100 anys de la Mancomunitat de Catalunya

Aquest any commemorem els 100 anys de la Mancomunitat de Catalunya. Un projecte ambiciós, que ja ens mostra l’esperit del municipalisme que avui reclamem. Prat de la Riba i Puig i Cadafalch van ser constructors, malgrat les dificultats – totes – que es van trobar, de la primera institució d’autogovern que recuperava el país des de 1714. Creada per acord de les quatre diputacions del país en que tots els fons que percebien anaven a parar a la Mancomunitat, però que el retorn, el benefici, era pròpiament pels municipis. Camins per unir els municipis de Catalunya, telèfons per comunicar-los i biblioteques, convençuts que l’ensenyament i la formació de les futures generacions era el camí per un país millor. Una priorització que anava marcada per les greus situacions econòmiques que es trobava, sobretot a finals de la seva existència, en part per la crisi de la primera guerra mundial, i en segon lloc pels constants retards de pagament per part del Govern de l’Estat.

Ho deia el segon president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, en una conferència. “L’acció de l’Estat respecte a Catalunya ha estat la d’una indiferència i mala voluntat que es demostren en menudències i destorbs. Un dia és l’enginyer cap d’Obres Públiques i de Ferrocarrils que tornen un document perquè està escrit en llengua Catalana, l’altre és el ministre de la Governació que retorna unes dades perquè no havien seguit el camí jeràrquic que ell creia legal. Un dia de les nostres institucions es tramet a una Universitat espanyola un llibre en català que ens serveix per obtenir el canvi per tot el mon i ens és retornat com si el català hagués de ser exclòs de la ciència humana. Un altre són decomissades per reial ordre les troballes que hem salvat del teatre tarragoní perquè les hem salvades i estudiades nosaltres. Retards en els pagaments, desaires, menyspreus… Anem emmagatzemant greuges, que als greuges injustos són també un encoratjament.”

Obra de govern de la Mancomunitat

Malgrat les deslleialtats constants, Prat de la Riba i Puig i Cadafalch van aconseguir anar bastint una estructura de cert autogovern amb un pressupost destinat principalment al que aleshores es deia Beneficiència i Sanitat i Carreteres Camins i Ponts. Més enllà de la migrada autonomia competencial i dels impediments que va trobar per part de l’Estat en la seva gestió, la Mancomunitat va dur a terme en la seva escassa dècada de funcionament una obra de govern d’un valor inestimable fonamentada sobre dos pilars: el progrés econòmic del país i la promoció de la cultura i de la llengua catalanes. En l’àmbit del desenvolupament de l’economia, va emprendre una ambiciosa política d’inversió en carreteres i camins, va apostar per modernitzar i augmentar la productivitat del sector agrari i ramader i va implementar una primera xarxa postal i de telèfons. Pel que fa a la cultura i l’ensenyament, hereva de la Mancomunitat és la ingent feina d’unificació lingüística que apadrinà Pompeu Fabra des de l’Institut d’Estudis Catalans, però també la introducció a Catalunya de mètodes de renovació pedagògica com el de Maria Montessori, la instauració de les biblioteques populars, l’Escola Industrial, l’Escola de l’Administració Local, la Junta de Museus i el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, etc. Tal com resumeix l’historiador Josep Maria Solé i Sabaté, “darrere la Mancomunitat hi havia el desig d’igualar l’accés i les possibilitats de tots els catalans visquessin on visquessin, en pobles o ciutats, a la muntanya, el pla o el litoral”.

La Mancomunitat, en definitiva, va actuar en tot moment garantir el màxim progrés per a les catalanes i catalans, construir una societat del benestar, i de l’altra, crear les connexions necessàries per tal d’impulsar l’economia del nostre país. És per això que des del Govern ens sentim plenament hereus dels constructors de la Mancomunitat, especialment pel seu caràcter enterament de vocació municipal i també per la seva capacitat de priorització. En un context de restriccions econòmiques i d’imposició de severs topalls de despesa pública per part de l’Estat, els pressupostos de la Generalitat de 2014 han augmentat el pes de les polítiques socials respecte l’any anterior. La despesa social del Govern representa més del 70% del total del pressupost i té en les àrees de salut, ensenyament i benestar social les seves partides més importants. El múscul de l’Administració catalana està enfocat de forma resolta al ciutadà, com demostra el fet que més del 75% dels empleats públics de la Generalitat treballa en serveis directes d’atenció a les persones (docència, institucions sanitàries, cossos de seguretat, administració de justícia, polítiques socials i un llarg etcètera).

Paral·lelament, l’acció de govern manté una clara prioritat en l’impuls de la recuperació econòmica i de l’ocupació al nostre país. De la mateixa forma que la Mancomunitat de Prat de la Riba i Puig i Cadaflach invertia ara fa cent anys en camins rurals, escoles agràries o obres hidràuliques, la Generalitat avui apuntala pressupostàriament àmbits com ara la recerca i la innovació, la formació professional, el turisme, el crèdit oficial a les empreses o les polítiques d’ocupabilitat. Els cellers cooperatius de Cèsar Martinell d’aleshores són el Sincrotró Alba d’avui dia. Les línies de ferrocarril de Reus a Montroig o de Tarragona a Pons de l’albada del segle XX són el superprocessador MareNostrum del Barcelona Supercomputing Center dels nostres dies. Eines al servei del progrés i el dinamisme del país pensades per falcar el benestar de tots els ciutadans.