Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Catalunya’

ImatgeVull agrair al Consell Comarcal la celebració d’aquest acte d’avui en record del vuitantè aniversari de l’Estatut de Núria. I és bo recordar aquesta efemèride, perquè avui dia, com l’any 31, tornem a sentir altra vegada l’alè de la història. Durant tot l’acte hem recordat que aquí mateix, en aquest lloc meravellós, en aquest santuari, en aquesta vall, va ser redactat un text que expressava els desitjos i la voluntat de Catalunya i que va ser ratificat pel 99% dels vots del poble català. També n’hem recordat les vicissituds que va patir i els tristos fets que van acabar amb la seva existència.

Però per molt que avui sembla que hàgim parlat d’història, realment el que parlem és de futur. L’Estatut de Núria no va néixer perquè sí. I tenia al darrere la voluntat de tot un poble que, dos segles abans, havia perdut les seves llibertats i volia recuperar-les. Si l’Estatut va existir és perquè abans, de molt abans, de mil anys abans, havia nascut una nació anomenada Catalunya. Aquesta realitat, Catalunya, és la mateixa força que ens fa ser avui aquí.

El projecte de Núria era la veu de Catalunya. Va ser redactat aquí amb ambició i amb el desig de reconvertir l’Estat i acabar amb dos segles de voluntat uniformadora i centralista. Tampoc no naixia del no res, ni era com una mena de bolet apareixent de sobte enmig d’aquestes valls. Se n’havia parlat. A Sant Sebastià, un any abans, les forces reformadores d’Espanya i de Catalunya havien pres la decisió de parlar-ne i, com va explicar Carrasco i Formiguera –un dels representants catalans a Sant Sebastià— allà s’hi va parlar clar i català, perquè aquella era l’única manera d’entendre’s.

Les coses naturals, per molt que s’hi vagi en contra, sempre acaben apareixent. El 1714 Catalunya semblava que ho hagués perdut tot, i no era així, perquè l’endemà mateix obríem les botigues i els tallers i ens tornàvem a posar a treballar. Podíem haver perdut les nostres institucions però no havíem perdut l’ànima ni el sentiment. I vam seguir treballant: a Cadis, amb el Memorial de Greuges, amb la Mancomunitat… Catalunya seguia viva i treballant. I el 1931 vam tornar a tenir esperança. I altra vegada ens la van trencar amb la Guerra Civil i el franquisme. Però vam continuar treballant i treballant…

Altres nacions han sucumbit al pes de la història. No han tingut esma de seguir. Però Catalunya s’ha sabut aixecar després de cada adversitat. Cinquanta o seixanta anys enrere, sota el més dur de la dictadura, qualsevol persona que ens veiés des de fora no hauria apostat mai ni un duro pel futur del nostre país. Qui ho havia de dir, un poble sense institucions, sense capacitat de defensar la seva llengua ni la seva cultura, un poble que no podia fer res per ell mateix i que tot se li governava des de fora… Però Catalunya vivia, i Catalunya s’esforçava per anar endavant, per crear riquesa, per mirar a Europa, per avançar com un sol poble. I ens en vam sortir. Amb entrebancs, amb frustracions, però ens en vam sortir, i avui dia, malgrat totes les complicacions, malgrat la crisi, malgrat el que ens arriba i les ganes d’atemorir-nos, Catalunya, com a poble i com a sentiment, és més viva que mai.

Aquesta vitalitat la vam veure fa un mes i mig pels carrers de Barcelona. Vam veure una Catalunya que de manera democràtica, pacífica i fins i tot festiva, deia que calia canviar les coses. I semblarà anecdòtic, però no ho és: la manifestació del passat Onze de Setembre coincidia, pràcticament dia per dia, amb els vuitanta anys de l’aprovació de l’Estatut del 32.

Aquest és un gran país. Aquesta és la força del país. Si llegim els llibres d’història podria semblar que l’experiència de l’Estatut de Núria va acabar malament, però ens equivocaríem de mig a mig. Núria va ser la manera de demostrar que els drets de Catalunya no s’exigeixen per la força ni per la coacció, sinó per la democràcia. I que aquest país és un país que aspira a la llibertat i a la convivència i, sobretot, a decidir el seu futur.

Com deia en començar, Núria és una fita de la nostra història. I aquesta fita, juntament amb d’altres, delimiten la manera de ser del nostre país i, alhora, dibuixen un camí democràtic i enlluernador. Som fills d’una història de fa més de mil anys que va començar a recer d’aquestes muntanyes. Des de llavors hem recorregut molt de camí. Però també avui, com vuitanta anys enrere, aquestes alçades i aquestes solituds de la Vall de Núria ens permeten mirar més enllà, cap a l’horitzó, cap a Europa. Els redactors de l’Estatut sabien el que volia el poble de Catalunya i es van reunir per plasmar-ho en un document carregat d’esperança. Nosaltres avui som hereus i dipositaris d’aquella esperança. Una esperança que no defraudarem.

Moltíssimes gràcies per la seva presència.

Read Full Post »

Aquí us transcric les paraules que he pronunciat en l’acte institucional de Lleida en el marc de la Diada Nacional de Catalunya:

Tres segles enrere Catalunya va perdre les seves llibertats. Cada Onze de Setembre recordem les persones que van lluitar per defensar el país i d’aquest record n’hem fet la nostra Diada Nacional. No és pas que ens agradi commemorar derrotes; ben al contrari, el que fem és celebrar que, malgrat aquella la derrota, malgrat totes les dificultats que hem patit en aquests tres-cents anys, Catalunya ha sabut sempre anar endavant. Mai no ens hem resignat, mai no ens hem sentit vençuts.

Perquè allò que fa gran a les persones i a leImatges nacions no és altra cosa que superar les adversitats. Es pot arribar a ser molt gran, a ser molt poderós, però no si hi ha tremp per resistir les contrarietats i els moments en què sembla que tot s’acaba, si no hi ha energies per a sobreposar-se a les circumstàncies adverses, aquesta grandesa només és un foc d’encenalls.

Si l’onze de setembre queia Barcelona, l’endemà tothom tornava a la feina, s’obrien les botigues i els tallers i es tornaven a llaurar els camps. Aquell Onze de Setembre, doncs, no va ser la fi de res, sinó la primera nova demostració de la nostra voluntat de ser.

Dos segles més tard, Carles Riba, parlant dels estralls de la guerra civil deia que ho havíem perdut tot, tot menys el Fabra. Era una forma de dir que sota les cendres de la derrota encara hi havia un país, una forma de sentir i d’estimar, una cultura, i en aquest punt de suport podríem tornar a aixecar la nostra estimada Catalunya.

I així es va fer. Catalunya, malgrat la derrota de 300 anys enrere, malgrat la guerra civil, i malgrat 40 anys d’una dictadura culturalment genocida, és una societat viva. Moltes altres nacions no han resistit atacs similars, o, si de cas, han anat pervivint de manera lànguida, fent la viu–viu en els llibres d’història.  Però si Catalunya es va refer aquest treball porta noms i cognoms. Molts noms i cognoms, certament de molts i moltes persones que van lluitar per defensar la cultura i la democràcia.

I avui som aquí. Disposats a ser dignes hereus de totes aquelles persones, que entenien que en comtes de queixar-se, el que calia era  posar-se dempeus i treballar.  Si d’aquestes dificultats en va sortir, el que en va sortir, nosaltres també ens hem de sentir responsables de la construcció de Catalunya en aquesta època de dificultats, i per tant disposats a vèncer aquesta crisi que omple d’angoixa les nostres famílies i empreses, i disposats, com no podia ser d’altra manera, a continuar construint una Catalunya encara més plena. És en les dificultats, on s’ha de veure més la nostra condició de patriotes.

La Diada, doncs, és una prova de voluntat de ser, una mostra de reafirmació però, sobretot, una contundent expressió de confiança i de fe en el futur de la nostra nació. Tenim al davant molts i molts reptes. Cal resoldre l’asfíxia econòmica que patim i ser capaços de tenir el control i la gestió dels nostres recursos. I cal evitar també aquest afany recentralitzador que ens arriba de l’Estat, on sembla que no vulguin entendre que som una nació, que Catalunya és una nació i que certes coses ja ens comencen a cansar.

Però les dificultats, siguin quines siguin, no ens espanten. Avui som aquí per refermar la nostra voluntat nacional; entre avui i demà, tots els pobles de Catalunya commemoraran la Diada i demostraran la nostra voluntat de ser. És molt possible que demà una riuada enorme de persones faci veure al món la inquietud que recorre les venes del país.

Un poble que sap aixecar-se, per moltes vegades que hagi caigut, és un poble que anirà en davant. No hi fa res la crisi, ni les dificultats econòmiques; no hi fa res que hi hagi Tribunals que diguin que no som una nació. També ens ho van dir el 1714; també ens ho van dir el 1939, i avui dia tots nosaltres seguim aquí, proclamant una i altra vegada que ho som.

El nostre compromís, el compromís de tot Catalunya, el compromís del nostre Govern i de les nostres institucions és fer anar el país endavant. Fes que cada dia Catalunya sigui una societat més lliure, una comunitat més fraterna, un país millor. Totes les posicions sobre el futur del país són legítimes, perquè tots nosaltres coincidim, com una sola veu, a dir que som un país amb futur. Catalunya té futur. I superarem la crisi, i vencerem els problemes, i aconseguirem, sigui com sigui, un tracte just. Necessitem demostrar al món que tots els catalans ens sentim units en aquest compromís, amb una mateixa veu, perquè només totes les veus juntes aconseguiran convertir-se en el clam que Catalunya necessita. Aquesta Diada ha de ser la diada de la unitat i la diada de la fermesa.

Us animo, doncs, en nom meu i del Govern de Catalunya, a celebrar la Diada. Des del 1714 ençà han estat moltes i moltes les generacions que han treballat i lluitat per aquest país. Cadascuna ha estimat la nostra llengua; cadascuna ha treballat per la nostra cultura, i totes elles han engrandit Catalunya. Nosaltres som hereus i responsables d’aquest compromís; tots nosaltres, siguin quins siguin els nostres orígens, estimen aquesta nació; tots nosaltres, vinguem d’on vinguem, tenim al davant un mateix camí per recórrer. Nosaltres, doncs, hem de continuar la feina dels qui ens han precedit i, alhora, tenim el deure d’anar encara més enllà. En aquesta feina, nosaltres tampoc no defallirem.

Bona Diada i Visca Catalunya!

Read Full Post »

Entrevista d’avui a Ràdio 4

Us acompanyo enllaç a l’entrevista que m’han fet aquest matí des del programa “El matí a quatre bandes” de Ràdio 4.

Preméu aquí per escoltar-la.

Read Full Post »

El Govern espanyol no presentarà cap recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei de vegueries. Avui hem debatut el projecte de modificació de la Llei en el ple del Parlament, el qual ha estat aprovat per 79 vots a favor, 39 vots en contra i 12 abstencions.
L’objectiu de la modificació de la llei és donar compliment a l’Estatut, buscar el consens i actuar amb la seguretat jurídica necessària per no crear falses esperances a la ciutadania d’aquest país. Es tracta d’una llei que no es pot desenvolupar, que no permet escollir veguers, ni es poden suprimir nivells d’Administració. La ciutadania no entendria que en aquests moments creéssim un nou nivell administratiu.
El Govern que Catalunya ha de tenir la seva pròpia organització territorial, però aquesta llei ha de tenir la seguretat jurídica, les competències i el finançament necessari per tal d’assegurar la sostenibilitat de les vegueries i que no suposi una superposició de nivells d’administracions ni un simple canvi de cartell de província a vegueria.
Demano la força del Parlament per aprovar les iniciatives legislatives necessàries per desplegar l’organització territorial de Catalunya en vegueries, i alhora ha estenc la mà a les diverses forces polítiques i a les entitats municipalistes per arribar a un consens suficient per aprovar una llei d’organització territorial pròpia.
Projecte de modificació de la Llei de vegueries
El Consell Executiu va acordar el 10 de maig demanar a la cambra catalana que presenti al Congrés dels Diputats les proposicions de llei necessàries per reconèixer el règim electoral de les vegueries i modificar els actuals límits provincials.
Amb l’aprovació de la Llei per part del Parlament, la cambra catalana haurà de proposar al Congrés la modificació de la Llei orgànica de règim electoral general per tal de regular l’elecció dels consells de vegueria com a règim electoral especial. D’altra banda, també haurà de proposar una llei orgànica de modificació dels actuals límits provincials, que reculli les 7 vegueries existents a Catalunya, tal com estableix l’article 9 de la Llei de vegueries.
La nova Llei també preveu que els Consells de Vegueria que substituiran les actuals diputacions provincials es constituiran un cop tramitades i aprovades les modificacions legislatives necessàries per part del Govern espanyol. En aquest sentit, s’ha modificat la disposició transitòria primera de la Llei de vegueries per garantir que la substitució de les actuals diputacions serà “real i no només aparent”, tal com diu, textualment, el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de 5 de juliol de 2010. Segons el Consell, no ha de ser únicament un canvi de persona jurídica, sinó també del seu govern i administració.

Read Full Post »

Aquesta setmana he explicat al ple del Parlament la política de relacions exteriors del Govern, destacant que la prioritat en aquesta matèria se centra principalment en desenvolupar una política de relacions exteriors que doni prestigi al país i, en aquest sentit, que permeti projectar al món la emprenedoria de Catalunya, la seva seriositat, el seu rigor i que mostri la cultura i la llengua.

Us adjunto el vídeo de la meva intervenció

Read Full Post »

Seria un error polititzar una consulta ciutadana que neix de la iniciativa civil

Us deixo l’arxiu d’àudio de l’entrevista que em va fer ahir Joan Barril pel programa “El cafè de la República” de Catalunya Ràdio.
Aquí teniu l’enllaç

Read Full Post »

Read Full Post »

Older Posts »