Demano responsabilitat al PSC perquè estigui al costat del govern per preservar l’estat del benestar

Avui he tingut l’honor d’assitir i interveinir a la cloenda de la XVII escola d’hivern d’Unió de Joves, a Lleida. Us resumeixo alguns del temes que s’han tractat:

El Govern pren mesures  per preservar l’estat del benestar. El senyor Montilla no pot oblidar que nosaltres heretem una situació financera molt complicada, fruit d’una molt mala  gestió de l’anterior govern de la Generalitat. El que esperem -i és  el que reclamo- és un exercici de responsabilitat: que l’oposició  faci costat al govern per preservar les polítiques de  benestar que el govern vol mantenir i que han estat a punt de córrer un risc amb el govern tripartit. Per això demano responsabilitat al partit socialista perquè estigui al costat del govern per a poder fer front a les mesures que facilitin la  preservació de l’estat del benestar, que és la prioritat del govern de  la Generalitat.

Demanem responsabilitat, perquè facin costat al govern català per  poder enfrontar-nos al govern de Madrid i deixar de tenir  ingerències. Estem cansats que ens convidin a beure i que sempre  haguem de pagar nosaltres. En moments de crisi el que ens  demana el país és que anem tots a una, que caminem tots junts  per sortir-ne. El Govern vol que societat civil, govern i  oposició treballem tots plegats.

Quan es tracta de defensar Catalunya, PP i PSOE són iguals, ens  donen l’esquena. Qui ha defensat de debò Catalunya és CiU. Per això, és important que de cara a les  eleccions municipals del 22 de maig CiU tingui molta força, als  ajuntaments i als ens locals. I, de cara a  les generals del 2012, és necessari que CiU torni a ser decisiva en defensa de Catalunya a Madrid, perquè Catalunya torni a ser respectada.

A l’escola d’hivern d’Unió de Joves és on es troben  els futurs dirigents del partit. Vull donar-los el missatge important de compartir i  defensar els valors i la ideologia d’Unió, perquè entenem que és el millor actiu per defensar Catalunya. En segon lloc, els demano que defugin de proclames conjunturals i que posin la ideologia d’Unió al servei de Catalunya. En moments de crisi econòmica, de valors i de  confiança en la política i en les institucions, cal donar valor a la  feina que fan els electes, i als valors que van fer gran aquest país  i que són intrínsecs a Unió Democràtica: la proximitat,  l’escola activa, la voluntat de servei, e treball i l’esforç. Cal  que aquests valors siguin també presents en la vida municipal.

Polítiques transversals de joventut

Avui he vist com Roger Montañola, secretari general d’Unió de Joves i diputat al Parlament, ha comentat que “malgrat la difícil situació econòmica, les polítiques de joventut seran transversals. En aquest sentit, Unió de Joves treballarà perquè sigui així”.

Iban Rabasa, president d’Unió de Joves, ha destacat “la importància que en aquest context de crisi tindran els joves en les properes eleccions municipals per la seva capacitat d’afrontar nous reptes, com ha demostrat l’alta participació i extens contingut d’aquesta escola de formació sobre municipalisme”.

Read Full Post »

Apostem pel sí a estudiar, el sí a treballar i el sí a l’esforç, en lloc del “ni, ni” que ens planteja el tripartit

Cap generació pot donar-se per perduda

generació NINI

Malament han d’anar les coses quan després de set anys de govern, el PSC parla d’una generació perduda, la que qualifiquen de Ni-Ni, perquè no treballa ni estudia. Diuen els socialistes que per evitar-ho oferiran un xec a aquests Ni-nis perquè rebin una formació que els permeti accedir al marcat de treball. És a dir, ara, en plena crisi i amb el calaix buit de les finances catalanes prometen uns diners que no tenen per pal·liar el fracàs de la seva política educativa. Entre altres coses, han tancat els tallers de formació professional que hi havia a Catalunya precisament per formar els joves en risc d’exclusió del mercat laboral per la seva dificultat en els estudis.

Cal dir-ho clar. La política del tripartit ha estat de màniga ample perquè tothom anés passant cursos sense valorar ni el nivell ni les capacitats i desmotivant, per tant, el professorat. El resultat final és el d’un fracàs escolar mai vist a Catalunya que avui frega el 30% dels nostres joves. No és estrany, doncs, que amb un taxa de fracàs escolar d’aquesta magnitud i sense els tallers de formació professional, avui bona part del nostre jovent es veu fora del mercat laboral i amb molt poques perspectives de incorporar-s’hi.

Cal resoldre aquesta situació, però el president Montilla promet amb irresponsabilitat política el que té i compromet uns diners que a curt termini la Generalitat no tindrà. La proposta ja frega la mala fe quan tots els pronòstics apunten que no seran el socialistes els que governin a partir del 28 de novembre. En qualsevol cas, la nostra proposta per aquests joves avui desencisats i pessimistes és la d’oferir-los formació per obtenir professionals preparats en tots els àmbits, i no només en l’universitari.

És amb aquest missatge d’esperança, però també de compromís i de treball, com aconseguirem revertir la situació. No serà fàcil, però també hem d’aprendre, tots, el que sembla que s’ha oblidat: No hi ha res fàcil, ni vivim en un país en el que lliguem els gossos amb llonganisses. Xauxa no ha existit mai malgrat que des de el tripartit s’hagi actuat malbaratant recursos com si fossin limitats. Ara toca arreglar-ho i els membres de Convergència i Unió, amb l’esforç de tots estem disposats a liderar aquest canvi que ens faci retornar al camí de la riquesa des de la formació, el treball i les ganes de fer la feina ben feta. Un eslògan antic que cal tornar a fer vigent després de tants disbarats i tanta disbauxa tripartitaria. Apostem pel sí a estudiar, el sí a treballar i el sí a l’esforç, en lloc del “ni, ni” que ens planteja el tripartit.

Read Full Post »

Amputació traumàtica de la llei per controlar la Corpo

És aclaridor que a les 24 hores que el president Montilla anunciés la renovació del comitè de campanya del PSC per suavitzar la línia dirigida per José Zaragoza, el tripartit hagi tirat pel dret i hagi aprovat el decret per modificar la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per nomenar el seu nou president amb una majoria simple parlamentària, si no s’arriba a una majoria qualificada de dos terços, com estava establert fins ara. Montilla i el seu tripartit volen imposar un home de notori perfil partidista per controlar els mitjans de comunicació públics de Catalunya. El decret evidencia també el nerviosisme del Govern, ja que són capaços d’amputar traumàticament la llei per fer valer els seus interessos partidistes sense tenir en compte els interessos de la societat.

Aquest és també un nou episodi del fracàs i de la feblesa del conseller Tresserras en el seu departament. Primer, va patir la dimissió del president de la Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i ara ha vist com el president de la CCMA li ha girat l’esquena i ha marxat. El conseller hauria d’analitzar si aquestes fugides de dos alts directius no han estat motivades perquè ell no els ha defensat, quan calia fer-ho, de les intromissions del govern. Ahir mateix veiem com Carod-Rovira es queixava sense complexos de la manca de complicitat dels mitjans de comunicació amb el tripartit, i ara ho volen suplir a cop de decret amb el control públic dels mitjans.

La conclusió és evident. Si el model de la CCMA no ha funcionat, el que cal és o bé buscar una persona de consens que engegui un pla d’estabilitat o bé una reforma en profunditat de la llei que serveixi a la institució, independentment del color polític del govern. El decret del tripartit proposa justament el contrari: polititzar encara més el mitjans públics catalans en benefici de qui ostenta el poder. Mal servei es fa al país i a la Corporació amb aquest esperit limitat i sectari.

Canviar les regles de joc quan les perspectives electorals són dolentes no només no pal·liarà la davallada del tripartit, sinó que hipotequen la credibilitat i la independència dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Tresseras, dominat pel seu bonisme, va imposar un model de llei de la Corpo que des d’un principi no es van creure. Paga la pena recordar que el ja expresident de la CCMA, Albert Sáez va treure les capacitats executives que tenia el govern i les va passar a la directora general i, per tant, va prostituir l’esperit de la llei. I el seu substitut, Enric Marín, ja va donar mostres del seu sectarisme en la crisi del Carmel durant el primer tripartit. Llavors, amb la seva “apagada informativa” ja va ser fortament qüestionat per manca de rigor, d’objectivitat i d’independència. El va qüestionar el món polític, però també, ho van fer els mitjans de comunicació i especialment els professionals de TV3, en particular, perquè Marín va intentar amagar el forat del Carmel.

Vull pensar que la reflexió que vivim aquests dies de Setmana Santa serviran també perquè el president Montilla, el conseller Tresserres i el govern tripartit s’adonin que no tot s’hi val, i que hi ha límits que no s’han d’ultrapassar. Encara són a temps de fer marxa enrere i de no malbaratar encara més la seva poca credibilitat. No pot ser que la solució sigui tan poc pensada i tan poc reflexionada

Ho reitero: l’actitud del tripartit és insòlita. TV3 no necessita un decret que reformi la llei per canviar les majories, el que necessita TVC i Catalunya Ràdio es estabilitat, i estabilitat vol dir buscar el consens. Si no és així, el que cal és una reforma de la llei en profunditat, però mai un nyap, un més del que ja ens té acostumats l’”artefacte inestable” del tripartit, en paraules de Maragall.

Això, conseller Tresserres, no és una intervenció quirúrgica temporal, sinó una amputació traumàtica de la llei com ha definit amb precisió el meu company d’escó i de partit, Ramon Espadaler.

Read Full Post »

President o presoner, Montilla té la paraula.

Desprès d’haver vist com els consellers Baltasar i Saura defugien de les seves responsabilitats sense assumir el cost polític de la mala gestió de l’incendi d’Horta de Sant Joan, ara és el torn del president Montilla. Té l’oportunitat d’exercir d’autèntic president de tots el catalans o de demostrar, una vegada més, que rau presoner dels vots d’Iniciativa.

Hores d’ara, amb tot el que s’ha anat coneixent i no precisament gràcies als  consellers de Medi Ambient i de Interior, és evident que es va gestionar malament aquest dramàtic succés que va acabar amb la mort de cinc bombers i amb ferides molt greus d’un sisè. Ni va estar un llamp l’origen del foc, ni van ser certes les informacions que des de aquestes conselleries és van donar a conèixer.

Saura i Baltasar volen passar de puntetes per la tragèdia. Ho han fet en altres ocasions. Però, certament, esperem del president una resposta per a tots els catalans: una explicació del que realment va passar i el compromís que es prendran mesures perquè fets com aquests no tornin a passar i es resolguin els errors comesos.

Montilla té l’oportunitat de demostrar que realment governa i que realment és ell qui pren les decisions. Mai és fàcil destituir algú. Però aquesta dificultat ho és una mica menys quan els fets demostren una i altra vegada la incapacitat d’uns consellers que només es mantenen en el seu càrrec per la feblesa parlamentària del govern.

No parlem de fets menors. Cinc persones hi van deixar la vida, cinc herois que és mereixien més respecte, més ajuda, més solidaritat i sobretot més competència per part del seus caps polítics.

Des de Convergència i Unió fem d’oposició. És la nostra obligació: exercir el control parlamentari del govern i aportar propostes constructives. Per corregir els errors, primer hem de saber –tothom, de fet-, què va passar a Horta de Sant Joan, què és el que no es va fer be i, si cal, determinar les responsabilitats que corresponguin. Montilla té la paraula. Dels seus fets immediats tothom sabrà si és el president de tots o el presoner d’uns pocs, d’uns molt pocs diputats.

Read Full Post »

Enganyats i a pagar el beure!

Quan el president de la Generalitat va comparèixer abans d’ahir en roda de premsa sabia perfectament que a l’endemà les dades de l’atur farien una altra rebolcada al seu govern i al de l’Estat. Per això va dir que la seva prioritat era lluitar contra la crisi. Justament el que des fa molt temps reclama Unió i CiU als dos governs,i malauradament sense cap èxit. Ara ho veu? Una mica tard, no?

Ahir els que salven el govern Zapatero a Madrid, és a dir ERC i ICV, van treure pit i van remarcar que han aconseguit ampliar retroactivament les ajudes del govern per als aturats des del primer de gener. Mesura social però arbitrària, improvisada i poc endreçada i també injusta, i si no que li expliquin a qui va acabar l’atur el 31 de desembre. Això no és governar, sinó fer d’ONG –i que s’entengui bé que valoro moltíssim la important tasca de les organitzacions no governamentals.

El govern de l’Estat opta per repartir ajudes i per incrementar el dèficit perillosament en lloc de fer polítiques que creïn ocupació i que premiïn les empreses i els autònoms que mantenen els seus llocs de treball, i que a més tenen capacitats de crear-ne. És a dir en lloc de donar eines per superar la crisi, només dóna ajudes –i no les critiquem perquè son necessàries-, o dit en altres paraules en lloc de la canya, dóna el peix.

El president Montilla també va lloar l’acord de finançament, és a dir va lloar un dels incompliments de l’Estatut. Demostra un cop més la submissió al PSOE del seu govern i de les formacions polítiques PSC, ERC i ICV, que farà difícil pagar els serveis que necessiten els catalans. Una altra vegada, primer Zapatero i l’estabilitat dels governs de l’Estat i del tripartit abans que Catalunya i els seus interessos. I com si no fos ridícul, la vicepresidenta Salgado diu que, com que la Generalitat no ha ingressat prou diners, n’haurà de tornar part dels que ha rebut. És a dir, enganyats i, a més, hem de pagar el beure.

Porca misèria!, diuen. Som el país de la UE que té més atur i ja ningú no dubta que, mentre els altres se’n surtin, nosaltres continuarem arrossegant la crisi. I per acabar-ho d’arrodonir, hem de suportar les trifulgues internes del tripartit, la seva manca de planificació i la seva mala gestió. Continuarem perdent oportunitats de país per la seva incapacitat d’afrontar la crisi. Les tres forces que donen suport al govern ja pensen en les eleccions catalanes i treballen per tornar a sumar -volen fer seu el lema de junts per sempre. Per això el PSC, ERC i ICV treuen pit, però se’ls hi veu el llautó.

Ara, l’avantatge és que també els ciutadans podran començar a pensar que les eleccions al Parlament de l’any que ve són l’oportunitat perquè Catalunya torni a aixecar el vol, per sortir del desgavell del tripartit, per recuperar la dignitat i la força moral de país que sempre ens ha caracteritzat. Bufen aires de canvi – a l’Ajuntament de Barcelona ja són gairebé huracans- i a la Generalitat cal també un canvi que faci valer Catalunya. Si sumen tornaran a repetir el tripartit –ja ho han dit. Els ciutadans tindran un altre cop el poder de decisió a les mans.

Article publicat a l’e-notícies avui 3 de setembre de 2009.

Read Full Post »

Trencadissa al tripartit (o tres de tres)

El tripartit ha deixat una nova petjada del seu caràcter autodestructiu abans de les vacances, i un dels seus caps i soci fundador, Joan Saura, ha dit que no repetirà com a cap de llista de Iniciativa en les properes eleccions. Res a dir d’aquesta decisió d’un dels consellers que més polèmiques ha aixecat per les seves decisions i per les seves no decisions.

Els qui, en canvi, no han pogut estar callats han estat els seus socis. Joan Puigcercós i tot l’aparell d’Esquerra –Ridao i Benach inclosos- s’han dirigit al president Montilla per demanar la remodelació del govern, i han posat en evidencia la seva crisi. El president del govern i líder del PSC la nega una i altra vegada davant la insistència i cridòria dels seus socis més imprevisibles.

Si tempestuoses van ser les relacions de Carod amb Pasqual Maragall –viatges a Perpinyà inclosos-, no és pot dir que vagi molt millor la que manté Montilla amb el president d’Esquerra de qui, hores d’ara, no deu saber si és soci o adversari. És clar que tot plegat no és més que un desesperat intent d’Esquerra per retrobar la famosa equidistància que a la pràctica s’ha revelat una fal·làcia i una rendició incondicional als postulats del PSC. Però tot sigui per recuperar un eslògan que els fets s’han encarregat de desmentir.

Saura ja ha deixat clar que el tercer tripartit només dependrà de si els resultats electorals sumen o no i ja es postula per repetir com a conseller d’Interior. No hi ha diferències entre ERC, ICV i PSC en la seva voluntat d’aferrar-se al poder. El pacte és un fet que només pot impedir que els tres partits tripartidaris deixin de sumar. La resta no és més que un foc d’encenalls per distreure el personal.

Amb aquest escenari convuls Montilla continua fent l’impossible per mostrar un govern cohesionat, que no és més que una lluita d’ambicions personals. Primer va ser Maragall qui va ser apartat per Montilla i el seu partit, el PSC; desprès Carod va patir en pròpies carns l’ambició i afany de protagonisme de Puigcercós; i ara ha estat Saura qui ha estat aparcat en via morta pels seus correligionaris. Mala cosa és confondre renovació amb antropofàgia política. Com veieu, rés de nou en el tripartit. Desunió, contradicció, mals entesos i el desig de sobreviure peti qui peti.

Per acabar, malgrat la crisi i el tripartit, només en queda desitjar-vos bones vacances a tothom que les faci. Ens retrobarem en aquest mateix espai el proper setembre amb forces renovades i amb ganes d’afrontar un any cabdal per a Catalunya, ja que 2010 serà any d’eleccions al Parlament.

Bon estiu a tothom.

Read Full Post »

Les mil i una excuses

En aquest article publicat a l’e-noticies poso de manifest com Montilla allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament, i com la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (ZP).

Schehrazada es va haver d’inventar mil i un contes per sobreviure, havia de mantenir viu l’interès del Sultà i, d’aquesta manera salvar la seva vida un dia més. Va fer seva la dita qui un dia passa, un any empeny. Ara, de les seves mil i una excuses, la cultura ha guanyat una obra universal. Però, de les mil i una excuses del president Montilla, no en traurem rés.

En la pasada sessió de control del Ple del Parlament de 18 de març, va afirmar que no allargarà “indefinidament” la negociació del finançament. I ho va dir com si no s’haguessin superat ja unes quantes vegades els límits que s’havien posat. Són set mesos els que portem d’endarreriment, per tant més de dues centes nits, més de dues centes excuses. Haurà d’inventar vuit centes i una excuses més?

El president Montilla diu que “si no hi ha acord ni en la quantia, ni en el model, igualment haurem de tancar aquest capítol”. Ja fa servir el llenguatge apropiat: cada conte és un capítol. I ens preguntem: un mal acord és un acord?, i més encara en la situació de crisi que vivim. Ho tenim tot: un govern incapaç de resoldre-la, impotent davant l’augment de les necessitats socials que genera l’increment de l’atur, sense recursos per afrontar compromisos com el de la llei de la dependència, i que mareja la perdiu tant com pot per arribar a l’endemà.

Les excuses de Schehrazada seduïen, tenien gràcia i picardia. Les de Montilla, no. Allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament. I la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (per fer servir el llenguatge literari de l’obra universal). Encara que el president Montilla posi primer un notable a Zapatero i després li rebaixi la nota, com qui no fa res, ha quedat clar que els vint-i-cinc diputats del PSC compleixen fil per randa les directrius del PSOE. Ja es poden queixar de no tenir grup parlamentari propi –una altra excusa. Per què el volen? És evident que no deixa de ser una floridura per quedar bé.

El PSC ha passat del “fets i no paraules” als “no fets i mil i una excuses”. S’han tingut que empassar com el president Chaves –que també ho és del PSOE- hagi aconseguit les seves reivindicacions passant per davant del compliment de la llei, l’Estatut.

Montilla assenyala que a Catalunya cal “un gran acord per fer front a la crisi”. Nosaltres fem un pas endavant i el president del grup parlamentari de CiU al Congrès dels Diputats, Duran i Lleida, ho ha demanat moltes vegades: cal un pacte d’Estat per combatre-la crisi. No volem anar a remolc de la política dels EUA i veure com quan els nord-americans abandonin la crisi -i de retruc llavors ho faci la Unió Europea-, el nostre país i l’Estat estiguin a la cua i tinguin més dificultats per sortir-se’n. No volem excuses i més contes, calen realitats i afrontar amb valor i seguretat les mesures estructurals que són necessàries per anar endavant. A les Schehrazades només les volem a la literatura, i les excuses de mal pagador no serveixen de res.

Read Full Post »

Mentre el tripartit reflexiona, l’atur català es dispara

Dimecres passat en la sessió de control al Parlament, el president Montilla va respondre una  pregunta d’Artur Mas sobre la crisi i va dir: “el govern encara està reflexionant sobre com afrontar la crisi”, i a més va demanar a CIU que posés damunt la taula mesures concretes.

Mentre el govern tripartit reflexiona, l’atur català creix cada dia en més de mil persones i ja és el més alt d’Europa.  Mentre el govern tripartit reflexiona, CIU proposa mesures concretes per afrontar la crisi aquí i allà, a Madrid i a Catalunya. I el govern espanyol i el tripartit català no escolten perquè les mesures venen de l’oposició.
 
El tripartit reflexiona i reflexiona i  CIU proposa mesures concretes, per exemple d’ajudar a les famílies. Fets i no paraules Sr. Montilla. Li dono un exemple: la família. Molt es parla de la família en aquests moments d’incertesa econòmica. Molt es parla de donar liquiditat, perquè les famílies puguin afrontar les seves despeses. Molt es parla de la necessitat d’ajudar les famílies, en darrera instància l’últim i més colpejat esglaó de la crisi. Molt es parla -i la veritat és que a hores d’ara poca cosa arriba a les famílies- de les gran disquisicions macroeconòmiques i de les grans xifres que mouen les dades de la crisi.
 
Vull apuntar una actuació menys onerosa per als diners públics, però que és de justícia: ajudar les famílies que han de pagar les llars d’infants dels seus fills perquè l’administració no ha complert la seva promesa de construir places públiques per a tothom. No és una ajuda immensa, però és de justícia perquè és deure de l’administració donar les mateixes facilitats a tothom, perquè és deure de tots nosaltres aconseguir que no hi hagi cap família al nostre país discriminada per l’únic motiu que no hi ha prou places públiques per a tots els menors de tres anys.
 
Per aquest motiu, CiU proposa un ajut fiscal per ajudar a les despeses familiars en concepte del pagament de llars d’infants per als fills menors de tres anys que no hagin pogut ingressar en un centre de titularitat pública o subvencionat. No és una mesura per afrontar la crisi, sinó una mesura de caràcter permanent mentre no hi hagi prou places per a tots els nens i nenes de Catalunya.
 
És una contribució modesta per facilitar el desenvolupament familiar. Però modesta no vol dir innecessària o bescanviable. El Govern i el Parlament han de vetllar per la distribució justa de la despesa pública i aquest és un cas clar que cal abordar sense dilacions ni excuses. La justícia, en qualsevol àmbit, ho és quan arriba a temps i per a tothom i no a deshora i noms per a alguns.

Read Full Post »