Aquí us transcric les paraules que he pronunciat en l’acte institucional de Lleida en el marc de la Diada Nacional de Catalunya:
Tres segles enrere Catalunya va perdre les seves llibertats. Cada Onze de Setembre recordem les persones que van lluitar per defensar el país i d’aquest record n’hem fet la nostra Diada Nacional. No és pas que ens agradi commemorar derrotes; ben al contrari, el que fem és celebrar que, malgrat aquella la derrota, malgrat totes les dificultats que hem patit en aquests tres-cents anys, Catalunya ha sabut sempre anar endavant. Mai no ens hem resignat, mai no ens hem sentit vençuts.
Perquè allò que fa gran a les persones i a le
s nacions no és altra cosa que superar les adversitats. Es pot arribar a ser molt gran, a ser molt poderós, però no si hi ha tremp per resistir les contrarietats i els moments en què sembla que tot s’acaba, si no hi ha energies per a sobreposar-se a les circumstàncies adverses, aquesta grandesa només és un foc d’encenalls.
Si l’onze de setembre queia Barcelona, l’endemà tothom tornava a la feina, s’obrien les botigues i els tallers i es tornaven a llaurar els camps. Aquell Onze de Setembre, doncs, no va ser la fi de res, sinó la primera nova demostració de la nostra voluntat de ser.
Dos segles més tard, Carles Riba, parlant dels estralls de la guerra civil deia que ho havíem perdut tot, tot menys el Fabra. Era una forma de dir que sota les cendres de la derrota encara hi havia un país, una forma de sentir i d’estimar, una cultura, i en aquest punt de suport podríem tornar a aixecar la nostra estimada Catalunya.
I així es va fer. Catalunya, malgrat la derrota de 300 anys enrere, malgrat la guerra civil, i malgrat 40 anys d’una dictadura culturalment genocida, és una societat viva. Moltes altres nacions no han resistit atacs similars, o, si de cas, han anat pervivint de manera lànguida, fent la viu–viu en els llibres d’història. Però si Catalunya es va refer aquest treball porta noms i cognoms. Molts noms i cognoms, certament de molts i moltes persones que van lluitar per defensar la cultura i la democràcia.
I avui som aquí. Disposats a ser dignes hereus de totes aquelles persones, que entenien que en comtes de queixar-se, el que calia era posar-se dempeus i treballar. Si d’aquestes dificultats en va sortir, el que en va sortir, nosaltres també ens hem de sentir responsables de la construcció de Catalunya en aquesta època de dificultats, i per tant disposats a vèncer aquesta crisi que omple d’angoixa les nostres famílies i empreses, i disposats, com no podia ser d’altra manera, a continuar construint una Catalunya encara més plena. És en les dificultats, on s’ha de veure més la nostra condició de patriotes.
La Diada, doncs, és una prova de voluntat de ser, una mostra de reafirmació però, sobretot, una contundent expressió de confiança i de fe en el futur de la nostra nació. Tenim al davant molts i molts reptes. Cal resoldre l’asfíxia econòmica que patim i ser capaços de tenir el control i la gestió dels nostres recursos. I cal evitar també aquest afany recentralitzador que ens arriba de l’Estat, on sembla que no vulguin entendre que som una nació, que Catalunya és una nació i que certes coses ja ens comencen a cansar.
Però les dificultats, siguin quines siguin, no ens espanten. Avui som aquí per refermar la nostra voluntat nacional; entre avui i demà, tots els pobles de Catalunya commemoraran la Diada i demostraran la nostra voluntat de ser. És molt possible que demà una riuada enorme de persones faci veure al món la inquietud que recorre les venes del país.
Un poble que sap aixecar-se, per moltes vegades que hagi caigut, és un poble que anirà en davant. No hi fa res la crisi, ni les dificultats econòmiques; no hi fa res que hi hagi Tribunals que diguin que no som una nació. També ens ho van dir el 1714; també ens ho van dir el 1939, i avui dia tots nosaltres seguim aquí, proclamant una i altra vegada que ho som.
El nostre compromís, el compromís de tot Catalunya, el compromís del nostre Govern i de les nostres institucions és fer anar el país endavant. Fes que cada dia Catalunya sigui una societat més lliure, una comunitat més fraterna, un país millor. Totes les posicions sobre el futur del país són legítimes, perquè tots nosaltres coincidim, com una sola veu, a dir que som un país amb futur. Catalunya té futur. I superarem la crisi, i vencerem els problemes, i aconseguirem, sigui com sigui, un tracte just. Necessitem demostrar al món que tots els catalans ens sentim units en aquest compromís, amb una mateixa veu, perquè només totes les veus juntes aconseguiran convertir-se en el clam que Catalunya necessita. Aquesta Diada ha de ser la diada de la unitat i la diada de la fermesa.
Us animo, doncs, en nom meu i del Govern de Catalunya, a celebrar la Diada. Des del 1714 ençà han estat moltes i moltes les generacions que han treballat i lluitat per aquest país. Cadascuna ha estimat la nostra llengua; cadascuna ha treballat per la nostra cultura, i totes elles han engrandit Catalunya. Nosaltres som hereus i responsables d’aquest compromís; tots nosaltres, siguin quins siguin els nostres orígens, estimen aquesta nació; tots nosaltres, vinguem d’on vinguem, tenim al davant un mateix camí per recórrer. Nosaltres, doncs, hem de continuar la feina dels qui ens han precedit i, alhora, tenim el deure d’anar encara més enllà. En aquesta feina, nosaltres tampoc no defallirem.
Bona Diada i Visca Catalunya!
Projectes concrets. Realitzacions evidents. Construcció pas a pas. Generació de solidaritats de fet. Quatre idees, quatre conceptes, sobre els quals els pares fundadors de la Unió Europea -els demòcratacristians Schuman, Adenauer, De Gasperi i Monet- van bastir el gran procés de pau que ha estat el projecte d’integració europea que ha anat prenent forma al llarg de la segona meitat del segle XX.
