Aquest ja és un govern finiquitat

La fi de la política de l’anar tirant

Al debat de política general que va començar ahir a Madrid ha quedat una cosa ben clara: el temps de Zapatero s’ha esgotat i farà be en obrir un nou cicle electoral quan s’acabi la reforma laboral i la de la llei de Caixes que ara es tramiten al Congrés.

La improvisació i la manca d’estratègia i de rumb per afrontar la crisi econòmica ja no dona per més. La política del “qui dia passa, anys empeny” dels governs Zapatero ha arribat a la seva fi i ara el que cal és recuperar la confiança i oferir una política econòmica racional, estructurada i coherent, just el que ha mancat en els dos anys d’aquesta legislatura. És descoratjador comprovar com s’ha perdut el temps, com han ignorat les propostes que CiU va plantejar el 2008 per abordar la situació econòmica i com ara, a corre-cuita, el govern les aprova de qualsevol manera per imposició exterior.

Les mesures d’austeritat són conseqüència de l’exigència de la UE, del FMI, del BCE i de Barack Obama davant l’endeutament espanyol. La reforma laboral s’ha engegat una vegada ultrapassats els quatre milions d’aturats. Són dues de les propostes que CiU va llançar ara fa dos anys. Si s’haguessin fet en aquell moment molt probablement no estaríem en l’actual situació .

No ens va anar millor en la nostra reclamació d’afavorir polítiques que millorin la liquiditat de les empreses, ni en no apujar els impostos per no deprimir encara més el consum, ni en bonificar l’ocupació. Estem convençuts que és millor bonificar la creació d’un lloc de treball que no pagar els subsidi d’atur. És millor per al treballador i per a l’economia. També aquests propostes de CiU han estat desestimades i estem convençuts que ben aviat seran considerades.

Tampoc en matèria de protecció social Zapatero té res a oferir. El que va prometre el president es contraposa al que s’ha acabat produint i al que ha aprovat el govern. La retallada en pensions i en prestacions socials és la més gran que hi ha hagut en polítiques socials en els darrers trenta anys. També aquí Zapatero ha incomplert el que va oferir al debat d’investidura.

A més a més, no oblidem que, a banda del desastre econòmic, el PSOE i el govern espanyol no són actors innocents en la sentència contra l’Estatut refrendat pel poble de Catalunya. Bona part de la tesi del Tribunal a l’hora de interpretar-ne nombrosos aspectes de manera clarament restrictiva és idèntica a la que va plantejar el grup socialista primer, i l’advocat de l’Estat, després.

Per aquests tres incompliments -en el terreny econòmic, en el social i en el de l’Estatut- CiU creu que aquest ja és un govern finiquitat i que l’únic que li queda és aprovar les reformes que ja estan en marxa al Congrés. Cal dir-ho amb tota claredat i amb tota rotunditat: CiU ja està farta d’actuar sempre amb la màxima responsabilitat davant tanta irresponsabilitat, la que demostren els dos partits majoritaris espanyols.

Read Full Post »

Catalunya no és rendeix, sinó que lluita amb més convicció i amb més constància quant se sent atropellada.

El 10-J no és la fi, sinó l’inici

La guerra dialèctica que s’ha generat davant la manifestació de dissabte en defensa de l’Estatut mostra l’actitud tacticista d’algunes forces polítiques i la descohesió existent en el tripartit que ha enviat a la societat catalana, com a mínim, tres missatges diferents sobre la resposta que s’ha de donar a la sentència del Constitucional. No és des de la divisió i la contradicció com defensarem els interessos de Catalunya. Tampoc ho és des de la indefinició del PSC que veu com el president de la Generalitat diu primer una cosa, després la matisa i mig es tira enrere emparant-se en un lema. I també tenim  la ministra de Zapatero i candidata catalana al Congrés de Madrid, Carmen Chacón que expressa la satisfacció de la “benevolència de la sentència”. Mai es benvolent una retallada a la voluntat i decisió d’un poble.

Espero que la manifestació de dissabte sigui un èxit –us convido a participar-hi- i desitjo que les picabaralles del tripartit no impedeixin que el carrers de Barcelona s’omplin de gent protestant per la sentència. Però el que cal també -el que proposem des de Unió– és entendre la manifestació com l’inici de la resposta a la decisió del TC de retallar el que el poble català ha decidit a les urnes.

El seguiment a la protesta l’hem de donar des de diumenge, des de l’endemà. Catalunya s’ha sobreposat a moltes desfetes i sempre ha defensat els seus interessos malgrat les adversitats. Ara, ho hem de tornar a fer. Per aconseguir-ho, hem de recuperar pel nostre país el lideratge que s’havia guanyat anys enrere gràcies a l’esforç de tants i tants catalans a la política, l’economia i a l’àmbit social, perquè Espanya ens escolti i ens respecti.

Cal dir-ho: entre tots els aspectes negatius que el mal govern del tripartit ens ha dut en els darrers set anys, el pitjor ha estat que han deixat de respectar Catalunya.

Cal redreçar la situació. Només des de la força del treball, de la competitivitat, de la generació d’ocupació i riquesa, del convenciment en el nostres valors, de la defensa de la catalanitat podrem recuperar el que el Tribunal Constitucional ens ha pres. I caldrà fer-ho des de diumenge perquè la manifestació de dissabte no esdevingui una protesta efímera i, per tant, estèril.

No és el que volíem, però és el que tenim i contra el que ens toca lluitar. Els nostres avantpassats ho van fer el 1714 en situacions terriblement més adverses; i els nostre pares i avis, el 1939. Ara, la situació, essent indignat i irritant, no revesteix el dramatisme, tot i que sí és semblant la incomprensió que Catalunya genera a la resta de l’Estat. Cal canviar aquesta percepció i només podrem fer-ho demostrant que Catalunya no és rendeix, sinó que lluita amb més convicció i amb més constància quant se sent atropellada.

Per això, la feina per recuperar el que ens han pres no acaba dissabte, sinó que diumenge torna començar.

Read Full Post »

Ara cal donar la paraula al poble de Catalunya

Qui ha perdut amb la sentència és el país, el poble de Catalunya

Res no serà igual. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya suposa una victòria dels qui volen una Espanya uniforme davant la plurinacionalitat. El pacte constitucional ha saltat pels aires justament perquè un TC amb bona part dels seus membres caducats des de fa anys -i producte d’un bipartidisme manifest entre PP i PSOE que ha fet impossible la seva renovació- ha decidit que no s’ajusta a la Constitució el que va aprovar el Parlament, el Congrés i que el va refrendar el poble de Catalunya. L’acord constitucional del 78 s’ha trencat i ara caldrà obrir noves vies

Ha estat un cop de porta que tindrà profundes conseqüències més enllà de les valoracions superficials que fan socialistes i populars quan diuen que són les seves tesis les que han guanyat. Els uns al·leguen que han estat pocs els articles declarats inconstitucionals. Els altres presumeixen que justament hi ha hagut articles declarats inconstitucionals. Uns i altres és diuen guanyadors sense entendre que qui ha perdut és el país, el poble de Catalunya.

Ara s’obre un nou escenari i un nou camp de batalla que nosaltres haguéssim volgut que no hi fos perquè el que reclamàvem era que l’Estatut tingués plena vigència tal i com el va aprovar el poble de Catalunya. Aquesta nova situació farà que en els propers dies participem en una manifestació unitària en contra de la sentència. Us convido a tots que hi assistiu per expressar-ne el vostre rebuig.

Necessitem un govern fort, sòlid, estable i cohesionat

Necessitem un govern fort, sòlid, estable i cohesionat per afrontar la desfeta i per defensar Catalunya. El tripartit ja no ho pot fer. Dels tres socis han sortit tres veus amb iniciatives oposades i/o contradictòries. Cadascú diu que s’ha de fer una cosa diferent. És evident que així no ens podrem fer escoltar a la resta de l’Estat i tampoc podem defensar-nos amb reclamacions contraposades.

Catalunya necessita un govern amb un lideratge fort i amb un gran suport parlamentari. El tripartit no el pot oferir. No ho ha fet fins ara, i encara menys ho podrà fer en el futur. Per aquest motiu, hem demanat al president Montilla que les eleccions de la tardor es convoquin el més aviat possible per proporcionar, com abans millor, un govern fort a Catalunya.

És el que cal i el que demanem. Més enllà de les protestes al carrer i d’iniciatives parlamentàries que es prenguin, cal actuar amb unitat, amb rigor i amb fermesa. I això només ho pot oferir el nou govern que surti de les urnes.

Ara s’ha de  donar la paraula al poble de Catalunya, perquè decideixi qui vol al front d’aquest nou repte. Això demanem al president Montilla: que faciliti que siguin tots el catalans els que decideixin com abans millor qui volen que governi el país en els propers quatre anys carregats sobretot de dificultats econòmiques. El poble ha de tornar a tenir la paraula. No ho allarguem més innecessàriament, no calen més retards. Catalunya ha de recuperar la dignitat i el respecte com a poble que s’han perdut en els darrers anys.

Read Full Post »

La última gota

Publicado en El Mundo

Cuando un vaso se desborda, tenemos la tentación de culpar del desastre a la última gota, olvidando que han sido otras miles las que lo han llenado hasta rebosar. Así sucede en estos momentos con la política. Afloran casos de corrupción y les culpamos de la desafección que se palpa en Catalunya. Vemos la gota, la última, y olvidamos el mar a punto de colmarse.

Falta liderazgo y actuamos como si esa carencia no fuera un problema. Sin un líder que marque el camino, la marcha siempre es más difícil. En la actualidad nuestros gobernantes, tanto en Cataluña como en España, no tienen ni alma ni madera de líderes. Siempre es más difícil mantener la credibilidad cuando se utilizan las matemáticas para alcanzar el gobierno con la suma de los partidos derrotados, como ocurre últimamente en Catalunya. Sí, es democráticamente irreprochable, pero, difícilmente comprensible para la mayoría que cree que los más votados deben tener la oportunidad de formar gobierno. Liderazgo y credibilidad en el sistema, dos gotas más que pusimos en el vaso.

Pero hay más, una lluvia fina, constante, que todo lo empapa: la ineficacia de la administración. ¿Cómo calificar que haya miles de pisos de protección oficial vacíos mientas decenas de miles de ciudadanos buscan vivienda? También genera desafección. ¿Creemos que la bronca constante de una parte de la política nos acerca a la ciudadanía? Sólo llegan a la opinión pública las descalificaciones partidistas, las réplicas y contrarréplicas más o menos hirientes como si cualquier atisbo de propuesta para solucionar los problemas reales de la gente no existieran o no nos interesaran. Y existen, y nos interesan, pero no llegan a la sociedad. Y no únicamente es responsabilidad de los políticos, sino que también lo es de algunos medios de comunicación más pendientes de un buen titular que de la propuesta útil para los ciudadanos. Debemos reflexionar sobre ello, los políticos y los medios, especialmente los públicos, y dedicar menos espacio a la política  declarativa y al periodismo que provoca, y más espacio a los debates sobre temas que preocupan a la gente.

Pero ha habido más gotas y más lluvia. La bronca y la descalificación del adversario no sirven para nada, salvo para destruir. Hay  partidos políticos que basan sus campañas y su acción en descalificar y destruir al adversario, porque en realidad son incapaces de construir propuestas en positivo, alternativas que den respuesta a los problemas y necesidades de la sociedad. Yo reniego de esta forma de hacer política, porque creo que la política es diálogo y que el adversario no es una pieza a batir, sino parte de una realidad global que nos incluye a todos. Necesitamos a nuestros adversarios para complementar nuestra verdad, que sabemos que no es absoluta y que necesita de la aportación de las otras verdades, si creemos en una sociedad plural como la catalana. Y polémicas como la actual sobre el Tribunal Constitucional deben ser derivadas hacia el equilibrio, difícil pero posible, entre la aceptación crítica de las instituciones y el reconocimiento indiscutible de la dignidad de las personas, y lógicamente también de los pueblos. En ese contexto, debe verse el editorial conjunto de los diarios catalanes. Sin el diálogo, no hay progreso.

Algunos creen que los partidos nos hemos convertido en cotos cerrados, impermeables a la sociedad y endogámicos. Yo reivindico que no todos los partidos, ni todos los políticos somos iguales, y pienso que hay que romper con esta percepción. Hoy, más que nunca, es necesario acercar la política y a los políticos a la sociedad. De eso hablamos cuando planteamos la necesidad de reformar la ley electoral. Hay que acabar con  las listas cerradas  y ofrecer a cada comarca la posibilidad de elegir a su representante directo. Pero de nada servirá si no escuchamos, si no caminamos por las calles, si no nos sumergimos en la realidad cotidiana de las personas y en sus problemas y preocupaciones. Hay que recuperar la política de la alpargata y aparcar la exclusividad de la corbata y de los despachos con poca ventilación. Solo así conseguiremos que la gente se vuelva a enamorar de la política.

Son muchas las gotas que han precedido a la última. Con cambios profundos en las actitudes y la forma de hacer política podremos revertir la situación, con valentía, con la verdad por incómoda que sea y con la defensa de principios y valores propios. No es fácil, lo sabemos, pero es más necesario que nunca.

Muchas gotas llenan el vaso. Ahora hay que empezar a vaciarlo y, sobre todo, evitar que vuelva a colmarse. Lo propongo desde el catalanismo y la centralidad de Unió Democràtica, centralidad en sus propuestas y también en su actitud y voluntad de no excluir a nadie. Creo en ello, como creo en los valores que Unió representa: los del humanismo que ha sido capaz de construir Europa. No es fácil, pero sí posible.

Read Full Post »

CiU continuarà sent bel·ligerant en exigir el compliment de l’Estatut

En aquest arxiu d’àudio destaco que aquesta exigència estarà per damunt de tot i que el president Zapatero segueix amb el seu maltractament a Catalunya en saltar-se l’Estatut.

Arxiu d’àudio

Read Full Post »