El 10-J no és la fi, sinó l’inici
La guerra dialèctica que s’ha generat davant la manifestació de dissabte en defensa de l’Estatut mostra l’actitud tacticista d’algunes forces polítiques i la descohesió existent en el tripartit que ha enviat a la societat catalana, com a mínim, tres missatges diferents sobre la resposta que s’ha de donar a la sentència del Constitucional. No és des de la divisió i la contradicció com defensarem els interessos de Catalunya. Tampoc ho és des de la indefinició del PSC que veu com el president de la Generalitat diu primer una cosa, després la matisa i mig es tira enrere emparant-se en un lema. I també tenim la ministra de Zapatero i candidata catalana al Congrés de Madrid, Carmen Chacón que expressa la satisfacció de la “benevolència de la sentència”. Mai es benvolent una retallada a la voluntat i decisió d’un poble.
Espero que la manifestació de dissabte sigui un èxit –us convido a participar-hi- i desitjo que les picabaralles del tripartit no impedeixin que el carrers de Barcelona s’omplin de gent protestant per la sentència. Però el que cal també -el que proposem des de Unió– és entendre la manifestació com l’inici de la resposta a la decisió del TC de retallar el que el poble català ha decidit a les urnes.
El seguiment a la protesta l’hem de donar des de diumenge, des de l’endemà. Catalunya s’ha sobreposat a moltes desfetes i sempre ha defensat els seus interessos malgrat les adversitats. Ara, ho hem de tornar a fer. Per aconseguir-ho, hem de recuperar pel nostre país el lideratge que s’havia guanyat anys enrere gràcies a l’esforç de tants i tants catalans a la política, l’economia i a l’àmbit social, perquè Espanya ens escolti i ens respecti.
Cal dir-ho: entre tots els aspectes negatius que el mal govern del tripartit ens ha dut en els darrers set anys, el pitjor ha estat que han deixat de respectar Catalunya.
Cal redreçar la situació. Només des de la força del treball, de la competitivitat, de la generació d’ocupació i riquesa, del convenciment en el nostres valors, de la defensa de la catalanitat podrem recuperar el que el Tribunal Constitucional ens ha pres. I caldrà fer-ho des de diumenge perquè la manifestació de dissabte no esdevingui una protesta efímera i, per tant, estèril.
No és el que volíem, però és el que tenim i contra el que ens toca lluitar. Els nostres avantpassats ho van fer el 1714 en situacions terriblement més adverses; i els nostre pares i avis, el 1939. Ara, la situació, essent indignat i irritant, no revesteix el dramatisme, tot i que sí és semblant la incomprensió que Catalunya genera a la resta de l’Estat. Cal canviar aquesta percepció i només podrem fer-ho demostrant que Catalunya no és rendeix, sinó que lluita amb més convicció i amb més constància quant se sent atropellada.
Per això, la feina per recuperar el que ens han pres no acaba dissabte, sinó que diumenge torna començar.
joanaortega.wordpress.com 