Demano responsabilitat al PSC perquè estigui al costat del govern per preservar l’estat del benestar

Avui he tingut l’honor d’assitir i interveinir a la cloenda de la XVII escola d’hivern d’Unió de Joves, a Lleida. Us resumeixo alguns del temes que s’han tractat:

El Govern pren mesures  per preservar l’estat del benestar. El senyor Montilla no pot oblidar que nosaltres heretem una situació financera molt complicada, fruit d’una molt mala  gestió de l’anterior govern de la Generalitat. El que esperem -i és  el que reclamo- és un exercici de responsabilitat: que l’oposició  faci costat al govern per preservar les polítiques de  benestar que el govern vol mantenir i que han estat a punt de córrer un risc amb el govern tripartit. Per això demano responsabilitat al partit socialista perquè estigui al costat del govern per a poder fer front a les mesures que facilitin la  preservació de l’estat del benestar, que és la prioritat del govern de  la Generalitat.

Demanem responsabilitat, perquè facin costat al govern català per  poder enfrontar-nos al govern de Madrid i deixar de tenir  ingerències. Estem cansats que ens convidin a beure i que sempre  haguem de pagar nosaltres. En moments de crisi el que ens  demana el país és que anem tots a una, que caminem tots junts  per sortir-ne. El Govern vol que societat civil, govern i  oposició treballem tots plegats.

Quan es tracta de defensar Catalunya, PP i PSOE són iguals, ens  donen l’esquena. Qui ha defensat de debò Catalunya és CiU. Per això, és important que de cara a les  eleccions municipals del 22 de maig CiU tingui molta força, als  ajuntaments i als ens locals. I, de cara a  les generals del 2012, és necessari que CiU torni a ser decisiva en defensa de Catalunya a Madrid, perquè Catalunya torni a ser respectada.

A l’escola d’hivern d’Unió de Joves és on es troben  els futurs dirigents del partit. Vull donar-los el missatge important de compartir i  defensar els valors i la ideologia d’Unió, perquè entenem que és el millor actiu per defensar Catalunya. En segon lloc, els demano que defugin de proclames conjunturals i que posin la ideologia d’Unió al servei de Catalunya. En moments de crisi econòmica, de valors i de  confiança en la política i en les institucions, cal donar valor a la  feina que fan els electes, i als valors que van fer gran aquest país  i que són intrínsecs a Unió Democràtica: la proximitat,  l’escola activa, la voluntat de servei, e treball i l’esforç. Cal  que aquests valors siguin també presents en la vida municipal.

Polítiques transversals de joventut

Avui he vist com Roger Montañola, secretari general d’Unió de Joves i diputat al Parlament, ha comentat que “malgrat la difícil situació econòmica, les polítiques de joventut seran transversals. En aquest sentit, Unió de Joves treballarà perquè sigui així”.

Iban Rabasa, president d’Unió de Joves, ha destacat “la importància que en aquest context de crisi tindran els joves en les properes eleccions municipals per la seva capacitat d’afrontar nous reptes, com ha demostrat l’alta participació i extens contingut d’aquesta escola de formació sobre municipalisme”.

Read Full Post »

Jo ja ho sabia

No ho puc amagar: estic contenta i orgullosa.

Josep Antoni Duran i Lleida

Per primera vegada en la història de les enquestes del CIS, un català és el líder millor valorat. No podia ser d’una altra manera: primer per la vàlua d’en Duran i Lleida, segon perquè les  actituds de Zapatero i Rajoy, -de Rajoy i Zapatero-,  en aquests moments de crisi no fan sinó augmentar la desconfiança cap els líders del dos partits majoritaris de l’Estat i, per tant, contribueixen a la desafecció política. Aquest reconeixement posa de manifest una manera diferent de fer política, la que defensem des d’Unió Democràtica i que, en definitiva, vol dir valentia i capacitat de lideratge, perquè en la situació actual no és el moment de dir el que la gent vol escoltar, ni de fer promeses que no és poden complir. Ara és el moment de prendre decisions i d’aportar propostes que ens ajudin a sortir del pou on els dirigents actuals del govern de l’Estat i del tripartit ens han ficat, i això requereix coratge, criteri i lideratge.

Per això diu que és necessari i urgent emprendre reformes estructurals i reclama un canvi en el mercat laboral per crear ocupació. Per això proposa mesures rigoroses d’austeritat i insisteix que només ens en podrem sortir des de l’esforç i des del suport de les administracions als autònoms i les pimes. Per aquest motiu, impulsa mesures per facilitar la liquiditat a les empreses. En Duran sap que això comporta sacrificis, que no són mesures populars, però sí imprescindibles. Ell ha estat el primer, i l’únic, que ha defensat una gran pacte d’Estat, -a l’estil dels Pactes de la Moncloa que van permetre la Transició-, per anar tots a una i superar la situació.

Pot semblar que dir les coses pel seu nom, que exposar cruament la realitat i al mateix temps donar les receptes per afrontar-les, és un suïcidi polític, perquè les mesures a prendre no són fàcils ni agradables. L’enquesta del CIS demostra que no és així: la gent prefereix la sinceritat a la demagògia i ensenya que la societat penalitza que se l‘enganyi o que els seus líders mirin només pels interessos partidistes o personals i deixin de banda els interessos del país. En Duran sempre ho ha entès així. No és populista dir que només amb subvencions no anem enlloc i que cal destinar part d’aquests recursos a fomentar l’ocupació. No és populista, però sí una exercici de realitat que la societat agraeix quan està amb l’aigua al coll.

L’enquesta del CIS ensenya, a més, que la gent demana als polítics honestedat, treball, transparència, eficàcia, organització i justícia amb tothom. No hi a cap líder que superi Duran en aquests valors. En moments difícils ja no serveixen només la bona imatge buida de continguts, ni l’optimisme patològic, ni la crítica destructiva cap a l’adversari. En temps de crisi tothom és conscient que només amb treball, esforç i sentit comú, la situació podrà canviar.

Ho deia abans: estic orgullosa i satisfeta perquè a Unió tenim la persona que millor entén el que és necessari i prioritari i que, amb sentit comú i moderació, aporta solucions setmana rera setmana des de fa anys. Potser és hora que Zapatero i Rajoy facin més cas a qui la societat assenyala com el més capaç.

Read Full Post »

Un vaixell anomenat Europa

Robert Schuman

Diumenge és compleixen 60 anys de la Declaració Schuman, la llavor sobre la que s’ha construït la Unió Europea. Pot semblar molt de temps. Realment és tota una vida, però es un període curt si ho comparem amb la historia del continent, que ha viscut més conflictes bèl·lics dels que podem recordar i que ha estat dues vegades el centre de la fi del món amb dues guerres mundials.

Decidits a posar fi d’una vegada a la barbàrie bèl·lica que ha acompanyat la nostra història, el pares de Europa, amb Schuman al capdavant, van apostar per construir unes relacions entre països que fessin possible la convivència i el desenvolupament equilibrat de les regions. Seixanta anys desprès podem dir que ho van aconseguir. El seu llegat continua essent una garantia d’estabilitat, però, tenim encara molt camí a recórrer i amb la crisi econòmica hem descobert punts febles. És cert que la situació grega pot generar desconfiança, però també ho és que, gràcies a la UE, ens en podrem sortir millor que Grècia. Han fallat mecanismes de control i, per tant, les institucions europees han d’aprendre d’aquesta desfeta parcial. Els mecanismes reguladors han de millorar, però és lògic exigir que les normes siguin d’obligat acompliment per a tothom.

Seixanta anys desprès dels seus inicis ha aparegut la primera crisi econòmica important a la UE. Estic segura que ens en sortirem. Tinc prou motius per l’esperança. En primer lloc, perquè units formem una economia molt més forta i amb molta més capacitat de resposta. En segon lloc, perquè poc a poc es conforma l’Europa de les persones que permet una gran mobilitat i que facilita la regulació del mercat de treball. Certament encara és un moviment incipient, però està en clar creixement. I en tercer lloc, a Unió ens sentim més partícips de les institucions europees ja que cada dia que passa és més a prop el moment que Salvador Sedó desenvoluparà amb plenitud les seves tasques d’eurodiputat al Parlament Europeu. Malgrat les dificultats, soc optimista davant el futur d’Europa perquè de la crisi traurem ensenyaments que ens faran més forts, més pròspers i que ens faran sentir més íntimament europeus.

De tota manera, pel que fa a Espanya, esperàvem més de la trobada d’aquesta setmana entre Rajoy i de Zapatero i creiem que els dos havien après la lliçó dels seus homònims de Portugal, que sí han arribat a acords importants. I no ho han fet. No han avançat cap el pacte d’Estat que reclama Duran i Lleida, el president del grup parlamentari de CiU al Congrés i del comitè de govern d’Unió.  Rajoy i Zapatero han demostrat la seva ineficàcia per arribar a acords per afrontar la crisi. A més, plantegen una reforma de la llei de caixes que no tindrà el nostre suport si no respecta la posició que sempre s’ha defensat des de Catalunya. Així no s’avança realment: no s’aborden les reformes estructurals que l’economia necessita i tampoc no es genera la confiança interna i externa que cal.

Read Full Post »

Amb Vic, de conVicció

Vull defensar des d’aquí la decisió de l’alcalde de Vic i del seu equip de govern de no empadronar les persones immigrants que han entrat irregularment al país i que, per tant, no tenen el visat que exigeix la nova llei d’estrangeria.

L’alcalde de la capital osonenca, Josep M. Vila d’Abadal ha estat durament criticat per aquesta mesura. No és just. La política erràtica de PSOE i PP en matèria d’immigració ens ha portat a un seguit de despropòsits criticats per tots el països de la Unió Europea. Dels papers per a tothom que propugnaven els socialistes no fa pas tants anys, s’ha passat a voler regular una situació que ha esdevingut una realitat difícil de gestionar, sobretot per als governs municipals, que són els que han de conviure i resoldre de més a prop aquesta situació en una societat d’acollida que exigeix el compliment de la llei i dels drets i deures.

L’equip de govern de Vic, amb el seu alcalde d’Unió al capdavant, ha decidit no defugir d’estudi i afrontar-ho. Si el govern de l’Estat hagués actuat amb eficàcia i rigor, la qüestió no hauria arribat mai ni a alcaldes, ni a consistoris. D’aquí que no s’entén que el gruix de les crítiques contra l’ajuntament osonenc esdevinguin per la seva voluntat de fer complir la llei, perquè no ho han fet abans les administracions superiors. Sembla clar que una persona que ha entrat de forma irregular al nostre país no pot regularitzar sense més la seva estada.

Que quedi clar que això no vol dir que s’abandoni als sense papers a la seva sort, ni que no se’ls hagi d’ajudar, però el que no es pot fer és regularitzar-los a mitges com propugnen els qui tan airadament s’han aixecat contra la decisió de l’equip de govern de Vic, una ciutat que, d’altra banda, sempre ha estat un exemple d’integració de l’immigració estrangera.

Malauradament -ni ara en temps de crisi, ni abans, en temps de bonança econòmica-, els recursos del nostre país són il·limitats per donar cabuda a tota la immigració estrangera. Ja hem acceptat, no sense oposició dels mals anomenats progres, que la nostra capacitat d’acollida d’immigrants és limitada. Precisament per poder donar una bona resposta a la gent que ve al nostre país a guanyar-se la vida i a millorar la seva situació, la quota de nouvinguts ha de ser imperiosament regulada i controlada.

Aquest és l’esperit de l’actuació de l’ajuntament de Vic i aquest ha de ser el d’una actuació responsable davant la immigració. Una altra cosa només farà que complicar la convivència i possibilitar el creixement d’actituds obertament xenòfobes en els segments més febles de la societat. Cal tenir present que la immigració no es pot afrontar des del bonisme, sinó des del rigor. Voler controlar la situació i prendre les mesures oportunes per fer-ho possible no és xenofòbia, sinó una actitud responsable i així ho ha entès l’ajuntament de Vic.

Read Full Post »

L’obra d’un gegant

“Diuen que sóc heroi; jo dèbil, tímid, quasi insignificant; si essent com soc vaig fer el que vaig fer, imagineu-vos que podeu fer tots vosaltres junts”. La frase és de Mahatma Gandhi i la recordo avui perquè dimecres passat Unió Democràtica de Catalunya va lliurar la medalla Manuel Carrasco i Formiguera, a títol pòstum, a Vicente Ferrer, l’home que va dur l’esperança i una vida amb més oportunitats a desenes de milers de persones a l’Índia, el país on va lluitar contra la pobresa, la fam, la injustícia i l’oblit dels desheretats.

Vicente Ferrer és un referent que ens recorda que gairebé tot és possible amb amor, amb compromís, amb esforç i perseverança. Hi ha poques persones que tinguin el valor i el coratge de dur a terme fins a les darreres conseqüències les seves creences, els seus principis. Sovint el pragmatisme ens venç i la por, la dificultat de lluitar pel que creiem impossible ens atura, ens paralitza.

Tots tenim un heroi dins nostre, però costa tant ensenyar-lo, comporta tantes renúncies, tants sacrificis que quan algú manifesta el seu compromís sincer amb els altres, el seu exemple ens il·lumina i ens mostra el camí que porta a un món millor, menys sòrdid, menys egoista, i més solidari. Ens retorna el significat primer d’humanisme, d’humanitat.

Vicente Ferrer ha estat un d’aquests fars enmig de tanta vulgaritat i egocentrisme. Atorgar-li la nostra més gran distinció és per a Unió Democràtica de Catalunya un honor i un orgull. Ens serveix també per recordar els valors cristians i catalanistes de Manuel Carrasco i Formiguera que va ser assassinat per defensar els seus principis, per no renunciar els seus ideals.

És el que tenen els herois: poden morir, però no la seva obra, el seu exemple. Han contribuït a fer del món un lloc una mica millor. Aquest és el sentit i el reconeixement que Unió fa a Vicente Ferrer, amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera. Poca cosa davant la magnitud gegantina de la seva obra, poca cosa però atorgada de tot cor.

Publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

La última gota

Publicado en El Mundo

Cuando un vaso se desborda, tenemos la tentación de culpar del desastre a la última gota, olvidando que han sido otras miles las que lo han llenado hasta rebosar. Así sucede en estos momentos con la política. Afloran casos de corrupción y les culpamos de la desafección que se palpa en Catalunya. Vemos la gota, la última, y olvidamos el mar a punto de colmarse.

Falta liderazgo y actuamos como si esa carencia no fuera un problema. Sin un líder que marque el camino, la marcha siempre es más difícil. En la actualidad nuestros gobernantes, tanto en Cataluña como en España, no tienen ni alma ni madera de líderes. Siempre es más difícil mantener la credibilidad cuando se utilizan las matemáticas para alcanzar el gobierno con la suma de los partidos derrotados, como ocurre últimamente en Catalunya. Sí, es democráticamente irreprochable, pero, difícilmente comprensible para la mayoría que cree que los más votados deben tener la oportunidad de formar gobierno. Liderazgo y credibilidad en el sistema, dos gotas más que pusimos en el vaso.

Pero hay más, una lluvia fina, constante, que todo lo empapa: la ineficacia de la administración. ¿Cómo calificar que haya miles de pisos de protección oficial vacíos mientas decenas de miles de ciudadanos buscan vivienda? También genera desafección. ¿Creemos que la bronca constante de una parte de la política nos acerca a la ciudadanía? Sólo llegan a la opinión pública las descalificaciones partidistas, las réplicas y contrarréplicas más o menos hirientes como si cualquier atisbo de propuesta para solucionar los problemas reales de la gente no existieran o no nos interesaran. Y existen, y nos interesan, pero no llegan a la sociedad. Y no únicamente es responsabilidad de los políticos, sino que también lo es de algunos medios de comunicación más pendientes de un buen titular que de la propuesta útil para los ciudadanos. Debemos reflexionar sobre ello, los políticos y los medios, especialmente los públicos, y dedicar menos espacio a la política  declarativa y al periodismo que provoca, y más espacio a los debates sobre temas que preocupan a la gente.

Pero ha habido más gotas y más lluvia. La bronca y la descalificación del adversario no sirven para nada, salvo para destruir. Hay  partidos políticos que basan sus campañas y su acción en descalificar y destruir al adversario, porque en realidad son incapaces de construir propuestas en positivo, alternativas que den respuesta a los problemas y necesidades de la sociedad. Yo reniego de esta forma de hacer política, porque creo que la política es diálogo y que el adversario no es una pieza a batir, sino parte de una realidad global que nos incluye a todos. Necesitamos a nuestros adversarios para complementar nuestra verdad, que sabemos que no es absoluta y que necesita de la aportación de las otras verdades, si creemos en una sociedad plural como la catalana. Y polémicas como la actual sobre el Tribunal Constitucional deben ser derivadas hacia el equilibrio, difícil pero posible, entre la aceptación crítica de las instituciones y el reconocimiento indiscutible de la dignidad de las personas, y lógicamente también de los pueblos. En ese contexto, debe verse el editorial conjunto de los diarios catalanes. Sin el diálogo, no hay progreso.

Algunos creen que los partidos nos hemos convertido en cotos cerrados, impermeables a la sociedad y endogámicos. Yo reivindico que no todos los partidos, ni todos los políticos somos iguales, y pienso que hay que romper con esta percepción. Hoy, más que nunca, es necesario acercar la política y a los políticos a la sociedad. De eso hablamos cuando planteamos la necesidad de reformar la ley electoral. Hay que acabar con  las listas cerradas  y ofrecer a cada comarca la posibilidad de elegir a su representante directo. Pero de nada servirá si no escuchamos, si no caminamos por las calles, si no nos sumergimos en la realidad cotidiana de las personas y en sus problemas y preocupaciones. Hay que recuperar la política de la alpargata y aparcar la exclusividad de la corbata y de los despachos con poca ventilación. Solo así conseguiremos que la gente se vuelva a enamorar de la política.

Son muchas las gotas que han precedido a la última. Con cambios profundos en las actitudes y la forma de hacer política podremos revertir la situación, con valentía, con la verdad por incómoda que sea y con la defensa de principios y valores propios. No es fácil, lo sabemos, pero es más necesario que nunca.

Muchas gotas llenan el vaso. Ahora hay que empezar a vaciarlo y, sobre todo, evitar que vuelva a colmarse. Lo propongo desde el catalanismo y la centralidad de Unió Democràtica, centralidad en sus propuestas y también en su actitud y voluntad de no excluir a nadie. Creo en ello, como creo en los valores que Unió representa: los del humanismo que ha sido capaz de construir Europa. No es fácil, pero sí posible.

Read Full Post »

La meva intervenció al programa 59 segons de TVE Catalunya

Aquí us penjo la meva intervenció en tres parts al programa de TVE 59 segons de dimarts passat. Vam abordar qüestions com ara, la sentència pendent del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la lluita contra la corrupció política i social i la política de pactes d’Unió. El programa va ser moderat per Cristina Puig, i van intervenir els periodistes Milagros Pérez-Oliva (El País), Alex Salmon (El Mundo), Manuel Cuyàs (El Punt), Antoni Bolaño, Antoni Puigvert i Sònia Domènech (La Razón).

Read Full Post »

78 anys i un mateix compromís

Dissabte celebrem que Unió Democràtica de Catalunya acompleix 78 anys. Donen per molt 78 anys. Hem vist canvis de règims, guerres fratricides, persecucions per les nostres idees, afusellaments per discrepar dels altres, el retorn de la democràcia, el desencís per no aconseguir tot el que voldríem, i una llarga llista de fets, bons i dolents, que han acompanyat la vida del nostre partit.

78 anys, serien molts anys sense uns fonaments sòlids. Han caigut governs i hi ha hagut partits que fa dècades eren majoritaris i que semblaven invencibles i que avui només podem trobar en els llibres de història. Però hi ha coses que el temps no canvia. La gent d’Unió d’avui continua creient en els mateixos valors dels fundadors. Seguim creient que la responsabilitat, el treball, el rigor, la disciplina, la solidaritat son eines indispensables per la construcció d’una societat més justa i més prospera. Avui, com fa 78 anys, estem convençuts de la necessitat dels valors cristians i humanistes com a eines que ens donen solidesa.

El catalanisme polític no es pot entendre sense ser respectuosos amb la nostra història. Ignorar-la és voler desarrelar les nostres essències i els valors que defensa Unió són els valors que han conformat Catalunya. La centralitat que proposem des de Unió Democràtica és la mateixa que ha fet créixer Catalunya, fins i tot en les èpoques més difícils i més fosques de la seva història. Es basa en una actitud que fonamenta la seva acció política en el diàleg, la moderació, el sentit comú i la responsabilitat

Sé que avui el desencís i la desafecció són presents en bona part de la nostra societat, però hem de superar el desànim. De la mateixa manera que la mala acció d’una persona no ens pot fer renegar del col·lectiu, la mala actuació d’un polític no ens pot fer abominar de la política. No seria just ni raonable. I tampoc no seria just ni raonable que ens quedéssim creuats de braços i no féssim res. Quan la mala praxi d’uns pocs fa trontollar el sistema nosaltres ens hem de reafirmar en els valors que ens donen solidesa: al partit, com a partit, i al país, com a país.

En 78 anys hem tingut prou temps per cometre errors, per tenir encerts i, sobretot, per consolidar la certesa que l’ideari que va impulsar la fundació del nostre partit no ha envellit i serveix avui com ho va fer ahir i com servirà demà.

78 anys serien molts anys per mantenir una utopia, però són només la suma del dia a dia quan el que és vol és servir a les persones amb mesures a mida de les persones. Aquest ha estat sempre el nostre objectiu: estar al servei dels homes i de les dones del país, vinguin d’on vinguin, hagin nascut on hagin nascut i parlin la llengua que parlin. El que ens mou és el bé comú. Per arribar-hi, 78 anys només ens han deixat la saviesa que cal treballar el dia a dia, cada dia per aconseguir-ho.

Read Full Post »