Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2009

Artículo aparecido en “El Mundo”

Cuando en medio de una negociación bilateral una de las partes va fanfarroneando de lo mucho que conseguirá, mala señal: o es un inconsciente, o está intentando vender una moto. Me escaman las declaraciones que se lanzan desde el PSC anunciando las bondades de la nueva financiación para Catalunya cuando el tripartito y el gobierno central lleguen a un acuerdo.

Escama porque, antes de cerrar un trato, hay que mantener cara de póquer para obtener lo que se pretende. Escama porque hay una ley de obligado cumplimiento, el Estatut, que marca las directrices de la financiación, y los socialistas catalanes no le hacen referencia en sus explosiones de optimismo. Escama porque desde el Gobierno español se glosa la cifra final anunciando que será superior a la media española, cuando nadie pide ni más ni menos sino lo que dicta la legislación. Inquieta, en fin, porque Zapatero es invencible poniendo fechas y plazos para incumplirlos sistemáticamente con Catalunya.


A fuerza de repetirse, una acaba conociendo los mecanismos del PSC tripartitario. Cuando las cosas pintan mal, lo primero que señalan es que con CiU tampoco era la panacea; lo segundo que hacen es amenazar con usar la fuerza de sus 25 diputados en el Congreso de Madrid; lo tercero, decir que, si no se consigue el objetivo perseguido por la Generalitat, las relaciones con el gobierno de Madrid no podrán seguir siendo las mismas; y lo cuarto, certificar que de todo lo dicho anteriormente nada de nada, salvo recordar que tampoco CiU logró todo lo que se propuso. Obvian, por supuesto, que la situación política era totalmente diferente con una mayoría absoluta del PP y sin ninguna dependencia de los votos de CIU, pero en la actualidad el PSOE depende de los votos del PSC. También es importante destacar que si por alguna cosa hemos hecho el Estatut es precisamente para poder tener un acuerdo de financiación mucho mejor que el del 2001.

En esta fase nos encontramos ahora cuando se acerca el final de la negociación interminable de la financiación de Catalunya, un tema de fácil cumplimiento si se aplica la ley y tremendamente enrevesado cuando se ha tratado de interpretar con el criterio del café para todos. No es lo que queremos. No lo quiere CiU y no lo contempla el Estatut aprobado por el Parlament, por las Cortes Españolas y refrendado por el pueblo de Catalunya.

Insistimos en que no pedimos más de lo que dicta la ley, pero no debemos, ni podemos conformarnos con menos. El día 15 está a la vuelta de la esquina por lo que -si nos creemos que se respetarán los plazos fijados- el acuerdo sobre financiación (bueno o peor) será un hecho o ya no será, pero se dejará de marear la perdiz en un tema clave para la sociedad y que a fuerza de politizarlo y eternizarlo la ha acabado cansando y aburriendo.

Por ello conviene recordar que cuando hablamos de financiación, lo hacemos de inversiones públicas, de desarrollar la ley de dependencia, -esa idea de Rodríguez Zapatero que en todas sus iniciativas promete el oro y el moro pero pagando otros, y que ha defraudado a tantas familias necesitadas. Financiación también es invertir más en educación, dotar con más y mejores servicios a la sanidad, mejorar las infraestructuras viarias en las que se tienen competencias, poder financiar un transporte público más eficiente, ayudar con mayor efectividad y rapidez a los pequeños y medianos empresarios. Una financiación justa permitirá a Catalunya ser un país más eficiente en sus servicios, más sólido en lo económico y más justo en lo social. Por ello, hasta el 15 de julio sería bueno que, en lugar de vender osos antes de haberlos cazado, el PSC se aplicara a las labores de negociación para que al final el resultado sea aceptable.

Otra situación ni siquiera cabe planteársela, porque es mejor no llegar a ningún acuerdo que alcanzar uno que nos quede corto a las necesidades, a las de usted, a las de sus familiares y amigos, a las de sus vecinos, a las de los mayores, jóvenes y niños, a los de los enfermos, a las de los parados, etc. La financiación va en último término destinada a usted, a ellos, a nosotros… Si es buena, será buena para todos pero si ahoga, sépa que nos ahogamos todos.

Anuncis

Read Full Post »

Article publicat a l’E-Notícies

fogueraLa crisi continua fent estralls. Dia a dia crema llocs de treball com hem vist cremar les fogueres de Sant Joan. Està reduint a cendres un teixit productiu sense que els responsables de buscar solucions es donin per assabentats. Cal emprendre mesures, i deixar-se de romanços i mirar cap una altra banda esperant que minvi la tempesta. Ja que el tripartit no té idees, ni lideratge, ni capacitat per actuar, cal ajudar-lo i dir-li què pot fer. Per començar és necessària una reforma del mercat laboral. Que no s’espanti ningú. L’objectiu no és abaratir l’acomiadament, ni collar els assalariats, ni ofegar els treballadors, sinó facilitar la contractació. La nostra progressia, la catalana i la de l’Estat, ha cridat tantes vegades la consigna que empresari i explotador són sinònims que ha acabat per creure aquesta mentida.

No hi ha cap empresari que tingui com a objectiu fonamental explotar ningú. Hi ha gent emprenedora que el que vol és posar en pràctica una idea per obtenir uns beneficis, però que necessita treballadors per dur-la a terme, i d’això tant senzill en surt una empresa. Hi ha gent que és capaç d’assumir riscos per engegar i consolidar-ho. Hi ha gent que creu que si la seva iniciativa funciona podrà ampliar-la i arribar a un mercat més ampli, per la qual cosa necessitarà contractar més personal. Afortunadament, a Catalunya, encara hi ha gent d’aquesta mena que el que demana ara, com ho feia abans, és que l’Administració no posi pals a les rodes.

És això del que parlen quan proposem reformar el mercat laboral. Ja està be d’associar aquesta reforma amb una retallada de drets dels treballadors. El maniqueisme de la progressia i la debilitat d’ideari del tripartit ha permès que alguns mirin amb mals ulls els emprenedors, oblidant que si no hi ha empreses no hi haurà ni llocs de treball a defensar ni treballadors que protegir.

Flexibilitat vol dir adaptar-se a la situació sense trencar l’esperit de les normes acceptades. També en això ens falla el tripartit. Ho hem vist aquesta setmana amb les dades del turisme. Les exigències de l’Administració fan perdre competitivitat als nostres hotelers i restauradors, en uns moments que el sector ja està prou deprimit per la crisi. Cal saber ser flexibles i cal recordar que sovint, el sentit de país, és cosí germà del sentit comú, una característica que el tripartit per la seva mateixa concepció no ha tingut mai.

Read Full Post »

Article publicat a l’E-Notícies

credit-cardsCatalunya te mig milió d’aturats, un futur econòmic incert, despeses de milers de famílies molt angoixades per la crisi i les seves conseqüències i una Agència de Cooperació Internacional que fa anar les targetes de crèdit com confetti, amb el vist i plau del vicepresident del govern de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira. Fins i tot, es va mostrar cofoi amb la seva actuació i no va dubtar a utilitzar una ironia fora de to quan al Parlament li van demanar explicacions. Carod es va despenjar parlant d’esmorzars quan se li demanava sensibilitat, control, rigor i austeritat.

No eren els esmorzars el que feia notar l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre aquesta agència de cooperació: 29 dels seus 54 treballadors disposaven d’una targeta de crèdit a càrrec dels diners públics, amb una despesa mitjana d’onze mil euros. Són molts diners que demostren la poca o nul·la sensibilitat del govern del tripartit en època de crisi.

És malauradament una característica del nostre govern: no donar importància a res, no tenir sensibilitat per res, fer broma de tot, i no distingir moments, situacions ni llocs. És fer acudits en un enterrament i guardar silenci en un casori. És el do de ser inoportú, quan no se sap ser res més.

Una altre característica del govern també la vam poder trobar el dimecres passat al Parlament. La mostra ens la va oferir Joan Saura, el conseller de Governació que gairebé sempre és un bon exemple de la forma de fer i desfer del tripartit. A la sessió de control es va demanar al conseller que valorés la sentència dels mossos d’esquadra de Les Corts. El silenci va ser la seva resposta. No va creure oportú donar explicacions als representants de la societat, els diputats; no va creure adient l’escenari: el Parlament de Catalunya; no va considerar que fos lloc i moment per donar explicacions sobre una qüestió que preocupa a la societat i sobre tot, que amoïna el cos que ha de garantir la seguretat de la societat.

Read Full Post »

Article publicat a l’E-Notícies

090607JoanaOrtegaNitElectoralNo són els cent dies de gràcia que marca la tradició, però quasi cent hores després de les eleccions al Parlament Europeu hi ha una dada irrefutable; la abstenció va guanyar per aclaparadora majoria i ens indica que tenim un problema, tots i tothom: partits polítics, mitjans de comunicació i societat en general. Que una immensa majoria deixi que la minoria decideixi per ella és indicatiu que alguna cosa falla.

És evident que tractant d’imbècils els ciutadans no es fomenta la participació, (a això s’ha reduït la campanya de la por dels socialistes o la de la catalanofòbia permanent del Partit Popular). No és amb la desgana que han tractat alguns mitjans de comunicació la cobertura de les europees com es fomenta la participació. És evident també que no és formant governs que envien a l’oposició el partit guanyador de les eleccions (cas de Catalunya, d’Euskadi o de les Illes) com es fomenta la participació. Però es evident que només amb aquests tres despropòsits no es pot explicar que gairebé dos de cada tres catalans no s’hagin molestat a anar a votar.

Les misèries del tripartit i la seva incapacitat per governar i generar confiança són ben conegudes i no canviaran: no en saben. Els incompliments de Zapatero envers Catalunya ja han esdevingut un afegitó a la marca ZP, i no canviarà. Ho podrem comprovar el proper 15 de juliol quant el nou finançament hauria de ser una realitat segons va prometre (una vegada més) el president del govern espanyol. El PP i la seva obsessió d’utilitzar Catalunya com a ase de tots els cops a la resta de l’Estat és un altre clàssic de la política espanyola que continuarem patint els propers mesos.

Aquests tres ingredients, tripartit, promeses incompletes i utilització mesquina de Catalunya a la resta de l’Estat, expliquen també la desafecció ciutadana vers la política. Però cal lluitar i plantar-li cara. Ara que ja no som en campanya electoral, des de CiU volem seguir dient que les coses es poden fer millor, que la situació no és fàcil, però que amb esforç, sentit comú i sobre tot amb il·lusió ens en sortirem.

Ara, justament ara, quant no tenim cap cita electoral immediata, des de CiU volem tornar a oferir solucions al govern tripartit i al de l’Estat. Els hi demanem que les acceptin, que les facin seves si volen, però que les portin a la pràctica. La crisi econòmica no espera. El teixit productiu les reclama, la societat les reclama. Tornem a exigir mesures per afavorir la liquiditat en la nostra economia; fiscals per facilitar la viabilitat de les nostres empreses; laborals per fer més àgil el mercat de treball; mesures socials per ajudar les persones desocupades; però, sobre tot, mesures destinades a crear ocupació. Mesures, en definitiva, que serveixin per rellançar la nostra economia i que donin confiança als nostres emprenedors.

És així com es pot lluitar contra la desafecció: amb l’esforç, el treball i amb el govern del dia a dia. Tres coses que ha ignorat fins ara el tripartit, Tres coses que no ha posat en pràctica el govern Zapatero. I no cal inventar rés. Totes aquestes mesures ja han estat proposades per CiU al Parlament i al Congrés. Només cal posar-se a treballar i oblidar les picabaralles partidistes que tan agraden el PSOE i el PP a Madrid, i deixar de jugar a joc de les cadires que tan agrada als membres del Tripartit. Ara cal picar pedra, malgrat la crisi, per aconseguir un fonaments sòlids sobre els que aixecar una nació amb esperança i il·lusió en el seu futur.

Read Full Post »

Nos tratan como imbéciles. Aquesta frase es va escoltar a la COPE i a la SER, -els dos icones radiofònics de PP i PSOE-, com a resum del debat dels caps de llista d’ambdues formacions, Mayor Oreja i López Aguilar. Per una vegada, estic d’’acord amb les dos emissores. Aquesta és la sensació que he tingut en aquesta infumable campanya de les eleccions al Parlament Europeu. PP i PSOE-PSC han fet una reducció programàtica a bons i dolents, a desqualificacions, insults i males maneres. Han tractat els ciutadans amb una desconsideració que s’acosta al menysteniment.

home que es protegeix les oidesEls dos partits saben que tenen un vot fidel assegurat. Per això busquen allunyar de les urnes els qui esperen de la política alguna cosa més que un debat entre ‘hooligans’. Només volen que votin els seus incondicionals. No és casual el to groller de les campanyes, que es repeteix elecció rere elecció.

No heu sentit parlar a socialistes i populars d’Europa; ni de les seves propostes per debatre i defensar a Brussel·les; ni dels problemes que afecten els catalans; ni molts menys de com els afrontaran. Per no parlar, no ho han fet ni de les seves receptes davant la crisi, ni de com pretenen vertebrar una resposta europea a la situació actual. Només han parlat de la por que fa que tornin uns, o del mal rotllo que suposa que es quedin els altres. Tot en blanc i negre, oblidant que són només els extrems d’una escala formada per tots els colors, per totes les opcions, per tots els matisos.

Afortunadament n’hi ha que creiem en la pluralitat i en una gama amplia de idees, de propostes, de feina a fer. A CiU tenim clar què podem obtenir el 7 de juny i què volem fer els propers cinc anys a Estrasburg: parlar de Catalunya a Europa i d’Europa a Catalunya. Només així pot existir una comunicació real entre les dues parts. Volem participar-hi perquè volem defensar la nostra llengua, la nostra identitat i, sobre tot, la nostra gent. Volem donar a conèixer que els nostres ports mediterranis són la porta natural de les mercaderies de l’Àsia a la UE. Per això reclamem una xarxa ferroviària de mercaderies al llarg del corredor del mediterrani.

Volem també que a Europa el nom de Catalunya s’identifiqui amb qualitat, responsabilitat, feina ben feta. No fa tants anys, abans de l’arribada del tripartit a la Generalitat, Catalunya era una regió líder a Europa, un dels motors econòmics i emprenedors de la UE. Ara, hem perdut influència i prestigi i no seran ni el PSOE-PSC amb López Aguilar de candidat, ni el PP liderat per Mayor Oreja els qui ens tornin prestigi i influència, els que defensin llengua i identitat.

Per això reclamo per diumenge un vot intel·ligent, un vot pensat per i des de Catalunya, emès per la convicció de la raó, i no per la por o el seguidisme, que doni confiança a qui proposa solucions, en definitiva, un vot pensat. Si a més el doneu a CiU, estic convençuda que Catalunya i els catalans hi sortirem guanyant.

Read Full Post »