Avui, 9 de maig de 2013, celebrem seixanta tres anys de la Declaració Schuman, que va posar negre sobre blanc aquelles quatre idees, aquells quatre conceptes. L’aleshores ministre d’Afers Exteriors francès les va exposar just abans de proposar que Alemanya i França comencessin a compartir aquelles minerals -el carbó, l’acer- pels quals s’havien estat matant durant segles amb anterioritat.

Seixanta tres anys que no acosten els postulats de Schuman a la jubilació, ans el contrari. Són cada vegada més vius, malgrat que l’Europa que els va veure néixer està immersa en una profundíssima crisi econòmica, social i de valors segurament perquè els successors dels pares fundadors no tenen tan interioritzades aquelles conviccions que els van fer idear el camí: la solidaritat, la reconciliació, el servei a la comunitat, el servei a les persones. Potser són altres temps, però són conviccions que el servidor públic no hauria de deixar mai de banda.

Reconciliació. Servei. Projectes. Realitzacions. Pas a pas. Solidaritats de fet. Aquelles conviccions, aquelles idees, de De Gasperi, de Schuman, d’Adenauer, de Monet, segueixen vigents al vell continent però poden i han de ser exportades.

Barcelona i Catalunya, per exemple, acollim amb orgull els quarters generals de la Unió per la Mediterrània, la seva secretaria general. No mereixen les idees dels pares fundadors ser aplicades a l’estimat Mare Nostrum? No mereixen els pobles mediterranis tenir un futur on la reconciliació i la solidaritat estiguin en primera línia?

Des dels inicis del Procés de Barcelona, el 1995, fins avui ha plogut molt. Europa ha volgut ser protagonista d’un gran procés cohesionador de la Mediterrània amb més ombres que llums. Conflictes eterns i diferències culturals que alhora ens enriqueixen i ens fan desconeguts, al costat de les evidents diferències econòmiques han fet semblar estèrils els ingents esforços europeus per fer de la Mediterrània, també, un espai únic de pau, creixement econòmic i benestar social.

Avui, Dia d’Europa, des de Catalunya estant cal que fem arribar amb força la nostra veu, mediterrània, tossudament mediterrània, tossudament europea, vocacionalment europeista, i recuperem aquelles quatre idees, aquells quatre conceptes de Schuman per aplicar-los a la realitat mediterrània: projectes concrets, realitzacions evidents, construcció pas a pas, generació de solidaritats de fet.

A això es vol dedicar i es dedica la secretaria general de la Unió per la Mediterrània. Des de Catalunya tenen tot el nostre suport. Ens sentim capital d’aquest mar nostre. Ens sentim endeutats amb els nostres veïns del sud. Ens sentim amb l’obligació de posar-nos com objectiu que aquest mar que ha generat i acollit centenars de conflictes sigui un dia un mar de pau. S’ha intentat de gairebé totes les maneres possibles. Intentem-ho com si avui fos el 9 de maig de 1950: a poc a poc, sobre la base de projectes concrets que generin solidaritats de fet.

A Catalunya, convençuts de que aquest és el camí, estem disposats per ajudar a intentar-ho.

Quina administració pública per a Catalunya?: visió per a un futur proper

A totes les persones que avui es graduen, els desitjo tota la sort i tots els èxits del món. Tots vostès han escollit un màster que de ben segur els ha permès aprofundir encara més en el coneixement de les administracions públiques i de les tècniques i valors que haurien de caracteritzar el seu funcionament. I l’han seguit, aquest màster, aquí a ESADE, en un centre del màxim prestigi internacional i amb una enorme experiència que arriba ja a les dues dècades impartint aquesta formació. La meva felicitació, doncs, a totes les persones que avui es graduen, i també la meva felicitació a ESADE per portar endavant aquesta activitat amb el prestigi i la qualitat que caracteritza la institució.

Però, sobretot, a tots vostès, cridats a ser elements de referència dintre de les diferents administracions públiques o en la seva activitat privada, els agraeixo tot l’esforç que fan per assolir la més alta formació. És una prova d’un esperit constant de superació i un exemple del que ha de ser l’ètica pública. Vostès, tot i les responsabilitats que molts ja ostenten a diferents administracions, han sentit l’impuls d’anar més enllà, de fer les coses millor i d’oferir un millor servei, més eficient i més qualificat. Tot això augmenta el patrimoni del país i la nostra riquesa com a societat que vol progressar, anar endavant i acceptar els màxims desafiaments. Tot això, a més, respon a una vocació, a un sentiment irrenunciable de servir a la societat i al país. I vull insistir en aquesta paraula “vocació”, que sembla ja caiguda en desús i que ben aviat haurem de buscar al diccionari per saber què vol dir. Vostès tenen vocació de servei i vocació d’excel·lència, i això no els agrairem mai prou.

Perquè una administració diligent, competent, eficaç, formada per persones de talent i amb vocació de servir a les persones i a la societat, al servei de l’interès públic i de l’economia productiva, una administració així és una arma poderosíssima per a qualsevol societat i, sens dubte un valuosíssim instrument de progrés. Fer que un país funcioni no significa només proveir-lo d’enormes i modernes infraestructures i atapeir-lo d’inversions molt i molt costoses. Significa també tenir un sistema de justícia ràpid, eficaç i competent; una legislació mercantil que fomenti la creació d’empresa i que aporti seguretat jurídica; significa posseir una cultura de valors fonamentada en el seny, la seriositat, la iniciativa i el compliment dels tractes. I significa també tenir una administració pública que funcioni, que tingui clara la seva missió de servei i que, més que preocupar-se per regular la vida dels ciutadans i de controlar-la, el que de debò faci és acompanyar, servir, garantir i, alhora, generar confiança. I això no ho dic des de cap posicionament ideològic neoliberal ni res de semblant –que també seria molt legítim i defensable– sinó des del convenciment humanista i social que les persones i la societat estan per damunt de qualsevol cosa i, òbviament, l’administració ha d’existir per a servir i no pas per a ser servida.

La reforma i vertebració de les administracions públiques és una exigència immediata dels nostres dies i de les actuals circumstàncies. Si volem un país sostenible, les seves administracions també ho han de ser. S’ha acabat aquella època en què tot havia de ser proveït per les administracions; s’ha acabat l’època de les administracions omnipresents i invasives, disposades a calcificar la societat a base de reglaments i més i més reglaments. La mida de l’administració és un debat molt interessant que es pot afrontar des de molt diverses posicions ideològiques, però que avui dia ens veiem obligats a encarar des de la necessitat de la contenció de la despesa i per una major eficiència. Quan més eficient sigui l’administració més competitiu serà el nostre país.

Tota aquesta reflexió l’hem de fer també quan parlem d’administracions: hem de tenir la millor administració possible, però qualsevol administració, sigui la de la Generalitat o la del món local, ha de ser sempre un factor de progrés i d’ajuda per a la societat, per a les persones i per a les empreses, no pas un entrebanc.

I aquest és el segon gran repte: cal establir les bases i avançar ja cap a l’administració del segle XXI. Perquè la crisi passarà un dia o altre, i el que de debò importa és haver començat a treballar. Una administració moderna, sòlida i eficaç, no s’improvisa i si volem que sigui una realitat, el que cal és anar-hi treballant des del primer dia. Cal repensar-ho tot. I ara tenim l’oportunitat de fer una reforma que incorpori l’experiència d’aquests temps de dificultat i que estableixi les bases per una administració molt més eficient i, alhora, del tot clara i diàfana, transparent per al ciutadà.

Vostès coneixen l’administració i saben que hi ha coses a millorar.

Cal crear un sistema ètic de valors propis de l’administració de Catalunya. Cal disposar d’un codi ètic que garanteixi una administració més transparent.

Prendre consciència del valor dels valors es essencial per la gestió d’un país des de la mes alta administració a la mes humil responsabilitat ciutadana. A cap i a la fi, els fets son els que fan historia, les intencions sovint, no arriben ni a justificar-la.

I crec que avui, si vostès són aquí és perquè comparteixen aquests valors de gust per l’excel·lència i la feina ben feta, perquè ja entenen que l’esforç, el servei i la feina ben feta han de ser targetes de presentació de la nostra administració davant el conjunt de la societat catalana i davant el món.

I ho dic amb plena consciència de la responsabilitat que tenim els governants i els polítics a l’hora d’implantar aquests valors i d’estendre’ls al conjunt de la societat. No tot funciona bé. Hem de crear l’administració del segle XXI. Una administració centrada en els principis de transparència, de retiment de comptes o l’avaluació constant de la seva activitat. Ens cal una gerència pública professional i degudament resguardada dels canvis de cicle polític; moltes vegades ens limitem a supervisar la correcció dels procediments seguits més que no pas a avaluar els resultats del que hem fet i, sovint, no sabem distingir prou bé entre les persones que actuen de manera competent i les que no. No pot ser, per exemple, que algú aprovi una oposició a la seva joventut i fins al dia de la seva jubilació no hagi passat cap altre control objectiu de competència.

Cal que tinguem una administració que proveeixi els serveis que demana la societat. Cal que l’administració ajudi i acompanyi en lloc de suplantar la societat, i cal que els comandaments exerceixin la seva responsabilitat. Per exemple, no s’entén que en privat molts responsables de molts serveis diguin que els sobra personal o que aquest podria millorar i, per contra, quan se’ls demana d’actuar, d’informar per escrit o d’avaluar, tothom digui que està necessitat de més personal.

I ho dic amb plena consciència del fet que el major valor que tenim a les administracions de Catalunya són les persones que l’integren, a les quals no podrem mai reconèixer prou el seu esforç i el seu sacrifici. El gran valor de les administracions del país són les persones que les integren. Sense elles, sense la seva dedicació, sense la seva professionalitat i vocació de servei, ja fa temps que hauríem hagut d’abaixar les portes.

Però els administrats, els ciutadans, no només volen una clara transparència en l’ús i l’assignació dels seus recursos, sinó que també demanen una major transparència a les institucions. I la transparència també s’exerceix amb el retiment de comptes i amb la claredat a l’hora d’assumir responsabilitats. Si volem una administració de primera qualitat és obvi que ens cal un administració democràticament ordenada, eficient i transparent.

Hem d’aconseguir l’administració del talent, conscients que cal revisar moltes coses per tal que el talent, a més de ser vocacional, també se senti degudament recompensat i valorat i, sobretot, degudament reconegut per tothom.

Tot això són objectius importants. En alguns d’ells ja hi estem començant a treballar. Vostès saben, per exemple, que en l’avantprojecte de llei de governs locals ja es contempla la professionalització d’alguns càrrecs, com ara el del gerent del consell comarcal, que haurà de ser escollit entre persones que acreditin determinats requisits de competència i capacitat.

Així doncs, una de les nostres grans prioritats de país ha de ser la reforma i consolidació d’una administració pública catalana moderna i de prestigi, que exerceixi les seves competències oferint sempre el màxim servei al ciutadà. Una administració competitiva.

Hem encetat un procés de revisió en profunditat de l’administració de la Generalitat i del seu sector públic. Això ho hem de veure com una oportunitat per enfortir l’administració catalana i per valorar el seu principal actiu: els treballadors públics.

Fruit de la complexitat d’aquest debat, el passat 13 de febrer, el president Mas va presidir la reunió constitutiva de la Comissió d’experts per a la reforma de l’administració pública, i de la qual, sense anar gaire lluny, en forma part el professor Longo, a qui li agraeixo moltíssim que hagi aportat tot el seu coneixement i experiència en aquest propòsit. Aquesta Comissió té com a objectiu principal l’elaboració d’un document que constituirà, sens dubte, una eina vol valuosa per complementar les línies d’actuació del Govern en aquesta matèria.

En qualsevol cas, el Govern ja està endegant un procés normatiu de reforma de l’administració i del seu sector públic que preveurà, entre altres la Llei de la funció pública catalana, i la Llei del directiu públic. I en aquest últim apartat, voldria destacar que serà la primera llei a tot l’Estat que reguli aquesta qüestió. Cal ser exemplars, en el sentit d’apostar pel nostre lideratge i poder convertir-nos en exemple per a tothom. I cal, sobretot, que treballar a l’administració sigui entès com un orgull per part de tothom, tant de les persones que hi treballen com també per part de la resta de la societat. Hem de sentir l’orgull de pertànyer a les administracions de Catalunya, no pas per cap mena de chauvinisme, sinó perquè siguem membres d’una administració de prestigi i d’un instrument fonamental per al progrés del país. D’una estructura d’estat.

I aquí, una vegada més, vull tornar a lloar l’excel·lent conjunt de treballadors públics que estan avui dia al servei de la Generalitat i també dels ajuntaments. Comptem amb excel•lents professionals, altament preparats i disposats sempre al màxim esforç, dels quals se n’ha de fer sempre el reconeixement que mereixen i que, sens dubte, són el màxim capital de la nostra organització. Com deia abans, sense ells res no hauria estat possible.

Per això, un dels propòsits es introduir mesures d’incentivació del personal al servei de l’administració, compatibles amb la situació pressupostària, i una carrera professional a les administracions públiques que inclogui l’avaluació de l’acompliment d’objectius.

També cal invertir en el desenvolupament i la professionalització de les persones que ocupen llocs de comandament i directius, introduir la direcció per objectius i establir sistemes que avaluïn periòdicament el seu acompliment.

Ara bé, l’èmfasi en els resultats, l’eficiència i la flexibilitat no pot contradir el respecte a la legalitat, l’equitat i la imparcialitat. Volem construir entorns ètics on s’exigeixi l’assumpció de la responsabilitat dels gestors públics en la presa de decisions, i on la identificació dels valors i comportaments exigibles als empleats públics i la seva observança siguin una prioritat.

Som conscients que tot plegat no serà fàcil: es mes fàcil fer lleis que modificar comportaments.

En altre ordre de coses, com ja s’ha estat fent en l’anterior legislatura, cal continuar avançant en l’impuls dels processos i de l’administració electrònica i estendre’ls a tots els departaments de la Generalitat i del seu sector públic. I sobretot, si volem una administració competitiva caldrà també reduir les càrregues administratives que pesen sobre els ciutadans i sobre les empreses. Sigui com sigui i costi el que costi, l’administració ha de continuar fent un esforç per simplificar els seus tràmits, fer-los més senzills i menys intervencionistes i, també, evitar duplicitats de tràmits que generin costos innecessaris per a la ciutadania.

Per això, des de fa dos anys, estem treballant en la línia d’avaluar les càrregues administratives, de simplificar els processos adreçats a l’empresa i a la ciutadania i estem augmentant els tràmits electrònics i les eines disponibles.

Conscients de la conjuntura econòmica, a l’inici de la IX legislatura va ser un punt d’inflexió després d’anys d’un creixement continu tant en estructura com en el nombre d’efectius de l’administració de la Generalitat. Vam reduir les estructures polítiques i administratives, la reducció de 3 departaments (un 20% menys), la reducció de 41 alts càrrecs als departaments de la Generalitat (un 23% menys), la reducció de 99 càrrecs eventuals (un 43% menys) i 413 òrgans administratius (subdireccions, serveis, seccions, negociats, etc.).

En l’àmbit de la racionalització, cal anar més enllà i aquest Govern ha reiterat una i altra vegada el compromís que a finals de 2013 s’acomplirà l’objectiu de reduir en un 25% les entitats del sector públic.

L’altre gran objecte de reforma és l’administració local de Catalunya. N’hem parlat molt en les últimes setmanes, però m’agradaria reiterar que és un projecte que no s’ha improvisat, sinó que té les seves arrels en més d’una dècada de treballs.

La Llei neix amb l’objectiu de clarificar les funcions de cada nivell de govern i de simplificar les estructures administratives. Es tracta d’endreçar el món local, d’evitar duplicitats i de garantir la sostenibilitat financera i l’eficiència en la prestació dels serveis locals. Però també pretén fomentar la transparència i la participació en el món local.

Per tant, no és una llei que neixi des de la desconfiança al món local, o que neixi allunyada del territori. Ben al contrari, la reforma es fa amb el màxim respecte a la Carta Europea d’Autonomia Local i amb un molt profund coneixement de la realitat local de Catalunya.

En definitiva, aquesta llei també vol ser la veritable llei de bases local de Catalunya i l’eina a partir de la qual s’edifiqui tot el sistema municipal i local de Catalunya. I això s’aconseguirà amb dues previsions en primer lloc, aquesta llei tindrà la condició de llei de desenvolupament bàsic de l’Estatut, i el seu contingut no podrà ser modificat directament o indirecta per una llei ordinària i, de manera especial, per les lleis cridades a desenvolupar-la. Així mateix, s’estableix de manera expressa que les diferents lleis sectorials, quan regulin qüestions relatives als ens locals, s’hauran d’interpretar sempre d’acord amb el que estableixi la Llei de Governs Locals.

A més, si el Parlament aprova les previsions de l’avantprojecte, el Govern quedarà autoritzat per refondre en el termini màxim d’un any, a partir de la seva entrada en vigor, i en un únic text, les disposicions legals vigents en matèria de règim local, que es denominarà “Codi de dret local de Catalunya”.

La llei també incentivarà la fusió voluntària de municipis i la mancomunació de serveis. Com vostès ja saben, els consells comarcals han d’esdevenir els principals ens de prestació mancomunada de serveis als municipis sense duplicar nivells administratius allà on existeixin àrees metropolitanes. I com els deia abans, pel que fa a la gerència, el projecte preveu que podrà tractar-se d’un càrrec eventual, però haurà de ser sempre personal directiu professional i seleccionat mitjançant un procediment públic que permeti la concurrència de diferents candidats. Aquest important canvi significarà la supressió de 1034 càrrecs polítics remunerats, així com la prohibició de crear noves mancomunitats o consorcis quan els seus objectius puguin ser desenvolupats pel consell comarcal o l’àrea metropolitana. Totes aquestes entitats també seran objecte d’extinció automàtica en cas de duplicitat, manca de presentació de comptes o de dèficit continuat. Tenim mes de 480 empreses, consorcis, fundacions, etc., vinculades al món local. Almenys el 75% d’aquestes s’haurien de fusionar, absorbir o liquidar.

Possiblement, a l’hora d’afrontar aquestes reformes és molt possible que m’equivoqui, que cometi errors, però el pitjor que podríem fer en aquests moments és no fer res.

Parlant a curt termini, els he exposat les reformes, els compromisos i les iniciatives més importants en què estem treballant. A llarg termini és evident que hem d’anar cap a una administració eficaç, àgil, tecnificada i competent. Un model propi d’administració catalana que col·labori amb la societat, que l’acompanyi i que sigui la garantia dels drets més elementals i de l’imprescindible benestar de les persones.

La nostra responsabilitat, doncs, i la de tots vostès, és que aquesta administració pugui oferir a la societat el millor servei possible, d’una manera professional i sostenible.

Moltes gràcies per la seva atenció, moltes felicitats pel prestigiós màster que han completat i que l’èxit els acompanyi sempre, per bé de tots vostès i de tot el país.

Moltes gràcies.

Benvolgudes i benvolguts,

us convido a llegir l’entrevista que ha sortit publicada al diari El Punt Avui on reflexiono sobre la futura llei de governs locals i les necessitats a que ha de respondre, les relacions amb Madrid i la situació política actual.

130408 Conferència Fòrum Europa en PDF

Benvolgudes i Benvolguts,

Deixo en l’enllaç i us convido a llegir la conferència que he fet aquest matí en el marc del Nueva Economía Forum – Tribuna Catalunya, que porta per títol “Cap a un nou model d’Administració Local a Catalunya”. La reforma de l’Administració Local ha de servir perquè aquesta esdevingui una autèntica estructura d’estat i no defallirem en els treballs per garantir l’èxit d’aquesta reforma que el país necessita i que sorgeix d’un profund diàleg i de l’escolta activa amb els ens locals de Catalunya.

Però per molt que avui sembla que hàgim parlat d’història, realment el que parlem és de futur. L’Estatut de Núria no va néixer perquè sí. I tenia al darrere la voluntat de tot un poble que, dos segles abans, havia perdut les seves llibertats i volia recuperar-les. Si l’Estatut va existir és perquè abans, de molt abans, de mil anys abans, havia nascut una nació anomenada Catalunya. Aquesta realitat, Catalunya, és la mateixa força que ens fa ser avui aquí.

El projecte de Núria era la veu de Catalunya. Va ser redactat aquí amb ambició i amb el desig de reconvertir l’Estat i acabar amb dos segles de voluntat uniformadora i centralista. Tampoc no naixia del no res, ni era com una mena de bolet apareixent de sobte enmig d’aquestes valls. Se n’havia parlat. A Sant Sebastià, un any abans, les forces reformadores d’Espanya i de Catalunya havien pres la decisió de parlar-ne i, com va explicar Carrasco i Formiguera –un dels representants catalans a Sant Sebastià— allà s’hi va parlar clar i català, perquè aquella era l’única manera d’entendre’s.

Les coses naturals, per molt que s’hi vagi en contra, sempre acaben apareixent. El 1714 Catalunya semblava que ho hagués perdut tot, i no era així, perquè l’endemà mateix obríem les botigues i els tallers i ens tornàvem a posar a treballar. Podíem haver perdut les nostres institucions però no havíem perdut l’ànima ni el sentiment. I vam seguir treballant: a Cadis, amb el Memorial de Greuges, amb la Mancomunitat… Catalunya seguia viva i treballant. I el 1931 vam tornar a tenir esperança. I altra vegada ens la van trencar amb la Guerra Civil i el franquisme. Però vam continuar treballant i treballant…

Altres nacions han sucumbit al pes de la història. No han tingut esma de seguir. Però Catalunya s’ha sabut aixecar després de cada adversitat. Cinquanta o seixanta anys enrere, sota el més dur de la dictadura, qualsevol persona que ens veiés des de fora no hauria apostat mai ni un duro pel futur del nostre país. Qui ho havia de dir, un poble sense institucions, sense capacitat de defensar la seva llengua ni la seva cultura, un poble que no podia fer res per ell mateix i que tot se li governava des de fora… Però Catalunya vivia, i Catalunya s’esforçava per anar endavant, per crear riquesa, per mirar a Europa, per avançar com un sol poble. I ens en vam sortir. Amb entrebancs, amb frustracions, però ens en vam sortir, i avui dia, malgrat totes les complicacions, malgrat la crisi, malgrat el que ens arriba i les ganes d’atemorir-nos, Catalunya, com a poble i com a sentiment, és més viva que mai.

Aquesta vitalitat la vam veure fa un mes i mig pels carrers de Barcelona. Vam veure una Catalunya que de manera democràtica, pacífica i fins i tot festiva, deia que calia canviar les coses. I semblarà anecdòtic, però no ho és: la manifestació del passat Onze de Setembre coincidia, pràcticament dia per dia, amb els vuitanta anys de l’aprovació de l’Estatut del 32.

Aquest és un gran país. Aquesta és la força del país. Si llegim els llibres d’història podria semblar que l’experiència de l’Estatut de Núria va acabar malament, però ens equivocaríem de mig a mig. Núria va ser la manera de demostrar que els drets de Catalunya no s’exigeixen per la força ni per la coacció, sinó per la democràcia. I que aquest país és un país que aspira a la llibertat i a la convivència i, sobretot, a decidir el seu futur.

Com deia en començar, Núria és una fita de la nostra història. I aquesta fita, juntament amb d’altres, delimiten la manera de ser del nostre país i, alhora, dibuixen un camí democràtic i enlluernador. Som fills d’una història de fa més de mil anys que va començar a recer d’aquestes muntanyes. Des de llavors hem recorregut molt de camí. Però també avui, com vuitanta anys enrere, aquestes alçades i aquestes solituds de la Vall de Núria ens permeten mirar més enllà, cap a l’horitzó, cap a Europa. Els redactors de l’Estatut sabien el que volia el poble de Catalunya i es van reunir per plasmar-ho en un document carregat d’esperança. Nosaltres avui som hereus i dipositaris d’aquella esperança. Una esperança que no defraudarem.

Moltíssimes gràcies per la seva presència.

Tres segles enrere Catalunya va perdre les seves llibertats. Cada Onze de Setembre recordem les persones que van lluitar per defensar el país i d’aquest record n’hem fet la nostra Diada Nacional. No és pas que ens agradi commemorar derrotes; ben al contrari, el que fem és celebrar que, malgrat aquella la derrota, malgrat totes les dificultats que hem patit en aquests tres-cents anys, Catalunya ha sabut sempre anar endavant. Mai no ens hem resignat, mai no ens hem sentit vençuts.

Perquè allò que fa gran a les persones i a les nacions no és altra cosa que superar les adversitats. Es pot arribar a ser molt gran, a ser molt poderós, però no si hi ha tremp per resistir les contrarietats i els moments en què sembla que tot s’acaba, si no hi ha energies per a sobreposar-se a les circumstàncies adverses, aquesta grandesa només és un foc d’encenalls.

Si l’onze de setembre queia Barcelona, l’endemà tothom tornava a la feina, s’obrien les botigues i els tallers i es tornaven a llaurar els camps. Aquell Onze de Setembre, doncs, no va ser la fi de res, sinó la primera nova demostració de la nostra voluntat de ser.

Dos segles més tard, Carles Riba, parlant dels estralls de la guerra civil deia que ho havíem perdut tot, tot menys el Fabra. Era una forma de dir que sota les cendres de la derrota encara hi havia un país, una forma de sentir i d’estimar, una cultura, i en aquest punt de suport podríem tornar a aixecar la nostra estimada Catalunya.

I així es va fer. Catalunya, malgrat la derrota de 300 anys enrere, malgrat la guerra civil, i malgrat 40 anys d’una dictadura culturalment genocida, és una societat viva. Moltes altres nacions no han resistit atacs similars, o, si de cas, han anat pervivint de manera lànguida, fent la viu–viu en els llibres d’història.  Però si Catalunya es va refer aquest treball porta noms i cognoms. Molts noms i cognoms, certament de molts i moltes persones que van lluitar per defensar la cultura i la democràcia.

I avui som aquí. Disposats a ser dignes hereus de totes aquelles persones, que entenien que en comtes de queixar-se, el que calia era  posar-se dempeus i treballar.  Si d’aquestes dificultats en va sortir, el que en va sortir, nosaltres també ens hem de sentir responsables de la construcció de Catalunya en aquesta època de dificultats, i per tant disposats a vèncer aquesta crisi que omple d’angoixa les nostres famílies i empreses, i disposats, com no podia ser d’altra manera, a continuar construint una Catalunya encara més plena. És en les dificultats, on s’ha de veure més la nostra condició de patriotes.

La Diada, doncs, és una prova de voluntat de ser, una mostra de reafirmació però, sobretot, una contundent expressió de confiança i de fe en el futur de la nostra nació. Tenim al davant molts i molts reptes. Cal resoldre l’asfíxia econòmica que patim i ser capaços de tenir el control i la gestió dels nostres recursos. I cal evitar també aquest afany recentralitzador que ens arriba de l’Estat, on sembla que no vulguin entendre que som una nació, que Catalunya és una nació i que certes coses ja ens comencen a cansar.

Però les dificultats, siguin quines siguin, no ens espanten. Avui som aquí per refermar la nostra voluntat nacional; entre avui i demà, tots els pobles de Catalunya commemoraran la Diada i demostraran la nostra voluntat de ser. És molt possible que demà una riuada enorme de persones faci veure al món la inquietud que recorre les venes del país.

Un poble que sap aixecar-se, per moltes vegades que hagi caigut, és un poble que anirà en davant. No hi fa res la crisi, ni les dificultats econòmiques; no hi fa res que hi hagi Tribunals que diguin que no som una nació. També ens ho van dir el 1714; també ens ho van dir el 1939, i avui dia tots nosaltres seguim aquí, proclamant una i altra vegada que ho som.

El nostre compromís, el compromís de tot Catalunya, el compromís del nostre Govern i de les nostres institucions és fer anar el país endavant. Fes que cada dia Catalunya sigui una societat més lliure, una comunitat més fraterna, un país millor. Totes les posicions sobre el futur del país són legítimes, perquè tots nosaltres coincidim, com una sola veu, a dir que som un país amb futur. Catalunya té futur. I superarem la crisi, i vencerem els problemes, i aconseguirem, sigui com sigui, un tracte just. Necessitem demostrar al món que tots els catalans ens sentim units en aquest compromís, amb una mateixa veu, perquè només totes les veus juntes aconseguiran convertir-se en el clam que Catalunya necessita. Aquesta Diada ha de ser la diada de la unitat i la diada de la fermesa.

Us animo, doncs, en nom meu i del Govern de Catalunya, a celebrar la Diada. Des del 1714 ençà han estat moltes i moltes les generacions que han treballat i lluitat per aquest país. Cadascuna ha estimat la nostra llengua; cadascuna ha treballat per la nostra cultura, i totes elles han engrandit Catalunya. Nosaltres som hereus i responsables d’aquest compromís; tots nosaltres, siguin quins siguin els nostres orígens, estimen aquesta nació; tots nosaltres, vinguem d’on vinguem, tenim al davant un mateix camí per recórrer. Nosaltres, doncs, hem de continuar la feina dels qui ens han precedit i, alhora, tenim el deure d’anar encara més enllà. En aquesta feina, nosaltres tampoc no defallirem.

Bona Diada i Visca Catalunya!

Llegeix l’entrevista.

Tot això he tingut ocasió de comprovar-ho la setmana passada, en les jornades de treball mantingudes els dies 28 i 29 de juny. Amb diversos ministres i alts càrrecs vam estar parlant de les relacions entre tots dos països, d’organització del territori, d’administració pública, de l’organització competencial i fins i tot del conveni que facilitarà la mobilitat laboral. El Quebec i Catalunya tenen molts punts en comú, i la coordinació entre tots dos territoris és fonamental per a reforçar la presència de les nostres nacions en el concert internacional.

Però, sobretot, aquests dies han anat destinats a conèixer en profunditat la seva legislació en matèria electoral i de consultes populars. Al Quebec, aquestes qüestions estan reservades a una alta magistratura independent, l’anomenat “Director General d’Eleccions del Quebec”. L’actual titular, el Sr. Jacques Drouin, fins i tot va ser escollit per unanimitat dels membres de l’Assemblea Nacional. En aquests dos dies, doncs, ell i el seu equip ens han explicat el funcionament de les eleccions, la complexa confecció del cens electoral, la divisió del territori en circumscripcions o la manera com es plantegen els referèndums i les consultes populars.

Al Quebec les consultes a la població s’entenen com una cosa normal; ningú no hi veu fantasmes i tot es desenvolupa des de la imparcialitat i el rigor. La legislació electoral no només preveu la possibilitat que el primer ministre convoqui una consulta si ho creu oportú, sinó que a més també es poden consultar les propostes legals que es debaten a l’Assemblea. I en cas de consulta, la institució del DGEQ en garanteix la pluralitat i la transparència. No només això, sinó que la mateixa institució és la que confecciona el cens, tramet la informació i, fins i tot, supervisa el finançament de les campanyes d’una manera estricta i pública.

El coneixement de tota aquesta experiència acumulada és important per a Catalunya. Volem impulsar a casa nostra una llei de consultes populars que sigui un veritable instrument de participació i que ens permeti als catalans poder pronunciar-nos sobre les grans qüestions que ens afecten. Com deia, preguntar no ha de fer por a ningú, i encara menys a l’Estat. Al Quebec, per exemple, la seva capacitat de consultar no depèn de ningú ni de cap autorització canadenca; només depèn de les lleis quebequeses. I aquí, a casa nostra, també hauria de ser així, perquè no és bo ni natural que des de fora algú vulgui posar pegues a l’expressió democràtica de la nostra societat.

L’exemple i el rigor quebequesos són, doncs, una referència obligada a l’hora d’impulsar la nostra legislació de consultes populars.

 

2 d’abril de 2012

“Insistir ahora con la bandera es una provocación”

Daniel G. Sastre | Barcelona

La vicepresidenta Joana Ortega (Barcelona, 1959) es la mujer con más poder político formal de la historia de Cataluña.

Seguiu-ne el fil a Entrevista “El Mundo”, 2 d’abril de 2012