Partits curts de mires o unitat per la societat

Compromís i responsabilitat. Quan les coses venen maldades, quan la situació exigeix unir forces i anar tots a una per sortir de la crisi, cal deixar de banda les diferències i els interessos partidistes i tenir sentit d’Estat, sensibilitat envers els problemes de la societat. És el que demanem i oferim des de CiU als dos grans partits espanyols, PSOE i PP. Els hi demanem que oblidin les estratègies electoralistes que legítimament han utilitzat i que siguin capaços de buscar un pacte d’Estat, un gran consens per afrontar les reformes imprescindibles que calen per abordar la crisi econòmica.

En el debat d’ahir vam fer propostes concretes. Vam subratllar que calen fets i no paraules, que generar llocs de treball és la principal preocupació. Fer política social és crear ocupació, no donar només subsidis. És ajudar els autònoms, els emprenedors i les pimes perquè creïn llocs de treball. És afrontar la crisi de la construcció i abaixar l’IVA de la rehabilitació dels habitatges per ajudar el sector. És aprovar la llei de la morositat que nosaltres proposem per incrementar la liquiditat de les petites i mitjanes empreses, que són les garants de la creació de llocs de treball. Aquests són els fets, entre d’altres, que proposem, i desitgem que les paraules del president del govern es concretin en aquesta direcció

Lamentablement, es trist constatar una vegada més que en el debat han pogut més els interessos de partit, que els de la societat. Els dos grans partits espanyols han tornat a mostrar que només miren a curt termini i que prefereixen seguir etzibant-se trompades l’un contra l’altre en lloc de buscar punts d’aproximació.

Val a dir que, malgrat la nostra proposta, no som excessivament optimistes perquè és molt difícil canviar la picabaralla constant pel diàleg i els punts de trobada. Malgrat tot, no renunciem a l’esperança i esperem que fructifiquin alguns petits gestos que conviden a l’optimisme de cara a pactes puntuals. No és el que volem però, cal ser realistes: sempre és millor un petit acord que res, sense que això vulgui dir que CiU es converteixi en la crossa de ningú. Ans al contrari, volem ser la palanca del creixement econòmic i de la creació de llocs de treball.

Nosaltres continuarem insistint-hi. No per cercar rèdits electorals, ni per demostrar que seguim en la centralitat que, des de sempre, ha estat una de les principals senyes d’identitat de CiU. Volem, per damunt de tot, -dels interessos electorals i de partit- aportar solucions per sortir del pou en el que estem instal·lats per culpa de la crisi global però també per la ineficàcia i la paràlisi dels nostres governants. La situació és molt greu i per això necessita un remei excepcional: un gran consens per abordar els canvis que encara no s’han fet. Amb aquest esperit, ens hi trobaran sempre. Només cal que PSOE i PP sàpiguen estar a l’alçada per cercar aquest gran pacte d’Estat que reclama la societat.

Read Full Post »

CONSELLER MARAGALL, TÉ TOTA LA RAÓ

Les declaracions del conseller Maragall sobre que Catalunya està tipa i fatigada del govern tripartit són un exercici de realisme polític i constaten que almenys un dels nostres governants connecta amb la realitat del carrer. Per molt que des d’alguns sectors del PSC o des d’Iniciativa vulguin desacreditar les paraules del conseller d’Educació la realitat és tossuda. L’actuació del tripartit i la de Rodríguez Zapatero a Madrid han provocat que els catalans estiguem farts i tips del malgovern tripartidari.

Catalunya està farta i cansada de liderar el rànquing de l’atur i de veure com més de sis-centes mil persones s’han quedat sense feina.

Catalunya està farta i cansada de ser la primera en destrucció d’empreses mentre el govern continua paralitzat per la guerra d’’interessos confrontats que suposa el tripartit.

Catalunya està farta i cansada que s’obrin nous fronts polítics, com la llei de vegueries, mentre els membres del govern són incapaços de liderar polítiques eficaces per fer front a la crisi.

Catalunya està farta i cansada de veure com es deteriora el seu teixit productiu mentre els seus governants són incapaços de posar en marxa les reformes estructurals necessàries en l’àmbit laboral, fiscal i financer.

Catalunya està farta, en definitiva, d’un tripartit que de govern només té el nom, perquè de governar no en va saber en temps de vaques grosses ni, molt menys, en sap en els moments de penúria que ens ha dut la crisi i que s’han vist dramàticament augmentats per seva incapacitat.

És bo saber que hi ha un conseller que és conscient del mal govern de Catalunya. Però també és bo dir que aquesta confessió no és sinó una estratègia del PSC per salvar els mobles i per presentar-se davant la societat com si el desastre actual no anés amb ells, com si la culpa de tots els mals que patim fos dels seus socis, amb especial menció a Iniciativa.

Que ningú no s’equivoqui. L’actual govern tripartit és responsabilitat dels qui el van constituir i els primers culpables són els socialistes. Que no vinguin ara amb la cançó que ells ho haurien fet diferent, perquè en són els responsables.

I que ningú no s’equivoqui tampoc amb el que faran socialistes, Esquerra i Iniciativa si després de les eleccions al Parlament tornen a sumar: hi haurà, sens dubte, un tercer tripartit, per molt que Catalunya n’estigui farta i cansada, per molt que els catalans n’estem tips.

Read Full Post »

Amb el menjar no s’hi juga

Recordo el menjador de casa. Tots a taula amb mil coses a explicar i una única norma immutable que no calia que el pare ens repetís a diari: “amb les coses de menjar no s’hi juga”. És una dita universal amb la qual salvem les distàncies del que és superficial i accessori del que és fonamental, decisiu en la vida. És una dita que m’ha vingut al cap amb la darrera tombarella del govern Zapatero quan ha decidit canviar, sense consultar ningú, les regles del joc de les pensions i dels pensionistes. El govern socialista ha perdut definitivament el nord si es que en algun moment sabia on anava. Ha ignorat tots els actors que calen per replantejar el nostre sistema de pensions i ha llançat la proposta de retardar obligatòriament dos anys la jubilació, fins als 67.

És una nova mostra de la improvisació del govern Zapatero. Improvisació, precipitació, electoralisme, manca de rigor, frivolitat i contradicció són de nou els ingredients de Zapatero en un tema transcendental per al futur de la societat, de cadascun dels ciutadans. No és ni la forma, ni el fons, ni la manera. Hi ha un fòrum definit i uns actors necessaris que s’hi han de pronunciar. El sistema de pensions actual és fruit del Pacte de Toledo i ha de ser aquest marc i els seus interlocutors, (administracions, partits polítics, sindicats, empresaris) els que han d’estudiar la seva reforma.

No es pot jugar amb les pensions, ni fer de l’edat de jubilació un globus sonda a la glòria del govern. És irresponsable. De nou el govern de Zapatero ha llançat una proposta per després fer l’estira i arronsa: dir una cosa per modificar-la immediatament, segons bufi el vent de l’opinió pública. Ha demostrat abastament que governa a cop d’enquesta i d’estat d’opinió en lloc de fer-ho amb mesures adients, elaborades i pensades, encara que això vulgui dir, a vegades, anar a contracorrent. Zapatero governa en continua campanya electoral, només amb promeses que agradin a tothom i sense prendre decisions. Una recepta amb la qual l’economia espanyola fa aigües per totes les seves costures macroeconòmiques: creixement, atur, PIB, productivitat, despesa, endeutament. Som en una situació dramàtica en la qual el govern només és capaç de tocar allò que no te dret a tocar unilateralment.

Les pensions són un sistema de tots que ha de servir per a tothom, sigui quin sigui el govern. Convergència i Unió no entrarà en el joc dels despropòsits en el que s’ha instal·lat Zapatero. Exigim que tot el que afecti al sistema de pensions sigui tractat, debatut i analitzat dins del marc del Pacto de Toledo. És el lloc per fer-ho. Qualsevol altre cosa no és més que jugar amb el menjar de tots amb la conseqüent indignació de tots. I això és el que molts hem après al menjador de casa: “amb les coses de menjar, no s’hi juga”.

Read Full Post »