Antoni Benaiges, la història del mestre que va prometre el mar

Com tants d’altres catalans i catalanes, estic plenament convençuda de la necessitat que qualsevol societat que es defineixi a si mateixa com a democràtica demostri un compromís ferm per vetllar per la recuperació i el foment de la seva memòria històrica. De fet, la necessitat de preservar el patrimoni col·lectiu que representa el testimoni de la resistència i la lluita pels drets i les llibertats democràtiques gaudeix d’un consens tan ampli al nostre país que forma part de l’articulat de l’Estatut, en la mateixa mesura que “el rebuig dels totalitarismes i del reconeixement de totes les persones que han patit persecució a causa de llurs opcions personals, ideològiques o de consciència” (EAC, Article 54). La institució bàsica de la qual disposa la Generalitat de Catalunya per donar adequada resposta a aquest mandat estatutari és el Memorial Democràtic, dirigit de forma eficient per Jordi Palou-Loverdos i adscrit al Departament de Governació i Relacions Institucionals que tinc l’honor d’encapçalar a través de la Direcció General de Relacions Institucionals i amb el Parlament.

La preservació de la memòria històrica es pot emprendre des de molt angles, entre els quals alguns de gran valor i transcendència pública com ara la reivindicació de figures significades, l’organització d’exposicions o cicles de conferències sobre fets de cabdal importància o la participació en homenatges internacionals. Memorial Democràtic fa un tasca encomiable en aquest àmbit que, insisteixo, no em cansaré de reivindicar.

Però aquesta no és l’única forma de fer justícia al passat. També cal reservar espai de reconeixement per a aquella història que s’ha escrit i s’escriu cada dia per part de ciutadans anònims allunyats dels focus i dels grans titulars. Una història protagonitzada sovint per persones no adscrites als moviments vertebradors de la societat (partits polítics, entitats cíviques i culturals, sindicats, etc.), feta sobre la trinxera i amb l’únic incentiu de ser conseqüent amb les pròpies conviccions. Són exemples vitals que probablement només ocuparan notes a peu de pàgina en la història en majúscules, però no per això menys dignes ni menys elogiables.

Antoni Benaiges, el mestre de Mont-roig del Camp

La vida del mestre Antoni Benaiges crec que és un excel·lent exemple d’aquesta història “arran de pell”, com va definir molt encertadament la periodista i comunicòloga Amparo Moreno Sardà. Nascut a Mont-roig del Camp l’any 1903, Benaiges va ser un entusiasta defensor del mètode pedagògic Freinet, una innovadora tècnica d’ensenyament que es basava en la participació dels alumnes i en l’ús de la impremta a classe. Persuadit pel seu compromís, el jove mestre tarragoní es traslladà al petit llogarret burgalès de Bañuelos de Bureba l’any 1934 per posar en pràctica a l’escola rural del poble el mètode en què tan confiava. Van ser només dos cursos d’aprenentatge col·laboratiu, basat en la investigació i en l’incentiu creatiu d’una mainada a qui el mestre tarragoní va convidar a descobrir realitats tan exòtiques i remotes com ara una misteriosa mar per a ells profundament ignota.

Els atzars del temps han fet que alguna de les edicions escolars del mestre Benaiges  sobrevisqués fins avui dia. Són mostres delicioses de la imaginació d’uns nens que s’enfrontaven per primer cop al repte de descriure un món que no coneixien més enllà dels paratges burgalesos que els havien vist néixer.

La tasca tenaç del professor Benaiges i l’aprenentatge creatiu i col·laboratiu dels seus alumnes va ser dramàticament estroncada per la barbàrie del feixisme. A finals de juliol de 1936, 30 falangistes arriben a Bañuelos de Bureba. Cremen l’escola i els llibres. Detenen Antoni Benaiges. El torturen durant hores. El passegen nuu pel poble. Se l’enduen a un paratge solitari. L’afusellen i l’enterren en una fossa anònima. Com a tants d’altres. Com en tants d’altres llocs.

L’atrocitat feixista no només va pretendre acabar amb la vida i amb la feina d’Antoni Benaiges. També va voler esborrar el seu record. La seva memòria. Però l’empremta del jove professor de Mont-roig va perdurar, furtiva i empal·lidida pel pas dels anys, entre els seus familiars al Camp de Tarragona i alguns col·legues pedagogs exiliats després de la Guerra Civil. I com no, també entre els seus antics alumnes de Bañuelos.

La malaurada història personal d’Antoni Benaiges podria haver restat en l’oblit per sempre més si no hagués estat perquè l’any 2010, amb motiu de l’exhumació de la fossa comuna de La Pedraja (Burgos), se’n van trobar les restes. El fotògraf documental Sergi Bernal va cobrir el procés de recuperació de les despulles dels més de 130 represaliats per la Guerra Civil enterrats a la fossa; unes imatges que van ser la llavor d’una exposició, un llibre i un documental que van fer emergir la figura del mestre de Mont-roig del Camp que havia promès el mar als seus alumnes.

D’aleshores ençà, s’han succeït diversos actes de record, homenatge i desgreuge a Antoni Benaiges. El març de 2013, el Memorial Democràtic li retia tribut a l’escola Jacint Verdaguer de Mont-roig. Mesos més tard, el poble de Bañuelos batejava la seva escola amb el nom del professor català. A finals de setembre d’enguany, l’Ajuntament de Mont-roig del Camp va instal·lar una placa commemorativa a la façana de la casa natal d’Antoni Benaiges per tal de recuperar i dignificar la figura del mestre assassinat i, amb ell, la resta del col·lectiu de represaliats pel feixisme.

Tal com mantenia molt encertadament fa escasses dates, en ocasió de la inauguració del III Col·loqui Internacional del Memorial Democràtic, el president del grup de treball sobre desaparicions forçades de l’ONU, Ariel Dulitzky, en tots els processos de transició es palesa la necessitat de “justícia i reparació, i no es pot construir cap estat democràtic sobre la base de la negació dels drets de les víctimes i dels seus familiars”. Valgui aquest breu apunt per contribuir, en petita mesura, a la recuperació de la figura d’un ciutadà honest i generós que, com tants i tantes d’altres, va perdre la seva vida en mans de la barbàrie de la intolerància.

[Fotografies: Sergi Bernal]