Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘centralitat’

La fi de la política de l’anar tirant

Al debat de política general que va començar ahir a Madrid ha quedat una cosa ben clara: el temps de Zapatero s’ha esgotat i farà be en obrir un nou cicle electoral quan s’acabi la reforma laboral i la de la llei de Caixes que ara es tramiten al Congrés.

La improvisació i la manca d’estratègia i de rumb per afrontar la crisi econòmica ja no dona per més. La política del “qui dia passa, anys empeny” dels governs Zapatero ha arribat a la seva fi i ara el que cal és recuperar la confiança i oferir una política econòmica racional, estructurada i coherent, just el que ha mancat en els dos anys d’aquesta legislatura. És descoratjador comprovar com s’ha perdut el temps, com han ignorat les propostes que CiU va plantejar el 2008 per abordar la situació econòmica i com ara, a corre-cuita, el govern les aprova de qualsevol manera per imposició exterior.

Les mesures d’austeritat són conseqüència de l’exigència de la UE, del FMI, del BCE i de Barack Obama davant l’endeutament espanyol. La reforma laboral s’ha engegat una vegada ultrapassats els quatre milions d’aturats. Són dues de les propostes que CiU va llançar ara fa dos anys. Si s’haguessin fet en aquell moment molt probablement no estaríem en l’actual situació .

No ens va anar millor en la nostra reclamació d’afavorir polítiques que millorin la liquiditat de les empreses, ni en no apujar els impostos per no deprimir encara més el consum, ni en bonificar l’ocupació. Estem convençuts que és millor bonificar la creació d’un lloc de treball que no pagar els subsidi d’atur. És millor per al treballador i per a l’economia. També aquests propostes de CiU han estat desestimades i estem convençuts que ben aviat seran considerades.

Tampoc en matèria de protecció social Zapatero té res a oferir. El que va prometre el president es contraposa al que s’ha acabat produint i al que ha aprovat el govern. La retallada en pensions i en prestacions socials és la més gran que hi ha hagut en polítiques socials en els darrers trenta anys. També aquí Zapatero ha incomplert el que va oferir al debat d’investidura.

A més a més, no oblidem que, a banda del desastre econòmic, el PSOE i el govern espanyol no són actors innocents en la sentència contra l’Estatut refrendat pel poble de Catalunya. Bona part de la tesi del Tribunal a l’hora de interpretar-ne nombrosos aspectes de manera clarament restrictiva és idèntica a la que va plantejar el grup socialista primer, i l’advocat de l’Estat, després.

Per aquests tres incompliments -en el terreny econòmic, en el social i en el de l’Estatut- CiU creu que aquest ja és un govern finiquitat i que l’únic que li queda és aprovar les reformes que ja estan en marxa al Congrés. Cal dir-ho amb tota claredat i amb tota rotunditat: CiU ja està farta d’actuar sempre amb la màxima responsabilitat davant tanta irresponsabilitat, la que demostren els dos partits majoritaris espanyols.

Read Full Post »

Reivindicació de la política

Potser recorden del ‘Mans netes’, l’eslògan de Carod Rovira, quan encara parlava d’equidistància. Sembla que hagi passat tota la història del món des de aquell dia. En canvi, ara veig la voluntat d’amagar les mans del tripartit al mateix temps que els tres socis de govern exigeixen veure les dels altres, amb el blindatge que han fet de la comissió d’investigació del cas Palau.

No tinc cap problema en ensenyar les meves, tampoc les del meu partit, Unió Democràtica o les de la meva federació, CiU. Però em sembla indigne utilitzar el Parlament amb obscurs fins partidistes. Aquesta és la moral del tripartit i aquest es el fi de la comissió engegada al Parlament per investigar el frau del Palau de la Música. Això sí, només vol investigar el que pugui fer referència a l’oposició i no a l’actuació de qualsevol soci tripartitari o del govern de la Generalitat. Quan comença el cas hi ha dubtes més que raonables de la possibilitat que s’hagin comès irregularitats per part d’un conseller del govern. Es constat que l’objectiu d’aquesta comissió d’investigació es fer un tribunal polític i una campanya de desgast de CiU. Utilitza una figura, la de les comissions, que s’ha creat per fiscalitzar la  tasca de govern, per fiscalitzar l’oposició. El món a l’inrevés.

No és això el que la societat ens reclama. Si volem lluitar contra la desafecció, hem de dignificar la política. Soc conscient que sempre hi pot haver casos de malgovern, de corrupció. Però sabent això, la gran virtut de la democràcia és que pot engegar els mecanismes oportuns per corregir qualsevol desviació. La política és habitualment un exercici digne amb esperit de servei. Aquesta és la seva funció i les desviacions que hi pugui haver són excepcions. Reivindico la política i els polítics com a persones que treballen i s’esforcen per canviar i millorar la realitat en benefici de la majoria de la societat. És important que aquesta realitat sigui vista així i no després d’haver passat pel mirall distorsionador dels casos judicials actuals

Per supervisar l’exercici noble de la política hi ha la justícia i les lleis, els mitjans de comunicació, i el Parlament. Sempre hi podrà haver qui s’aprofitir, però els mecanismes democràtics són prou potents com per combatre-ho amb eficàcia. Amb el desprestigi de les institucions que fa el tripartit no es construeix un país. No és negant la transparència, ni posant pals a les rodes de les investigacions, com es guanya credibilitat. Catalunya no espera això del seus governants.

Des de CiU no entrarem en aquest joc que del tripartit, i no ho farem perquè volem retornar a la política el prestigi perdut. i Som conscients que només podem avançar des del respecte i el diàleg. Prou problemes tenim a la nostra economia com per perdre el temps en focs d’artifici que l’únic que persegueixen és erosionar la confiança de la societat en la seva classe política. La Justícia ja actuarà i, de fet, ho fa, sigui en el Cas Palau, el Pretòria o el Gürtel. El que els polítics hem de fer ara es oferir la màxima transparència i sobretot oferir solucions davant els greus problemes econòmics que Catalunya pateix. No es tracta com fa al tripartit de desviar l’atenció a la recerca de millorar els possibles resultats electorals. És legítim, però francament no és això el que la societat espera de nosaltres. El que ens demana són solucions per sortir de la crisi. I des de CiU hi treballem.

Read Full Post »

El primer dret del treballador és tenir feina

Amb el fracàs d’aquesta matinada de les negociacions entre el govern i els agents socials per consensuar un acord sobre la reforma laboral, la pilota és a la teulada del govern que s’ha mostrat del tot indecís davant aquesta necessitat de l’economia. Malgrat que a última hora d’ahir semblava possible que sindicats i patronal arribessin a un acord que evités al govern prendre una decisió -que ha volgut evitar per no assumir responsabilitats-, ara ja no hi ha temps per més subterfugis ni per més indecisions.

Des de CiU ja hem manifestat la nostra disponibilitat a participar en l’elaboració d’aquesta reforma laboral que, a més de necessària, ara ve exigida per les institucions i organismes econòmics internacionals. És evident que Zapatero ja no té cap credibilitat ni dins ni fora del país. Per això el govern actua des de ja fa algunes setmanes obligat per les ‘recomanacions ineludibles’ de l’exterior.

Però per que tingui el nostre suport, Zapatero ha de comptar amb nosaltres per elaborar aquest nou marc de relacions laborals. No busquem protagonisme. Sabem el que precisa el nostre mercat laboral i dubtem que el govern per si sol sigui capaç de dur endavant la reforma. La por a quedar malament davant els sindicats, de perdre popularitat, els ha dut a aquest ultimàtum que venç la propera setmana, amb l’agreujant que si la reforma resultant és insuficient, la situació esdevindrà encara pitjor i els deures que Zapatero no ha fet ens vindran imposats, augmentats i dictats des de Europa.

Si Zapatero vol el nostre suport, la reforma no pot ser en cap cas un maquillatge per salvar les formes. S’ha d’acabar amb la dualitat de contractes indefinits i temporals, cal lluitar contar l’absentisme laboral que llastra la competitivitat i s’ha de tenir en compte la situació de l’empresa per facilitar la seva viabilitat. En fi, cal ser més flexible davant cada situació sense que això impliqui deixar indefensos els treballadors. Hem d’entendre que el primer dret del treballador és tenir feina i que, sense feina, no hi ha cap dret a defensar.

Sense feina, no hi ha cap dret a defensar

Evidentment, hi ha moltes qüestions a tractar en una qüestió tan sensible com aquesta. Però ja li diem al govern que, si la reforma proposada és la que creiem que necessita el país, li donarem suport sense complexos, però que, si pensem que no és la que toca, ens hi oposarem també sense cap tipus de complexos.

La situació molt greu de la economia espanyola -com el mateix Banc Mundial va definir ahir- no admet més ajornaments i tampoc més tebiesa.

Read Full Post »

No vols caldo?, doncs dues tasses. Zapatero veu com la paciència dels rectors mundials de l’economia s’ha esgotat i com li exigeixen que faci d’una vegada les reformes que li reclamen des de fa anys.

Si primer va ser la imposició del FMI, del Banc Central Europeu, de la Unió Europea i de Barack Obama la que va obligar Zapatero a prendre les mesures d’austeritat exigibles per reduir el deute, ara els terminis ens tornen a venir fixats des de fora per dur endavant la reforma laboral que precisa l’economia espanyola. Ha quedat clar que la nova pròrroga fins el 30 de juny que havia donat el govern perquè sindicats i patronal acordessin la reforma ha estat suprimida davant la inquietud dels socis comunitaris. Zapatero ha dit ara -en un nou canvi d’opinió que tan poc contribueix a la credibilitat del govern- que la reforma anirà al Congrés per via decret llei el 16 de juny si els agents socials no arriben a un acord.

Des de CiU només podem dir que ja era hora que el govern es decidís a actuar, però així i tot, el 16 de juny encara és massa tard i ja hem proposat a Zapatero que aprovi aquest decret la propera setmana en el consell de ministres. Guanyar una setmana no és poca cosa amb la urgència que tenim per facilitar la incorporació al mercat laboral dels milions d’aturats que hi ha a Espanya.

No entendre que la creació d’ocupació ha de ser el primer i màxim objectiu per lluitar contra la crisi és no entendre res. Si hi ha més ocupació, hi ha més ingressos per la renda de treball i menys despeses en haver de pagar menys subsidis d’atur. Només cal la voluntat per facilitar al màxim les contractacions. Si això vol dir anar en contra dels sindicats, doncs, cal fer-ho. No sempre les decisions que s’han de prendre són fàcils o populars, però el bé comú fa necessari que s’adoptin. Zapatero no ho ha fet fins ara, i amb el que cau continua dubtant i enviant missatges contradictoris a tort i dret.

És cert que el seu govern està acabat però abans que caigui ha de governar encara que sigui fent a corre cuita el que no ha sabut fer fins ara. D’aquí les urgències i les exigències d’Europa.

CiU donarà suport a la reforma laboral del govern sempre que l’avanci i ens permeti participar en l’elaboració. Ja hem vist prous nyaps com per confiar en el govern i en les seves mesures. Sabem el que cal i el que ens demana la comunitat internacional: el mateix que nosaltres reclamem des de fa anys a Rodriguez Zapatero. Per això, si vol el nostre suport haurà de comptar amb nosaltres. Tots hi sortirem guanyant, encara que per alguns irresponsables no haver provocat la caiguda del govern i ensorrat encara més la economia sigui una mala opció. Si alguna cosa ha definit sempre CiU és la responsabilitat sense tenir en compte la rendibilitat electoral. Aquesta visió miop i partidista del com pitjor, millor, mai ha estat la nostra divisa i tampoc ho serà en aquests greus moments de crisi.

Read Full Post »

Diuen que en una reunió entre Fidel Castro i Olof Palme, el líder cubà va dir: “amb la revolució socialista he aconseguit que a Cuba ja no quedin rics”. La rèplica del primer ministre suec va ser: “dons jo, amb tots els anys de socialdemocràcia, encara no he aconseguit que a Suècia desapareguin els pobres”. Malauradament i salvant les distàncies, a casa nostra encara hi ha qui s’omple la boca de fer polítiques progressistes en moments de crisi en els que toca actuar més i xerrar menys.

Això ve al cas per la intervenció del president Montilla ahir al Parlament en defensa de les polítiques progressistes de governs d’esquerra, del seu i del de Zapatero, ignorant que és ara i amb els seus governs quan hi ha la més brutal retallada de polítiques socials en els més de trenta anys que portem de democràcia. Potser és hora que qui ens ha dut a aquest desastre actuï amb una mica més de humilitat i de coherència.

La intervenció del president Montilla va ser decebedora: primer per fer veure que vivim en el millor dels móns possibles, malgrat el que  cau,  i després perquè va ser incapaç d’aclarir les mesures que emprendrà el seu govern per reduir despeses i per incrementar ingressos. L’únic que va assegurar és que ho continuen estudiant, mentre passen els dies i creixen les dificultats.

Entre tanta inoperància, aquí i al govern Zapatero, el FMI ja ha recordat que cal una reforma urgent i en profunditat del mercat laboral. Sembla mentida que amb més de quatre milions d’aturats, els nostres governs continuïn esperant per reformar el que les dades diuen que és un desastre. No és catastrofisme, sinó la constatació pura dura de la realitat: més de quatre milions d’aturats a  Espanya, i més de sis-centes mil persones sense feina a Catalunya. La situació és un desastre, sense pal·liatius. No cal que ens ho diguin des de fora.

És hora que els governs que es diuen progressistes actuïn, i que no ho facin per la via que proposen de congelar pensions. No pot ser que, una cop més, els més febles, els pensionistes, és converteixin en l’ase de tots els cops. CiU s’oposarà frontalment als plans governamentals d’atemptar contra les pensions. Hi han altres formes per  aconseguir reduir les despeses i n’hi ha moltes més per augmentar els ingressos. Zapatero i Montilla només han estat capaços d’anunciar mesures per retallar la despesa, però n’han dit ni una d’incrementar els ingressos públics. Tampoc han estat capaços d’aprimar els seus governs que tenen vicepresidències sobreres, i ministeris sense competències.

És hora d’actuar sense que els tremoli el pols i si no són capaços de fer-ho que ho deixin a qui estigui més preparat. Cada vegada és més inexplicable que l’única pressa que hi ha al Parlament sigui per nomenar el president de la Corporació de Mitjans Audiovisuals per controlar millor la ràdio i la televisió públiques de Catalunya i es vagi tan lentament a l’hora d’aplicar mesures per lluitar contra la crisi. És evident que les prioritats del nostre govern estan molt allunyades de les que la societat demana.

Read Full Post »

Hi ha qui confon mestissatge i multiculturalitat amb papanatisme. Ho veiem amb el tema de la burca que, al meu entendre, no és només un distintiu religiós, sinó cultural que serveix per discriminar la dona i que atempta contra la seva dignitat i llibertat. No es pot al·legar la llibertat de culte com a motiu del seu ús, perquè a casa nostra no podem discriminar ningú per motiu de sexe i la burca -ho repeteixo- és un vestit discriminatori i opressiu. Com a dona, no accepto que s’abordi la polèmica amb banalitat o superficialitat, i encara menys que es justifiqui com a mostra de tolerància davant d’altres cultures.

No acceptaré mai cultures que basin els seus trets distintius en la discriminació. L’ablació del clítoris no és admesa a la nostra societat encara que sigui un costum ben arrelat en algunes societats. Tot i no ser comparable, l’ús de la burca no pot ser tolerat amb aquests mateixos arguments. Naturalment, tothom pot vestir a casa seva com vulgui sempre que no faci mal a tercers –tot i que també hauríem de reflexionar al voltant del dret de reclamar la plena igualtat entre els sexes en tots els àmbits i, per tant, també en el privat. I no deixa de ser curiosa també l’obsessió de determinades forces polítiques de fer fora els símbols religiosos de la cultura occidental dels àmbits públics i, en canvi, ser tolerants amb els d’altres. I aquí també hauríem de reflexionar sobre el vel.

Estic convençuda que cal lluitar contra qualsevol costum o tradició opressora, contra les dones, contra les nenes, contra la gent gran, contra qui sigui, allà on es produeixi. No podem permetre que ningú faci ostentació de la submissió d’una altre persona, en aquests cas de la dona, quan és tapada, amagada i menystinguda als nostres carrers amb la burca.

El debat ara es planteja a nivell municipal, però caldria tenir una legislació general al respecte. Mentre no arribi, vull deixar clar que dono suport a qui s’oposa a aquesta manera de minimitzar la dona pel fet de ser dona. No puc acceptar la creença religiosa com a argument íntim, perquè no admeto cap religió que inclogui la superioritat d’un sexe sobre l’altre.

També vull remarcar que em sembla hipòcrita condemnar la burca a l’Afganistan i considerar el seu ús com una mostra de primitivisme, opressió i incultura en aquell país i, en canvi, tolerar-lo a casa nostra en nom d’una mal entesa llibertat.  Mai no podré admetre que, per ser més lliures, aplaudim els més intolerants, ni que, per ser més acollidors, ens tornem indiferents davant l’opressió. Cal no oblidar-ho, la burca simbolitza precisament la intolerància i l’opressió d’uns costums, que no una religió. Permetre la burca mai no ens pot fer més lliures, ni més integradors.

Read Full Post »

Quan una persona confon exemple amb anècdota, té un problema. Si ho fa el president de la Generalitat, José Montilla, el problema esdevé de tots els catalans. No val a dir que farà una retallada exemplar del seu sou sense quantificar-la. No va estar gens afortunat quan ahir va dir que és una anècdota rebaixar el sou als membres del seu govern. La crisi afecta tothom i precisament han de ser els dirigents els qui comencin a fer sacrificis. No és casual que des de fa anys Artur Mas hagi assegurat que la primera mesura que prendrà quan sigui president de la Generalitat serà abaixar-se el seu sou i el de tot el seu futur govern.

Val a dir que ahir no va ser un bon dia. Finalment, Zapatero fa el que Josep A. Duran Lleida diu des de fa dos anys, però no ho fa per convicció, sinó per la pressió de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Hem perdut dos anys amb mesures inconnexes, malbaratadores i improvisades que fan que ara les decisions preses siguin molt més doloroses.

Es curiós que sigui un govern socialista l’impulsor de retallades socials com mai s’havien vist. Acabar amb el xec nadó, reduir la dependència, congelar pensions i retallar despeses sanitàries és disminuir l’estat del benestar. Malauradament, la desfeta es veia venir. No es pot governar a cop d’enquesta i amb el desig de quedar bé amb tothom i a tot hora. Governar vol dir prendre decisions,  i no sempre són fàcils o populars. Zapatero no ha governat, només ha somrigut. L’aterratge és ara molt més brusc i traumàtic del que hagués estat si les coses s’haguessin fet en el seu moment i en la bona direcció. També cal dir que la retallada de la despesa proposada per Zapatero, inclosa la rebaixa del sous dels funcionaris d’un 5 %, no és suficient per afrontar la crisi. Així només aconseguirem reduir el grau d’endeutament d’Espanya, però no millorarem els dèficits estructurals de l’economia.

Si volem créixer, hem d’afrontar reformes necessàries, com la del mercat laboral. L’actual ens ha dut a més de quatre milions d’aturats. Cal destinar tots els esforços productius en dos sentits. El primer és generar ocupació, ocupació i més ocupació. Cal afavorir les pimes amb avantatges i bonificacions fiscals. En segon lloc, cal incrementar la productivitat de les empreses i dels treballadors. Espanya continua estant a la cua d’Europa en productivitat. És una llosa que la nostra economia no es pot permetre per més temps.

Aquestes reformes són difícils i exigeixen sacrificis de tothom per dur-les endavant. Ara, només amb aquests canvis en profunditat tornarem al camí del creixement econòmic i de la prosperitat. Per això acabo com he començat: l’esforç ha de provenir de tothom, i molt especialment de qui ha de demanar sacrificis a la resta de la societat. Quan Montilla diu que abaixar-se el sou és una anècdota, Catalunya té un problema amb el seu president i amb el seu govern. El fet de donar exemple mai ha estat anecdòtic. De fet, els autèntics líders han estat sempre els primers a donar exemple.

Read Full Post »

Segur que molts de vostès, com jo, recorden quan a la infantesa sotmetíem les més inversemblants qüestions a l’arbitri de les margarides. Davant qualsevol decisió començàvem a desfullar la flor, dient si tal cosa o no,  mentre els pètals queien. Un bonic entreteniment per la infantesa, però una pèssima decisió quan es tracta de fer política i de defensar un país.

La margarida d’aquells anys llunyans l’he retrobada ara en l’actuació del tripartit. D’una banda, proclamen la defensa de l’Estatut i, de l’altra, el vulneren, perquè ignoren el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que diu que el decret llei és antiestaturari, i que, per tant, la designació d’Enric Marin com a president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no s’ajusta a dret. És a dir, com si tingués una margarida a les mans, el govern tripartit, ara defensa l’Estatut, ara no, i el vulnera. Mentrestant passa el temps i el prestigi, la coherència, el rigor i l’excel·lència de Catalunya queden per terra com si fossin els pètals ja arrancats de la margarida.

Enric Marín ha estat destituït moralment per unanimitat pel Consell de Garanties Estatutàries. El govern incompleix el que diu l’Estatut amb la seva reforma arbitrària de la llei per escollir el president de la CCMA, una reforma contrària al que el poble de Catalunya va aprovar i a l’esperit de la mateixa llei que pretenia desgovernalitzar i professionalitzar els mitjans públics. No és una qüestió menor. No es pot anar a defensar a Madrid el que s’incompleix a casa nostra per part de qui diu vol defensar l’Estatut. La coherència, important a tots els àmbits de la vida, és una virtut que la classe política no pot oblidar mai, si no vol estar abocada a la desafecció, al desprestigi i a la riota.

¿Com volem que es prengui seriosament a la resta de l’Estat la nostra defensa de l’Estatut quan a Catalunya és el mateix govern el que se’l passa pel folre? Aquest governar-desgovernar de la margarida al qual ens ha habituat el tripartit ens ha dut a un grau de incoherència tan imponent que l’atac o la defensa d’una mateixa qüestió es superposen i es confonen. És una incoherència més com la d’ERC en la defensa de l’Estatut: incapaços de posar-se d’acord en una resolució unitària conjunta de les forces polítiques catalanes sobre les possibles retallades del TC a Madrid i, a més, sense cap mena de recel per abanderar la vulneració de l’Estatut amb la proclamació d’un decret llei antiestatutari que posa en evidencia els tics dictatorials i que és un símptoma clar d’un govern agònic, caducat i en estat de descomposició

Amb amics com aquests no li calen tants enemics al nostre Estatut. Encara que sigui gairebé un impossible, demanaria al tripartit que deixi d’arrancar pètals a la margarida i dediqui tots els seus esforços a preservar la integritat de la flor, a preservar i a fer complir l’Estatut. A Catalunya ens calen totes les flors en un temps – al bell mig de la crisi econòmic- en el que no anem sobrats de violes.

Read Full Post »

Una de les preocupacions socials, sobretot a les grans ciutats, és la inseguretat que hi ha al carrer i la convicció de que els petits delictes han estat tractats amb màniga massa ampla pel nostre codi penal. Sovint el nostre candidat a l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias, en col·laboració amb Duran Lleida i tot el grup parlamentari al Congrés han discutit al voltant de possibles solucions i són moltes les iniciatives que hi han presentat.

Causava perplexitat llegir i escoltar com persones que han comès més de 400 delictes (això sí, petits) circulen impunement pels carrers després de pagar una multa, i probablement amb el botí obtingut en el furt. A partir d’ara ja no serà així. Des de Convergència i Unió hem aconseguit que s’endureixi el codi penal per la comissió dels anomenats petits furts (el botí no supera els 400 euros), considerats meres faltes de manera que ara aquests delinqüents hauran d’afrontar pena de presó en cas de reincidència.

Val a dir que aquesta mesura ha de servir sobretot per millorar la sensació de seguretat de ciutats com Barcelona, que ha vist molt deteriorada la seva imatge en aquest àmbit, sense que el seu equip de govern municipal hagi impulsat cap iniciativa efectiva per evitar la proliferació de la petita delinqüència.

Sabem que la capacitat de les nostres presons és limitada i en cap cas volem sobresaturar els centres penitenciaris amb un allau de condemnats per furts i robatoris al carrer. Per això, hem arribat a l’acord que aquest tipus de malefactors compleixin les seves penes els caps de setmana i els festius, dies en que s’espongen les presons a causa dels beneficis del tercer grau. Hem aconseguit, a més, que s’aprovi que el fet de pertànyer a les bandes de carteristes sigui tipificat com un delicte de pertinença a un grup criminal, ja que la seva finalitat és la comissió reiterada de petits furts.

Per guanyar efectivitat, caldrà crear un registre de faltes informatitzat i global per a tot l’Estat que sigui operatiu en un termini màxim d’un any per conèixer el grau de reincidència d’aquests delinqüents.

Sabem que el que hem aconseguit no solucionarà el problema. Hauríem volgut anar més lluny amb més mesures per combatre eficaçment la inseguretat ciutadana. Però és un primer pas que serà efectiu i del qual se’n beneficiarà molt especialment Barcelona, amb una imatge greument deteriorada entre els residents i els turistes per la impunitat de la petita delinqüència.

El que perseguim, sobretot, és allunyar la sensació que aquests tipus de lladre entra per una porta de la comissaria quan és detingut i en surt d’immediat per l’altra. Cal  fer arribar el missatge, a aquestes organitzacions delictives, que qui la fa, la paga. Des d’ara, també a casa nostra.

Read Full Post »

Món de mones. CiU ofereix als socialistes un pacte de Joc Net i Responsabilitat Política amb compromisos ferms i concrets per retornar la il·lusió a la política i per recuperar la confiança de la ciutadania en les persones que ens dediquem a la política i els socialistes, amb els ulls ben tancats, ens regalen una pel·lícula pacifista esplèndida de Stanley Kubrick (segurament recomanada pel senyor Zaragoza).

Nosaltres oferim als socialistes un acord per contribuir a la regeneració democràtica i per dur a terme una campanya electoral neta, sense insults i desqualificacions que es basi en propostes i els socialistes, amb els ulls clucs, fan la brometa i ens regalen un clàssic del cinema, en un gest amable que es queda en això, un gest, i són incapaços d’assumir cap compromís de joc net.

La veritat és que no ens estranya gaire que els socialistes no vulguin assumir el compromís de “respectar la llista més votada al Parlament de Catalunya per tal que aquesta pugui formar govern d’acord amb la voluntat popular expressada a les urnes”. No ens sorprèn que davant d’aquesta proposta, als socialistes se’ls tanquin els ulls. Per als socialistes acceptar això els deu representar una odissea espacial o ho deuen veure com un atracament perfecte. Prefereixen, això sí, els senders de glòria del tripartit i els acords estratosfèrics de finançament (somnis d’un seductor) que, no obstant això, no els permeten pagar la dependència o resoldre el finançament dels municipis. Ja ho hem dit moltes vegades: són paraules, paraules de nou estil socialista de fer política que s’afegeixen a d’altres que ja s’endugué el vent.

Volem ser constructius i que les nostres idees arribin a tota la societat. Volem fugir de la crispació i en moments de crisi ser austers i no incrementar el cost de les campanyes electorals; que els nostres líders, Mas i Montilla, confrontin cara a cara els seus respectius programes a la televisió; volem també –ho reitero- que la llista més votada formi govern d’acord amb la voluntat ciutadana; i finalment que la resta de formacions polítiques catalanes s’afegeixin a la nostra iniciativa.

Proposem joc net i responsabilitat política. Creiem que és el que la societat ens demanda i espera ara de nosaltres. Amb diàleg, serenitat i sentit comú, fem propostes positives. I si els socialistes volen jugar a recomanar pel·lícules, que en revisin un parell de Kubrick que segurament coneixen: “Barry Lyndon”, on el seu protagonista fa tot el que pot per arribar al poder i per mantenir-s’hi, o “Eyes wide Shut” (“Ulls ben tancats”).

Read Full Post »

És aclaridor que a les 24 hores que el president Montilla anunciés la renovació del comitè de campanya del PSC per suavitzar la línia dirigida per José Zaragoza, el tripartit hagi tirat pel dret i hagi aprovat el decret per modificar la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per nomenar el seu nou president amb una majoria simple parlamentària, si no s’arriba a una majoria qualificada de dos terços, com estava establert fins ara. Montilla i el seu tripartit volen imposar un home de notori perfil partidista per controlar els mitjans de comunicació públics de Catalunya. El decret evidencia també el nerviosisme del Govern, ja que són capaços d’amputar traumàticament la llei per fer valer els seus interessos partidistes sense tenir en compte els interessos de la societat.

Aquest és també un nou episodi del fracàs i de la feblesa del conseller Tresserras en el seu departament. Primer, va patir la dimissió del president de la Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i ara ha vist com el president de la CCMA li ha girat l’esquena i ha marxat. El conseller hauria d’analitzar si aquestes fugides de dos alts directius no han estat motivades perquè ell no els ha defensat, quan calia fer-ho, de les intromissions del govern. Ahir mateix veiem com Carod-Rovira es queixava sense complexos de la manca de complicitat dels mitjans de comunicació amb el tripartit, i ara ho volen suplir a cop de decret amb el control públic dels mitjans.

La conclusió és evident. Si el model de la CCMA no ha funcionat, el que cal és o bé buscar una persona de consens que engegui un pla d’estabilitat o bé una reforma en profunditat de la llei que serveixi a la institució, independentment del color polític del govern. El decret del tripartit proposa justament el contrari: polititzar encara més el mitjans públics catalans en benefici de qui ostenta el poder. Mal servei es fa al país i a la Corporació amb aquest esperit limitat i sectari.

Canviar les regles de joc quan les perspectives electorals són dolentes no només no pal·liarà la davallada del tripartit, sinó que hipotequen la credibilitat i la independència dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Tresseras, dominat pel seu bonisme, va imposar un model de llei de la Corpo que des d’un principi no es van creure. Paga la pena recordar que el ja expresident de la CCMA, Albert Sáez va treure les capacitats executives que tenia el govern i les va passar a la directora general i, per tant, va prostituir l’esperit de la llei. I el seu substitut, Enric Marín, ja va donar mostres del seu sectarisme en la crisi del Carmel durant el primer tripartit. Llavors, amb la seva “apagada informativa” ja va ser fortament qüestionat per manca de rigor, d’objectivitat i d’independència. El va qüestionar el món polític, però també, ho van fer els mitjans de comunicació i especialment els professionals de TV3, en particular, perquè Marín va intentar amagar el forat del Carmel.

Vull pensar que la reflexió que vivim aquests dies de Setmana Santa serviran també perquè el president Montilla, el conseller Tresserres i el govern tripartit s’adonin que no tot s’hi val, i que hi ha límits que no s’han d’ultrapassar. Encara són a temps de fer marxa enrere i de no malbaratar encara més la seva poca credibilitat. No pot ser que la solució sigui tan poc pensada i tan poc reflexionada

Ho reitero: l’actitud del tripartit és insòlita. TV3 no necessita un decret que reformi la llei per canviar les majories, el que necessita TVC i Catalunya Ràdio es estabilitat, i estabilitat vol dir buscar el consens. Si no és així, el que cal és una reforma de la llei en profunditat, però mai un nyap, un més del que ja ens té acostumats l’”artefacte inestable” del tripartit, en paraules de Maragall.

Això, conseller Tresserres, no és una intervenció quirúrgica temporal, sinó una amputació traumàtica de la llei com ha definit amb precisió el meu company d’escó i de partit, Ramon Espadaler.

Read Full Post »

El Ple del Parlament ha aprovat per unanimitat una Moció de CiU per a garantir el correcte desplegament de la TDT i que l’apagada analògica, prevista per al proper dimarts dia 30 a les 12h, no deixi ningú sense senyal.

He estat l’encarregada de defensar aquesta iniciativa en la qual, després d’incorporar una esmena del Tripartit, s’insta el Govern de la Generalitat a establir el màxim nombre de mitjans tècnics i la suficient informació per a garantir que el senyal de TDT arribi a tota la població.

I és que el procés de transició d’analògic a digital s’ha caracteritzat pel desconcert generat a bona part de la ciutadania. Els ciutadans han fet els deures i s’han adaptat tecnològicament però no tots ells tenen garantit el senyal de TDT. El dret a la informació és un dret fonamental i s’ha de garantir a tots els ciutadans, independentment d’on visquin, l’accés als serveis públics.

Per això, la Moció de CiU aprovada també insta el Govern de la Generalitat a resoldre tots els casos detectats de manca de recepció de senyal de TDT i zones fosques, abans de l’apagada analògica definitiva i a informar la ciutadania dels mitjans alternatius al senyal terrestre, com ara la TDT per satèl·lit, especialment als indrets més allunyats dels nuclis de població o amb evidents dificultats orogràfiques i tècniques per l’arribada convencional del senyal.

Finalment, el tercer punt aprovat reclama evitar l’escletxa digital adoptant totes aquelles mesures que assegurin l’accés universal i igualitari de la TDT arreu del país.

Read Full Post »

El Congrés del Diputats ha aprovat aquesta setmana la proposta del CiU de reduir progressivament la morositat de les administracions fins que quedi fixada en un màxim de trenta dies des de l’1 de gener de 2013. La iniciativa va ser aprovada per unanimitat i aquí s’hi han d’incloure els diputats que pertanyen al tripartit malgrat que ara fa un mes es va oposar al Parlament a una proposta de CiU que demanava que la Generalitat també és comprometés a reduir la seva taxa de morositat en les mateixa mesura que el que ara s’ha aprovat. Ha estat una mostra més de la incoherència del tripartit que no vol per casa nostra allò que si demana i aprova al Congrés de Madrid.

En qualsevol cas, val a dir que aquesta llei de morositat permetrà una major liquiditat a les empreses que veuen com és precisament l’Administració pública qui demora més els pagaments. Però cal fer més passes per poder fer efectiva la llei. Cal, en primer lloc, millorar el finançament dels nostres ajuntaments.

Els ens municipals tenen un finançament deficient que no es correspon amb la seva tasca. Si volem que puguin pagar a trenta dies, cal abocar més recursos als municipis. Les corporacions locals s’han vist obligades a assumir moltes competències sense haver millorat el seus nivells d’ingressos. També cal recordar que la paràlisi de la construcció ha fet que les arques municipals s’hagin vist privades d’una de les seves principals fonts de finançament. Per això, part del que s’estalviï pel pla d’austeritat del govern Zapatero ha d’anar als municipis.

No es tracta que circuli menys diners, sinó que la despesa estigui més controlada i que és reparteixi millor i sobretot que hi hagi menys malbarataments dels recursos i una clara llista de prioritats en les actuacions.

En aquesta línia, i ja que el govern Zapatero està disposat a apujar l’IVA el proper estiu malgrat totes les opinions contràries (la nostra, la de quatres premis Nobel d’Economia, la de l’OCDE, la de la Unió Europea…), ja hem emplaçat el govern a que mantingui el Pla 2000E d’ajudes per la compra de vehicles. Un compromís que també demanem al govern tripartit perquè els fabricants de cotxes no vegin com tornen a caure el mercat i les vendes per la pujada d’impostos decretada pel govern del PSOE.

No hem aconseguit tot el que volem, i tampoc que es tinguin en compte totes les nostres propostes a favor de l’economia, però aquesta vegada hem trobat  un Zapatero més receptiu. Bona prova d’això ha estat la llei de la morositat aprovada dimarts. És una bona noticia en una conjuntura tant depriment i deprimida de la nostra economia. És un bon signe, que no hem de magnificar, però que ens permet mostrar-nos una mica més optimistes i esperançats per retornar una mica de confiança a tota la societat.

Read Full Post »

El govern de Rodríguez Zapatero continua sense tenir un rumb clar per fer front a la crisi. La bona notícia que està disposat a rebaixar la morositat de l’Administració a trenta dies davant dels més de vuitanta actuals queda tapada per la decisió ferma d’apujar l’IVA aquest proper estiu.

No és així, com aconseguirem reactivar el consum, fomentar l’estalvi familiar, reduir l’endeutament d’empreses i persones, crear nous llocs de treball, facilitar uns mínims marges de beneficis de subsistència als diferents sectors econòmics i en últim terme, tampoc aconseguirem així millorar les finances públiques.

Des de CiU ens hem oposat sempre a aquest augment de la fiscalitat en les circumstàncies actuals. No és el moment, o per dir-ho clar i català, justament ara és el pitjor moment per fer-ho. És comprensible que l’Estat vulgui augmentar els seus ingressos, però no ho farà ofegant la gallina dels ous d’or, asfixiant els contribuents. En qualsevol cas, caldria esperar que arribés la recuperació econòmica, que es consolidés i que fos una realitat constatable i constatada per les xifres macroeconòmiques. Ara no és el cas.

Cal remarcar també que la pujada prevista afectarà de ple tot el sector turístic, ja molt castigat per la crisi, que malviu amb uns marges molt ajustats i que veurà disminuir la seva competitivitat per aquest increment impositiu. A més, augmentar la pressió fiscal a tots els ciutadans és una mostra més de la desorientació del govern que adopta aquesta mesura malgrat les advertències dels experts, d’aquí i de fora, que veuen completament contraproduent aquesta mesura perquè fa mal al consum, perjudica la producció i, per tant, no contribueix a la creació de llocs de treball.

No és amb més IVA com sortirem de la crisi, sinó amb més facilitats i ajudes a les empreses i als emprenedors, amb més suport institucional a les iniciatives privades i amb més flexibilitat en tots els marcs econòmics. Aquestes són les receptes que hem traslladat una i altra vegada al govern, però malauradament, PSOE i PP prefereixen continuar lliurant la seva batalla partidista mentre el país reclama acció i lideratge. Malauradament no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Socialistes i populars no volen escoltar res més que el molt soroll que generen. Ignoren les veus assenyades que els repeteixen que aquest no és el camí, que mai ho ha estat. Així ens va.

Read Full Post »

Dimecres passat es va iniciar la darrera fase de l’apagada analògica, sense garanties de digitalització global. Mentre els ciutadans han fet els deures, i a pesar de la crisi econòmica han comprat nous aparells de TV o han adaptat els antics, ara molts d’ells comproven desconcertats que no poden veure la TV, perquè és el Tripartit qui no ha complert la seva part.

Hi ha un desgavell respecte a la informació, ja que a través del 012 es passa la responsabilitat als ajuntaments i els alcaldes es veuen impotents davant les reclamacions dels ciutadans.

Lamentablement, l’esperada TDT arriba amb massa incerteses, sense oferir tots els serveis que s’anunciaven, ja que esperàvem alguna cosa més que poder veure més canals, com la interactivitat que ha de permetre realitzar tràmits administratius, bancaris o comercials a través de la TV. Des d’aquí reclamo al Conseller Ausàs, actuacions concretes en les zones on no es pot garantir la digitalització.

Fa anys que el Govern sap la data de l’apagada analògica definitiva: el proper 3 d’abril, i per això denuncio la manca de previsió del Tripartit.

Davant les incerteses actuals, exigim Conseller Ausàs que es garanteixi el senyal de TV a tots els ciutadans i recons del país, i si no es pot garantir la TDT es mantingui la senyal analògica, ja que garantir la TV és garantir el dret a la informació dels ciutadans i ciutadanes.

Aquí teniu la meva intervenció en dos vídeos:

http://www.youtube.com/UnioTv?gl=ES&hl=es#p/u/3/UxJPy2LUe_U

http://www.youtube.com/UnioTv?gl=ES&hl=es#p/u/2/rPVce1NWVFg

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »