Més subvencions sense fons? no, gràcies

Si alguna cosa hem d’aprendre d’aquesta crisi i de les seves conseqüències és que el nostre no és un país ric amb grans recursos naturals. Si ens en sortim d’aquest malson –que ens en sortirem, com ho hem fet d’altres crisi  i de situacions més difícils i tràgiques-, serà gracies a l’esforç i a l’empenta de les persones emprenedores. Ara, no podem continuar malbaratant recursos en subvencions que no porten enlloc, o encara pitjor, que només a relativitzen valors tan nostrats com l’esforç, el sacrifici i l’emprenedoria.

Ara es parla del xec beca que el tripartit promet als ni-ni, joves que no estudien ni treballen, en gran part a conseqüència del fracàs escolar (a Catalunya desprès de set anys de tripartit, arriba al 30%). No serà subvencionant aquestes persones com farem avançar el país, i molt menys en època de vaques magres que ha deixat escurada la caixa de la Generalitat i l’han forçat a recórrer a l’emissió de bons amb la rendibilitat més alta del tot el món. A més hauríem de recordar al tripartit va fer desaparèixer les escoles taller, que ja anaven en aquesta línia d’ajudar els joves amb aquesta problemàtica.

No cal aquesta nova despesa sense fons. Per generar riquesa i per afrontar l’elevada xifra d’atur que patim, cal fer justament el contrari: dedicar els escassos recursos dels quals disposem a donar suport als emprenedors. La seva iniciativa que crea riquesa no pot naufragar per culpa d’una administració excessivament voraç amb els impostos i que, després de recaptar-los, els destina a qui no fa res. Així no aconseguirem inserir en el mercat de treball els aturats que ara tenim. El primer pas ha de ser no ofegar els petits i mitjans empresaris de casa nostra. Fer-ho és matar la nostra particular gallina dels ous d’or, ja prou maltractada per les administracions actuals.

Els anomenats ni-ni són un problema social que cal resoldre, però no ho farem amb xecs que, amb tota probabilitat, no podrem pagar en temps de crisi. Tots hem de tenir molt clar que hem d’acabar amb la política de la subvenció a dojo si volem tornar a ser competitius, eficients i emprenedors. El nostre país va ser un referent econòmic i social a tot Europa precisament per aquests valors i no pas per subvencionar-ho tot. Hem de dir clarament i ser molt conscients que només amb l’esforç de cadascun dels membres de la nostra societat superarem la crisi amb nota i estarem preparats de cara al futur.

Per aquest motiu, CiU s’oposa als xecs que el tripartit promet a qui no estudia ni treballa. En canvi, proposem afavorir a qui treballa i a qui es dedica en cos i ànima a formar-se millor, per generar riquesa que, en definitiva, és el que tirarà endavant el país. Cal dir-ho fort i clar: hem de recuperar la satisfacció i la recompensa que garanteix la feina ben feta. L’estat del benestar es construeix precisament des de la generació de riquesa i des de la seva redistribució en serveis claus pel seu desenvolupament. No ens podem permetre seguir pagant i subvencionant el no rés. Hi ha massa pous sense fons que han dut el país gairebé a la ruïna com per  a crear-ne de nous.

Read Full Post »

Qui protegeix els infants?

Si hi ha una xacra que, malgrat tots els bons propòsits, continua copejant la societat amb una freqüència esfereïdora és la de la violència de gènere. Certament, s’han impulsat lleis i mesures per pal·liar els seus macabres efectes, però hem de reconèixer que estem molt lluny de guanyar la batalla. Les xifres ho demostren i així ho corroboren les notícies que massa sovint veiem a la televisió, escoltem a la ràdio o llegim als diaris.

En el que portem d’any ja han mort a mans de la seva parella o del seu ex tantes dones com en tot el 2009. Són dades que demostren que cal fer molt més i que cal aprofundir i insistir en el missatge de la necessitat de denunciar l’agressor com a primera mesura. La majoria de les dones mortes no ho havien fet, però també cal accentuar i millorar els mecanismes de protecció de les denunciants perquè encara hi ha massa casos en els quals mesures judicials com l’ordre d’allunyament no han funcionat.

Però essent gravíssima la violència de gènere contra la dona, n’hi ha una altra de la qual se’n parla menys i en la qual les víctimes dels maltractaments físics o psicològics estan més indefenses. Parlo dels infants, dels 800.000 nens i nenes que, segons xifres del govern, estan exposats a la violència de gènere. Si no es prenen mesures de protecció, poden arribar a considerar com a normal la situació de violència en la qual estan immersos i corren el perill de repetir aquest rol en l’edat adulta.

Certament, des de el govern s’han bolcat cabassos de bones paraules per combatre-ho, però malauradament en els pressupostos de l’Estat s’ha eliminat la única partida per a programes d’atenció especialitzada a menors exposats a violència de gènere d’un milió i mig d’euros. No era una gran quantitat, però el govern ha decidit suprimir-la. Així no es lluita per eradicar la violència de gènere. Les administracions tenen l’obligació de vetllar per aquests infants i de fer el possible perquè quan siguin adults no repeteixin en el que han patit de tant a prop i converteixin els seus fills i la seva parella en víctimes. En aquest cas, l’educació passa per posar avui els fonaments per rebre el fruits demà. No és retallant les magres partides com com aconseguirem una societat més respectuosa i menys violenta en l’àmbit de la parella i familiar.

Com a dona i com a defensora dels valors de la família, estic a favor de totes les accions que contribueixin a reduir la xacra de la violència de gènere. Però també com a mare i com a política no vull que s’oblidi la protecció dels 800.000 infants que també pateixen les conseqüències. No tenir-ne cura significa perpetuar el problema i seguir veient aquestes noticies tràgiques en la societat del demà. Amb tota rotunditat, subratllo que no és aquest el llegat que vull deixar a les generacions del futur immediat, i em comprometo a continuar treballant per capgirar aquestes tràgiques estadístiques, que demostren que encara estem molt lluny de guanyar la batalla. Són encara massa víctimes i massa escassos els recursos que oferim per a  la seva protecció.

Read Full Post »

Apostem pel sí a estudiar, el sí a treballar i el sí a l’esforç, en lloc del “ni, ni” que ens planteja el tripartit

Cap generació pot donar-se per perduda

generació NINI

Malament han d’anar les coses quan després de set anys de govern, el PSC parla d’una generació perduda, la que qualifiquen de Ni-Ni, perquè no treballa ni estudia. Diuen els socialistes que per evitar-ho oferiran un xec a aquests Ni-nis perquè rebin una formació que els permeti accedir al marcat de treball. És a dir, ara, en plena crisi i amb el calaix buit de les finances catalanes prometen uns diners que no tenen per pal·liar el fracàs de la seva política educativa. Entre altres coses, han tancat els tallers de formació professional que hi havia a Catalunya precisament per formar els joves en risc d’exclusió del mercat laboral per la seva dificultat en els estudis.

Cal dir-ho clar. La política del tripartit ha estat de màniga ample perquè tothom anés passant cursos sense valorar ni el nivell ni les capacitats i desmotivant, per tant, el professorat. El resultat final és el d’un fracàs escolar mai vist a Catalunya que avui frega el 30% dels nostres joves. No és estrany, doncs, que amb un taxa de fracàs escolar d’aquesta magnitud i sense els tallers de formació professional, avui bona part del nostre jovent es veu fora del mercat laboral i amb molt poques perspectives de incorporar-s’hi.

Cal resoldre aquesta situació, però el president Montilla promet amb irresponsabilitat política el que té i compromet uns diners que a curt termini la Generalitat no tindrà. La proposta ja frega la mala fe quan tots els pronòstics apunten que no seran el socialistes els que governin a partir del 28 de novembre. En qualsevol cas, la nostra proposta per aquests joves avui desencisats i pessimistes és la d’oferir-los formació per obtenir professionals preparats en tots els àmbits, i no només en l’universitari.

És amb aquest missatge d’esperança, però també de compromís i de treball, com aconseguirem revertir la situació. No serà fàcil, però també hem d’aprendre, tots, el que sembla que s’ha oblidat: No hi ha res fàcil, ni vivim en un país en el que lliguem els gossos amb llonganisses. Xauxa no ha existit mai malgrat que des de el tripartit s’hagi actuat malbaratant recursos com si fossin limitats. Ara toca arreglar-ho i els membres de Convergència i Unió, amb l’esforç de tots estem disposats a liderar aquest canvi que ens faci retornar al camí de la riquesa des de la formació, el treball i les ganes de fer la feina ben feta. Un eslògan antic que cal tornar a fer vigent després de tants disbarats i tanta disbauxa tripartitaria. Apostem pel sí a estudiar, el sí a treballar i el sí a l’esforç, en lloc del “ni, ni” que ens planteja el tripartit.

Read Full Post »

Hereu orgullós de que la Sagrada Família segueixi en peu

http://www.sagradafamilia.cat

La tuneladora ja ha sobrepassat amb èxit l’alçada de la Sagrada Família i aquest fet és un motiu de tranquil·litat i d’orgull per a tots. És cert que des d’Unió Democràtica de Catalunya, i des de Convergència i Unió, ens vam mostrar preocupats per la obra de l’alta velocitat travessant Barcelona, però hi havia motius raonats que ens feien estar amoinats. No podem oblidar el desastre del Carmel durant la construcció de la línia 9 que va fer dubtar l’opinió pública sobre la qualitat de l’obra pública encarregada per les administracions socialistes.

En aquest cas volem felicitar les empreses i els tècnics per haver assolit amb èxit la feina del túnel construït sota la Sagrada Família. També volem felicitar la sensibilitat dels constructors responsables per esvair els dubtes dels ciutadans i per tranquil·litzar els veïns afectats. Però, una vegada fet aquest reconeixement, ens preocupa, i molt, que des de la màxima autoritat municipal es vulgui capitalitzar l’obra ben feta com si això fos l’excepció. Ens amoïna que és vulgui vendre el que hauria de ser el normal en tots els àmbits de la vida, com un èxit gairebé sense precedents.

Trobo francament ridícul vanagloriar-se amb exhibicionisme de l’èxit de l’operació. Sorprèn veure Jordi Hereu treure pit perquè la Sagrada Família segueixi en peu. Només m’ho puc explicar en constatar que el fet que la magna obra de Gaudi continuï entre nosaltres, malgrat la intervenció del batlle barceloní, és de les poques coses de les quals Hereu es pot sentir satisfet en els darrers temps.

Read Full Post »

L’endemà de la vaga general des de CiU convidem tothom a treballar pel demà i retrobar el camí de l’èxit

Avui, l’endemà de la vaga general per damunt de les xifres d’uns i d’altres, podem concloure que la jornada d’ahir va constituir un fracàs, del govern i dels sindicats, i que el únics que van ‘triomfar’ van ser els brètols antisistema de Barcelona. El govern va fracassar perquè va quedar clara la gran irritació social existent per la pèssima política feta davant la crisi econòmica. El president Zapatero només s’ha decidit a governar impulsant una reforma laboral i una política de contenció pressupostaria quan des de l’exterior, -OCDE, Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i el propi president dels Estats Units- li han exigit que actues d’una vegada i es deixés de demagògies i sortís de la paràlisi governamental que ensorrava l’economia espanyola i que feia trontollar l’estabilitat monetària europea.

Ahir també varen fracassar els sindicats perquè malgrat tota la mobilització que van fer, malgrat els piquets i malgrat la implicació dels seus líders i caps, han vist com no han aconseguit la seva revindicació: la retirada de la reforma laboral. No es podia esperar una altra cosa.  Voler tornar a la situació anterior a la reforma és d’una irresponsabilitat que fa esborronar perquè ha estat aquella legislació laboral tan rígida i obsoleta la que ens ha permès que s’arribés a unes xifres d’atur rècord a Europa, i que a Catalunya suposen que sis-centes mil persones es trobin avui sense feina.

A Unió Democràtica estem convençuts que era necessària una reforma, i que hagués estat millor encara anar més lluny, i no pas per facilitar l’acomiadament ni per retallar drets -com volen fer creure els sindicats-, sinó per afavorir la contractació, per generar confiança i riquesa i per, en definitiva, fer viable el creixement econòmic i social.

Un altre reflexió que ens permet fer la vaga d’ahir es que cal una llei moderna que garanteixi el dret a fer vaga dels treballadors i el dret a treballar a qui vulgui fer-ho. Davant la societat canviant caldria també reflexionar sobre el paper que han de tenir els piquets informatius en ple segle XXI. Una figura que va ser necessària principis del segle passat però que a dia d’avui, amb tots els canals d’informació existents com a resultat de les noves tecnologies  resulta obsoleta.

També vull fer referència als incidents de Barcelona deslligant-los de forma absoluta de l’actuació sindical d’ahir, que malgrat alguns fets aïllats va ser plenament respectuosa. Malauradament, Barcelona s’ha convertit en la ciutat predilecte dels antisistema amb l’aquiescència de l’alcalde Hereu i de la conselleria d’interior de Joan Saura. Resulta patètic veure com es destrossa el centre de Barcelona mentre el número dos d’Interior, Joan Boada, es manifesta pels carrers de Girona com si no tingués res més important  a fer. Aquest desídia de les nostres autoritats per afrontar un greu problema que es repeteix aprofitant qualsevol manifestació, sigui vindicativa o sigui de celebració, es una mostra més de la incapacitat de l’ajuntament de Barcelona i del tripartit per fer front als problemes que preocupen i ocupen la societat.

A Catalunya, d’aquí poc menys de dos mesos tenim l’oportunitat d’escollir un govern nou en les eleccions al Parlament. Ara cal un govern que retorni la il·lusió, que sigui fort i cohesionat i que tingui un lideratge sòlid, decidit i segur del que es vol. A CiU estem convençuts que aquestes condicions les acomplim millor que ningú i que Artur Mas és el president que Catalunya necessita. D’aquí al 28 de  novembre treballarem per aconseguir-ho perquè retornar Catalunya al lloc que es mereix i que la indolència del tripartit li ha fet perdre.

Des del respecte a les persones que han fet vaga, també estem convençuts que és amb treball i no amb vagues generals com aixecarem el país. Perseguint l’excel·lència i no constatant el fracàs és com Catalunya tornarà a ser una regió líder a Europa. Per aquest motiu, l’endemà de la vaga general des de CiU convidem tothom a treballar pel demà i retrobar el camí de l’èxit.

Read Full Post »

Els blocs de publicitat electoral no són imposició dels partits, sinó que estan establerts per llei

Els blocs electorals no són imposició dels partits, sinó que estan establerts per llei

En el transcurs de la comissió de control de la Corporació de Mitjans Audiovisuals, he volgut remarcar el paper destacat dels mitjans de comunicació en campanya i recorda que s’han regulat aspectes elementals minuciosament per garantir igualtat d’oportunitats i proporcionalitat. I això és així perquè ho diu la llei.

Reclamo el màxim respecte per la llei i el seu compliment estricte, i que no per això se’ns acabi dimonitzant als partits polítics, ja que els blocs electorals no són imposició dels partits, sinó que estan establerts per llei.

Lamento la inconcreció en la resposta d’Enric Marín respecte a si TVC (Televisió de Catalunya) pensa plantejar debats cara a cara en aquesta propera campanya electoral, si els consideren necessaris, positius, si creuen que fomenten el sentit de servei públic de TVC, i en aquest sentit, penso que fomentar la participació no és només feina dels partits polítics, sinó també de les institucions i els mitjans públics.

Celebrar un cara a cara no limita la pluralitat i els ciutadans tenen dret a veure una confrontació pedagògica entre els dos candidats amb possibilitats de presidir el país.

Read Full Post »

¿Crisis? ¿Cuál de ellas?

El Mundo, 12/09/2010

“Crisis? What crisis?” pregunta Supertramp en uno de sus discos. Desgraciadamente, en Catalunya la pregunta que hay que hacerse es a cuál nos referimos. A la económica hay que sumarle la presupuestaria de la Generalitat, la desafección social, la crisis en las relaciones de Catalunya con el Estado y, no menos importante, la crisis de valores, actitudes y referentes provocada por el relativismo moral autodestructivo de muchos estamentos.

La prioridad urgente y absoluta de CiU es combatir con medidas efectivas la crisis que aboca al 18% de los catalanes al paro, que eleva al 40% el desempleo juvenil y que sume a una de cada cinco familias en el umbral de la pobreza. Levantar la economía es nuestra prioridad para evitar que el país se resquebraje. Sólo desde una buena situación económica saneada, garantizaremos la cohesión social imprescindible para la convivencia.

La crisis es global, pero mientras en los países de nuestro entorno se vislumbra la recuperación, en nuestro caso no es así. Las malas políticas económicas del gobierno Zapatero y del tripartito, el retraso en adoptar decisiones eficaces y reformas necesarias y un modelo de crecimiento económico agotado han hecho que Catalunya y España estén a la cola de las economías en el paro. Para afrontar esta situación insostenible es necesario un gobierno que lidere los cambios precisos para revertirla. Es lo que Catalunya se juega en las próximas elecciones. Las polémicas identitarias, las promesas demagógicas, partidistas e interesadas deben ser postergadas para resolver la crisis.

No será fácil, pero es imprescindible salir reforzados de la recesión. Es necesario un gobierno fuerte, con las manos libres, y con un proyecto cohesionado, pero no es suficiente. Necesitamos el esfuerzo de todos para retomar los valores que han hecho de nuestro país una comunidad líder económica, política y socialmente en Europa. Hay que recuperar la cultura del esfuerzo, apoyar a los emprendedores y reivindicar la excelencia como ejes imprescindibles para volver a liderar la economía mediterránea.

El esfuerzo debe empezar en las escuelas. Pese a las mejoras tecnológicas y a los recursos invertidos, el fracaso escolar ronda el 30%, lastre que no nos podemos permitir. Sólo desde una mejor formación alcanzaremos el imprescindible nivel de competitividad deseado. El informe de la OCDE nos sitúa tristemente en el lugar 42 del ranking mundial. Así no vamos a ninguna parte. Hay que mejorar formación, productividad, infraestructuras, investigación y desarrollo para recuperar lo perdido. También debemos mejorar nuestra financiación. El modelo del tripartito, lejos de ser el gran logro que nos vendieron, es un fracaso que no sirve a las necesidades presupuestarias del país. Además conviene y recordar que históricamente Catalunya ha sido fuerte económicamente cuando lo ha sido políticamente.

CiU afronta la campaña electoral con ilusión y esperanza, con rigor y desde el convencimiento de que somos los únicos que podemos garantizar el cambio que Cataluña necesita con un gobierno fuerte, cohesionado y defensor de los valores que han hecho prosperar a nuestro país durante siglos. La cultura del esfuerzo, el respeto a la autoridad, la convicción de que sólo el trabajo es capaz de generar riqueza y la solidaridad hacia los más desfavorecidos son valores de Unió desde nuestra fundación hace más de 75 años, y que compartimos con CDC. Por ello, CiU ha sido y volverá a ser más eficiente en el gobierno que la amalgama partidista, inconexa de siglas e ideologías de los tripartitos. Y alerta, porque si sumando alcanzan la mayoría, volverán a reeditar el pacto pese al fracaso que ellos mismos han reconocido. Tampoco el PP ofrece expectativas más esperanzadoras. Rajoy se ha quitado la máscara y ya ha anunciado que quiere un pacto a la vasca en Catalunya si los resultados electorales se lo permiten.

Reivindicamos otros valores, trayectoria parlamentaria y gestión de gobierno como garantía de nuestra capacidad para abordar la grave situación actual frente al triste rédito del gobierno tripartito. Pedimos a la sociedad catalana un apoyo suficiente para gobernar en interés de todos, sin el lastre de posicionamientos que se han demostrado ineficaces o contrarios a los intereses de Catalunya.

Read Full Post »

La dimissió sorpresa de Rosa Cullell, directora general de la CCMA

Anunci de la dimissió sorpresa de la directora general de la CCMA, Rosa Cullell

Estem assistint amb tristor a la degradació de la cúpula de la CCMA, una degradació que ve motivada per una manca de lideratge. Ho vam veure primer amb la dimissió i la fugida endavant del president de la CCMA, Albert Sáez, després vam assistir a la imposició del seu substitut, Enric Marín, i ara ho veiem amb la màxima responsable de la direcció d’aquest organisme.

Assistim amb tristor a aquest espectacle, però sí estem contents amb l’actitud dels professionals de la casa que amb responsabilitat treballen en pro d’una televisió i una ràdio nacionals. Per aquest motiu, lamentem aquesta fugida i aquesta actitud de la cúpula que posa en evidència aquesta manca de cohesió, aquesta manca de projecte i posa en evidència aquest segell del Tripartit que és el d’un govern esgotat i un govern en descomposició.

Si la nostra federació nacionalista arriba al Govern treballarà amb força i eficiència perquè els mitjans de la corporació siguin uns mitjans líders, amb força i amb un projecte compartit.

El que hi ha és un projecte esgotat. Tenim una cúpula en crisi, no la corporació perquè els professionals de la casa fan la seva feina com l’han de fer.

Tant la direcció com el consell de govern han de treballar en pro d’un projecte comú i les diferències s’han d’afrontar amb eficiència i amb eficàcia. El que no pot ser és abandonar a les primeres de canvi. S’ha de poder compartir un projecte i s’ha de saber dur a terme.

Read Full Post »

Aquest ja és un govern finiquitat

La fi de la política de l’anar tirant

Al debat de política general que va començar ahir a Madrid ha quedat una cosa ben clara: el temps de Zapatero s’ha esgotat i farà be en obrir un nou cicle electoral quan s’acabi la reforma laboral i la de la llei de Caixes que ara es tramiten al Congrés.

La improvisació i la manca d’estratègia i de rumb per afrontar la crisi econòmica ja no dona per més. La política del “qui dia passa, anys empeny” dels governs Zapatero ha arribat a la seva fi i ara el que cal és recuperar la confiança i oferir una política econòmica racional, estructurada i coherent, just el que ha mancat en els dos anys d’aquesta legislatura. És descoratjador comprovar com s’ha perdut el temps, com han ignorat les propostes que CiU va plantejar el 2008 per abordar la situació econòmica i com ara, a corre-cuita, el govern les aprova de qualsevol manera per imposició exterior.

Les mesures d’austeritat són conseqüència de l’exigència de la UE, del FMI, del BCE i de Barack Obama davant l’endeutament espanyol. La reforma laboral s’ha engegat una vegada ultrapassats els quatre milions d’aturats. Són dues de les propostes que CiU va llançar ara fa dos anys. Si s’haguessin fet en aquell moment molt probablement no estaríem en l’actual situació .

No ens va anar millor en la nostra reclamació d’afavorir polítiques que millorin la liquiditat de les empreses, ni en no apujar els impostos per no deprimir encara més el consum, ni en bonificar l’ocupació. Estem convençuts que és millor bonificar la creació d’un lloc de treball que no pagar els subsidi d’atur. És millor per al treballador i per a l’economia. També aquests propostes de CiU han estat desestimades i estem convençuts que ben aviat seran considerades.

Tampoc en matèria de protecció social Zapatero té res a oferir. El que va prometre el president es contraposa al que s’ha acabat produint i al que ha aprovat el govern. La retallada en pensions i en prestacions socials és la més gran que hi ha hagut en polítiques socials en els darrers trenta anys. També aquí Zapatero ha incomplert el que va oferir al debat d’investidura.

A més a més, no oblidem que, a banda del desastre econòmic, el PSOE i el govern espanyol no són actors innocents en la sentència contra l’Estatut refrendat pel poble de Catalunya. Bona part de la tesi del Tribunal a l’hora de interpretar-ne nombrosos aspectes de manera clarament restrictiva és idèntica a la que va plantejar el grup socialista primer, i l’advocat de l’Estat, després.

Per aquests tres incompliments -en el terreny econòmic, en el social i en el de l’Estatut- CiU creu que aquest ja és un govern finiquitat i que l’únic que li queda és aprovar les reformes que ja estan en marxa al Congrés. Cal dir-ho amb tota claredat i amb tota rotunditat: CiU ja està farta d’actuar sempre amb la màxima responsabilitat davant tanta irresponsabilitat, la que demostren els dos partits majoritaris espanyols.

Read Full Post »

Amb el desprestigi de les institucions que fa el tripartit no es construeix un país

Reivindicació de la política

Potser recorden del ‘Mans netes’, l’eslògan de Carod Rovira, quan encara parlava d’equidistància. Sembla que hagi passat tota la història del món des de aquell dia. En canvi, ara veig la voluntat d’amagar les mans del tripartit al mateix temps que els tres socis de govern exigeixen veure les dels altres, amb el blindatge que han fet de la comissió d’investigació del cas Palau.

No tinc cap problema en ensenyar les meves, tampoc les del meu partit, Unió Democràtica o les de la meva federació, CiU. Però em sembla indigne utilitzar el Parlament amb obscurs fins partidistes. Aquesta és la moral del tripartit i aquest es el fi de la comissió engegada al Parlament per investigar el frau del Palau de la Música. Això sí, només vol investigar el que pugui fer referència a l’oposició i no a l’actuació de qualsevol soci tripartitari o del govern de la Generalitat. Quan comença el cas hi ha dubtes més que raonables de la possibilitat que s’hagin comès irregularitats per part d’un conseller del govern. Es constat que l’objectiu d’aquesta comissió d’investigació es fer un tribunal polític i una campanya de desgast de CiU. Utilitza una figura, la de les comissions, que s’ha creat per fiscalitzar la  tasca de govern, per fiscalitzar l’oposició. El món a l’inrevés.

No és això el que la societat ens reclama. Si volem lluitar contra la desafecció, hem de dignificar la política. Soc conscient que sempre hi pot haver casos de malgovern, de corrupció. Però sabent això, la gran virtut de la democràcia és que pot engegar els mecanismes oportuns per corregir qualsevol desviació. La política és habitualment un exercici digne amb esperit de servei. Aquesta és la seva funció i les desviacions que hi pugui haver són excepcions. Reivindico la política i els polítics com a persones que treballen i s’esforcen per canviar i millorar la realitat en benefici de la majoria de la societat. És important que aquesta realitat sigui vista així i no després d’haver passat pel mirall distorsionador dels casos judicials actuals

Per supervisar l’exercici noble de la política hi ha la justícia i les lleis, els mitjans de comunicació, i el Parlament. Sempre hi podrà haver qui s’aprofitir, però els mecanismes democràtics són prou potents com per combatre-ho amb eficàcia. Amb el desprestigi de les institucions que fa el tripartit no es construeix un país. No és negant la transparència, ni posant pals a les rodes de les investigacions, com es guanya credibilitat. Catalunya no espera això del seus governants.

Des de CiU no entrarem en aquest joc que del tripartit, i no ho farem perquè volem retornar a la política el prestigi perdut. i Som conscients que només podem avançar des del respecte i el diàleg. Prou problemes tenim a la nostra economia com per perdre el temps en focs d’artifici que l’únic que persegueixen és erosionar la confiança de la societat en la seva classe política. La Justícia ja actuarà i, de fet, ho fa, sigui en el Cas Palau, el Pretòria o el Gürtel. El que els polítics hem de fer ara es oferir la màxima transparència i sobretot oferir solucions davant els greus problemes econòmics que Catalunya pateix. No es tracta com fa al tripartit de desviar l’atenció a la recerca de millorar els possibles resultats electorals. És legítim, però francament no és això el que la societat espera de nosaltres. El que ens demana són solucions per sortir de la crisi. I des de CiU hi treballem.

Read Full Post »

I SI ENS HO FEM MIRAR?

Primer episodi

– “Tu ets el que més diners guanya”

– “Doncs, mira que tu, guanyes més que ZP”

Segon episodi

– “Tu el que fa és col·locar els teus i res més”

–  “Doncs, quan tu manaves, encara en vas col·locar més”

Tercer episodi

– “Les retallades no són per fotre el treballadors”

Quart episodi

– “Nosaltres no hi anirem més si no demanen perdó. Si algú més s’hi vol afegir…”

És això el Parlament de Catalunya?

Fem-nos-ho mirar!

Read Full Post »

CCMA: El Tripartit actua com un govern ‘chavista’

En la defensa de l’esmena a la totalitat amb text alternatiu presentada per CiU al Projecte de Llei de modificació de la CCMA, he denunciat al Ple del Parlament que amb la imposició d’Enric Marín com a president d’aquest organisme, el Tripartit actua més com un govern chavista que un govern d’esquerres.

El Tripartit s’ha saltat totes les regles del joc i ha comès un acte antidemocràtic tenyit de tics autoritaris, i aquesta imposició no ajuda res a prestigiar ni els mitjans de comunicació públics ni el president de la corporació. No han volgut rectificar i són presoners de la seva actitud prepotent i la seva intransigència.

He fet un retret al conseller Tresserras sobre la falta de respecte cap a l’oposició i l’actitud totalment sectària i partidista de voler controlar els mitjans de comunicació públics fins al punt d’usar mecanismes antiestatutaris, tal com va dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries per unanimitat.

Amb aquesta modificació, el Tripartit ha pervertit la llei i ha criticat la falta de coherència del Tripartit que fa uns anys parlava de consens i ara l’ha fet saltar pels aires. Què ha canviat ara? Canvien les regles de joc perquè no els són favorables, ja que la urgència només la tenien per fer un nomenament polític amb una clara intencionalitat política i amb l’únic objectiu de controlar els mitjans de comunicació públics.

Des que es va nomenar Enric Marín hi ha un partidisme intolerable als informatius dels mitjans de comunicació públics en algunes informacions, que acaben reescrivint l’actualitat política al dictat del Govern. En aquest sentit, acuso el Govern de corrompre els continguts i de derivar cap a la corrupció informativa, quan sota l’aparença d’una noticia redactada, titulada i maquetada el que hi ha són continguts propagandístics pagats amb diners públics.

Com pot ser que amb la mà dreta prediquin la despolitització i la desgovernamentalització dels mitjans públics i amb la mà esquerra practiquin el contrari, la imposició del màxim responsables dels mitjans públics?.

Estem arribant al final de legislatura d’una manera agònica i el Tripartit ha agafat una deriva molt perillosa.

Read Full Post »

‘Progres’? No, pobres

Diuen que en una reunió entre Fidel Castro i Olof Palme, el líder cubà va dir: “amb la revolució socialista he aconseguit que a Cuba ja no quedin rics”. La rèplica del primer ministre suec va ser: “dons jo, amb tots els anys de socialdemocràcia, encara no he aconseguit que a Suècia desapareguin els pobres”. Malauradament i salvant les distàncies, a casa nostra encara hi ha qui s’omple la boca de fer polítiques progressistes en moments de crisi en els que toca actuar més i xerrar menys.

Això ve al cas per la intervenció del president Montilla ahir al Parlament en defensa de les polítiques progressistes de governs d’esquerra, del seu i del de Zapatero, ignorant que és ara i amb els seus governs quan hi ha la més brutal retallada de polítiques socials en els més de trenta anys que portem de democràcia. Potser és hora que qui ens ha dut a aquest desastre actuï amb una mica més de humilitat i de coherència.

La intervenció del president Montilla va ser decebedora: primer per fer veure que vivim en el millor dels móns possibles, malgrat el que  cau,  i després perquè va ser incapaç d’aclarir les mesures que emprendrà el seu govern per reduir despeses i per incrementar ingressos. L’únic que va assegurar és que ho continuen estudiant, mentre passen els dies i creixen les dificultats.

Entre tanta inoperància, aquí i al govern Zapatero, el FMI ja ha recordat que cal una reforma urgent i en profunditat del mercat laboral. Sembla mentida que amb més de quatre milions d’aturats, els nostres governs continuïn esperant per reformar el que les dades diuen que és un desastre. No és catastrofisme, sinó la constatació pura dura de la realitat: més de quatre milions d’aturats a  Espanya, i més de sis-centes mil persones sense feina a Catalunya. La situació és un desastre, sense pal·liatius. No cal que ens ho diguin des de fora.

És hora que els governs que es diuen progressistes actuïn, i que no ho facin per la via que proposen de congelar pensions. No pot ser que, una cop més, els més febles, els pensionistes, és converteixin en l’ase de tots els cops. CiU s’oposarà frontalment als plans governamentals d’atemptar contra les pensions. Hi han altres formes per  aconseguir reduir les despeses i n’hi ha moltes més per augmentar els ingressos. Zapatero i Montilla només han estat capaços d’anunciar mesures per retallar la despesa, però n’han dit ni una d’incrementar els ingressos públics. Tampoc han estat capaços d’aprimar els seus governs que tenen vicepresidències sobreres, i ministeris sense competències.

És hora d’actuar sense que els tremoli el pols i si no són capaços de fer-ho que ho deixin a qui estigui més preparat. Cada vegada és més inexplicable que l’única pressa que hi ha al Parlament sigui per nomenar el president de la Corporació de Mitjans Audiovisuals per controlar millor la ràdio i la televisió públiques de Catalunya i es vagi tan lentament a l’hora d’aplicar mesures per lluitar contra la crisi. És evident que les prioritats del nostre govern estan molt allunyades de les que la societat demana.

Read Full Post »

La llibertat mai no ha dut burca

Hi ha qui confon mestissatge i multiculturalitat amb papanatisme. Ho veiem amb el tema de la burca que, al meu entendre, no és només un distintiu religiós, sinó cultural que serveix per discriminar la dona i que atempta contra la seva dignitat i llibertat. No es pot al·legar la llibertat de culte com a motiu del seu ús, perquè a casa nostra no podem discriminar ningú per motiu de sexe i la burca -ho repeteixo- és un vestit discriminatori i opressiu. Com a dona, no accepto que s’abordi la polèmica amb banalitat o superficialitat, i encara menys que es justifiqui com a mostra de tolerància davant d’altres cultures.

No acceptaré mai cultures que basin els seus trets distintius en la discriminació. L’ablació del clítoris no és admesa a la nostra societat encara que sigui un costum ben arrelat en algunes societats. Tot i no ser comparable, l’ús de la burca no pot ser tolerat amb aquests mateixos arguments. Naturalment, tothom pot vestir a casa seva com vulgui sempre que no faci mal a tercers –tot i que també hauríem de reflexionar al voltant del dret de reclamar la plena igualtat entre els sexes en tots els àmbits i, per tant, també en el privat. I no deixa de ser curiosa també l’obsessió de determinades forces polítiques de fer fora els símbols religiosos de la cultura occidental dels àmbits públics i, en canvi, ser tolerants amb els d’altres. I aquí també hauríem de reflexionar sobre el vel.

Estic convençuda que cal lluitar contra qualsevol costum o tradició opressora, contra les dones, contra les nenes, contra la gent gran, contra qui sigui, allà on es produeixi. No podem permetre que ningú faci ostentació de la submissió d’una altre persona, en aquests cas de la dona, quan és tapada, amagada i menystinguda als nostres carrers amb la burca.

El debat ara es planteja a nivell municipal, però caldria tenir una legislació general al respecte. Mentre no arribi, vull deixar clar que dono suport a qui s’oposa a aquesta manera de minimitzar la dona pel fet de ser dona. No puc acceptar la creença religiosa com a argument íntim, perquè no admeto cap religió que inclogui la superioritat d’un sexe sobre l’altre.

També vull remarcar que em sembla hipòcrita condemnar la burca a l’Afganistan i considerar el seu ús com una mostra de primitivisme, opressió i incultura en aquell país i, en canvi, tolerar-lo a casa nostra en nom d’una mal entesa llibertat.  Mai no podré admetre que, per ser més lliures, aplaudim els més intolerants, ni que, per ser més acollidors, ens tornem indiferents davant l’opressió. Cal no oblidar-ho, la burca simbolitza precisament la intolerància i l’opressió d’uns costums, que no una religió. Permetre la burca mai no ens pot fer més lliures, ni més integradors.

Read Full Post »

Ser un exemple mai ha estat una anècdota

Quan una persona confon exemple amb anècdota, té un problema. Si ho fa el president de la Generalitat, José Montilla, el problema esdevé de tots els catalans. No val a dir que farà una retallada exemplar del seu sou sense quantificar-la. No va estar gens afortunat quan ahir va dir que és una anècdota rebaixar el sou als membres del seu govern. La crisi afecta tothom i precisament han de ser els dirigents els qui comencin a fer sacrificis. No és casual que des de fa anys Artur Mas hagi assegurat que la primera mesura que prendrà quan sigui president de la Generalitat serà abaixar-se el seu sou i el de tot el seu futur govern.

Val a dir que ahir no va ser un bon dia. Finalment, Zapatero fa el que Josep A. Duran Lleida diu des de fa dos anys, però no ho fa per convicció, sinó per la pressió de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Hem perdut dos anys amb mesures inconnexes, malbaratadores i improvisades que fan que ara les decisions preses siguin molt més doloroses.

Es curiós que sigui un govern socialista l’impulsor de retallades socials com mai s’havien vist. Acabar amb el xec nadó, reduir la dependència, congelar pensions i retallar despeses sanitàries és disminuir l’estat del benestar. Malauradament, la desfeta es veia venir. No es pot governar a cop d’enquesta i amb el desig de quedar bé amb tothom i a tot hora. Governar vol dir prendre decisions,  i no sempre són fàcils o populars. Zapatero no ha governat, només ha somrigut. L’aterratge és ara molt més brusc i traumàtic del que hagués estat si les coses s’haguessin fet en el seu moment i en la bona direcció. També cal dir que la retallada de la despesa proposada per Zapatero, inclosa la rebaixa del sous dels funcionaris d’un 5 %, no és suficient per afrontar la crisi. Així només aconseguirem reduir el grau d’endeutament d’Espanya, però no millorarem els dèficits estructurals de l’economia.

Si volem créixer, hem d’afrontar reformes necessàries, com la del mercat laboral. L’actual ens ha dut a més de quatre milions d’aturats. Cal destinar tots els esforços productius en dos sentits. El primer és generar ocupació, ocupació i més ocupació. Cal afavorir les pimes amb avantatges i bonificacions fiscals. En segon lloc, cal incrementar la productivitat de les empreses i dels treballadors. Espanya continua estant a la cua d’Europa en productivitat. És una llosa que la nostra economia no es pot permetre per més temps.

Aquestes reformes són difícils i exigeixen sacrificis de tothom per dur-les endavant. Ara, només amb aquests canvis en profunditat tornarem al camí del creixement econòmic i de la prosperitat. Per això acabo com he començat: l’esforç ha de provenir de tothom, i molt especialment de qui ha de demanar sacrificis a la resta de la societat. Quan Montilla diu que abaixar-se el sou és una anècdota, Catalunya té un problema amb el seu president i amb el seu govern. El fet de donar exemple mai ha estat anecdòtic. De fet, els autèntics líders han estat sempre els primers a donar exemple.

Read Full Post »