Un món millor

Ahir va ser el Dia Internacional per a la Eliminació de la violència contra la dona. La data recorda l’assassinat de les tres germanes Mirabal per ordre del dictador de la República Dominicana Rafael Trujillo l’any 1961. Malauradament qualsevol dia de l’any podria ser aquest dia perquè a qualsevol dia  hi ha casos de maltractaments o d’assassinats de dones a mans de les seves parelles.

Mala cosa tenir al calendari un dia per recordar els casos de violència contra la dona. Ens serveix això sí, per prendre consciència que la situació encara és molt lluny d’estar normalitzada i per fer-nos veure que el tracte que dona la nostra societat a l’home i a la dona encara és diferent, massa diferent, a casa, a l’escola, als estereotips televisius, al treball. També en la violència. Encara persisteix entre nosaltres un sentiment de dominació o de submissió segons el sexe. Cal eradicar aquest repartiment de rols forçat per una cultura mal entesa.

És evident que hem avançat en la lluita contra aquesta xacra, però encara queda molt per fer. Les estadístiques ens mostren que aquest any han mort menys dones a mans de les seves parelles. És una bona notícia, però les xifres ens mostren també que enguany 50 dones han estat assassinades, i que l’any passat van ser 75, una cada cinc dies. Esfereïdor! I en catorze casos les víctimes havien demanat protecció a la justícia i aquesta els hi havia donat. Alguna cosa hem fet malament quant els mecanismes de protecció han fallat. I els altres casos ens posen davant la temença que algunes dones, encara avui dia, assumeixen part de culpa de l’agressió  rebuda de la seva parella perquè l’han posat nerviosa. Terrible, perquè aquests casos no es poden detectar.

No sóc una ingènua. Conec la dificultat i la complexitat de molts d’aquests casos, però precisament perquè encara tenim al calendari un Dia Internacional per Eliminar la Violència Contra la Dona cal que l’aprofitem i siguem capaços d’analitzar el que hem fet malament per tal de donar una protecció acurada i eficaç a qui ens ho demana. Possiblement calen més mitjans, hem d’agilitar els tràmits i hem de revisar les mesures de protecció establertes i ser més eficients. El que és segur és que no podem creuar-nos de braços i treure pit perquè les xifres del 2009 han estat millors que les d’anys enrere.

Aquesta és una cursa de fons i els seus resultats no poden ser immediats. L’eradicació de la violència de gènere no passa tant per accions judicials, com per accions educatives i formatives perquè, per a les futures generacions, les diferencies de sexe només siguin una característica.

Encara resta molt camí a fer, però si volem podem arribar-hi si el fem tots junts, dones i homes, grans i joves, nens i vells. Tant de bo arribi l’any que ningú recordi el 25 de novembre com el dia internacional per eliminar la violència contra la dona, un atemptat als drets humans. Aquell dia, amb tota certesa el món serà una mica millor.

 

Publicat a l’E-Notícies.

Read Full Post »

La meva intervenció al programa 59 segons de TVE Catalunya

Aquí us penjo la meva intervenció en tres parts al programa de TVE 59 segons de dimarts passat. Vam abordar qüestions com ara, la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la lluita contra la corrupció política i social i la política de pactes d’Unió. El programa va ser moderat per Cristina Puig, i van intervenir els periodistes Milagros Pérez-Oliva (El País), Alex Salmon (El Mundo), Manuel Cuyàs (El Punt), Antoni Bolaño, Antoni Puigvert i Sònia Domènech (La Razón).

Read Full Post »

L’últim pressupost del tripartit

El Parlament de Catalunya debat aquests dies els pressupostos de la Generalitat pel proper any i la posició d’Unió Democràtica, com la de CiU, és clara i rotunda: que els tornin. El motiu principal per demanar-ho és inequívoc: els números presentats pel govern tripartit per afrontar el 2010 no serveixen i no ajuden Catalunya a sortir de la crisi. Malauradament, els comptes que presenta el Govern són clarament socialistes ja que baixen la inversió, pugen la despesa en personal i no tenen cap mesura social.

No és pas una lectura esbiaixada. El Govern ha presentat uns pressupostos amb una inversió que baixa gairebé un 10 per cent. Malgrat la crisi i les dificultats d’inversió que pateix el sector privat, malgrat l’actual paràlisi, la decisió de l’administració de tots els catalans és la de rebaixar la inversió pública. Només per aquest motiu, aquests pressupostos ja no servirien al país.

Però, a més a més, tot i el que vol vendre el govern tripartit, aquests pressupostos per no ser, ni tan sols són socials: els ajuts per a les famílies amb nens de 0 a 3 anys i a les vídues no s’incrementen. Les ajudes als programes de salut disminueixen. El desplegament de la Llei d’Educació no té el suport econòmic que necessita… i, per acabar-ho d’adobar, els comptes del govern és troben molt allunyats de l’austeritat que el temps necessita i que la societat reclama ja que incrementen la despesa corrent en un 6% i el personal augmenta en 5.000  persones més. Aquests són els números que vol aprovar el govern tripartit, no obstant la crisi i malgrat els missatges d’austeritat que les administracions llancen a la ciutadania, i que en canvi són les primeres en incomplir.

Són, com podeu veure, motius suficients per demanar que es retornin aquests pressupostos i que el govern treballi d’una vegada per oferir a la societat instruments per fer front a la crisi i per facilitar-li eines que serveixin per a superar-la. Perdre un altre any amb uns pressupostos inútils – que no faran sinó llastrar encara més l’economia catalana- serà la trista herència d’un trist tripartit en el darrer any de la seva legislatura. Aquests pressupostos són l’exposició del fracàs del tripartit. De fet, són els últims pressupostos del tripartit.

Read Full Post »

Onanisme mental

Una de les paradoxes de Murphy és que la llei de Murphy no la va escriure ell, sinó un que es deia com ell. En uns moments que les irregularitats i els casos de corrupció embruten l’ambient mentre la crisi colpeja la societat i la desafecció cap a la classe política augmenta, i ara que sembla que tots els partits polítics volem anar en una mateixa direcció per redreçar la situació i recuperar el respecte dels ciutadans amb iniciatives pel retrobament de la política i dels ciutadans, ens trobem amb un plantejament molt insòlit: els socialistes extremenys es gasten 14.000 euros en una campanya per ensenyar els joves a masturbar-se.

En un altre moment semblaria una broma poca solta – així m’ho creia-, però ara és un despropòsit inaudit, un monument al mal gust, a la insensibilitat i a la invasió de la privacitat. L’atur se’ns menja i hi ha polítics que malbaraten recursos en tríptics per ensenyar el nostre jovent a masturbar-se. La capacitat d’intromissió d’alguns pseudoprogres en la vida privada és perillosament i perversament infinita.

Desprès de llegir aquestes paraules, hi haurà qui em qualificarà de retrograda, o amb un altre qualificatiu que pels pijoprogres serveixen igual per definir un sac de plors com un barret de rialles. Tant s’hi val, la campanya i els seus autors es qualifiquen (i desqualifiquen) per si sols. Em sap greu aquest soroll absurd, buit i miserable que vol distreure i tapar els problemes reals, els que amoïnen a la gent, als quals hem de donar resposta des de la política.

Què ens demanen els joves? Els joves el que volen és feina, una educació de qualitat i en llibertat, desitgen conviure en famílies estructurades on els pares treballin tots dos si és això el que volen. Esperen que la societat els ajudi a independitzar-se, a trobar un pis per viure en llibertat i en independència i volen sentir-se útils com a persones individuals i com a membres de la societat, en la qual hi participen

Tenim massa coses a fer com per perdre el temps en propostes onanistes. És una campanya que, a més es fa, amb diners públics. Em permetran que digui – encara que m’acusin de demagoga- que aquests diners farien molta més falta a qualsevol dels milions d’aturats que avui tenim. O per finançar algun projecte emprenedor.  Finalment vull fer constar que mentre hi hagi un sol polític que permeti disbarats com aquest de “el placer està en tus manos” (o d’altres de semblants) que ara promouen els socialistes extremenys la desafecció serà inevitable com ho serà que hi hagi gent que no prengui seriosament els seus polítics. Un altre exemple que genera desafecció: 4 mil pisos públics buits mentre hi ha gent que els necessita. Així no arreglarem res. Menys paraules i més fets.

Read Full Post »

78 anys i un mateix compromís

Dissabte celebrem que Unió Democràtica de Catalunya acompleix 78 anys. Donen per molt 78 anys. Hem vist canvis de règims, guerres fratricides, persecucions per les nostres idees, afusellaments per discrepar dels altres, el retorn de la democràcia, el desencís per no aconseguir tot el que voldríem, i una llarga llista de fets, bons i dolents, que han acompanyat la vida del nostre partit.

78 anys, serien molts anys sense uns fonaments sòlids. Han caigut governs i hi ha hagut partits que fa dècades eren majoritaris i que semblaven invencibles i que avui només podem trobar en els llibres de història. Però hi ha coses que el temps no canvia. La gent d’Unió d’avui continua creient en els mateixos valors dels fundadors. Seguim creient que la responsabilitat, el treball, el rigor, la disciplina, la solidaritat son eines indispensables per la construcció d’una societat més justa i més prospera. Avui, com fa 78 anys, estem convençuts de la necessitat dels valors cristians i humanistes com a eines que ens donen solidesa.

El catalanisme polític no es pot entendre sense ser respectuosos amb la nostra història. Ignorar-la és voler desarrelar les nostres essències i els valors que defensa Unió són els valors que han conformat Catalunya. La centralitat que proposem des de Unió Democràtica és la mateixa que ha fet créixer Catalunya, fins i tot en les èpoques més difícils i més fosques de la seva història. Es basa en una actitud que fonamenta la seva acció política en el diàleg, la moderació, el sentit comú i la responsabilitat

Sé que avui el desencís i la desafecció són presents en bona part de la nostra societat, però hem de superar el desànim. De la mateixa manera que la mala acció d’una persona no ens pot fer renegar del col·lectiu, la mala actuació d’un polític no ens pot fer abominar de la política. No seria just ni raonable. I tampoc no seria just ni raonable que ens quedéssim creuats de braços i no féssim res. Quan la mala praxi d’uns pocs fa trontollar el sistema nosaltres ens hem de reafirmar en els valors que ens donen solidesa: al partit, com a partit, i al país, com a país.

En 78 anys hem tingut prou temps per cometre errors, per tenir encerts i, sobretot, per consolidar la certesa que l’ideari que va impulsar la fundació del nostre partit no ha envellit i serveix avui com ho va fer ahir i com servirà demà.

78 anys serien molts anys per mantenir una utopia, però són només la suma del dia a dia quan el que és vol és servir a les persones amb mesures a mida de les persones. Aquest ha estat sempre el nostre objectiu: estar al servei dels homes i de les dones del país, vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin. El que ens mou és el bé comú. Per arribar-hi, 78 anys només ens han deixat la saviesa que cal treballar el dia a dia, cada dia per aconseguir-ho.

Read Full Post »