Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2010

En la defensa de l’esmena a la totalitat amb text alternatiu presentada per CiU al Projecte de Llei de modificació de la CCMA, he denunciat al Ple del Parlament que amb la imposició d’Enric Marín com a president d’aquest organisme, el Tripartit actua més com un govern chavista que un govern d’esquerres.

El Tripartit s’ha saltat totes les regles del joc i ha comès un acte antidemocràtic tenyit de tics autoritaris, i aquesta imposició no ajuda res a prestigiar ni els mitjans de comunicació públics ni el president de la corporació. No han volgut rectificar i són presoners de la seva actitud prepotent i la seva intransigència.

He fet un retret al conseller Tresserras sobre la falta de respecte cap a l’oposició i l’actitud totalment sectària i partidista de voler controlar els mitjans de comunicació públics fins al punt d’usar mecanismes antiestatutaris, tal com va dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries per unanimitat.

Amb aquesta modificació, el Tripartit ha pervertit la llei i ha criticat la falta de coherència del Tripartit que fa uns anys parlava de consens i ara l’ha fet saltar pels aires. Què ha canviat ara? Canvien les regles de joc perquè no els són favorables, ja que la urgència només la tenien per fer un nomenament polític amb una clara intencionalitat política i amb l’únic objectiu de controlar els mitjans de comunicació públics.

Des que es va nomenar Enric Marín hi ha un partidisme intolerable als informatius dels mitjans de comunicació públics en algunes informacions, que acaben reescrivint l’actualitat política al dictat del Govern. En aquest sentit, acuso el Govern de corrompre els continguts i de derivar cap a la corrupció informativa, quan sota l’aparença d’una noticia redactada, titulada i maquetada el que hi ha són continguts propagandístics pagats amb diners públics.

Com pot ser que amb la mà dreta prediquin la despolitització i la desgovernamentalització dels mitjans públics i amb la mà esquerra practiquin el contrari, la imposició del màxim responsables dels mitjans públics?.

Estem arribant al final de legislatura d’una manera agònica i el Tripartit ha agafat una deriva molt perillosa.

Read Full Post »

Diuen que en una reunió entre Fidel Castro i Olof Palme, el líder cubà va dir: “amb la revolució socialista he aconseguit que a Cuba ja no quedin rics”. La rèplica del primer ministre suec va ser: “dons jo, amb tots els anys de socialdemocràcia, encara no he aconseguit que a Suècia desapareguin els pobres”. Malauradament i salvant les distàncies, a casa nostra encara hi ha qui s’omple la boca de fer polítiques progressistes en moments de crisi en els que toca actuar més i xerrar menys.

Això ve al cas per la intervenció del president Montilla ahir al Parlament en defensa de les polítiques progressistes de governs d’esquerra, del seu i del de Zapatero, ignorant que és ara i amb els seus governs quan hi ha la més brutal retallada de polítiques socials en els més de trenta anys que portem de democràcia. Potser és hora que qui ens ha dut a aquest desastre actuï amb una mica més de humilitat i de coherència.

La intervenció del president Montilla va ser decebedora: primer per fer veure que vivim en el millor dels móns possibles, malgrat el que  cau,  i després perquè va ser incapaç d’aclarir les mesures que emprendrà el seu govern per reduir despeses i per incrementar ingressos. L’únic que va assegurar és que ho continuen estudiant, mentre passen els dies i creixen les dificultats.

Entre tanta inoperància, aquí i al govern Zapatero, el FMI ja ha recordat que cal una reforma urgent i en profunditat del mercat laboral. Sembla mentida que amb més de quatre milions d’aturats, els nostres governs continuïn esperant per reformar el que les dades diuen que és un desastre. No és catastrofisme, sinó la constatació pura dura de la realitat: més de quatre milions d’aturats a  Espanya, i més de sis-centes mil persones sense feina a Catalunya. La situació és un desastre, sense pal·liatius. No cal que ens ho diguin des de fora.

És hora que els governs que es diuen progressistes actuïn, i que no ho facin per la via que proposen de congelar pensions. No pot ser que, una cop més, els més febles, els pensionistes, és converteixin en l’ase de tots els cops. CiU s’oposarà frontalment als plans governamentals d’atemptar contra les pensions. Hi han altres formes per  aconseguir reduir les despeses i n’hi ha moltes més per augmentar els ingressos. Zapatero i Montilla només han estat capaços d’anunciar mesures per retallar la despesa, però n’han dit ni una d’incrementar els ingressos públics. Tampoc han estat capaços d’aprimar els seus governs que tenen vicepresidències sobreres, i ministeris sense competències.

És hora d’actuar sense que els tremoli el pols i si no són capaços de fer-ho que ho deixin a qui estigui més preparat. Cada vegada és més inexplicable que l’única pressa que hi ha al Parlament sigui per nomenar el president de la Corporació de Mitjans Audiovisuals per controlar millor la ràdio i la televisió públiques de Catalunya i es vagi tan lentament a l’hora d’aplicar mesures per lluitar contra la crisi. És evident que les prioritats del nostre govern estan molt allunyades de les que la societat demana.

Read Full Post »

Hi ha qui confon mestissatge i multiculturalitat amb papanatisme. Ho veiem amb el tema de la burca que, al meu entendre, no és només un distintiu religiós, sinó cultural que serveix per discriminar la dona i que atempta contra la seva dignitat i llibertat. No es pot al·legar la llibertat de culte com a motiu del seu ús, perquè a casa nostra no podem discriminar ningú per motiu de sexe i la burca -ho repeteixo- és un vestit discriminatori i opressiu. Com a dona, no accepto que s’abordi la polèmica amb banalitat o superficialitat, i encara menys que es justifiqui com a mostra de tolerància davant d’altres cultures.

No acceptaré mai cultures que basin els seus trets distintius en la discriminació. L’ablació del clítoris no és admesa a la nostra societat encara que sigui un costum ben arrelat en algunes societats. Tot i no ser comparable, l’ús de la burca no pot ser tolerat amb aquests mateixos arguments. Naturalment, tothom pot vestir a casa seva com vulgui sempre que no faci mal a tercers –tot i que també hauríem de reflexionar al voltant del dret de reclamar la plena igualtat entre els sexes en tots els àmbits i, per tant, també en el privat. I no deixa de ser curiosa també l’obsessió de determinades forces polítiques de fer fora els símbols religiosos de la cultura occidental dels àmbits públics i, en canvi, ser tolerants amb els d’altres. I aquí també hauríem de reflexionar sobre el vel.

Estic convençuda que cal lluitar contra qualsevol costum o tradició opressora, contra les dones, contra les nenes, contra la gent gran, contra qui sigui, allà on es produeixi. No podem permetre que ningú faci ostentació de la submissió d’una altre persona, en aquests cas de la dona, quan és tapada, amagada i menystinguda als nostres carrers amb la burca.

El debat ara es planteja a nivell municipal, però caldria tenir una legislació general al respecte. Mentre no arribi, vull deixar clar que dono suport a qui s’oposa a aquesta manera de minimitzar la dona pel fet de ser dona. No puc acceptar la creença religiosa com a argument íntim, perquè no admeto cap religió que inclogui la superioritat d’un sexe sobre l’altre.

També vull remarcar que em sembla hipòcrita condemnar la burca a l’Afganistan i considerar el seu ús com una mostra de primitivisme, opressió i incultura en aquell país i, en canvi, tolerar-lo a casa nostra en nom d’una mal entesa llibertat.  Mai no podré admetre que, per ser més lliures, aplaudim els més intolerants, ni que, per ser més acollidors, ens tornem indiferents davant l’opressió. Cal no oblidar-ho, la burca simbolitza precisament la intolerància i l’opressió d’uns costums, que no una religió. Permetre la burca mai no ens pot fer més lliures, ni més integradors.

Read Full Post »

Us adjunto la entrevista que em va fer ahir la Mercè Pérez de tribuna.cat

Encara no s’ha fixat una data concreta per les properes eleccions, però el cert és que les formacions polítiques ja es troben en plena campanya. Joana Ortega, Portaveu d’Unió Democràtica de Catalunya i Diputada al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió, és junt amb David Madí l’encarregada de configurar l’estratègia electoral de CiU. La federació aposta en aquests comicis per defugir de la confrontació i transmetre un missatge en positiu. Però en l’horitzó hi ha, també, l’entrada en escena de competidors potencials – Reagrupament, Laporta-, una possible sentència adversa de l’Estatut, la crisi econòmica, o les diferents visions sobre el futur nacional de Catalunya que conviuen als dos partits.

CIU ha arrencat la cursa electoral sota l’epígraf Començar il·lusiona. Quins eixos tindrà la campanya? Ens esperen sorpreses?

Les nostres prioritats són afrontar la crisi econòmica i combatre el clima de desafecció política que es viu en l’actualitat. Tenim un projecte de país sòlid i un lideratge fort i cohesionat. Volem fer-ho d’una manera positiva i generar un flux d’il·lusió, perquè creiem que és possible un canvi, però no únicament de govern, sinó de la manera de fer política, d’afrontar els reptes. Sempre hi ha petites sorpreses, que no puc desvetllar. Hem intentat innovar, per exemple, amb les docsessions, un nou format que pretén mantenir una conversa, un diàleg directe amb Artur Mas.

Com és el tàndem David Madí – Joana Ortega?

(més…)

Read Full Post »

Quan una persona confon exemple amb anècdota, té un problema. Si ho fa el president de la Generalitat, José Montilla, el problema esdevé de tots els catalans. No val a dir que farà una retallada exemplar del seu sou sense quantificar-la. No va estar gens afortunat quan ahir va dir que és una anècdota rebaixar el sou als membres del seu govern. La crisi afecta tothom i precisament han de ser els dirigents els qui comencin a fer sacrificis. No és casual que des de fa anys Artur Mas hagi assegurat que la primera mesura que prendrà quan sigui president de la Generalitat serà abaixar-se el seu sou i el de tot el seu futur govern.

Val a dir que ahir no va ser un bon dia. Finalment, Zapatero fa el que Josep A. Duran Lleida diu des de fa dos anys, però no ho fa per convicció, sinó per la pressió de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Hem perdut dos anys amb mesures inconnexes, malbaratadores i improvisades que fan que ara les decisions preses siguin molt més doloroses.

Es curiós que sigui un govern socialista l’impulsor de retallades socials com mai s’havien vist. Acabar amb el xec nadó, reduir la dependència, congelar pensions i retallar despeses sanitàries és disminuir l’estat del benestar. Malauradament, la desfeta es veia venir. No es pot governar a cop d’enquesta i amb el desig de quedar bé amb tothom i a tot hora. Governar vol dir prendre decisions,  i no sempre són fàcils o populars. Zapatero no ha governat, només ha somrigut. L’aterratge és ara molt més brusc i traumàtic del que hagués estat si les coses s’haguessin fet en el seu moment i en la bona direcció. També cal dir que la retallada de la despesa proposada per Zapatero, inclosa la rebaixa del sous dels funcionaris d’un 5 %, no és suficient per afrontar la crisi. Així només aconseguirem reduir el grau d’endeutament d’Espanya, però no millorarem els dèficits estructurals de l’economia.

Si volem créixer, hem d’afrontar reformes necessàries, com la del mercat laboral. L’actual ens ha dut a més de quatre milions d’aturats. Cal destinar tots els esforços productius en dos sentits. El primer és generar ocupació, ocupació i més ocupació. Cal afavorir les pimes amb avantatges i bonificacions fiscals. En segon lloc, cal incrementar la productivitat de les empreses i dels treballadors. Espanya continua estant a la cua d’Europa en productivitat. És una llosa que la nostra economia no es pot permetre per més temps.

Aquestes reformes són difícils i exigeixen sacrificis de tothom per dur-les endavant. Ara, només amb aquests canvis en profunditat tornarem al camí del creixement econòmic i de la prosperitat. Per això acabo com he començat: l’esforç ha de provenir de tothom, i molt especialment de qui ha de demanar sacrificis a la resta de la societat. Quan Montilla diu que abaixar-se el sou és una anècdota, Catalunya té un problema amb el seu president i amb el seu govern. El fet de donar exemple mai ha estat anecdòtic. De fet, els autèntics líders han estat sempre els primers a donar exemple.

Read Full Post »

No ho puc amagar: estic contenta i orgullosa.

Josep Antoni Duran i Lleida

Per primera vegada en la història de les enquestes del CIS, un català és el líder millor valorat. No podia ser d’una altra manera: primer per la vàlua d’en Duran i Lleida, segon perquè les  actituds de Zapatero i Rajoy, -de Rajoy i Zapatero-,  en aquests moments de crisi no fan sinó augmentar la desconfiança cap els líders del dos partits majoritaris de l’Estat i, per tant, contribueixen a la desafecció política. Aquest reconeixement posa de manifest una manera diferent de fer política, la que defensem des d’Unió Democràtica i que, en definitiva, vol dir valentia i capacitat de lideratge, perquè en la situació actual no és el moment de dir el que la gent vol escoltar, ni de fer promeses que no és poden complir. Ara és el moment de prendre decisions i d’aportar propostes que ens ajudin a sortir del pou on els dirigents actuals del govern de l’Estat i del tripartit ens han ficat, i això requereix coratge, criteri i lideratge.

Per això diu que és necessari i urgent emprendre reformes estructurals i reclama un canvi en el mercat laboral per crear ocupació. Per això proposa mesures rigoroses d’austeritat i insisteix que només ens en podrem sortir des de l’esforç i des del suport de les administracions als autònoms i les pimes. Per aquest motiu, impulsa mesures per facilitar la liquiditat a les empreses. En Duran sap que això comporta sacrificis, que no són mesures populars, però sí imprescindibles. Ell ha estat el primer, i l’únic, que ha defensat una gran pacte d’Estat, -a l’estil dels Pactes de la Moncloa que van permetre la Transició-, per anar tots a una i superar la situació.

Pot semblar que dir les coses pel seu nom, que exposar cruament la realitat i al mateix temps donar les receptes per afrontar-les, és un suïcidi polític, perquè les mesures a prendre no són fàcils ni agradables. L’enquesta del CIS demostra que no és així: la gent prefereix la sinceritat a la demagògia i ensenya que la societat penalitza que se l‘enganyi o que els seus líders mirin només pels interessos partidistes o personals i deixin de banda els interessos del país. En Duran sempre ho ha entès així. No és populista dir que només amb subvencions no anem enlloc i que cal destinar part d’aquests recursos a fomentar l’ocupació. No és populista, però sí una exercici de realitat que la societat agraeix quan està amb l’aigua al coll.

L’enquesta del CIS ensenya, a més, que la gent demana als polítics honestedat, treball, transparència, eficàcia, organització i justícia amb tothom. No hi a cap líder que superi Duran en aquests valors. En moments difícils ja no serveixen només la bona imatge buida de continguts, ni l’optimisme patològic, ni la crítica destructiva cap a l’adversari. En temps de crisi tothom és conscient que només amb treball, esforç i sentit comú, la situació podrà canviar.

Ho deia abans: estic orgullosa i satisfeta perquè a Unió tenim la persona que millor entén el que és necessari i prioritari i que, amb sentit comú i moderació, aporta solucions setmana rera setmana des de fa anys. Potser és hora que Zapatero i Rajoy facin més cas a qui la societat assenyala com el més capaç.

Read Full Post »

 

Demano una  reacció al govern Tripartit i en especial al Conseller Tresserras davant la voluntat de la Generalitat valenciana de tancar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.

Hi ha una manca d’ambició nacional davant la possibilitat que la comunicació audiovisual catalana quedi completament mutilada. Primer va ser l’apagada de TV3 i ara la Generalitat valenciana hauria fet arribar a Acció Cultural del País Valencià un requeriment administratiu perquè tanqui en 10 dies les 12 antenes que emeten freqüències de Catalunya Ràdio.

TV3 i Catalunya Ràdio es van apagant perquè pel govern de l’Estat l’espai de comunicació català no és cap prioritat. Però és molt més greu, que tampoc sembli prioritari pel govern de la Generalitat de Catalunya.

 L’actitud de censura del Govern valencià ja no és un fet aïllat, sinó que després d’apagar TV3, la seva voluntat d’apagar Catalunya Ràdio reflecteix una clara estratègia per acotar i limitar l’expressió de la cultura i la llengua catalanes i convertir-les en conflicte.

 Reclamem al Tripartit i al Conseller Tresserras que defensin allò que ja s’ha convertit en un clam popular: que TV3 i Catalunya Ràdio siguin presents al País valencià, més quan l’era digital i les noves tecnologies ens permeten superar fronteres amb total facilitat.

Read Full Post »

Older Posts »