Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Tripartit’ Category

Desprès d’haver vist com els consellers Baltasar i Saura defugien de les seves responsabilitats sense assumir el cost polític de la mala gestió de l’incendi d’Horta de Sant Joan, ara és el torn del president Montilla. Té l’oportunitat d’exercir d’autèntic president de tots el catalans o de demostrar, una vegada més, que rau presoner dels vots d’Iniciativa.

Hores d’ara, amb tot el que s’ha anat coneixent i no precisament gràcies als  consellers de Medi Ambient i de Interior, és evident que es va gestionar malament aquest dramàtic succés que va acabar amb la mort de cinc bombers i amb ferides molt greus d’un sisè. Ni va estar un llamp l’origen del foc, ni van ser certes les informacions que des de aquestes conselleries és van donar a conèixer.

Saura i Baltasar volen passar de puntetes per la tragèdia. Ho han fet en altres ocasions. Però, certament, esperem del president una resposta per a tots els catalans: una explicació del que realment va passar i el compromís que es prendran mesures perquè fets com aquests no tornin a passar i es resolguin els errors comesos.

Montilla té l’oportunitat de demostrar que realment governa i que realment és ell qui pren les decisions. Mai és fàcil destituir algú. Però aquesta dificultat ho és una mica menys quan els fets demostren una i altra vegada la incapacitat d’uns consellers que només es mantenen en el seu càrrec per la feblesa parlamentària del govern.

No parlem de fets menors. Cinc persones hi van deixar la vida, cinc herois que és mereixien més respecte, més ajuda, més solidaritat i sobretot més competència per part del seus caps polítics.

Des de Convergència i Unió fem d’oposició. És la nostra obligació: exercir el control parlamentari del govern i aportar propostes constructives. Per corregir els errors, primer hem de saber –tothom, de fet-, què va passar a Horta de Sant Joan, què és el que no es va fer be i, si cal, determinar les responsabilitats que corresponguin. Montilla té la paraula. Dels seus fets immediats tothom sabrà si és el president de tots o el presoner d’uns pocs, d’uns molt pocs diputats.

Read Full Post »

Un dels eslògans més utilitzats pel tripartit és que ells fan polítiques socials. No és cert. Malgrat l’afirmació, la conclusió final, quan s’imposa l’anàlisi i la raó, es confronten dades i es contrasten totes les informacions, és que una falsedat per molt que és repeteixi, ho continua essent i no deixa  de ser-ho mai per molt que s’entestin en disfressar-la.

Hem de ser rigorosos. Els pressupostos del tripartit no són socials. No hi són i no perquè ho digui Unió Democràtica de Catalunya, perquè ho afirmi CiU. No ho són perquè deixen com estaven les pensions de viduïtat, perquè no augmenten ni en un cèntim els ajuts a les famílies amb fills, perquè redueixen la  despesa sanitària en més d’un 2%, perquè cau la despesa en ajudes a l’habitatge en un 24%, perquè no recullen en lloc el desenvolupament de la llei d’educació… I així podríem anar seguint i enumerant les mancances socials d’uns pressupostos d’un govern que s’omple la boca quan diu que té sensibilitat social mentre, amb fets, ignora les necessitats reals de les persones.

Cal recordar, una vegada més, al tripartit que governar no és fer proclames, ni penjar banderoles, ni encarregar fotografies per quedar bé. Governar és solucionar els problemes i les necessitats d’una societat, planificar els seu futur i invertir els recursos disponibles on fan més falta. És a dir, governar és facilitar l’avui i preveure l’endemà.

Poca política social és la que es desentén de les míseres pensions de viduïtat, la que ignora la família i l’ajut per als fills, la que disminueix la inversió en sanitat i no desenvolupa ni aposta per l’educació. Aquesta és la radiografia exacta de les polítiques socials del tripartit.

No en surt millor parat el govern socialista de l’Estat. Segons l’Institut de Política Familiar, Espanya,  amb 212 euros anuals per persona i Portugal són els països de la Unió Europea amb menys ajuts econòmics, fiscals o de conciliació dedicats  a la família.

La conclusió és decebedora. Encara que des del Tripartit o des del govern Zapatero ens repeteixin mil vegades que són garants de polítiques socials, la veritat s’entesta a demostrar que de l’únic que ho són és del desgovern i de la desprotecció, precisament allà on més protecció caldria. Els números no enganyen i alguns polítics, si no enganyen, sí  que viuen enganyats.

Read Full Post »

El Parlament de Catalunya debat aquests dies els pressupostos de la Generalitat pel proper any i la posició d’Unió Democràtica, com la de CiU, és clara i rotunda: que els tornin. El motiu principal per demanar-ho és inequívoc: els números presentats pel govern tripartit per afrontar el 2010 no serveixen i no ajuden Catalunya a sortir de la crisi. Malauradament, els comptes que presenta el Govern són clarament socialistes ja que baixen la inversió, pugen la despesa en personal i no tenen cap mesura social.

No és pas una lectura esbiaixada. El Govern ha presentat uns pressupostos amb una inversió que baixa gairebé un 10 per cent. Malgrat la crisi i les dificultats d’inversió que pateix el sector privat, malgrat l’actual paràlisi, la decisió de l’administració de tots els catalans és la de rebaixar la inversió pública. Només per aquest motiu, aquests pressupostos ja no servirien al país.

Però, a més a més, tot i el que vol vendre el govern tripartit, aquests pressupostos per no ser, ni tan sols són socials: els ajuts per a les famílies amb nens de 0 a 3 anys i a les vídues no s’incrementen. Les ajudes als programes de salut disminueixen. El desplegament de la Llei d’Educació no té el suport econòmic que necessita… i, per acabar-ho d’adobar, els comptes del govern és troben molt allunyats de l’austeritat que el temps necessita i que la societat reclama ja que incrementen la despesa corrent en un 6% i el personal augmenta en 5.000  persones més. Aquests són els números que vol aprovar el govern tripartit, no obstant la crisi i malgrat els missatges d’austeritat que les administracions llancen a la ciutadania, i que en canvi són les primeres en incomplir.

Són, com podeu veure, motius suficients per demanar que es retornin aquests pressupostos i que el govern treballi d’una vegada per oferir a la societat instruments per fer front a la crisi i per facilitar-li eines que serveixin per a superar-la. Perdre un altre any amb uns pressupostos inútils – que no faran sinó llastrar encara més l’economia catalana- serà la trista herència d’un trist tripartit en el darrer any de la seva legislatura. Aquests pressupostos són l’exposició del fracàs del tripartit. De fet, són els últims pressupostos del tripartit.

Read Full Post »

No em va sorprendre la negativa del tripartit de suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no vol dir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Els catalans som els ciutadans que paguem més per aquest concepte, i no una mica més, sinó considerablement més. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.

Des de CiU vam proposar la reducció gradual d’aquest impost fins la seva total desaparició d’aquí quatre anys. La resposta tripartitària va ser un no rotund, encara que cada un dels socis va donar diferents motius. El PSC al·lega que no és pot prescindir de l’impost ja que les finances de la Generalitat se’n ressentirien excessivament. I això ho diu quan altres comunitats ja l’han suprimit completament. I d’Esquerra ja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid li surt cara i vota a favor de suprimir aquest impost i al Parlament li surt creu i nega el que allà donava. Quina mala sort tenim els catalans que la creu d’Esquerra ens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la seva pseudoreforma d’aquest impost veureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quan vulguin. Bonica forma de governar!

Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sense subterfugis: els hereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i tot quan et mors.


Resulta més sorprenent quan a principis d’estiu el tripartit s’omplia la boca lloant l’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Ja s’ha acabat el peix al cove. Ja s’han acabat els problemes financers de la nostra administració’, exclamaven.

Dons no. Des de CiU ja vam dir que no era bo l’acord perquè, no compleix l’Estatut. No ho era i no ho és. El que altres comunitats ja no paguen, –l’heretar-, a Catalunya ho seguirem pagant per voluntat expressa del tripartit. D’això se’n diu estar discriminat. Malament que ho facin els de fora, però que ho facin els de casa clama al cel!

Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’una decepció, malgrat sigui tan injusta i arbitrària com aquesta.

Publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

Quan escric aquest article, ahir a les deu de la nit, sé que quan surti publicat gairebé amb tota seguretat haurà quedat informes inútilsdesfasat perquè potser la publicació de noves notícies sobre nous e inversemblants informes encarregats pel tripartit hauran sortit a la llum. No sé si seran noves notes narcisistes i megalòmanes de qualsevol conseller preocupat per la imatge que d’ell dóna Polònia o nous estudis prodigiosos i inusualment sintètics que amb un foli tenen prou per debatre sobre el sexe dels àngels, o qualsevol altre bajanada, i conclouen amb un “crec que no em deixo res”.

Tampoc no sé si em trobaré amb la sorpresa que el preu del foli d’informe hagi pujat d’un dia per un altre, com ho feia la inflació argentina en qüestió d’hores. Desconec si quan llegiu aquest article, els 2.000 euros per foli pagats en ocasions ja hauran estat superats per qualsevol de les conselleries tripartidàries. No calculo a quan surt la paraula escrita perquè no m’agafin esgarrifances.

No sé quin disbarat informatiu sobre informes barroers, mal endreçats, inútils, arbitraris i poca soltes encarregats pel govern tripartit em trobaré avui mentre esmorzo, dino o sopo. Se m’acudeix un sobre les diferències i semblances entre un gos i una lleona i sobre com justificar la despesa que s’ha fet per matar l’animal. Són un escarni per a la institució de la Generalitat. Indignen una societat que ho passa molt malament per la crisi econòmica amb un govern que no té cap proposta, acció i política per combatre-la i per donar resposta a les preocupacions dels milers de catalans que han perdut la feina.

No sé què em trobaré avui, però sí sé que m’agradaria trobar una disculpa dels polítics que malbaraten els diners públics. Són els mateixos que minimitzen avui la transcendència d’uns informes inútils i plagiats i que en el passat van martiritzar un excàrrec de la conselleria de Treball de CiU i que en van fer un judici polític paral·lel. Espero que la justícia sigui igual per a tothom. Estem farts de tanta frivolitat, de tanta incompetència, de tanta insensibilitat. Em preocupen la desafecció, la pèrdua de credibilitat de les institucions, el desprestigi de la causa política. Per això em cansa tant el tripartit i les seves bajanades. I atenció, és segur que em deixo alguna cosa.

Read Full Post »

Artículo publicado en El Mundo. 27 de septiembre 2009

Portada el Mundo copiaSeptiembre ha traído el inicio de un nuevo curso político y el resultado no puede ser más desesperanzador. Las economías de nuestro entorno empiezan a ver signos de recuperación mientras la española y la catalana siguen hundiéndose en una larga agonía que se visualiza en el incesante goteo de parados, de EREs, de destrucción de empleo. La situación, ya de por si dramática, se convierte en catastrófica con las medidas que propone el gobierno.

Es incomprensible que se recurra a la subida de impuestos como tabla de salvación. No se entiende, no tiene sentido. Una subida de impuestos implica menor ahorro, menor capacidad adquisitiva de las familias, menor posibilidad inversora, menor consumo. En definitiva, menor capacidad para generar riqueza y por tanto menos posibilidad de crear empleo.

La situación económica, repito, es muy preocupante por la crisis global pero aún resulta más inquietante al constatar que las medidas tomadas por Zapatero y su gobierno han ido y siguen yendo en la dirección equivocada. El gobierno español ha hecho y hace justo lo contrario de lo que han hecho los ejecutivos que están logrando sacar a sus países de la crisis.

No es de extrañar las pesimistas previsiones que los expertos económicos europeos auguran para España. Zapatero ha actuado poco, tarde y mal. Ha dilapidado los beneficios de los años de bonanza económica y ha disparado el endeudamiento del país con un gasto público desbocado. Es evidente que hay que facilitar ayudas sociales a quienes han perdido su trabajo, pero también lo es que hay que adoptar todas las medidas posibles para facilitar la creación de empleo. Sólo con el gasto por el gasto, tal como predica Zapatero, estamos condenados a perpetuarnos en la crisis.

Con estas premisas, ahora desde el gobierno se nos plantea a CiU si apoyaremos los presupuestos generales del Estado para el 2010. La respuesta sólo puede ser que no si las cuentas se basan en una subida de impuestos a las clases medias y trabajadoras tal como ha anunciado el gobierno. Es evidente que no podemos apoyar unas medidas que sólo nos llevarán a un mayor desastre. En cualquier caso, esperaremos a conocer con detalle las cuentas del gobierno para el próximo año para manifestar nuestra posición definitiva. Pero con lo anunciado hasta ahora por los responsables económicos del gobierno, desde CiU presentaremos una enmienda a la totalidad.

Pero, además de la incapacidad socialista para hacer frente a la crisis, septiembre nos ha traído otras noticias que merecen ser tomadas en consideración. No puedo ignorar la consulta de Arenys de Munt sobre la independencia de Catalunya. Debo recordar que tanto Unió Democràtica de como Convergència Democràtica se han manifestado siempre, y así lo reflejan sus estatutos, defensores del derecho a la autodeterminación, como derecho irrenunciable del pueblo de Catalunya. También quiero dejar claro que desde Unió no promoveremos consultas como la efectuada en Arenys de Munt, pero que respetaremos la autonomía de nuestros grupos municipales, así como las iniciativas que pueda tomar la sociedad civil.

En cualquier caso, en Unió creemos que el problema inmediato de nuestra sociedad es el de una situación económica que conduce a la desesperación de miles y miles de familias que ven como uno o más de sus miembros se encuentran en el paro sin una solución a corto plazo.

Mejorar esta situación focalizará la mayor parte de los esfuerzos de CiU en este curso político que ahora ha empezado y que estoy convencida finalizará el próximo año con la evidencia de que la hora del cambio ha llegado a Catalunya. Un cambio necesario para devolver la confianza a nuestro país, para enderezar la deriva económica a la que nos han conducido los socialistas (tanto en el gobierno de Madrid como en el de la Generalitat) y para recuperar el orgullo nacional que ha dilapidado el tripartito. Este el mensaje que hoy puedo ofrecer: Catalunya recuperará su orgullo, su poder económico y su capacidad de liderazgo en poco más de doce meses. La experiencia de los tripartitos nos ha empobrecido, nos han ridiculizado y nos han empequeñecido. Ha llegado el momento de decir basta y de empezar a trabajar todos juntos para recuperar el tiempo perdido. Ustedes tienen la palabra.

Read Full Post »

Quan el president de la Generalitat va comparèixer abans d’ahir en roda de premsa sabia perfectament que a l’endemà les dades de l’atur farien una altra rebolcada al seu govern i al de l’Estat. Per això va dir que la seva prioritat era lluitar contra la crisi. Justament el que des fa molt temps reclama Unió i CiU als dos governs,i malauradament sense cap èxit. Ara ho veu? Una mica tard, no?

Ahir els que salven el govern Zapatero a Madrid, és a dir ERC i ICV, van treure pit i van remarcar que han aconseguit ampliar retroactivament les ajudes del govern per als aturats des del primer de gener. Mesura social però arbitrària, improvisada i poc endreçada i també injusta, i si no que li expliquin a qui va acabar l’atur el 31 de desembre. Això no és governar, sinó fer d’ONG –i que s’entengui bé que valoro moltíssim la important tasca de les organitzacions no governamentals.

El govern de l’Estat opta per repartir ajudes i per incrementar el dèficit perillosament en lloc de fer polítiques que creïn ocupació i que premiïn les empreses i els autònoms que mantenen els seus llocs de treball, i que a més tenen capacitats de crear-ne. És a dir en lloc de donar eines per superar la crisi, només dóna ajudes –i no les critiquem perquè son necessàries-, o dit en altres paraules en lloc de la canya, dóna el peix.

boissonsEl president Montilla també va lloar l’acord de finançament, és a dir va lloar un dels incompliments de l’Estatut. Demostra un cop més la submissió al PSOE del seu govern i de les formacions polítiques PSC, ERC i ICV, que farà difícil pagar els serveis que necessiten els catalans. Una altra vegada, primer Zapatero i l’estabilitat dels governs de l’Estat i del tripartit abans que Catalunya i els seus interessos. I com si no fos ridícul, la vicepresidenta Salgado diu que, com que la Generalitat no ha ingressat prou diners, n’haurà de tornar part dels que ha rebut. És a dir, enganyats i, a més, hem de pagar el beure.

Porca misèria!, diuen. Som el país de la UE que té més atur i ja ningú no dubta que, mentre els altres se’n surtin, nosaltres continuarem arrossegant la crisi. I per acabar-ho d’arrodonir, hem de suportar les trifulgues internes del tripartit, la seva manca de planificació i la seva mala gestió. Continuarem perdent oportunitats de país per la seva incapacitat d’afrontar la crisi. Les tres forces que donen suport al govern ja pensen en les eleccions catalanes i treballen per tornar a sumar -volen fer seu el lema de junts per sempre. Per això el PSC, ERC i ICV treuen pit, però se’ls hi veu el llautó.

Ara, l’avantatge és que també els ciutadans podran començar a pensar que les eleccions al Parlament de l’any que ve són l’oportunitat perquè Catalunya torni a aixecar el vol, per sortir del desgavell del tripartit, per recuperar la dignitat i la força moral de país que sempre ens ha caracteritzat. Bufen aires de canvi – a l’Ajuntament de Barcelona ja són gairebé huracans- i a la Generalitat cal també un canvi que faci valer Catalunya. Si sumen tornaran a repetir el tripartit –ja ho han dit. Els ciutadans tindran un altre cop el poder de decisió a les mans.

Article publicat a l’e-notícies avui 3 de setembre de 2009.

Read Full Post »

El tripartit ha deixat una nova petjada del seu caràcter autodestructiu abans de les vacances, i un dels seus caps i soci fundador, Joan Saura, ha dit que no repetirà com a cap de llista de Iniciativa en les properes eleccions. Res a dir d’aquesta decisió d’un dels consellers que més polèmiques ha aixecat per les seves decisions i per les seves no decisions.

Els qui, en canvi, no han pogut estar callats han estat els seus socis. Joan Puigcercós i tot l’aparell d’Esquerra –Ridao i Benach inclosos- s’han dirigit al president Montilla per demanar la remodelació del govern, i han posat en evidencia la seva crisi. El president del govern i líder del PSC la nega una i altra vegada davant la insistència i cridòria dels seus socis més imprevisibles.

Si tempestuoses van ser les relacions de Carod amb Pasqual Maragall –viatges a Perpinyà inclosos-, no és pot dir que vagi molt millor la que manté Montilla amb el president d’Esquerra de qui, hores d’ara, no deu saber si és soci o adversari. És clar que tot plegat no és més que un desesperat intent d’Esquerra per retrobar la famosa equidistància que a la pràctica s’ha revelat una fal·làcia i una rendició incondicional als postulats del PSC. Però tot sigui per recuperar un eslògan que els fets s’han encarregat de desmentir.

Saura ja ha deixat clar que el tercer tripartit només dependrà de si els resultats electorals sumen o no i ja es postula per repetir com a conseller d’Interior. No hi ha diferències entre ERC, ICV i PSC en la seva voluntat d’aferrar-se al poder. El pacte és un fet que només pot impedir que els tres partits tripartidaris deixin de sumar. La resta no és més que un foc d’encenalls per distreure el personal.

Amb aquest escenari convuls Montilla continua fent l’impossible per mostrar un govern cohesionat, que no és més que una lluita d’ambicions personals. Primer va ser Maragall qui va ser apartat per Montilla i el seu partit, el PSC; desprès Carod va patir en pròpies carns l’ambició i afany de protagonisme de Puigcercós; i ara ha estat Saura qui ha estat aparcat en via morta pels seus correligionaris. Mala cosa és confondre renovació amb antropofàgia política. Com veieu, rés de nou en el tripartit. Desunió, contradicció, mals entesos i el desig de sobreviure peti qui peti.

Per acabar, malgrat la crisi i el tripartit, només en queda desitjar-vos bones vacances a tothom que les faci. Ens retrobarem en aquest mateix espai el proper setembre amb forces renovades i amb ganes d’afrontar un any cabdal per a Catalunya, ja que 2010 serà any d’eleccions al Parlament.

Bon estiu a tothom.

Read Full Post »

En aquest arxiu d’àudio destaco que aquesta exigència estarà per damunt de tot i que el president Zapatero segueix amb el seu maltractament a Catalunya en saltar-se l’Estatut.

Arxiu d’àudio

Read Full Post »

Artículo aparecido en “El Mundo”

Cuando en medio de una negociación bilateral una de las partes va fanfarroneando de lo mucho que conseguirá, mala señal: o es un inconsciente, o está intentando vender una moto. Me escaman las declaraciones que se lanzan desde el PSC anunciando las bondades de la nueva financiación para Catalunya cuando el tripartito y el gobierno central lleguen a un acuerdo.

Escama porque, antes de cerrar un trato, hay que mantener cara de póquer para obtener lo que se pretende. Escama porque hay una ley de obligado cumplimiento, el Estatut, que marca las directrices de la financiación, y los socialistas catalanes no le hacen referencia en sus explosiones de optimismo. Escama porque desde el Gobierno español se glosa la cifra final anunciando que será superior a la media española, cuando nadie pide ni más ni menos sino lo que dicta la legislación. Inquieta, en fin, porque Zapatero es invencible poniendo fechas y plazos para incumplirlos sistemáticamente con Catalunya.


A fuerza de repetirse, una acaba conociendo los mecanismos del PSC tripartitario. Cuando las cosas pintan mal, lo primero que señalan es que con CiU tampoco era la panacea; lo segundo que hacen es amenazar con usar la fuerza de sus 25 diputados en el Congreso de Madrid; lo tercero, decir que, si no se consigue el objetivo perseguido por la Generalitat, las relaciones con el gobierno de Madrid no podrán seguir siendo las mismas; y lo cuarto, certificar que de todo lo dicho anteriormente nada de nada, salvo recordar que tampoco CiU logró todo lo que se propuso. Obvian, por supuesto, que la situación política era totalmente diferente con una mayoría absoluta del PP y sin ninguna dependencia de los votos de CIU, pero en la actualidad el PSOE depende de los votos del PSC. También es importante destacar que si por alguna cosa hemos hecho el Estatut es precisamente para poder tener un acuerdo de financiación mucho mejor que el del 2001.

En esta fase nos encontramos ahora cuando se acerca el final de la negociación interminable de la financiación de Catalunya, un tema de fácil cumplimiento si se aplica la ley y tremendamente enrevesado cuando se ha tratado de interpretar con el criterio del café para todos. No es lo que queremos. No lo quiere CiU y no lo contempla el Estatut aprobado por el Parlament, por las Cortes Españolas y refrendado por el pueblo de Catalunya.

Insistimos en que no pedimos más de lo que dicta la ley, pero no debemos, ni podemos conformarnos con menos. El día 15 está a la vuelta de la esquina por lo que -si nos creemos que se respetarán los plazos fijados- el acuerdo sobre financiación (bueno o peor) será un hecho o ya no será, pero se dejará de marear la perdiz en un tema clave para la sociedad y que a fuerza de politizarlo y eternizarlo la ha acabado cansando y aburriendo.

Por ello conviene recordar que cuando hablamos de financiación, lo hacemos de inversiones públicas, de desarrollar la ley de dependencia, -esa idea de Rodríguez Zapatero que en todas sus iniciativas promete el oro y el moro pero pagando otros, y que ha defraudado a tantas familias necesitadas. Financiación también es invertir más en educación, dotar con más y mejores servicios a la sanidad, mejorar las infraestructuras viarias en las que se tienen competencias, poder financiar un transporte público más eficiente, ayudar con mayor efectividad y rapidez a los pequeños y medianos empresarios. Una financiación justa permitirá a Catalunya ser un país más eficiente en sus servicios, más sólido en lo económico y más justo en lo social. Por ello, hasta el 15 de julio sería bueno que, en lugar de vender osos antes de haberlos cazado, el PSC se aplicara a las labores de negociación para que al final el resultado sea aceptable.

Otra situación ni siquiera cabe planteársela, porque es mejor no llegar a ningún acuerdo que alcanzar uno que nos quede corto a las necesidades, a las de usted, a las de sus familiares y amigos, a las de sus vecinos, a las de los mayores, jóvenes y niños, a los de los enfermos, a las de los parados, etc. La financiación va en último término destinada a usted, a ellos, a nosotros… Si es buena, será buena para todos pero si ahoga, sépa que nos ahogamos todos.

Read Full Post »

Article publicat a l’E-Notícies

fogueraLa crisi continua fent estralls. Dia a dia crema llocs de treball com hem vist cremar les fogueres de Sant Joan. Està reduint a cendres un teixit productiu sense que els responsables de buscar solucions es donin per assabentats. Cal emprendre mesures, i deixar-se de romanços i mirar cap una altra banda esperant que minvi la tempesta. Ja que el tripartit no té idees, ni lideratge, ni capacitat per actuar, cal ajudar-lo i dir-li què pot fer. Per començar és necessària una reforma del mercat laboral. Que no s’espanti ningú. L’objectiu no és abaratir l’acomiadament, ni collar els assalariats, ni ofegar els treballadors, sinó facilitar la contractació. La nostra progressia, la catalana i la de l’Estat, ha cridat tantes vegades la consigna que empresari i explotador són sinònims que ha acabat per creure aquesta mentida.

No hi ha cap empresari que tingui com a objectiu fonamental explotar ningú. Hi ha gent emprenedora que el que vol és posar en pràctica una idea per obtenir uns beneficis, però que necessita treballadors per dur-la a terme, i d’això tant senzill en surt una empresa. Hi ha gent que és capaç d’assumir riscos per engegar i consolidar-ho. Hi ha gent que creu que si la seva iniciativa funciona podrà ampliar-la i arribar a un mercat més ampli, per la qual cosa necessitarà contractar més personal. Afortunadament, a Catalunya, encara hi ha gent d’aquesta mena que el que demana ara, com ho feia abans, és que l’Administració no posi pals a les rodes.

És això del que parlen quan proposem reformar el mercat laboral. Ja està be d’associar aquesta reforma amb una retallada de drets dels treballadors. El maniqueisme de la progressia i la debilitat d’ideari del tripartit ha permès que alguns mirin amb mals ulls els emprenedors, oblidant que si no hi ha empreses no hi haurà ni llocs de treball a defensar ni treballadors que protegir.

Flexibilitat vol dir adaptar-se a la situació sense trencar l’esperit de les normes acceptades. També en això ens falla el tripartit. Ho hem vist aquesta setmana amb les dades del turisme. Les exigències de l’Administració fan perdre competitivitat als nostres hotelers i restauradors, en uns moments que el sector ja està prou deprimit per la crisi. Cal saber ser flexibles i cal recordar que sovint, el sentit de país, és cosí germà del sentit comú, una característica que el tripartit per la seva mateixa concepció no ha tingut mai.

Read Full Post »

Article publicat a l’E-Notícies

credit-cardsCatalunya te mig milió d’aturats, un futur econòmic incert, despeses de milers de famílies molt angoixades per la crisi i les seves conseqüències i una Agència de Cooperació Internacional que fa anar les targetes de crèdit com confetti, amb el vist i plau del vicepresident del govern de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira. Fins i tot, es va mostrar cofoi amb la seva actuació i no va dubtar a utilitzar una ironia fora de to quan al Parlament li van demanar explicacions. Carod es va despenjar parlant d’esmorzars quan se li demanava sensibilitat, control, rigor i austeritat.

No eren els esmorzars el que feia notar l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre aquesta agència de cooperació: 29 dels seus 54 treballadors disposaven d’una targeta de crèdit a càrrec dels diners públics, amb una despesa mitjana d’onze mil euros. Són molts diners que demostren la poca o nul·la sensibilitat del govern del tripartit en època de crisi.

És malauradament una característica del nostre govern: no donar importància a res, no tenir sensibilitat per res, fer broma de tot, i no distingir moments, situacions ni llocs. És fer acudits en un enterrament i guardar silenci en un casori. És el do de ser inoportú, quan no se sap ser res més.

Una altre característica del govern també la vam poder trobar el dimecres passat al Parlament. La mostra ens la va oferir Joan Saura, el conseller de Governació que gairebé sempre és un bon exemple de la forma de fer i desfer del tripartit. A la sessió de control es va demanar al conseller que valorés la sentència dels mossos d’esquadra de Les Corts. El silenci va ser la seva resposta. No va creure oportú donar explicacions als representants de la societat, els diputats; no va creure adient l’escenari: el Parlament de Catalunya; no va considerar que fos lloc i moment per donar explicacions sobre una qüestió que preocupa a la societat i sobre tot, que amoïna el cos que ha de garantir la seguretat de la societat.

Read Full Post »

PSOE_esclafa_PSCDimecres passat, el Parlament de Catalunya va ser testimoni d’una de les explicacions més caòtiques, inversemblants i esperpèntiques, que mai s’han vist. El president de la Generalitat i del govern tripartit, José Montilla, va justificar que els diputats del PSC votin blanc en seu catalana, i negre a les Corts de Madrid. El motiu: no donar armes a l’oposició i donar suport al govern Zapatero, recolzar-lo fins i tot capgirant el sentit del vot que els socialistes han fet a Catalunya.

Aquesta vegada ja no dissimulen o fan veure que, si fa o no fa, pot passar pel mateix el que es vota a una cambra i a l’altra. No, en aquesta ocasió Montilla va defensar que el PSC hagi votat completament diferent a Barcelona que a Madrid per no votar el mateix que l’oposició a Espanya, encara que això signifiqui una contradicció flagrant. És una mostra clara de la incoherència del nostre Govern d’aquí amb els diputats del PSC (els 25 socialistes catalans) d’allà. És un exemple clar que no existeix direcció, lideratge ni rumb, tan sols una defensa aferrissada de les trinxeres que el president Zapatero ha cavat a les Corts. No hi ha una altre lectura. No hi ha, com volia justificar el president Montilla, una mala o desafortunada exposició del govern central de les mesures empreses. Només hi ha la defensa numantina d’un govern que sense idees, ni lideratge, ni aliats, ni raó, perquè poca raó es té quant el sentit del vot depèn de la ciutat on es vota i no de la convicció, de la conveniència i del rigor.

Aquest és el nostre govern tripartit: la pota gran del PSC es doblega davant els interessos de la casa mare; la pota d’Esquerra crida i segueix cridant que és la última vegada que accepten contradiccions (fins que arribi la propera), però aguanten el Govern i mantenen càrrecs, conselleries i un discurs inconnex enmig de la tempesta que viu el propi partit republicà; i la tercera pota, la més petita, fa propostes bizantines i extemporànies, com si no anés amb ells la que ha caigut, la que cau i la que caurà.

Mal govern és el que no governa, pitjor el que a més a més de no fer-ho, transmet desunió, ‘bronca’, un estat d’ultimàtum permanent, per finalment no fer rés. Cal recordar una altra vegada al nostre govern que estem en crisi. Aquest sí que és una qüestió important, que desenes de milers de famílies viuen una situació desesperada per l’atur i per les males perspectives que hi ha, i que aquests centenars de milers de persones angoixades esperen mesures eficaces dels seus governants i no els espectacles gens educatius i banals i que el tripartit dóna dia si, dia també.

Publicat al E-Notícies el 21/5/09

Read Full Post »

titanic1Prou coneguda és la història del Titànic, el vaixell de luxe que es va enfonsar en la seva primera travessia atlàntica. D’aquell desastre, se’n poden treure moltes conclusions, però dins de la tragèdia, destaca la capacitat d’heroisme del capità i de la tripulació. Si cada oficial hagués donat les ordres d’evacuació ignorant les del seu superior, el desastre encara hauria estat molt pitjor. Malauradament el govern del tripartit, en uns moments de gran tempesta econòmica (crisi) i política (finançament) actua com si no hi hagués cap capità a qui obeir, perquè el capità (José Montilla) està desaparegut.
Essent de primera magnitud la crisi actual l la manca de finançament, no són, malauradament les úniques situacions en les quals el futur de Catalunya queda sense decidir per la manca de cohesió, fermesa i sentit de país del govern tripartit. La llei d’Educació n’és un exemple. Demanen consens a l’oposició i des de CiU els hi hem ofert perquè la llei sigui de país i un instrument vàlid governi, qui governi a Catalunya. Però mentrestant, entre ells -entre els tres socis, PSC, ERC i ICV- és van llençant esmenes a la cara com qui llença caramels.
En mig d’una situació conjuntural dolenta, el tripartit ens vol embarcar en el Tritànic que navega per aigües d’interessos partidistes en lloc d’aigües d’interessos generals. Porten el país al desastre i només es preocupen de marcar diferències per tal de salvar la pell i la cadira, amb les seves esmenes contradictòries a un text acceptat pel propi govern.
El grau de contradicció, esperpèntic en si mateix, és més perillós ja que estem parlat del futur de Catalunya, perquè la Llei d’Educació és la que marcarà el futur del país. Cal un canvi de rumb urgent per no anar directes contra l’iceberg de la mediocritat. Cal també un capità que lideri i una tripulació que assumeixi les indicacions. La diferència és la que hi ha entre navegar amb malt temps o un desastre sense supervivents. La diferència és un Govern cohesionat o el Tritànic tripartit i tritrencat.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »