El cambio empieza hoy

Artículo publicado en El Mundo. 27 de septiembre 2009

Septiembre ha traído el inicio de un nuevo curso político y el resultado no puede ser más desesperanzador. Las economías de nuestro entorno empiezan a ver signos de recuperación mientras la española y la catalana siguen hundiéndose en una larga agonía que se visualiza en el incesante goteo de parados, de EREs, de destrucción de empleo. La situación, ya de por si dramática, se convierte en catastrófica con las medidas que propone el gobierno.

Es incomprensible que se recurra a la subida de impuestos como tabla de salvación. No se entiende, no tiene sentido. Una subida de impuestos implica menor ahorro, menor capacidad adquisitiva de las familias, menor posibilidad inversora, menor consumo. En definitiva, menor capacidad para generar riqueza y por tanto menos posibilidad de crear empleo.

La situación económica, repito, es muy preocupante por la crisis global pero aún resulta más inquietante al constatar que las medidas tomadas por Zapatero y su gobierno han ido y siguen yendo en la dirección equivocada. El gobierno español ha hecho y hace justo lo contrario de lo que han hecho los ejecutivos que están logrando sacar a sus países de la crisis.

No es de extrañar las pesimistas previsiones que los expertos económicos europeos auguran para España. Zapatero ha actuado poco, tarde y mal. Ha dilapidado los beneficios de los años de bonanza económica y ha disparado el endeudamiento del país con un gasto público desbocado. Es evidente que hay que facilitar ayudas sociales a quienes han perdido su trabajo, pero también lo es que hay que adoptar todas las medidas posibles para facilitar la creación de empleo. Sólo con el gasto por el gasto, tal como predica Zapatero, estamos condenados a perpetuarnos en la crisis.

Con estas premisas, ahora desde el gobierno se nos plantea a CiU si apoyaremos los presupuestos generales del Estado para el 2010. La respuesta sólo puede ser que no si las cuentas se basan en una subida de impuestos a las clases medias y trabajadoras tal como ha anunciado el gobierno. Es evidente que no podemos apoyar unas medidas que sólo nos llevarán a un mayor desastre. En cualquier caso, esperaremos a conocer con detalle las cuentas del gobierno para el próximo año para manifestar nuestra posición definitiva. Pero con lo anunciado hasta ahora por los responsables económicos del gobierno, desde CiU presentaremos una enmienda a la totalidad.

Pero, además de la incapacidad socialista para hacer frente a la crisis, septiembre nos ha traído otras noticias que merecen ser tomadas en consideración. No puedo ignorar la consulta de Arenys de Munt sobre la independencia de Catalunya. Debo recordar que tanto Unió Democràtica de como Convergència Democràtica se han manifestado siempre, y así lo reflejan sus estatutos, defensores del derecho a la autodeterminación, como derecho irrenunciable del pueblo de Catalunya. También quiero dejar claro que desde Unió no promoveremos consultas como la efectuada en Arenys de Munt, pero que respetaremos la autonomía de nuestros grupos municipales, así como las iniciativas que pueda tomar la sociedad civil.

En cualquier caso, en Unió creemos que el problema inmediato de nuestra sociedad es el de una situación económica que conduce a la desesperación de miles y miles de familias que ven como uno o más de sus miembros se encuentran en el paro sin una solución a corto plazo.

Mejorar esta situación focalizará la mayor parte de los esfuerzos de CiU en este curso político que ahora ha empezado y que estoy convencida finalizará el próximo año con la evidencia de que la hora del cambio ha llegado a Catalunya. Un cambio necesario para devolver la confianza a nuestro país, para enderezar la deriva económica a la que nos han conducido los socialistas (tanto en el gobierno de Madrid como en el de la Generalitat) y para recuperar el orgullo nacional que ha dilapidado el tripartito. Este el mensaje que hoy puedo ofrecer: Catalunya recuperará su orgullo, su poder económico y su capacidad de liderazgo en poco más de doce meses. La experiencia de los tripartitos nos ha empobrecido, nos han ridiculizado y nos han empequeñecido. Ha llegado el momento de decir basta y de empezar a trabajar todos juntos para recuperar el tiempo perdido. Ustedes tienen la palabra.

Read Full Post »

Continua el peatge de la mort

Dimarts el Congres de Diputats va rebutjar per només sis vots la nostra proposta d’eliminar el impost de successions. Malgrat el resultat, haig de felicitar la defensa que va fer Josep Sánchez Llibre de la posició de CiU. Va estar especialment brillant quan es va referir a aquesta forma de penalitzar les famílies amb un autèntic peatge sobre la mort i com la ‘mordida’ que han de pagar els hereus pel traspàs d’un familiar.

I ha estat una llàstima l’absència d’alguns diputats del PP que potser haurien pogut capgirar el resultat de la votació o almenys haurien demostrat que l’impost de successions es manté per un parell de vots. En qualsevol cas, estem esperançats que aconseguirem eliminar aquest impost en el Parlament de Catalunya. Si Esquerra vota aquí tal com ho ha fet a Madrid, la proposta de CiU sortirà endavant i els catalans no haurem de pagar –i, per tant, penalitzar- l’esforç i l’estalvi de qui ha volgut deixar part dels seus guanys en vida als seus successors.

Estic convençuda que més aviat que tard guanyarà la nostra tesi i els catalans deixarem de pagar més que a la resta de l’Estat. Perquè ja n’hi ha prou que paguem més, fins i tot, per morir-nos. És qüestió de temps, però esteu segurs que no ens aturarem fins a aconseguir-ho. Les normes injustes sempre acaben caient i el impost de successions és una més, d’aquests normes injustes, que ofeguen el nostre país i les nostres famílies.

Read Full Post »

Temps de volar, no d’ofegar

El ple sobre la crisi econòmica i la posició de Rodríguez Zapatero per afrontar-la m’ha provocat perplexitat, preocupació i sobretot malestar en constatar que la recepta del president espanyol ensorrarà més l’economia del país i ofegarà qui té capacitat i possibilitat d’actuar com a motor de la recuperació: les pimes i els autònoms.

Quan Zapatero es referma en la pujada d’impostos com a solució a tots els mals condemna els sectors productius i escanya les economies familiars perquè, per molt que es vulgui fer demagògia afirmant que l’augment afectarà principalment les rendes més altes, la realitat demostra que seran les rendes més baixes i les mitjanes les que es veuran més afectades. Les conseqüències d’aquest error deprimiran encara més el mercat de l’habitatge i castigaran l’estalvi.

Ara, el que toca, com proposa Convergència i Unió i com va defensar ahir al Congrés Josep A. Duran Lleida, és abaixar els impostos per afavorir la creació de llocs de treball. Cal ajudar les pimes abaixant el impost de societats. Cal eliminar el impost de successions i cal abaratir temporalment les cotitzacions socials de les pimes, perquè són les que poden generar nous llocs de treball. És a dir, és temps d’ajudar fiscalment el teixit productiu del país i en cap cas, d’ofegar fiscalment els ciutadans.

Zapatero continua errant en la diagnosi i en les mesures per afrontar la crisi. Això ha col·locat Espanya a la cua d’Europa. Quan ja hi ha economies de la UE que comencen a veure la llum, nosaltres seguim a les fosques i sense un pla coherent que ens dugui a bon port. En moments difícils calen un pla d’actuació, i capacitat de lideratge per dur-lo a terme. Amb el govern Zapatero, no es té ni una cosa ni l’altra i, per tant, ens aboca a un futur més incert.

Els ajuts socials, essent necessaris, no poden ser l’única acció de govern. És imprescindible abocar bona part de l’esforç inversor de les administracions cap el mercat productiu i laboral. També és fa imprescindible el diàleg social. Zapatero ha fet justament el contrari. S’ha de rectificar: el país i els ciutadans ho necessiten. Les receptes que han funcionat a les economies que comencen a sortir de la crisi també ho farien aquí, però passen per reduccions fiscals, flexibilitat del mercat laboral, austeritat en la despesa pública i increment inversor, sense oblidar els ajuts justos i necessaris a les persones que han perdut la seva feina.

Si el govern empren mesures en aquesta direcció, CiU li podrà fer costat. Si s’entesta en apujar impostos, ens tindrà en una oposició frontal. Ja n’hi a prou de populisme, de demagògia i d’amagar el cap sota l’ala. El temps de fer l’estruç ha passat. És hora d’aixecar el vol.

Article publicat a l’E-Notícies el 10 de setembre de 2009

Read Full Post »

Enganyats i a pagar el beure!

Quan el president de la Generalitat va comparèixer abans d’ahir en roda de premsa sabia perfectament que a l’endemà les dades de l’atur farien una altra rebolcada al seu govern i al de l’Estat. Per això va dir que la seva prioritat era lluitar contra la crisi. Justament el que des fa molt temps reclama Unió i CiU als dos governs,i malauradament sense cap èxit. Ara ho veu? Una mica tard, no?

Ahir els que salven el govern Zapatero a Madrid, és a dir ERC i ICV, van treure pit i van remarcar que han aconseguit ampliar retroactivament les ajudes del govern per als aturats des del primer de gener. Mesura social però arbitrària, improvisada i poc endreçada i també injusta, i si no que li expliquin a qui va acabar l’atur el 31 de desembre. Això no és governar, sinó fer d’ONG –i que s’entengui bé que valoro moltíssim la important tasca de les organitzacions no governamentals.

El govern de l’Estat opta per repartir ajudes i per incrementar el dèficit perillosament en lloc de fer polítiques que creïn ocupació i que premiïn les empreses i els autònoms que mantenen els seus llocs de treball, i que a més tenen capacitats de crear-ne. És a dir en lloc de donar eines per superar la crisi, només dóna ajudes –i no les critiquem perquè son necessàries-, o dit en altres paraules en lloc de la canya, dóna el peix.

El president Montilla també va lloar l’acord de finançament, és a dir va lloar un dels incompliments de l’Estatut. Demostra un cop més la submissió al PSOE del seu govern i de les formacions polítiques PSC, ERC i ICV, que farà difícil pagar els serveis que necessiten els catalans. Una altra vegada, primer Zapatero i l’estabilitat dels governs de l’Estat i del tripartit abans que Catalunya i els seus interessos. I com si no fos ridícul, la vicepresidenta Salgado diu que, com que la Generalitat no ha ingressat prou diners, n’haurà de tornar part dels que ha rebut. És a dir, enganyats i, a més, hem de pagar el beure.

Porca misèria!, diuen. Som el país de la UE que té més atur i ja ningú no dubta que, mentre els altres se’n surtin, nosaltres continuarem arrossegant la crisi. I per acabar-ho d’arrodonir, hem de suportar les trifulgues internes del tripartit, la seva manca de planificació i la seva mala gestió. Continuarem perdent oportunitats de país per la seva incapacitat d’afrontar la crisi. Les tres forces que donen suport al govern ja pensen en les eleccions catalanes i treballen per tornar a sumar -volen fer seu el lema de junts per sempre. Per això el PSC, ERC i ICV treuen pit, però se’ls hi veu el llautó.

Ara, l’avantatge és que també els ciutadans podran començar a pensar que les eleccions al Parlament de l’any que ve són l’oportunitat perquè Catalunya torni a aixecar el vol, per sortir del desgavell del tripartit, per recuperar la dignitat i la força moral de país que sempre ens ha caracteritzat. Bufen aires de canvi – a l’Ajuntament de Barcelona ja són gairebé huracans- i a la Generalitat cal també un canvi que faci valer Catalunya. Si sumen tornaran a repetir el tripartit –ja ho han dit. Els ciutadans tindran un altre cop el poder de decisió a les mans.

Article publicat a l’e-notícies avui 3 de setembre de 2009.

Read Full Post »