrezca más oportunidades para todos. Nuestra apuesta es facilitar la reincorporación de tantos y tantos desempleados al mercado laboral. Es la de la educación y la formación para fomentar la ocupación juvenil. Es la de flexibilizar las condiciones para facilitar la contratación. Es también de soporte decidido a los emprendedores, con medidas fiscales, con ayudas a la financiación, con más apoyos y menos palos entre las ruedas. No concebimos una Catalunya próspera sin los pequeños y medianos empresarios que han hecho grande a nuestro país. Sabemos que atraviesan una situación difícil porque la crisis global no ha sido afrontada aquí con la decisión y acierto de otros países que ya vislumbran la luz al final del túnel mientras Catalunya y España siguen sumidas en la oscuridad.
Nuestra apuesta es, pues, en primer lugar, recuperar la senda del crecimiento económico y con él la creación de empleo. Y pasa también por el apoyo activo a la familia con ayudas directas. No será fácil. Saber lo que se quiere, conocer los mecanismos que hay que usar, contar con el apoyo de una sociedad que sabe que sólo el esfuerzo garantiza un buen resultado nos hace ser optimistas. No tenemos nada ganado, porque sabemos que el triunfo sólo se forja con el trabajo duro del día a día, pero trabajaremos para que sea realidad.
También sabemos que el futuro debe encararse con ilusión y que se empieza a ganar con una sonrisa, con la que dibuja la certeza de que si todos trabajamos al unísono, sin buscar beneficios partidistas, aceleraremos la derrota de la crisis. Esa es nuestra única receta: un gobierno fuerte que ofrezca y exija sentido común y trabajo, trabajo y más trabajo. Con estos ingredientes, Catalunya ganará terreno. No lo debe seguir perdiendo y, por tanto, ¿qué menos que ofrecer a todos una sonrisa de esperanza y de optimismo ante el futuro para hacer posible lo que creemos necesario? Esa es nuestra intención y nuestro mensaje.
Es necesario que Catalunya recupere la ilusión para que las personas se involucren en la política. CiU puede canalizar esta ilusión como la mejor alternativa para gobernar un país, que requiere ambición y voluntad de volver a comenzar, para volver a ser uno de los motores de Europa.
Nou mesos per decidir quin futur volem per Catalunya. No és gaire temps per explicar què volem per al nostre país i n’és massa, en canvi, per continuar perdent-lo sense plantar cara als problemes que deprimeixen la nostra economia i per extensió la nostra societat.
Cal dir-ho clar. Aquest ha de ser l’any del canvi a Catalunya. Set anys són massa anys d’haver estat aturats, sense polítiques clares, d’haver fet passes sense sentit i sense direcció, de tenir com a única prioritat mantenir la cadira. Catalunya no pot seguir ni desgovernada, ni mal governada. Si sempre és necessari un govern fort amb idees clares, encara ho és més en temps de crisi. No podem continuar amb un govern d’idearis oposats i contradictoris.
Cal saber què és vol fer, i fer-ho. Això és el que proposem des de Convergència i Unió. Això és el que oferim a tots els catalans. Ho fem amb convicció i amb il·lusió: amb convicció, perquè sabem el que volem, i amb il·lusió, i el millor atribut és un somriure, perquè sabem que ens en sortirem malgrat les dificultats, amb l’esforç de tots, amb l’ajuda de tothom, perquè creiem en el país i en la seva gent, en la feina ben feta; perquè creiem que el futur pot ser millor i això ens il·lusiona i perquè fugim de la confrontació com a única manera de fer política. Davant dels que no saben més que criticar i destruir l’adversari, nosaltres volem construir i oferir propostes per fer front als problemes que tenim.
A Catalunya sabem el que és superar les situacions més adverses, les circumstàncies més difícils. Ho sabem perquè ho hem fet abans i perquè han estat precisament les situacions difícils les que ens han format com a país. És per això que afrontem aquest any amb un somriure. No perquè tinguem rés guanyat. No perquè ho tinguem tot fet. No és així, i sabem que no serà així. Però som optimistes i volem traslladar l’optimisme dels futurs temps millors que segur arribaran ara i aquí. No hem cregut mai que com pitjor vagin les coses, millor ens anirà a nosaltres i millor seran les nostres perspectives electorals. No ho creiem i tampoc ho volem. També per això hem posat un somriure a la nostra campanya. No volem posar el dit a la nafra de tot el que s’ha fet malament.
El que volem, el que oferim, és una crida a l’esperança, a l’optimisme per les accions que es poden dur a terme. Ara ens queden nou mesos per explicar les nostres propostes i les nostres solucions, des de l’esperança, el rigor, l’esforç i l’optimisme. Amb aquestes eines, amb aquesta convicció, és inevitable dibuixar i oferir un somriure Com veieu, motius suficients per dibuixar i oferir un somriure per a tothom.
Desprès d’haver vist com els consellers Baltasar i Saura defugien de les seves responsabilitats sense assumir el cost polític de la mala gestió de l’incendi d’Horta de Sant Joan, ara és el torn del president Montilla. Té l’oportunitat d’exercir d’autèntic president de tots el catalans o de demostrar, una vegada més, que rau presoner dels vots d’Iniciativa.
Hores d’ara, amb tot el que s’ha anat coneixent i no precisament gràcies als consellers de Medi Ambient i de Interior, és evident que es va gestionar malament aquest dramàtic succés que va acabar amb la mort de cinc bombers i amb ferides molt greus d’un sisè. Ni va estar un llamp l’origen del foc, ni van ser certes les informacions que des de aquestes conselleries és van donar a conèixer.
Saura i Baltasar volen passar de puntetes per la tragèdia. Ho han fet en altres ocasions. Però, certament, esperem del president una resposta per a tots els catalans: una explicació del que realment va passar i el compromís que es prendran mesures perquè fets com aquests no tornin a passar i es resolguin els errors comesos.
Montilla té l’oportunitat de demostrar que realment governa i que realment és ell qui pren les decisions. Mai és fàcil destituir algú. Però aquesta dificultat ho és una mica menys quan els fets demostren una i altra vegada la incapacitat d’uns consellers que només es mantenen en el seu càrrec per la feblesa parlamentària del govern.
No parlem de fets menors. Cinc persones hi van deixar la vida, cinc herois que és mereixien més respecte, més ajuda, més solidaritat i sobretot més competència per part del seus caps polítics.
Des de Convergència i Unió fem d’oposició. És la nostra obligació: exercir el control parlamentari del govern i aportar propostes constructives. Per corregir els errors, primer hem de saber –tothom, de fet-, què va passar a Horta de Sant Joan, què és el que no es va fer be i, si cal, determinar les responsabilitats que corresponguin. Montilla té la paraula. Dels seus fets immediats tothom sabrà si és el president de tots o el presoner d’uns pocs, d’uns molt pocs diputats.
Us acompanyo aquest vídeo en que destaco que l’Ajuntament de Vic compleix amb la legalitat en exigir el passaport visat com a requisit per l’empadronament.
Vull defensar des d’aquí la decisió de l’alcalde de Vic i del seu equip de govern de no empadronar les persones immigrants que han entrat irregularment al país i que, per tant, no tenen el visat que exigeix la nova llei d’estrangeria.
L’alcalde de la capital osonenca, Josep M. Vila d’Abadal ha estat durament criticat per aquesta mesura. No és just. La política erràtica de PSOE i PP en matèria d’immigració ens ha portat a un seguit de despropòsits criticats per tots el països de la Unió Europea. Dels papers per a tothom que propugnaven els socialistes no fa pas tants anys, s’ha passat a voler regular una situació que ha esdevingut una realitat difícil de gestionar, sobretot per als governs municipals, que són els que han de conviure i resoldre de més a prop aquesta situació en una societat d’acollida que exigeix el compliment de la llei i dels drets i deures.
L’equip de govern de Vic, amb el seu alcalde d’Unió al capdavant, ha decidit no defugir d’estudi i afrontar-ho. Si el govern de l’Estat hagués actuat amb eficàcia i rigor, la qüestió no hauria arribat mai ni a alcaldes, ni a consistoris. D’aquí que no s’entén que el gruix de les crítiques contra l’ajuntament osonenc esdevinguin per la seva voluntat de fer complir la llei, perquè no ho han fet abans les administracions superiors. Sembla clar que una persona que ha entrat de forma irregular al nostre país no pot regularitzar sense més la seva estada.
Que quedi clar que això no vol dir que s’abandoni als sense papers a la seva sort, ni que no se’ls hagi d’ajudar, però el que no es pot fer és regularitzar-los a mitges com propugnen els qui tan airadament s’han aixecat contra la decisió de l’equip de govern de Vic, una ciutat que, d’altra banda, sempre ha estat un exemple d’integració de l’immigració estrangera.
Malauradament -ni ara en temps de crisi, ni abans, en temps de bonança econòmica-, els recursos del nostre país són il·limitats per donar cabuda a tota la immigració estrangera. Ja hem acceptat, no sense oposició dels mals anomenats progres, que la nostra capacitat d’acollida d’immigrants és limitada. Precisament per poder donar una bona resposta a la gent que ve al nostre país a guanyar-se la vida i a millorar la seva situació, la quota de nouvinguts ha de ser imperiosament regulada i controlada.
Aquest és l’esperit de l’actuació de l’ajuntament de Vic i aquest ha de ser el d’una actuació responsable davant la immigració. Una altra cosa només farà que complicar la convivència i possibilitar el creixement d’actituds obertament xenòfobes en els segments més febles de la societat. Cal tenir present que la immigració no es pot afrontar des del bonisme, sinó des del rigor. Voler controlar la situació i prendre les mesures oportunes per fer-ho possible no és xenofòbia, sinó una actitud responsable i així ho ha entès l’ajuntament de Vic.
“Diuen que sóc heroi; jo dèbil, tímid, quasi insignificant; si essent com soc vaig fer el que vaig fer, imagineu-vos que podeu fer tots vosaltres junts”. La frase és de Mahatma Gandhi i la recordo avui perquè dimecres passatUnió Democràtica de Catalunya va lliurar la medalla Manuel Carrasco i Formiguera, a títol pòstum, a Vicente Ferrer, l’home que va dur l’esperança i una vida amb més oportunitats a desenes de milers de persones a l’Índia, el país on va lluitar contra la pobresa, la fam, la injustícia i l’oblit dels desheretats.
Vicente Ferrer és un referent que ens recorda que gairebé tot és possible amb amor, amb compromís, amb esforç i perseverança. Hi ha poques persones que tinguin el valor i el coratge de dur a terme fins a les darreres conseqüències les seves creences, els seus principis. Sovint el pragmatisme ens venç i la por, la dificultat de lluitar pel que creiem impossible ens atura, ens paralitza.
Tots tenim un heroi dins nostre, però costa tant ensenyar-lo, comporta tantes renúncies, tants sacrificis que quan algú manifesta el seu compromís sincer amb els altres, el seu exemple ens il·lumina i ens mostra el camí que porta a un món millor, menys sòrdid, menys egoista, i més solidari. Ens retorna el significat primer d’humanisme, d’humanitat.
Vicente Ferrer ha estat un d’aquests fars enmig de tanta vulgaritat i egocentrisme. Atorgar-li la nostra més gran distinció és per a Unió Democràtica de Catalunya un honor i un orgull. Ens serveix també per recordar els valors cristians i catalanistes de Manuel Carrasco i Formiguera que va ser assassinat per defensar els seus principis, per no renunciar els seus ideals.
És el que tenen els herois: poden morir, però no la seva obra, el seu exemple. Han contribuït a fer del món un lloc una mica millor. Aquest és el sentit i el reconeixement que Unió fa a Vicente Ferrer, amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera. Poca cosa davant la magnitud gegantina de la seva obra, poca cosa però atorgada de tot cor.
Un dels eslògans més utilitzats pel tripartit és que ells fan polítiques socials. No és cert. Malgrat l’afirmació, la conclusió final, quan s’imposa l’anàlisi i la raó, es confronten dades i es contrasten totes les informacions, és que una falsedat per molt que és repeteixi, ho continua essent i no deixa de ser-ho mai per molt que s’entestin en disfressar-la.
Hem de ser rigorosos. Els pressupostos del tripartit no són socials. No hi són i no perquè ho digui Unió Democràtica de Catalunya, perquè ho afirmi CiU. No ho són perquè deixen com estaven les pensions de viduïtat, perquè no augmenten ni en un cèntim els ajuts a les famílies amb fills, perquè redueixen la despesa sanitària en més d’un 2%, perquè cau la despesa en ajudes a l’habitatge en un 24%, perquè no recullen en lloc el desenvolupament de la llei d’educació… I així podríem anar seguint i enumerant les mancances socials d’uns pressupostos d’un govern que s’omple la boca quan diu que té sensibilitat social mentre, amb fets, ignora les necessitats reals de les persones.
Cal recordar, una vegada més, al tripartit que governar no és fer proclames, ni penjar banderoles, ni encarregar fotografies per quedar bé. Governar és solucionar els problemes i les necessitats d’una societat, planificar els seu futur i invertir els recursos disponibles on fan més falta. És a dir, governar és facilitar l’avui i preveure l’endemà.
Poca política social és la que es desentén de les míseres pensions de viduïtat, la que ignora la família i l’ajut per als fills, la que disminueix la inversió en sanitat i no desenvolupa ni aposta per l’educació. Aquesta és la radiografia exacta de les polítiques socials del tripartit.
No en surt millor parat el govern socialista de l’Estat. Segons l’Institut de Política Familiar, Espanya, amb 212 euros anuals per persona i Portugal són els països de la Unió Europea amb menys ajuts econòmics, fiscals o de conciliació dedicats a la família.
La conclusió és decebedora. Encara que des del Tripartit o des del govern Zapatero ens repeteixin mil vegades que són garants de polítiques socials, la veritat s’entesta a demostrar que de l’únic que ho són és del desgovern i de la desprotecció, precisament allà on més protecció caldria. Els números no enganyen i alguns polítics, si no enganyen, sí que viuen enganyats.
Cuando un vaso se desborda, tenemos la tentación de culpar del desastre a la última gota, olvidando que han sido otras miles las que lo han llenado hasta rebosar. Así sucede en estos momentos con la política. Afloran casos de corrupción y les culpamos de la desafección que se palpa en Catalunya. Vemos la gota, la última, y olvidamos el mar a punto de colmarse.
Falta liderazgo y actuamos como si esa carencia no fuera un problema. Sin un líder que marque el camino, la marcha siempre es más difícil. En la actualidad nuestros gobernantes, tanto en Cataluña como en España, no tienen ni alma ni madera de líderes. Siempre es más difícil mantener la credibilidad cuando se utilizan las matemáticas para alcanzar el gobierno con la suma de los partidos derrotados, como ocurre últimamente en Catalunya. Sí, es democráticamente irreprochable, pero, difícilmente comprensible para la mayoría que cree que los más votados deben tener la oportunidad de formar gobierno. Liderazgo y credibilidad en el sistema, dos gotas más que pusimos en el vaso.
Pero hay más, una lluvia fina, constante, que todo lo empapa: la ineficacia de la administración. ¿Cómo calificar que haya miles de pisos de protección oficial vacíos mientas decenas de miles de ciudadanos buscan vivienda? También genera desafección. ¿Creemos que la bronca constante de una parte de la política nos acerca a la ciudadanía? Sólo llegan a la opinión pública las descalificaciones partidistas, las réplicas y contrarréplicas más o menos hirientes como si cualquier atisbo de propuesta para solucionar los problemas reales de la gente no existieran o no nos interesaran. Y existen, y nos interesan, pero no llegan a la sociedad. Y no únicamente es responsabilidad de los políticos, sino que también lo es de algunos medios de comunicación más pendientes de un buen titular que de la propuesta útil para los ciudadanos. Debemos reflexionar sobre ello, los políticos y los medios, especialmente los públicos, y dedicar menos espacio a la política declarativa y al periodismo que provoca, y más espacio a los debates sobre temas que preocupan a la gente.
Pero ha habido más gotas y más lluvia. La bronca y la descalificación del adversario no sirven para nada, salvo para destruir. Hay partidos políticos que basan sus campañas y su acción en descalificar y destruir al adversario, porque en realidad son incapaces de construir propuestas en positivo, alternativas que den respuesta a los problemas y necesidades de la sociedad. Yo reniego de esta forma de hacer política, porque creo que la política es diálogo y que el adversario no es una pieza a batir, sino parte de una realidad global que nos incluye a todos. Necesitamos a nuestros adversarios para complementar nuestra verdad, que sabemos que no es absoluta y que necesita de la aportación de las otras verdades, si creemos en una sociedad plural como la catalana. Y polémicas como la actual sobre el Tribunal Constitucional deben ser derivadas hacia el equilibrio, difícil pero posible, entre la aceptación crítica de las instituciones y el reconocimiento indiscutible de la dignidad de las personas, y lógicamente también de los pueblos. En ese contexto, debe verse el editorial conjunto de los diarios catalanes. Sin el diálogo, no hay progreso.
Algunos creen que los partidos nos hemos convertido en cotos cerrados, impermeables a la sociedad y endogámicos. Yo reivindico que no todos los partidos, ni todos los políticos somos iguales, y pienso que hay que romper con esta percepción. Hoy, más que nunca, es necesario acercar la política y a los políticos a la sociedad. De eso hablamos cuando planteamos la necesidad de reformar la ley electoral. Hay que acabar con las listas cerradas y ofrecer a cada comarca la posibilidad de elegir a su representante directo. Pero de nada servirá si no escuchamos, si no caminamos por las calles, si no nos sumergimos en la realidad cotidiana de las personas y en sus problemas y preocupaciones. Hay que recuperar la política de la alpargata y aparcar la exclusividad de la corbata y de los despachos con poca ventilación. Solo así conseguiremos que la gente se vuelva a enamorar de la política.
Son muchas las gotas que han precedido a la última. Con cambios profundos en las actitudes y la forma de hacer política podremos revertir la situación, con valentía, con la verdad por incómoda que sea y con la defensa de principios y valores propios. No es fácil, lo sabemos, pero es más necesario que nunca.
Muchas gotas llenan el vaso. Ahora hay que empezar a vaciarlo y, sobre todo, evitar que vuelva a colmarse. Lo propongo desde el catalanismo y la centralidad de Unió Democràtica, centralidad en sus propuestas y también en su actitud y voluntad de no excluir a nadie. Creo en ello, como creo en los valores que Unió representa: los del humanismo que ha sido capaz de construir Europa. No es fácil, pero sí posible.
Ahir va ser el Dia Internacional per a la Eliminació de la violència contra la dona. La data recorda l’assassinat de les tres germanes Mirabal per ordre del dictador de la República Dominicana Rafael Trujillo l’any 1961. Malauradament qualsevol dia de l’any podria ser aquest dia perquè a qualsevol dia hi ha casos de maltractaments o d’assassinats de dones a mans de les seves parelles.
Mala cosa tenir al calendari un dia per recordar els casos de violència contra la dona. Ens serveix això sí, per prendre consciència que la situació encara és molt lluny d’estar normalitzada i per fer-nos veure que el tracte que dona la nostra societat a l’home i a la dona encara és diferent, massa diferent, a casa, a l’escola, als estereotips televisius, al treball. També en la violència. Encara persisteix entre nosaltres un sentiment de dominació o de submissió segons el sexe. Cal eradicar aquest repartiment de rols forçat per una cultura mal entesa.
És evident que hem avançat en la lluita contra aquesta xacra, però encara queda molt per fer. Les estadístiques ens mostren que aquest any han mort menys dones a mans de les seves parelles. És una bona notícia, però les xifres ens mostren també que enguany 50 dones han estat assassinades, i que l’any passat van ser 75, una cada cinc dies. Esfereïdor! I en catorze casos les víctimes havien demanat protecció a la justícia i aquesta els hi havia donat. Alguna cosa hem fet malament quant els mecanismes de protecció han fallat. I els altres casos ens posen davant la temença que algunes dones, encara avui dia, assumeixen part de culpa de l’agressió rebuda de la seva parella perquè l’han posat nerviosa. Terrible, perquè aquests casos no es poden detectar.
No sóc una ingènua. Conec la dificultat i la complexitat de molts d’aquests casos, però precisament perquè encara tenim al calendari un Dia Internacional per Eliminar la Violència Contra la Dona cal que l’aprofitem i siguem capaços d’analitzar el que hem fet malament per tal de donar una protecció acurada i eficaç a qui ens ho demana. Possiblement calen més mitjans, hem d’agilitar els tràmits i hem de revisar les mesures de protecció establertes i ser més eficients. El que és segur és que no podem creuar-nos de braços i treure pit perquè les xifres del 2009 han estat millors que les d’anys enrere.
Aquesta és una cursa de fons i els seus resultats no poden ser immediats. L’eradicació de la violència de gènere no passa tant per accions judicials, com per accions educatives i formatives perquè, per a les futures generacions, les diferencies de sexe només siguin una característica.
Encara resta molt camí a fer, però si volem podem arribar-hi si el fem tots junts, dones i homes, grans i joves, nens i vells. Tant de bo arribi l’any que ningú recordi el 25 de novembre com el dia internacional per eliminar la violència contra la dona, un atemptat als drets humans. Aquell dia, amb tota certesa el món serà una mica millor.
Aquí us penjo la meva intervenció en tres parts al programa de TVE 59 segons de dimarts passat. Vam abordar qüestions com ara, la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la lluita contra la corrupció política i social i la política de pactesd’Unió. El programa va ser moderat per Cristina Puig, i van intervenir els periodistes Milagros Pérez-Oliva (El País), Alex Salmon (El Mundo), Manuel Cuyàs (El Punt), Antoni Bolaño, Antoni Puigvert i Sònia Domènech (La Razón).
El Parlament de Catalunya debat aquests dies els pressupostos de la Generalitat pel proper any i la posició d’Unió Democràtica, com la de CiU, és clara i rotunda: que els tornin. El motiu principal per demanar-ho és inequívoc: els números presentats pel govern tripartit per afrontar el 2010 no serveixen i no ajuden Catalunya a sortir de la crisi. Malauradament, els comptes que presenta el Govern són clarament socialistes ja que baixen la inversió, pugen la despesa en personal i no tenen cap mesura social.
No és pas una lectura esbiaixada. El Govern ha presentat uns pressupostos amb una inversió que baixa gairebé un 10 per cent. Malgrat la crisi i les dificultats d’inversió que pateix el sector privat, malgrat l’actual paràlisi, la decisió de l’administració de tots els catalans és la de rebaixar la inversió pública. Només per aquest motiu, aquests pressupostos ja no servirien al país.
Però, a més a més, tot i el que vol vendre el govern tripartit, aquests pressupostos per no ser, ni tan sols són socials: els ajuts per a les famílies amb nens de 0 a 3 anys i a les vídues no s’incrementen. Les ajudes als programes de salut disminueixen. El desplegament de la Llei d’Educació no té el suport econòmic que necessita… i, per acabar-ho d’adobar, els comptes del govern és troben molt allunyats de l’austeritat que el temps necessita i que la societat reclama ja que incrementen la despesa corrent en un 6% i el personal augmenta en 5.000 persones més. Aquests són els números que vol aprovar el govern tripartit, no obstant la crisi i malgrat els missatges d’austeritat que les administracions llancen a la ciutadania, i que en canvi són les primeres en incomplir.
Són, com podeu veure, motius suficients per demanar que es retornin aquests pressupostos i que el govern treballi d’una vegada per oferir a la societat instruments per fer front a la crisi i per facilitar-li eines que serveixin per a superar-la. Perdre un altre any amb uns pressupostos inútils – que no faran sinó llastrar encara més l’economia catalana- serà la trista herència d’un trist tripartit en el darrer any de la seva legislatura. Aquests pressupostos són l’exposició del fracàs del tripartit. De fet, són els últims pressupostos del tripartit.
Una de les paradoxes de Murphy és que la llei de Murphy no la va escriure ell, sinó un que es deia com ell. En uns moments que les irregularitats i els casos de corrupció embruten l’ambient mentre la crisi colpeja la societat i la desafecció cap a la classe política augmenta, i ara que sembla que tots els partits polítics volem anar en una mateixa direcció per redreçar la situació i recuperar el respecte dels ciutadans amb iniciatives pel retrobament de la política i dels ciutadans, ens trobem amb un plantejament molt insòlit: els socialistes extremenys es gasten 14.000 euros en una campanya per ensenyar els joves a masturbar-se.
En un altre moment semblaria una broma poca solta – així m’ho creia-, però ara és un despropòsit inaudit, un monument al mal gust, a la insensibilitat i a la invasió de la privacitat. L’atur se’ns menja i hi ha polítics que malbaraten recursos en tríptics per ensenyar el nostre jovent a masturbar-se. La capacitat d’intromissió d’alguns pseudoprogres en la vida privada és perillosament i perversament infinita.
Desprès de llegir aquestes paraules, hi haurà qui em qualificarà de retrograda, o amb un altre qualificatiu que pels pijoprogres serveixen igual per definir un sac de plors com un barret de rialles. Tant s’hi val, la campanya i els seus autors es qualifiquen (i desqualifiquen) per si sols. Em sap greu aquest soroll absurd, buit i miserable que vol distreure i tapar els problemes reals, els que amoïnen a la gent, als quals hem de donar resposta des de la política.
Què ens demanen els joves? Els joves el que volen és feina, una educació de qualitat i en llibertat, desitgen conviure en famílies estructurades on els pares treballin tots dos si és això el que volen. Esperen que la societat els ajudi a independitzar-se, a trobar un pis per viure en llibertat i en independència i volen sentir-se útils com a persones individuals i com a membres de la societat, en la qual hi participen
Tenim massa coses a fer com per perdre el temps en propostes onanistes. És una campanya que, a més es fa, amb diners públics. Em permetran que digui – encara que m’acusin de demagoga- que aquests diners farien molta més falta a qualsevol dels milions d’aturats que avui tenim. O per finançar algun projecte emprenedor. Finalment vull fer constar que mentre hi hagi un sol polític que permeti disbarats com aquest de “el placer està en tus manos” (o d’altres de semblants) que ara promouen els socialistes extremenys la desafecció serà inevitable com ho serà que hi hagi gent que no prengui seriosament els seus polítics. Un altre exemple que genera desafecció: 4 mil pisos públics buits mentre hi ha gent que els necessita. Així no arreglarem res. Menys paraules i més fets.
Dissabte celebrem que Unió Democràtica de Catalunya acompleix 78 anys. Donen per molt 78 anys. Hem vist canvis de règims, guerres fratricides, persecucions per les nostres idees, afusellaments per discrepar dels altres, el retorn de la democràcia, el desencís per no aconseguir tot el que voldríem, i una llarga llista de fets, bons i dolents, que han acompanyat la vida del nostre partit.
78 anys, serien molts anys sense uns fonaments sòlids. Han caigut governs i hi ha hagut partits que fa dècades eren majoritaris i que semblaven invencibles i que avui només podem trobar en els llibres de història. Però hi ha coses que el temps no canvia. La gent d’Unió d’avui continua creient en els mateixos valors dels fundadors. Seguim creient que la responsabilitat, el treball, el rigor, la disciplina, la solidaritat son eines indispensables per la construcció d’una societat més justa i més prospera. Avui, com fa 78 anys, estem convençuts de la necessitat dels valors cristians i humanistes com a eines que ens donen solidesa.
El catalanisme polític no es pot entendre sense ser respectuosos amb la nostra història. Ignorar-la és voler desarrelar les nostres essències i els valors que defensa Unió són els valors que han conformat Catalunya. La centralitat que proposem des de Unió Democràtica és la mateixa que ha fet créixer Catalunya, fins i tot en les èpoques més difícils i més fosques de la seva història. Es basa en una actitud que fonamenta la seva acció política en el diàleg, la moderació, el sentit comú i la responsabilitat
Sé que avui el desencís i la desafecció són presents en bona part de la nostra societat, però hem de superar el desànim. De la mateixa manera que la mala acció d’una persona no ens pot fer renegar del col·lectiu, la mala actuació d’un polític no ens pot fer abominar de la política. No seria just ni raonable. I tampoc no seria just ni raonable que ens quedéssim creuats de braços i no féssim res. Quan la mala praxi d’uns pocs fa trontollar el sistema nosaltres ens hem de reafirmar en els valors que ens donen solidesa: al partit, com a partit, i al país, com a país.
En 78 anys hem tingut prou temps per cometre errors, per tenir encerts i, sobretot, per consolidar la certesa que l’ideari que va impulsar la fundació del nostre partit no ha envellit i serveix avui com ho va fer ahir i com servirà demà.
78 anys serien molts anys per mantenir una utopia, però són només la suma del dia a dia quan el que és vol és servir a les persones amb mesures a mida de les persones. Aquest ha estat sempre el nostre objectiu: estar al servei dels homes i de les dones del país, vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin. El que ens mou és el bé comú. Per arribar-hi, 78 anys només ens han deixat la saviesa que cal treballar el dia a dia, cada dia per aconseguir-ho.
Recordo el menjador de casa. Tots a taula amb mil coses a explicar i una única norma immutable que no calia que el pare ens repetís a diari: “amb les coses de menjar no s’hi juga”. És una dita universal amb la qual salvem les distàncies del que és superficial i accessori del que és fonamental, decisiu en la vida. És una dita que m’ha vingut al cap amb la darrera tombarella del govern Zapatero quan ha decidit canviar, sense consultar ningú, les regles del joc de les pensions i dels pensionistes. El govern socialista ha perdut definitivament el nord si es que en algun moment sabia on anava. Ha ignorat tots els actors que calen per replantejar el nostre sistema de pensions i ha llançat la proposta de retardar obligatòriament dos anys la jubilació, fins als 67.
Què ens demanen els joves? Els joves el que volen és feina, una educació de qualitat i en llibertat, desitgen conviure en famílies estructurades on els pares treballin tots dos si és això el que volen. Esperen que la societat els ajudi a independitzar-se, a trobar un pis per viure en llibertat i en independència i volen sentir-se útils com a persones individuals i com a membres de la societat, en la qual hi participen
Dissabte celebrem que 
