La corrupció no ens envaeix, però ens embruta

Estem consternats. El cas Millet a l’Orfeó i el cas de presumpta corrupció urbanística a Santa Coloma de Gramenet deixa tocada la societat civil i la classe política. Ara, malgrat el que es digui i el que ara pot semblar a alguns, la corrupció i la delinqüència no són la moneda comuna de la nostra societat. No accepto -de cap manera ho puc acceptar- que es digui que tots els polítics som iguals, perquè no ho som. I tampoc no es pot condemnar mai la globalitat d’un col·lectiu pels fets d’alguns dels seus membres.

Bartomeu Muñoz

Defenso amb veu alta que la immensa majoria dels polítics que ens dediquem a la ‘res publica’. Ho fem amb esperit de servei a la comunitat. Les excepcions subratllen que cal millorar els mecanismes de control quan es demostren insuficients. No farem cap bé a les institucions si embrutem sistemàticament l’adversari per treure profit polític dels corruptes. Només generarem més desafecció, més desconfiança i un creixent allunyament dels ciutadans cap a les institucions. Hem de deixar actuar a la Justícia i hem de pressuposar la innocència de tothom, tal com marquen els principis de l’estat de dret. No és tracta de voler amagar malifetes i presumptes delictes, sinó d’acomplir la llei i deixar que la Justícia -i no els telenotícies- jutgi i dicti sentència.

La nostra civilització ha crescut amb aquests principis com el de la presumpció d’innocència per garantir el dret de les persones a la igualtat, a la llibertat i a la justícia dins d’un marc de convivència. Aquesta civilització occidental té unes arrels precises i inequívoques en el cristianisme i faríem bé de no oblidar-ho. Voler ignorar-ho com ha fet el Consell Escolar de Catalunya en proposar canviar el nom de les vacances de Nadal i Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera només pot venir de la ignorància i d’un fonamentalisme laïcista tan perillós com el fonamentalisme religiós. Els dos ignoren qui no pensa com ells quan no els persegueixen acarnissadament. La radicalitat és perillosa i apropa els extrems de manera singular.

Des de CiU ja vam presentar una proposta parlamentària per tal d’evitar aquest despropòsit de foragitar el fet religiós de la societat. Com a mínim aquest error greu ha tingut ràpida contesta per part del conseller Maragall. Una rapidesa i una posició que malgrat ser obvia i de sentit comú vull felicitar-li personalment.

Read Full Post »

Zapatero, un capità sense rumb

De vegades s’acusa els polítics de maniqueistes perquè sembla que no siguem capaços de trobar res de ben fet en la feina dels nostres adversaris. És evident que no és aquest el cas en el nostre rebuig frontal als pressupostos que presenta el govern que presideix Rodríguez Zapatero, un capità sense rumb.

Des de ja fa temps venim denunciant que no serveixen per afrontar la crisi, que apujar impostos és justament el contrari del que cal i que persegueixen només la política del subsidi, en lloc d’incidir en la creació de llocs de treball.

Foto: Suplement Negocios de El País

Val a dir que no només nosaltres estem convençuts del greu error del govern Zapatero de presentar aquests pressupostos. Edward Prescott i Eric Maskin, premis Nobel d’Economia 2004 i 2007 respectivament, al ser preguntats sobre la política econòmica del govern espanyol, no han dubtat a afirmar que Zapatero fa justament el contrari del que cal. No crec que els socialistes titllin els dos savis d’antipatriotes o de només buscar la crítica per la crítica. Els dos coincideixen que apujar impostos no farà més que deprimir l’economia i que el que cal és dedicar el gruix dels recursos que es tinguin en afavorir la creació de nous llocs de treball en lloc de primar el pagar per no tenir feina.

És evident que cal donar cobertura econòmica a la gent que ha perdut la feina, però més evident encara és que el millor que podem fer per es aconseguir generar ocupació i facilitar que recuperin el lloc de treball. Aquest ha de ser l’objectiu primer del govern, i no ho és. Les mesures que està emprant Zapatero només faran que sortim més tard i més debilitats de la crisi, quan el països del nostre entorn comencen a veure la fi del túnel.

Zapatero i el seu govern està deprimint tant la macroeconomia com l’economia familiar en un moment de depressió, i això ens aboca a un futur més incert. Cal canviar l’orientació dels pressupostos -no per motius partidistes ni de model social o econòmic-, sinó per obrir una porta a l’esperança i sobretot per posar una mica de sentit comú a una situació delicada i difícil. I si el capità continua sense trobar el rumb, caldrà posar-ne un altre.

Read Full Post »

Catalans, el tripartit ens discrimina

No em va sorprendre la negativa del tripartit de suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no vol dir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Els catalans som els ciutadans que paguem més per aquest concepte, i no una mica més, sinó considerablement més. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.

Des de CiU vam proposar la reducció gradual d’aquest impost fins la seva total desaparició d’aquí quatre anys. La resposta tripartitària va ser un no rotund, encara que cada un dels socis va donar diferents motius. El PSC al·lega que no és pot prescindir de l’impost ja que les finances de la Generalitat se’n ressentirien excessivament. I això ho diu quan altres comunitats ja l’han suprimit completament. I d’Esquerra ja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid li surt cara i vota a favor de suprimir aquest impost i al Parlament li surt creu i nega el que allà donava. Quina mala sort tenim els catalans que la creu d’Esquerra ens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la seva pseudoreforma d’aquest impost veureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quan vulguin. Bonica forma de governar!

Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sense subterfugis: els hereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i tot quan et mors.

Resulta més sorprenent quan a principis d’estiu el tripartit s’omplia la boca lloant l’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Ja s’ha acabat el peix al cove. Ja s’han acabat els problemes financers de la nostra administració’, exclamaven.

Dons no. Des de CiU ja vam dir que no era bo l’acord perquè, no compleix l’Estatut. No ho era i no ho és. El que altres comunitats ja no paguen, –l’heretar-, a Catalunya ho seguirem pagant per voluntat expressa del tripartit. D’això se’n diu estar discriminat. Malament que ho facin els de fora, però que ho facin els de casa clama al cel!

Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’una decepció, malgrat sigui tan injusta i arbitrària com aquesta.

Publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

La guerra del futbol i la mala gestió de la CCMA

Avui he retret a Rosa Cullell, directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), la seva mala gestió en la polèmica de la guerra del futbol i he lamentat que hores d’ara no s’aclareixi qui haurà de fer-se càrrec de la indemnització. Cal recordar que un jutjat de Barcelona va embargar els comptes d’Audiovisual Sport com a compliment d’una sentència que obliga a pagar 30 milions d’euros al FC Barcelona en concepte de drets d’imatge. L’embargament també va recaure sobre els comptes de Televisió de Catalunya (TVC) ja que ostenta el 20% d’Audiovisual Sport.

Teòricament TVC hauria de fer-se càrrec del seu percentatge (20%) en la indemnització, és a dir, hauria de pagar 6 milions d’euros. Però en la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals del Parlament, cap membre de la Corporació ha aclarit qui es farà càrrec d’aquesta indemnització. Ens preguntem d’on sortiran aquests 6 milions d’euros.

Celebro que la guerra del futbol hagi acabat però la imatge que TVC ha donat és lamentable. És evident que no ho hem gestionat bé, i que la imatge que ha sortit als mitjans, després de fer-se públic que s’embargarien els comptes, no ha estat positiva. No és la imatge més apropiada i no n’estaria orgullosa.

D’altra banda, és exagerada la manca de pluralisme que hi ha en l’actualitat en els mitjans de comunicació de la CCMA i, per posar un exemple, el cap de setmana de l’11 i el 12 de juliol, TV3 va fer una cobertura de la informació sobre l’aprovació de l’acord de finançament molt partidista. TV3 va fer un bloc de 18 minuts on es justificava el vot positiu a l’acord de finançament. En canvi, la cobertura que es va fer als partits de l’oposició va ser mínima. Nosaltres apostem per la informació de rigor. I aquesta no ho va ser. Tot el contrari. Va ser una informació molt partidista.

Read Full Post »

No són informes, són bajanades

Quan escric aquest article, ahir a les deu de la nit, sé que quan surti publicat gairebé amb tota seguretat haurà quedat desfasat perquè potser la publicació de noves notícies sobre nous e inversemblants informes encarregats pel tripartit hauran sortit a la llum. No sé si seran noves notes narcisistes i megalòmanes de qualsevol conseller preocupat per la imatge que d’ell dóna Polònia o nous estudis prodigiosos i inusualment sintètics que amb un foli tenen prou per debatre sobre el sexe dels àngels, o qualsevol altre bajanada, i conclouen amb un “crec que no em deixo res”.

Tampoc no sé si em trobaré amb la sorpresa que el preu del foli d’informe hagi pujat d’un dia per un altre, com ho feia la inflació argentina en qüestió d’hores. Desconec si quan llegiu aquest article, els 2.000 euros per foli pagats en ocasions ja hauran estat superats per qualsevol de les conselleries tripartidàries. No calculo a quan surt la paraula escrita perquè no m’agafin esgarrifances.

No sé quin disbarat informatiu sobre informes barroers, mal endreçats, inútils, arbitraris i poca soltes encarregats pel govern tripartit em trobaré avui mentre esmorzo, dino o sopo. Se m’acudeix un sobre les diferències i semblances entre un gos i una lleona i sobre com justificar la despesa que s’ha fet per matar l’animal. Són un escarni per a la institució de la Generalitat. Indignen una societat que ho passa molt malament per la crisi econòmica amb un govern que no té cap proposta, acció i política per combatre-la i per donar resposta a les preocupacions dels milers de catalans que han perdut la feina.

No sé què em trobaré avui, però sí sé que m’agradaria trobar una disculpa dels polítics que malbaraten els diners públics. Són els mateixos que minimitzen avui la transcendència d’uns informes inútils i plagiats i que en el passat van martiritzar un excàrrec de la conselleria de Treball de CiU i que en van fer un judici polític paral·lel. Espero que la justícia sigui igual per a tothom. Estem farts de tanta frivolitat, de tanta incompetència, de tanta insensibilitat. Em preocupen la desafecció, la pèrdua de credibilitat de les institucions, el desprestigi de la causa política. Per això em cansa tant el tripartit i les seves bajanades. I atenció, és segur que em deixo alguna cosa.

Read Full Post »

Catalunya com a ambició

Aquesta setmana al Parlament té lloc el debat de política general. No és poca cosa analitzar i aportar diferents punts de vista per afrontar la greu crisi econòmica que patim. No és poca cosa, encara que sembli que per algú les coses ja estan be tal com estan i l’única proposta que tenen és oferir una tercera tassa de tripartit, una tercera ració d’un brou tan indigest com poc substanciós per a Catalunya. Es poden fer moltes lectures de les dues legislatures del tripartit, però n’hi a una d’incontestable. En els darrers anys Catalunya ha perdut pes polític i econòmic i capacitat de lideratge. Només per aquest fet és fa necessari un canvi en la manera de dirigir el país.

També per això, no vull fer un recull del que s’ha fet malament, sinó del que cal fer, del que vull per al meu país.Ahir ho va deixar ben clar el líder de CiU, Artur Mas, al Parlament, però paga la pena insistir-hi.

Vull una Catalunya que lideri la recuperació econòmica, però també la dels models i valors que s’han perdut, i un país que no estigui ofegat per les insuficients infraestructures. I vull fer-ho amb el conjunt de les forces polítiques catalanes que creuen en el progrés econòmic com a eina per a una societat més rica i més justa. CiU ha demostrat que és capaç de donar suport a qualsevol llei si és bona per a Catalunya. Ho vam fer amb la llei d’educació i ho farem amb el pacte d’infraestructures, la reforma laboral, la reforma fiscal, les polítiques energètiques o en qualsevol àmbit que faciliti una major competitivitat i, per tant, una major capacitat de creació de riquesa i de llocs de treball.

Vull un país que recuperi l’orgull de ser capdavanter en la economia, en la cultura i en la defensa dels valors propis i que faciliti la feina als emprenedors, veritables motors de Catalunya al llarg de la història. Vull un país que fugi de l’èxit fàcil i dels diners guanyats sense esforç. Crec en el sacrifici, en el treball, en l’estalvi, en el respecte, en la disciplina, en la imaginació…

Que ningú no s’equivoqui. És perquè vull i volem tot això que ara estenem la mà per oferir la nostra col·laboració al actual govern de la Generalitat per afrontar aquests canvis necessaris, encara que tinguin un cost electoral- just el que el govern del tripartit vol evitar i per això no gossa en dur-los endavant

Crec, estic convençuda, que el meu país necessita aquests canvis per sortir més ràpidament de la crisi. No en tingueu dubte. Ho faré malgrat que fer-ho signifiqui un desgast electoral. Cal prendre decisions encara que siguin costoses i difícils. Catalunya ho necessita. No fa falta cap altre motiu. No puc concebre la política sinó és per fer una Catalunya més rica, més plena, més triomfant. És la meva única ambició. No en podria tenir una altra de més gran.

Read Full Post »