Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2012

ImatgeVull agrair al Consell Comarcal la celebració d’aquest acte d’avui en record del vuitantè aniversari de l’Estatut de Núria. I és bo recordar aquesta efemèride, perquè avui dia, com l’any 31, tornem a sentir altra vegada l’alè de la història. Durant tot l’acte hem recordat que aquí mateix, en aquest lloc meravellós, en aquest santuari, en aquesta vall, va ser redactat un text que expressava els desitjos i la voluntat de Catalunya i que va ser ratificat pel 99% dels vots del poble català. També n’hem recordat les vicissituds que va patir i els tristos fets que van acabar amb la seva existència.

Però per molt que avui sembla que hàgim parlat d’història, realment el que parlem és de futur. L’Estatut de Núria no va néixer perquè sí. I tenia al darrere la voluntat de tot un poble que, dos segles abans, havia perdut les seves llibertats i volia recuperar-les. Si l’Estatut va existir és perquè abans, de molt abans, de mil anys abans, havia nascut una nació anomenada Catalunya. Aquesta realitat, Catalunya, és la mateixa força que ens fa ser avui aquí.

El projecte de Núria era la veu de Catalunya. Va ser redactat aquí amb ambició i amb el desig de reconvertir l’Estat i acabar amb dos segles de voluntat uniformadora i centralista. Tampoc no naixia del no res, ni era com una mena de bolet apareixent de sobte enmig d’aquestes valls. Se n’havia parlat. A Sant Sebastià, un any abans, les forces reformadores d’Espanya i de Catalunya havien pres la decisió de parlar-ne i, com va explicar Carrasco i Formiguera –un dels representants catalans a Sant Sebastià— allà s’hi va parlar clar i català, perquè aquella era l’única manera d’entendre’s.

Les coses naturals, per molt que s’hi vagi en contra, sempre acaben apareixent. El 1714 Catalunya semblava que ho hagués perdut tot, i no era així, perquè l’endemà mateix obríem les botigues i els tallers i ens tornàvem a posar a treballar. Podíem haver perdut les nostres institucions però no havíem perdut l’ànima ni el sentiment. I vam seguir treballant: a Cadis, amb el Memorial de Greuges, amb la Mancomunitat… Catalunya seguia viva i treballant. I el 1931 vam tornar a tenir esperança. I altra vegada ens la van trencar amb la Guerra Civil i el franquisme. Però vam continuar treballant i treballant…

Altres nacions han sucumbit al pes de la història. No han tingut esma de seguir. Però Catalunya s’ha sabut aixecar després de cada adversitat. Cinquanta o seixanta anys enrere, sota el més dur de la dictadura, qualsevol persona que ens veiés des de fora no hauria apostat mai ni un duro pel futur del nostre país. Qui ho havia de dir, un poble sense institucions, sense capacitat de defensar la seva llengua ni la seva cultura, un poble que no podia fer res per ell mateix i que tot se li governava des de fora… Però Catalunya vivia, i Catalunya s’esforçava per anar endavant, per crear riquesa, per mirar a Europa, per avançar com un sol poble. I ens en vam sortir. Amb entrebancs, amb frustracions, però ens en vam sortir, i avui dia, malgrat totes les complicacions, malgrat la crisi, malgrat el que ens arriba i les ganes d’atemorir-nos, Catalunya, com a poble i com a sentiment, és més viva que mai.

Aquesta vitalitat la vam veure fa un mes i mig pels carrers de Barcelona. Vam veure una Catalunya que de manera democràtica, pacífica i fins i tot festiva, deia que calia canviar les coses. I semblarà anecdòtic, però no ho és: la manifestació del passat Onze de Setembre coincidia, pràcticament dia per dia, amb els vuitanta anys de l’aprovació de l’Estatut del 32.

Aquest és un gran país. Aquesta és la força del país. Si llegim els llibres d’història podria semblar que l’experiència de l’Estatut de Núria va acabar malament, però ens equivocaríem de mig a mig. Núria va ser la manera de demostrar que els drets de Catalunya no s’exigeixen per la força ni per la coacció, sinó per la democràcia. I que aquest país és un país que aspira a la llibertat i a la convivència i, sobretot, a decidir el seu futur.

Com deia en començar, Núria és una fita de la nostra història. I aquesta fita, juntament amb d’altres, delimiten la manera de ser del nostre país i, alhora, dibuixen un camí democràtic i enlluernador. Som fills d’una història de fa més de mil anys que va començar a recer d’aquestes muntanyes. Des de llavors hem recorregut molt de camí. Però també avui, com vuitanta anys enrere, aquestes alçades i aquestes solituds de la Vall de Núria ens permeten mirar més enllà, cap a l’horitzó, cap a Europa. Els redactors de l’Estatut sabien el que volia el poble de Catalunya i es van reunir per plasmar-ho en un document carregat d’esperança. Nosaltres avui som hereus i dipositaris d’aquella esperança. Una esperança que no defraudarem.

Moltíssimes gràcies per la seva presència.

Anuncis

Read Full Post »