Si vols canviar el país el que has de fer és mullar-te

130409 Entrevista El Punt Avui

 

Benvolgudes i benvolguts,

us convido a llegir l’entrevista que ha sortit publicada al diari El Punt Avui on reflexiono sobre la futura llei de governs locals i les necessitats a que ha de respondre, les relacions amb Madrid i la situació política actual.

Cap a un nou model d’Administració Local a Catalunya

 

 

 

 

 

 

 

130408 Conferència Fòrum Europa en PDF

 

Benvolgudes i Benvolguts,

Deixo en l’enllaç i us convido a llegir la conferència que he fet aquest matí en el marc del Nueva Economía Forum – Tribuna Catalunya, que porta per títol “Cap a un nou model d’Administració Local a Catalunya”. La reforma de l’Administració Local ha de servir perquè aquesta esdevingui una autèntica estructura d’estat i no defallirem en els treballs per garantir l’èxit d’aquesta reforma que el país necessita i que sorgeix d’un profund diàleg i de l’escolta activa amb els ens locals de Catalunya.

80 anys de l’Estatut de Núria

Vull agrair al Consell Comarcal la celebració d’aquest acte d’avui en record del vuitantè aniversari de l’Estatut de Núria. I és bo recordar aquesta efemèride, perquè avui dia, com l’any 31, tornem a sentir altra vegada l’alè de la història. Durant tot l’acte hem recordat que aquí mateix, en aquest lloc meravellós, en aquest santuari, en aquesta vall, va ser redactat un text que expressava els desitjos i la voluntat de Catalunya i que va ser ratificat pel 99% dels vots del poble català. També n’hem recordat les vicissituds que va patir i els tristos fets que van acabar amb la seva existència.

Però per molt que avui sembla que hàgim parlat d’història, realment el que parlem és de futur. L’Estatut de Núria no va néixer perquè sí. I tenia al darrere la voluntat de tot un poble que, dos segles abans, havia perdut les seves llibertats i volia recuperar-les. Si l’Estatut va existir és perquè abans, de molt abans, de mil anys abans, havia nascut una nació anomenada Catalunya. Aquesta realitat, Catalunya, és la mateixa força que ens fa ser avui aquí.

El projecte de Núria era la veu de Catalunya. Va ser redactat aquí amb ambició i amb el desig de reconvertir l’Estat i acabar amb dos segles de voluntat uniformadora i centralista. Tampoc no naixia del no res, ni era com una mena de bolet apareixent de sobte enmig d’aquestes valls. Se n’havia parlat. A Sant Sebastià, un any abans, les forces reformadores d’Espanya i de Catalunya havien pres la decisió de parlar-ne i, com va explicar Carrasco i Formiguera –un dels representants catalans a Sant Sebastià— allà s’hi va parlar clar i català, perquè aquella era l’única manera d’entendre’s.

Les coses naturals, per molt que s’hi vagi en contra, sempre acaben apareixent. El 1714 Catalunya semblava que ho hagués perdut tot, i no era així, perquè l’endemà mateix obríem les botigues i els tallers i ens tornàvem a posar a treballar. Podíem haver perdut les nostres institucions però no havíem perdut l’ànima ni el sentiment. I vam seguir treballant: a Cadis, amb el Memorial de Greuges, amb la Mancomunitat… Catalunya seguia viva i treballant. I el 1931 vam tornar a tenir esperança. I altra vegada ens la van trencar amb la Guerra Civil i el franquisme. Però vam continuar treballant i treballant…

Altres nacions han sucumbit al pes de la història. No han tingut esma de seguir. Però Catalunya s’ha sabut aixecar després de cada adversitat. Cinquanta o seixanta anys enrere, sota el més dur de la dictadura, qualsevol persona que ens veiés des de fora no hauria apostat mai ni un duro pel futur del nostre país. Qui ho havia de dir, un poble sense institucions, sense capacitat de defensar la seva llengua ni la seva cultura, un poble que no podia fer res per ell mateix i que tot se li governava des de fora… Però Catalunya vivia, i Catalunya s’esforçava per anar endavant, per crear riquesa, per mirar a Europa, per avançar com un sol poble. I ens en vam sortir. Amb entrebancs, amb frustracions, però ens en vam sortir, i avui dia, malgrat totes les complicacions, malgrat la crisi, malgrat el que ens arriba i les ganes d’atemorir-nos, Catalunya, com a poble i com a sentiment, és més viva que mai.

Aquesta vitalitat la vam veure fa un mes i mig pels carrers de Barcelona. Vam veure una Catalunya que de manera democràtica, pacífica i fins i tot festiva, deia que calia canviar les coses. I semblarà anecdòtic, però no ho és: la manifestació del passat Onze de Setembre coincidia, pràcticament dia per dia, amb els vuitanta anys de l’aprovació de l’Estatut del 32.

Aquest és un gran país. Aquesta és la força del país. Si llegim els llibres d’història podria semblar que l’experiència de l’Estatut de Núria va acabar malament, però ens equivocaríem de mig a mig. Núria va ser la manera de demostrar que els drets de Catalunya no s’exigeixen per la força ni per la coacció, sinó per la democràcia. I que aquest país és un país que aspira a la llibertat i a la convivència i, sobretot, a decidir el seu futur.

Com deia en començar, Núria és una fita de la nostra història. I aquesta fita, juntament amb d’altres, delimiten la manera de ser del nostre país i, alhora, dibuixen un camí democràtic i enlluernador. Som fills d’una història de fa més de mil anys que va començar a recer d’aquestes muntanyes. Des de llavors hem recorregut molt de camí. Però també avui, com vuitanta anys enrere, aquestes alçades i aquestes solituds de la Vall de Núria ens permeten mirar més enllà, cap a l’horitzó, cap a Europa. Els redactors de l’Estatut sabien el que volia el poble de Catalunya i es van reunir per plasmar-ho en un document carregat d’esperança. Nosaltres avui som hereus i dipositaris d’aquella esperança. Una esperança que no defraudarem.

Moltíssimes gràcies per la seva presència.

La Diada de la unitat. La Diada de la fermesa.

Aquí us transcric les paraules que he pronunciat en l’acte institucional de Lleida en el marc de la Diada Nacional de Catalunya:

Tres segles enrere Catalunya va perdre les seves llibertats. Cada Onze de Setembre recordem les persones que van lluitar per defensar el país i d’aquest record n’hem fet la nostra Diada Nacional. No és pas que ens agradi commemorar derrotes; ben al contrari, el que fem és celebrar que, malgrat aquella la derrota, malgrat totes les dificultats que hem patit en aquests tres-cents anys, Catalunya ha sabut sempre anar endavant. Mai no ens hem resignat, mai no ens hem sentit vençuts.

Perquè allò que fa gran a les persones i a les nacions no és altra cosa que superar les adversitats. Es pot arribar a ser molt gran, a ser molt poderós, però no si hi ha tremp per resistir les contrarietats i els moments en què sembla que tot s’acaba, si no hi ha energies per a sobreposar-se a les circumstàncies adverses, aquesta grandesa només és un foc d’encenalls.

Si l’onze de setembre queia Barcelona, l’endemà tothom tornava a la feina, s’obrien les botigues i els tallers i es tornaven a llaurar els camps. Aquell Onze de Setembre, doncs, no va ser la fi de res, sinó la primera nova demostració de la nostra voluntat de ser.

Dos segles més tard, Carles Riba, parlant dels estralls de la guerra civil deia que ho havíem perdut tot, tot menys el Fabra. Era una forma de dir que sota les cendres de la derrota encara hi havia un país, una forma de sentir i d’estimar, una cultura, i en aquest punt de suport podríem tornar a aixecar la nostra estimada Catalunya.

I així es va fer. Catalunya, malgrat la derrota de 300 anys enrere, malgrat la guerra civil, i malgrat 40 anys d’una dictadura culturalment genocida, és una societat viva. Moltes altres nacions no han resistit atacs similars, o, si de cas, han anat pervivint de manera lànguida, fent la viu–viu en els llibres d’història.  Però si Catalunya es va refer aquest treball porta noms i cognoms. Molts noms i cognoms, certament de molts i moltes persones que van lluitar per defensar la cultura i la democràcia.

I avui som aquí. Disposats a ser dignes hereus de totes aquelles persones, que entenien que en comtes de queixar-se, el que calia era  posar-se dempeus i treballar.  Si d’aquestes dificultats en va sortir, el que en va sortir, nosaltres també ens hem de sentir responsables de la construcció de Catalunya en aquesta època de dificultats, i per tant disposats a vèncer aquesta crisi que omple d’angoixa les nostres famílies i empreses, i disposats, com no podia ser d’altra manera, a continuar construint una Catalunya encara més plena. És en les dificultats, on s’ha de veure més la nostra condició de patriotes.

La Diada, doncs, és una prova de voluntat de ser, una mostra de reafirmació però, sobretot, una contundent expressió de confiança i de fe en el futur de la nostra nació. Tenim al davant molts i molts reptes. Cal resoldre l’asfíxia econòmica que patim i ser capaços de tenir el control i la gestió dels nostres recursos. I cal evitar també aquest afany recentralitzador que ens arriba de l’Estat, on sembla que no vulguin entendre que som una nació, que Catalunya és una nació i que certes coses ja ens comencen a cansar.

Però les dificultats, siguin quines siguin, no ens espanten. Avui som aquí per refermar la nostra voluntat nacional; entre avui i demà, tots els pobles de Catalunya commemoraran la Diada i demostraran la nostra voluntat de ser. És molt possible que demà una riuada enorme de persones faci veure al món la inquietud que recorre les venes del país.

Un poble que sap aixecar-se, per moltes vegades que hagi caigut, és un poble que anirà en davant. No hi fa res la crisi, ni les dificultats econòmiques; no hi fa res que hi hagi Tribunals que diguin que no som una nació. També ens ho van dir el 1714; també ens ho van dir el 1939, i avui dia tots nosaltres seguim aquí, proclamant una i altra vegada que ho som.

El nostre compromís, el compromís de tot Catalunya, el compromís del nostre Govern i de les nostres institucions és fer anar el país endavant. Fes que cada dia Catalunya sigui una societat més lliure, una comunitat més fraterna, un país millor. Totes les posicions sobre el futur del país són legítimes, perquè tots nosaltres coincidim, com una sola veu, a dir que som un país amb futur. Catalunya té futur. I superarem la crisi, i vencerem els problemes, i aconseguirem, sigui com sigui, un tracte just. Necessitem demostrar al món que tots els catalans ens sentim units en aquest compromís, amb una mateixa veu, perquè només totes les veus juntes aconseguiran convertir-se en el clam que Catalunya necessita. Aquesta Diada ha de ser la diada de la unitat i la diada de la fermesa.

Us animo, doncs, en nom meu i del Govern de Catalunya, a celebrar la Diada. Des del 1714 ençà han estat moltes i moltes les generacions que han treballat i lluitat per aquest país. Cadascuna ha estimat la nostra llengua; cadascuna ha treballat per la nostra cultura, i totes elles han engrandit Catalunya. Nosaltres som hereus i responsables d’aquest compromís; tots nosaltres, siguin quins siguin els nostres orígens, estimen aquesta nació; tots nosaltres, vinguem d’on vinguem, tenim al davant un mateix camí per recórrer. Nosaltres, doncs, hem de continuar la feina dels qui ens han precedit i, alhora, tenim el deure d’anar encara més enllà. En aquesta feina, nosaltres tampoc no defallirem.

Bona Diada i Visca Catalunya!

Entrevista a El Nuevo Lunes: “A final d’any haurem suprimit el 25% de les empreses públiques”

Aquí us enllaço l’entrevista que em va fer la publicació “El Nuevo Lunes” i que va sortir publicada el passat 25 de juny.

Llegeix l’entrevista.

LES CONSULTES, UNA EINA DE LLIBERTAT I DE PARTICIPACIÓ

El Quebec és un gran país. No només en extensió, sinó per la seva voluntat de ser, per la defensa de la seva identitat i cultura i per la saviesa amb què exerceixen el seu autogovern.

Tot això he tingut ocasió de comprovar-ho la setmana passada, en les jornades de treball mantingudes els dies 28 i 29 de juny. Amb diversos ministres i alts càrrecs vam estar parlant de les relacions entre tots dos països, d’organització del territori, d’administració pública, de l’organització competencial i fins i tot del conveni que facilitarà la mobilitat laboral. El Quebec i Catalunya tenen molts punts en comú, i la coordinació entre tots dos territoris és fonamental per a reforçar la presència de les nostres nacions en el concert internacional.

Però, sobretot, aquests dies han anat destinats a conèixer en profunditat la seva legislació en matèria electoral i de consultes populars. Al Quebec, aquestes qüestions estan reservades a una alta magistratura independent, l’anomenat “Director General d’Eleccions del Quebec”. L’actual titular, el Sr. Jacques Drouin, fins i tot va ser escollit per unanimitat dels membres de l’Assemblea Nacional. En aquests dos dies, doncs, ell i el seu equip ens han explicat el funcionament de les eleccions, la complexa confecció del cens electoral, la divisió del territori en circumscripcions o la manera com es plantegen els referèndums i les consultes populars.

Al Quebec les consultes a la població s’entenen com una cosa normal; ningú no hi veu fantasmes i tot es desenvolupa des de la imparcialitat i el rigor. La legislació electoral no només preveu la possibilitat que el primer ministre convoqui una consulta si ho creu oportú, sinó que a més també es poden consultar les propostes legals que es debaten a l’Assemblea. I en cas de consulta, la institució del DGEQ en garanteix la pluralitat i la transparència. No només això, sinó que la mateixa institució és la que confecciona el cens, tramet la informació i, fins i tot, supervisa el finançament de les campanyes d’una manera estricta i pública.

El coneixement de tota aquesta experiència acumulada és important per a Catalunya. Volem impulsar a casa nostra una llei de consultes populars que sigui un veritable instrument de participació i que ens permeti als catalans poder pronunciar-nos sobre les grans qüestions que ens afecten. Com deia, preguntar no ha de fer por a ningú, i encara menys a l’Estat. Al Quebec, per exemple, la seva capacitat de consultar no depèn de ningú ni de cap autorització canadenca; només depèn de les lleis quebequeses. I aquí, a casa nostra, també hauria de ser així, perquè no és bo ni natural que des de fora algú vulgui posar pegues a l’expressió democràtica de la nostra societat.

L’exemple i el rigor quebequesos són, doncs, una referència obligada a l’hora d’impulsar la nostra legislació de consultes populars.

Entrevista a ‘El Mundo’

 

2 d’abril de 2012

“Insistir ahora con la bandera es una provocación”

Daniel G. Sastre | Barcelona

La vicepresidenta Joana Ortega (Barcelona, 1959) es la mujer con más poder político formal de la historia de Cataluña.

 

Seguiu-ne el fil a Entrevista “El Mundo”, 2 d’abril de 2012

Entrevista al Matí de Catalunya Ràdio

La setmana passada, Manel Fuentes em va entrevistar al Matí de Catalunya Ràdio i vaig conversar amb els tertulians del programa. L’endemà de la vaga general, vam parlar de l’actualitat política i econòmica al nostre país. Ho podeu escoltar en aquest enllaç.

Programa Banda Sonora de BTV

Programa Banda Sonora de BTV

Aquesta setmana s’ha emès el programa Banda Sonora de BTV en el qual vaig participar.Ha estat molt agradable fer un repàs per les cançons que més han marcat la meva vida i la dels que m’envolten. Aquí teniu la meva “banda sonora”. 

Entrevista al Canal Parlament. 25.02.2012

Aquest cap de setmana, el canal Parlament va emetre una entrevista que em van fer i en la qual parlàvem del sector públic de Catalunya. Aquí us deixo l’enllaç pels que no l’hagueu pogut veure.

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3968570

Entrevista a El Punt Avui: “La llei de consultes no està feta només per al pacte fiscal”

“Si es mira amb aquest prisma hi ha el perill que no es pugui arribar a un acord”

“No deixarem que cap municipi faci fallida”

12/02/12 02:00 – BARCELONA – O.A.-Etxearte / M. Bataller

Foto: ORIOL DURAN.

La setmana passada la vicepresidenta Joana Ortega es va reunir amb la seva homòloga espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, per desencallar els traspassos pendents com les beques o els 150 edificis de la Seguretat Social.

Va notar bona predisposició?

Va ser molt cordial i receptiva i jo li vaig demanar que presidís les comissions bilaterals entre l’Estat i Catalunya. Vaig trobar-me amb una vicepresidenta que, a part de les relacions entre el govern i l’Estat, vol pivotar sobre dos aspectes importants: la reforma del món local i del sector públic. Però jo sóc una persona de fets i a l’inici de legislatura sempre hi ha bones paraules. Per tant, ara vull veure com queda escrita aquesta bona predisposició.

S’han posat algun termini a l’hora d’esperar un gest per part de Madrid?

Hem de convocar la comissió Estat-Generalitat i veure com avancem. Li vaig demanar lleialtat institucional i que allò que s’aprovés ho mantingués i va dir que això formava part del seu ADN. Mentrestant hem de continuar reclamant [deutes de la disposició addicional tercera, fons de competitivitat i, sobretot, el pacte fiscal] i incidir en totes les reformes que puguem com la laboral. Però no ens hem marcat cap data en concret.

Des de Catalunya l’oposició assegura que el govern ha donat un vot de confiança a l’Estat sense demanar res a canvi.

Aquí falta una visió d’estat que alguns no tenen. Estem en un moment econòmic complicat en què necessitem reformes que no va fer el govern socialista. La mirada curta en política i pensar només en l’estratègia et porten a mirar a les properes eleccions i no a les futures generacions, com fem nosaltres. A vegades et trobes amb una oposició que és incapaç d’assumir la situació que viu el país i que no vol sumar per buscar solucions.

Els últims dies hi ha un estira-i-arronsa entre CiU i el PP pels comptes. Confia que dimecres hi haurà una nova foto entre Sánchez-Camacho i Mas?

Hi ha diferents maneres de treballar. Quan em vaig veure amb la vicepresidenta va ser una trobada discreta sense focus, però el PP vol visualitzar l’exercici de responsabilitat
que fa amb els pressupostos.

Dóna per fet, doncs, que hi haurà acord?

Estic convençuda que sí. Avui [divendres] no hi ha acord tancat, però res trencat. Estem acotant uns serrells.

Però el PP pretén una entesa més a llarg termini?

Ells voldrien un acord de legislatura i nosaltres volem tenir acords amb tots. Per exemple, hi ha lleis en què estic treballant amb tothom. No ens volem tancar en exclusivitat amb ningú i això comporta una cursa en què al PP o al PSC no els acaba d’agradar aquesta geometria variable.

Parla que ha tingut contactes amb els partits per tancar lleis. Es refereix a l’electoral?

Hem parlat de la llei electoral, de la de governs locals, de la de consultes… amb la vocació de buscar el màxim consens possible. De la llei electoral, n’hem de parlar poc públicament i avançar molt. Vaig parlar amb els nous líders del PSC i ERC per abordar aquestes qüestions.

Veurem la ponència d’aquesta llei abans de l’estiu?

No ho crec. El que hem de fer és establir les bases per arribar a un acord. Si som capaços de fer-ho, a principis de setembre podríem tenir la ponència.

El projecte encara és verd?

Encara és poc madur. Hem de posar sobre la taula la voluntat política per fer una llei que reclama la societat i necessita el país.

En la legislatura passada ja es va intentar i es va fracassar.

Són lleis molt complicades i el que no volem és caure en l’error d’altres tramitacions parlamentàries en què es van aixecar grans expectatives i no va haver-hi entesa. Treballem des
del rigor i la discreció.

Però que estigui llesta aquesta legislatura, encara és viable?

Confio que serem capaços de trobar un acord per establir les bases. Com més avancem en el decurs de la legislatura, més complicat serà.

Establir les bases vol dir aprovar-la?

No. Vol dir trobar un mínim comú denominador que ens uneixi a tots, un mínim, però que no és tan mínim. Estic convençuda que ho podem fer.

La clau seria trobar un pacte en la proporcionalitat?

Són diverses coses. Uns diuen que hem de fer el model alemany. No. Hem de buscar el nostre model, el català.

Quin hauria de ser el sistema?

M’ho reservo.

El 2014, en les properes eleccions, serà impossible d’aplicar una nova llei?

Si estigués aprovada no es podria aplicar, perquè es necessita un temps prudencial per explicar-ho a la gent.

Una altra norma és la de consultes. L’oposició es queixa que només el president pot convocar consultes i les pot vetar. Hi haurà canvis al Parlament?

Hem de trobar consens. El fet que el president pugui preguntar a la ciutadania sobre un aspecte que els competeix i sense haver de demanar permís a ningú és vital. Entrarà el febrer al Parlament i suposo que s’aprovarà després de l’estiu.

La pregunta estel·lar de la llei podria ser la del concert. Jordi Pujol assegura que si el pacte fracassa, la via pot ser la independència. Hi està d’acord?

Ens centrem a tenir aquest finançament i no entra en els nostres plans que no tiri endavant. Malament si ja penséssim que no ens en sortirem. Hem de buscar les màximes complicitats possibles.

Confia que la norma s’estreni amb la qüestió del concert?

La llei no està feta pensant en un objectiu final que sigui el pacte fiscal. Si algú la mira només amb aquest prisma, hi ha el perill que no vulgui arribar a un acord. És molt més àmplia i demanaré als grups que ho vegin com una llei de participació.

Ens pot assegurar que el govern no diluirà la proposta del pacte fiscal?

El que volem és recaptar i gestionar els nostres impostos. És el moll de l’ós i això és el que hem de reivindicar. Aquesta és l’estació de partida i també sabem quina és la d’arribada que ens agradaria, però tant de bo pogués avançar quin és el futur.

Canviem de qüestió. El departament que vostè dirigeix ha portat les negociacions amb els funcionaris per les retallades. Entén el seu malestar?

L’entenc i el respecto. Els funcionaris han accedit a l’administració des del valor de l’esforç, el de les oposicions. Però ara hem hagut de demanar-los un esforç pressupostari. Hem de tenir en compte que les iniciatives que hem pres són temporals. En el moment actual les famílies s’han hagut d’estrènyer el cinturó i el primer de l’administració ha estat el govern.

Pel que fa a la relació amb els municipis, va xifrar el deute de la Generalitat en 753,39 milions. Quan es pagaran?

Ha estat complicat determinar la xifra i no seria estrany que encara sortís alguna cosa més d’un calaix. Des del departament hem pagat el PUOSC des del 2007, uns 69 milions que m’havia trobat de deute sense consignació pressupostària. El deute general és més difícil i ara treballem per donar un calendari de pagaments. Amb les diputacions també volem oferir un servei econòmic als ajuntaments, que els pugui facilitar l’espera mentre no cobrin de la Generalitat. Hem d’ajudar els municipis, perquè el govern mai deixarà que cap ajuntament faci fallida. Fa uns mesos hi havia consistoris que semblava que farien fallida i no n’hem deixat caure cap. Els hem tutoritzat i els hem fet aplicar un seguit de bones pràctiques.

En referència a la llei de governs locals, vostè ha dit que sobren consells comarcals i s’ha referit als de l’àrea metropolitana. Pot concretar més?

No qüestionem els serveis que donen els consells com el transport escolar o la recollida de residus. El que qüestionem és quina administració es pot executar per ser més eficient i per optimitzar els recursos. A l’àrea metropolitana hi ha vuit nivells. El que hem de fer és posar en valor la feina de mancomunar i en els casos en què no tinguin serveis es poden suprimir. Entre la Generalitat i els ajuntaments hi ha d’haver un sol ens supramunicipal i des del món local també ens diuen que necessiten més claredat a l’hora de saber les competències. Per què no es pot crear un consell d’alcaldes que estigui al capdavant d’aquests òrgans que mancomunen i que seria representatiu de l’aritmètica política del territori?

Alguns d’aquests consells metropolitans que ara es posen en dubte asseguren que són tan necessaris com la resta.

La realitat territorial és molt diferent i tenim un país asimètric. No podem tenir vuit nivells d’administració. El moment de crisi ens permet fer uns qüestionaments que no podíem fer fa anys. No hem de sobredimensionar les coses. La llei de governs locals l’hem de fer nosaltres per evitar temptacions que l’Estat la faci des de fora.

També va llançar la possibilitat d’agrupar municipis. Es plantegen recuperar l’informe Roca?

No anem en la línia de suprimir cap població. Totes aquelles que es vulguin agrupar voluntàriament que ho facin.

L’esquelet d’Unió

Joana Ortega és dirigent i una de les cares visibles d’UDC. La formació de Josep Antoni Duran i Lleida celebrarà el congrés al maig i s’especula amb la possibilitat que Josep Maria Pelegrí no continuï com a secretari general, perquè el càrrec de conseller d’Agricultura li impedeix dedicar-se plenament al partit. Ortega és partidària que Pelegrí continuï exercint aquesta responsabilitat a Unió Democràtica i proposa que es reforci l’equip del seu voltant. “És un excel·lent secretari general”, remata Ortega.

Discurs de cloenda de l’Assemblea del Fòrum Comarcal de l’ACM

És realment un plaer poder estar aquí amb tots vostès, amb els Presidents i Presidentes dels Consells Comarcals del nostre país.

No volia, en cap cas, perdre la oportunitat de compartir avui amb tots vostès aquest fòrum. Tot i que ja hem tingut ocasió de veure’ns i intercanviar opinions, tant amb el President de l’ACM, com amb el President del Fòrum, crec que és una oportunitat excepcional poder-me dirigir a tots vostès amb un doble objectiu, d’una banda convidar-los a fer una reflexió conjunta, i de l’altra fer-los a tots un sincer oferiment.

És veritat que sembla complicat pensar en el futur quan tenim un dia a dia tan complex, tan dur. Se que tots vostès estan molt preocupats per resoldre els problemes immediats de tresoreria i finançament de les seves respectives organitzacions, en molts casos provocada pel retard en el cobrament dels fons provinents de la Generalitat. Durant aquest any, tot l’equip del meu departament ha treballat de valent per reordenar una situació trobada francament dolenta. En un context de restricció pressupostària, hem pogut comptabilitzar tota la obra que vàrem trobar executada i sense contrapartida pressupostaria, i hem procedit al pagament del deute trobat. És cert que la Generalitat ha patit també problemes de tresoreria, arrel també dels incompliments del Govern Central. Hem aconseguit, però, liquidar una bona part d’obres i la totalitat del fons de Cooperació Local dels Consells Comarcals s’ha programat, pel que si algun de vostès encara no ha rebut els mesos pendents del 2011 en pocs dies rebrà aquests fons. Ara, el nostre Departament treballa, conjuntament amb el Departament d’Economia, per tal de normalitzar i periodificar els pagaments als ens locals.

En qualsevol cas, la complexitat del dia a dia no ens ha d’impedir pensar en com millorar el futur, en com transformar el present per millorar-lo.

Fa uns dies, vaig escriure un article d’opinió abastament comentat i interpretat. Crec que tots aquells que, més enllà de llegir els titulars de les interpretacions, llegiren l’article, saben que el contingut del mateix responia a reflexionar a l’entorn de l’abast que ha d’assumir la reforma legal sobre el món local que hem d’iniciar properament. He parlat amb molts alcaldes. He parlat amb tots els presidents de les Diputacions, i he parlat pràcticament amb tots els presidents comarcals. Fa un any que estic al capdavant del Departament de Governació que té entre la més destacada de les seves dedicacions les relacions amb el món local de Catalunya. He vist i m’han explicat quines disfuncions avui pateixen els nostres ens locals. Crec, doncs, que avui estic en disposició de posar sobre la taula algunes reflexions. Aquestes han de servir com a punt de partida per tal que, tots els actors del món local, i també tots els actors dels diferents nivell de govern del nostre país, compartim de forma sincera aquelles qüestions que creiem que necessàriament han de millorar per tal de fer del nostre sistema d’organització de l’administració local, un model òptim per a donar el millor servei als ciutadans.

Avui, tots plegats som conscients de l’actual conjuntura econòmica. Tots compartim que més que mai cal optimitzar les estructures administratives per a donar el millor servei, amb la màxima eficiència.

És, en aquest context, que la nova llei de Governs Locals i Hisendes Locals ha d’assolir el principi de màxima eficàcia, mínima burocràcia. Estarem d’acord que cal reduir el model de les administracions a la seva justa dimensió i que a més estigui finançat de forma correcta.

Molts països han redefinit el seu model. Nosaltres hem de fer-ho amb el nostre, per tal que sigui incontestable i no hi hagi la temptació per part de ningú d’imposar-lo des de fora. A més, avui, l’actual model ens resulta ineficient i insostenible.

No soc pessimista. En absolut. Lluny de ser-ho em sento francament optimista. Em sento amb força, jo i tot el meu equip, per liderar la que ha de ser la reforma més important del món local català en molts anys.

És evident que, si volem concretar una bona estructura politico-administrativa dels ens locals catalans, caldrà definir i dimensionar el paper de les diputacions provincials, les vegueries quan pugui ser, i també el dels consells comarcals. No hem de témer per res. Al contrari, hem de veure-hi una oportunitat única per tal de resoldre tot allò que sabem que no funciona i que és sobrer.

Les administracions locals han de disposar de competències clares i concretes, degudament finançades. No podem permetre que les administracions es converteixin en eines de contrapès polític i distribució de recursos, sinó que totes hem de ser administracions eficients i hem de disposar de les competències (amb el respectiu finançament) que puguem desenvolupar amb més garanties i de manera més eficaç pels ciutadans. D’aquí que la reforma que plantegem hagi d’abordar quin ha  de ser el mapa competencial dels ens locals de Catalunya, i amb quin finançament cal desenvolupar cada competència. El nostre país és asimètric i no a tots els territoris hi ha les mateixes necessitats, pel que no es poden posar línies competencials rígides o que només tinguin en compte alguns elements, com pot ser el nombre d’habitants.

Estic, a més, convençuda que les entitats municipalistes i els partits polítics coincidiran en afinar les estructures administratives i en assolir que els interessos de les estructures supramunicipals sempre estiguin concentrats en els interessos dels municipis i dels ciutadans, per sobre d’interessos partidistes que porten a crear contrapoders i absurdes rivalitats institucionals. És en aquest marc que caldrà abordar aquesta reforma legal.

No estem, en absolut, posant en crisi el model territorial del nostre país que respon a un fort arrelament de pertinença a un territori, a un municipi i a una comarca, que s’ha anat formant històricament. Sí, però, que caldrà pensar en si tots els municipis poden i han de prestar els mateixos serveis, o alguns directament han de recaure en un nivell administratiu intermedi que pugui gestionar algunes competències de forma més eficaç i eficient, o si hem d’obrir la porta perquè l’agrupació voluntària de municipis sigui una fórmula més estesa.

Cal posar sobre la taula si tots els Consells Comarcals estan avui justificats i si han de prestar o no els mateixos serveis. Avui no ho fan de prestar els mateixos serveis, simplement perquè no tenen ni competències clares ni el seu finançament resolt, i perquè també tenen realitats territorials molt diverses.  Cal aplaudir, però, la insubstituïble tasca que molts feu mancomunant serveis dels municipis que en formen part.

Per a reordenar aquestes funcions caldrà tenir en compte la coexistència dels Consells Comarcals amb altres estructures administratives que actuen sobre el territori. No sembla lògic que existeixin multitud d’estructures supramunicipals. Tampoc sembla defensable que en alguns casos les estructures polítiques siguin fins i tot superiors a les estructures tècniques. No pot haver-hi més directors que dirigits. A hores d’ara aproximadament compteu amb gairebé 3000 empleats i 1053 consellers. Segur que podem oferir els mateixos serveis d’una manera més eficient.

És en aquest context que crec que cal posar sobre la taula la possibilitat d’anar cap a un sistema de consell d’alcaldes que marqui línies i interessos dels municipis a l’equip tècnic que els ha d’executar, així com un sol graó supramunicipal on es concentrin tots els serveis mancomunats de forma voluntària o obligatòria als municipis. En cap cas sóc partidària que s’hagin de suprimir els serveis que reben els municipis, especialment els més petits. Però estic convençuda que tots coincidim que es pot seguir fent amb una estructura més reduïda i guanyant eficiència.

Quan dic que no governa millor qui més te, sino qui millor gestiona em refereixo a tot això. Avui, que a més els recursos son escassos, hem de ser capaços de reformar el nostre model per a fer-lo sòlid, dimensionat i sobretot molt, molt eficient. Si nosaltres no ho fem, ens ho faran fer, i no serà el nostre model. I estic convençuda que un model improvisat no respondria ni a les necessitats reals del nostre país, ni estaria preparat per encarar el futur amb la solvència que Catalunya vol i necessita.

De fet, moltes d’aquestes reflexions recullen les que ja tots vostès varen fer en el document de conclusions i reflexions per a la legislatura que s’iniciava i que em fou lliurat fa uns mesos, el que demostra que els primers a qüestionar-se les actuals estructures i competències han estat vostès mateixos, i que ja han iniciat un procés de reflexió conjunta que valoro molt positivament i que crec que han de continuar.

Els he dit abans que faria una reflexió però també un oferiment. No voldria marxar sense dir-los que ara iniciem aquest procés de reforma. Ho volem fer sense presses, però sense pauses, i per tant agilitzarem al màxim els tràmits per avançar en una proposta. Avui he vingut sobretot a demanar-los que ens hi ajudin. El Departament disposa de nombroses dades, disposa de nombrosos estudis, ens envoltarem de prestigiosos experts, però necessitem la opinió sincera dels que han estat al capdavant de les institucions. Dels que, des de dintre, veuen les fortaleses i també les febleses de les seves organitzacions. Els demano que, ampliant i aprofundint en tot allò que creguin oportú i necessari el document de propostes del Fòrum Comarcal, ens facin arribar les seves reflexions, les seves opinions, les seves autocrítiques, i les seves crítiques. Tan el Director General d’Administració Local com jo mateixa estem a la seva disposició. El principal motiu de la meva assistència al Fòrum és aquest. Volem escoltar molt, per poder decidir amb fermesa i amb els màxims arguments el que és millor pel futur dels nostres municipis, i del nostre país.

Entre la comissió tècnica que designarem i que sota les directrius del govern redactarà el primer text de la futura Llei, també formalitzarem espais de trobada i reflexió amb el món local amb representants del Consell de Governs Locals i de les entitats municipalistes. No els deixarem d’escoltar. No us deixarem d’escoltar. I si algú els vol convèncer del contrari, no se’l creguin. Aquesta Llei és de país i de consens i en això hi esmerçaré tots els esforços possibles.

Moltes gràcies per escoltar-me.

L’hora dels ens locals

Des que vaig assumir la responsabilitat del Departament de Governació i Relacions Institucionals i de la vicepresidència del Govern, una de les meves prioritats ha estat parlar directament amb els màxims responsables dels nostres ajuntaments. Ho he fet ja amb més de 150 alcaldes i he trobat sempre una actitud molt responsable davant la difícil situació econòmica alhora que he pogut percebre una àmplia complicitat respecte al futur. Més enllà dels colors polítics, tots els alcaldes són molt conscients de la conjuntura econòmica del país i demanen ajut sobretot per poder fer front a les despeses corrents del dia a dia.

Aquesta setmana el Govern ha aprovat la creació de la Comissió que ha de redactar l’avantprojecte de llei de Governs Locals i d’Hisendes Locals amb la voluntat que la futura llei reguli les funcions de les administracions locals del país i poder aconseguir així la màxima eficiència amb la mínima burocràcia. I a la vegada, cal definir amb rigor el model d’administracions catalanes reduint-lo a la seva dimensió justa i finançant-lo correctament.

Les estretors econòmiques dels ens locals provenen, majoritàriament, de no haver sabut definir temps enrere, entre tots, allò que realment pertocava fer als ajuntaments i la manera de pagar-ho. Avui dia, els ajuntaments destinen entre el 25% i el 30% dels seus pressupostos a finançar serveis que, de fet, no els són propis i que haurien de ser prestats –i pagats– per la Generalitat o l’Estat.

Aquesta generosa assumpció de serveis és coneguda de tothom. Durant temps i temps hem anat carregant els nostres ajuntaments de més i més obligacions, convertint-los en la pretesa solució de tots els problemes. Però això, ras i curt, no només multiplica els nivells d’administració i no permet aclarir allò que ha de fer cadascú sinó que, a més, s’ha tornat insostenible. Molts ajuntaments es troben al llindar crític de la crisi o de la fallida. És evident que ho evitarem, però també ho és que cal prendre mesures i que, a més, hem de repensar tota l’administració local.

Amb la nova llei haurem de concretar l’estructura político-administrativa dels ens locals de Catalunya. Cada vegada som més els que coincidim en la necessitat de definir i dimensionar el paper de les Diputacions Provincials i dels Consells Comarcals. Les administracions locals han de disposar d’unes competències clares i concretes, degudament finançades, i no les podem anar convertint en eines de contrapès polític o en centres independents de distribució de recursos. De tot això se n’ha de parlar, i la nostra obligació davant els ciutadans, ara més que mai, és debatre-ho aviat i de manera transparent.

Els habitants de Catalunya no es distribueixen de manera uniforme arreu del país. Val a dir que més del 80% de la població es concentra en menys del 15% del territori i que hi ha comarques amb menys habitants que una illa de l’Eixample de Barcelona. Però tothom, visqui on visqui, ha de tenir dret a uns mateixos serveis públics i de la mateixa qualitat.

Crec que tots els partits polítics presents al Parlament de Catalunya així com les entitats municipalistes, coincidirem en la necessitat d’aprimar les estructures administratives del nostre país i en la conveniència de professionalitzar determinats llocs de comandament perquè no depenguin dels diferents resultats electorals.

La primera eina d’aquesta reforma la tindrem en la futura Llei de Governs Locals. Caldrà decidir i clarificar, entre tots, les diferents competències que han d’assumir els ajuntaments, els consells comarcals i, més endavant, les vegueries. Abans de l’estiu, la Comissió nomenada haurà d’haver debatut i elaborat un document on s’estableixi si tots els consells comarcals han de prestar o no els mateixos serveis; si tots han d’existir amb les mateixes estructures d’ara o si no seria millor, per exemple, que fossin substituïdes per un Consell d’Alcaldes que fixés els serveis que cal prestar i establís criteris per a una gestió professional.

És absurd que una persona de Barcelona, de Badalona, de L’Hospitalet o de Santa Coloma de Gramenet no sàpiga si els serveis que rep són responsabilitat del seu ajuntament, del consell comarcal, de la diputació, de l’àrea metropolitana, de la Generalitat, del govern de l’Estat o d’Europa. Això no pot ser. Són massa administracions. Cal simplificar per guanyar en eficàcia i en eficiència. De ben segur que estalviaríem molts recursos i els podríem dedicar a finançar correctament inversions i serveis.

Quan ens posem d’acord sobre qui ha de fer què, o sobre qui té sentit que existeixi com fins ara i qui no, llavors serà el moment de consensuar el finançament de les competències i dels serveis a prestar. Serà el moment per a la Llei d’Hisendes Locals, tan reclamada per les entitats municipalistes del país.

Estic convençuda que no governa millor qui més té sinó qui millor gestiona i qui no perd de vista que darrera les decisions polítiques hi ha els ciutadans, hi ha les persones. Ens cal gestionar tan bé com sigui possible per poder garantir els millors serveis possibles. I encara més avui dia, en què els recursos són escassos i poden passar anys abans no millori substancialment la situació econòmica del país.

Per tot això, doncs, ara és l’hora dels ens locals. Sé que entre tots aprofitarem aquesta  oportunitat i serem capaços de construir una administració local més eficient i sostenible.

(Publicat a La Vanguardia el 16 de gener de 2012)

Ara no toca el debat sobre els sous dels alcaldes

Entrevista d’avui a Ràdio 4

Us acompanyo enllaç a l’entrevista que m’han fet aquest matí des del programa “El matí a quatre bandes” de Ràdio 4.

Preméu aquí per escoltar-la.

El Govern espanyol no presentarà cap recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de vegueries

El Govern espanyol no presentarà cap recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de vegueries. Avui hem debatut el projecte de modificació de la Llei en el ple del Parlament, el qual ha estat aprovat per 79 vots a favor, 39 vots en contra i 12 abstencions.

L’objectiu de la modificació de la llei és donar compliment a l’Estatut, buscar el consens i actuar amb la seguretat jurídica necessària per no crear falses esperances a la ciutadania d’aquest país. Es tracta d’una llei que no es pot desenvolupar, que no permet escollir veguers, ni es poden suprimir nivells d’Administració. La ciutadania no entendria que en aquests moments creéssim un nou nivell administratiu.

El Govern que Catalunya ha de tenir la seva pròpia organització territorial, però aquesta llei ha de tenir la seguretat jurídica, les competències i el finançament necessari per tal d’assegurar la sostenibilitat de les vegueries i que no suposi una superposició de nivells d’administracions ni un simple canvi de cartell de província a vegueria.

Demano la força del Parlament per aprovar les iniciatives legislatives necessàries per desplegar l’organització territorial de Catalunya en vegueries, i alhora ha estenc la mà a les diverses forces polítiques i a les entitats municipalistes per arribar a un consens suficient per aprovar una llei d’organització territorial pròpia.

Projecte de modificació de la Llei de vegueries

El Consell Executiu va acordar el 10 de maig demanar a la cambra catalana que presenti al Congrés dels Diputats les proposicions de llei necessàries per reconèixer el règim electoral de les vegueries i modificar els actuals límits provincials.

Amb l’aprovació de la Llei per part del Parlament, la cambra catalana haurà de proposar al Congrés la modificació de la Llei orgànica de règim electoral general per tal de regular l’elecció dels consells de vegueria com a règim electoral especial. D’altra banda, també haurà de proposar una llei orgànica de modificació dels actuals límits provincials, que reculli les 7 vegueries existents a Catalunya, tal com estableix l’article 9 de la Llei de vegueries.

La nova Llei també preveu que els Consells de Vegueria que substituiran les actuals diputacions provincials es constituiran un cop tramitades i aprovades les modificacions legislatives necessàries per part del Govern espanyol. En aquest sentit, s’ha modificat la disposició transitòria primera de la Llei de vegueries per garantir que la substitució de les actuals diputacions serà “real i no només aparent”, tal com diu, textualment, el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de 5 de juliol de 2010. Segons el Consell, no ha de ser únicament un canvi de persona jurídica, sinó també del seu govern i administració.