El tripartit està obsessionat en imposar el intervencionisme com a modus vivendi dels catalans. Oblidant la desfeta del marxisme-leninisme com a política que pretenia organitzar les decisions personals dels ciutadans obviant les voluntats individuals, ara el nostre govern ens sorprèn amb el nou Codi Civil de Catalunya que oblida la sòlida i arrelada instal·lació del Dret Civil català per donar pas a una espanyolització dels costums i a un intervencionisme excessiu de l’administració en l’àmbit familiar. Tenim competències exclusives, però espanyolitzem el nostre dret. Aquest és la gran aportació la del tripartit.
El president Montilla i els seus consellers practiquen el saurisme-imposicionisme amb mesures com la d’obligar per llei a dir als fills adoptats que ho són abans que acompleixin 12 anys. També volen fer participes als jutges de les decisions de ‘custòdia compartida dels fills’ en cas de divorci o separació, encara que no hi hagi acord entre els pares. Perdó, m’he equivocat ara hem de dir progenitors, en lloc de pare i mare.
Són ganes d’irrompre en l’àmbit privat de les famílies en lloc de limitar-se a regular només les situacions de discrepància, o de respondre a necessitats socials, és a dir allò que la societat demanda. De plena consciència o involuntàriament, el govern tripartit l’únic que fa és llimar els drets individuals i ingerir en l’àmbit privat dels catalans. Aquesta tendència repetida frega el ridícul, sinó fos que envaeix perillosament les llibertats de cadascú.
Quan les lleis volen imposar normes de conducta en lloc de regular comportaments, els governs passen de ser garants de les llibertats, a convertir-se en quelcom massa semblant al Gran Germà descrit per Orwell a l’obra 1984. Una tendència que no fa riure i fa preocupar.
joanaortega.wordpress.com 
Això hem recorda al acudit aquell:
Maria acompanya aquests senyors a la porta que volen marxar.
Doncs el mateix, Joana acompanya aquests del tripartit a les eleccions que volen marxar.
Es que no me’n se a venir, un nen abans dels 12 anys està preparat per sentir que es adoptat?
Tot depèn de cada cas i de la maduresa de cada infant, si el nen no es prou madur pot tenir un xoc emocional bastant fort.
A mi m’és igual com aquesta colla de pseudomoderns ecopijos vulguin dir-me però jo sóc la MARE dels meus i el meu marit el PARE, amb totes les lletres, progenitors, es que si els hagués adoptat seria el mateix.
I els avis com els hem d’anomenar, Progenitors dels progenitors, progenitors al quadrat?
I en el cas d’un divorci o separació d’un fill adoptat, que son “cuidadors”?
De veritat hem preocupa aquest intervencionisme en l’àmbit familiar, senyors del tripartit deixi’ns viure a la nostre manera dintre d’una normalitat a casa nostra.
Una salutació!
Genial! a veure si entre tots els acompanyem a l’escala i que marxin el més aviat possible!!!