Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Duran i Lleida’

Avui ha tingut lloc l’acte central de campanya al pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona, un pavelló ple a vessar de persones i d’il·lusió.

He tingut l’honor de compartir faristol amb Xavier Trias, el proper alcalde de Barcelona, Albert Batalla, cap de llista per les comarques de Lleida, Santi Vila, per les de Girona i Josep Poblet per les de Tarragona i Ebre. Josep Antoni Duran i Lleida a fet un discurs previ a l’entrada del que tots esperem sigui el proper president de la Generalitat de Catalunya, l’Artur Mas.

Aquesta campanya ha estat marcada des de Convergència i Unió per un discurs de superació, d’il·lusió i de canvi. Això possiblement no és molt notori, fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix*; les campanyes dels nostres adversaris han estat envoltades de polèmica i contradiccions amb vídeos barroers i missatges de por.

Si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix

Som hereus de l’esperit catalanista que ha fet d’aquesta una nació gran, així que seguirem treballant dur aquest 7 dies que resten per traslladar el missatge positiu i constructiu de Convergència i Unió i començar el canvi a una Catalunya millor. Einstein ja ho va dir, “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”, així que convidem a totes les persones de Catalunya a votar massivament CiU per evitar un tercer tripartit que implicaria una nova paràlisi.

*frase que apareix a la carta que el pare Martín Lasarte va enviar al New York Times per la seva campanya mediàtica contra l’església

Read Full Post »

Us acompanyo la meva selecció de “tweets” (frases escrites a Twitter) dels darrers díes, i que incideixen en la idea que la crisi de valors generada els darrers anys a Catalunya té solució. Potser no és una solució ràpida, però si ens hi posem entre tots, tard o d’hora en sortirem. Son frases curtes, ja que Twitter dóna un límit de 140 lletres per missatge. Això obliga a concentrar les idees i donar-les la màxima contundència. Com diem a Convergència i Unió, comença el canvi. Aquí teniu els tweets:

Aquesta no és tan sols una crisi econòmica, al darrera hi ha una gran crisi de valors. Entre tots podem i hem de capgirar la situació

Necessitem un esforç col•lectiu per reprendre els valors que han fet del nostre país una comunitat líder

La convicció que només el treball és capaç de generar riquesa i la solidaritat cap als més desfavorits són valors fonamentals

Duran: hi ha un corrent de fons en l’ànima catalana del socialisme que entén que ara és l’hora de CiU

Mas: “A qui delinqueixi se l’ha d’expulsar, però sense estigmatitzar col·lectius concrets”

La societat catalana és una societat acostumada a aixecar-se, a superar moments difícils, a treure profit de les crisis

Malgrat l’aparent actual crisi del sistema de valors que ha fet gran Catalunya, aquests formen part del substrat que va conformant tota nació al llarg de la seva evolució històrica

Els valors i són, hi han estat sempre, formen part de l’adn del país, i són els que ens han fet sobreviure, reaccionar i progressar

Read Full Post »

Us acompanyo enllaç de l’entrevista d’ahir a l’espai “El Secret” de Catalunya Ràdio. Premeu la foto per escoltar-la.

Read Full Post »

Us adjunto article aparegut avui a La Vanguardia amb l’entrevista que m’ha fet la periodista ISABEL GARCIA PAGAN

“CiU no es independentista, en absoluto”

POLÍTICOS EN AGOSTO

JOANA ORTEGA La agenda política de Joana Ortega presiona. Designada númerodos de las listas de CiU por Barcelona, pasa sus vacaciones más caseras. Volverá, dice, con fuerzas renovadas para vivir la campaña electoral catalana “al cien por cien”. Esta licenciada en Psicología dice estar preparada para todo
ISABEL GARCIA PAGAN  – Barcelona
Como número dos de CiU en Barcelona cubre una doble cuota. Mujer y militante de Unió.

Soy defensora del talento femenino y Unió siempre ha confiado responsabilidades a las mujeres. Lo prueba que la candidata al cargo institucional más importante que corresponde a Unió es una mujer: Núria de Gispert.

La presencia de las mujeres en esta campaña será mayor que nunca.

Si lo dice por Alicia Sánchez-Camacho…, el PP hará el mismo discurso haya quien haya en el cartel electoral.

¿Ya no hay críticas entre CDC y Unió?

Ha habido momentos en los que las cosas no se veían de la misma manera y se ha dicho en público y en privado. Somos conscientes de lo que nos pide la ciudadanía. Mas y Duran se entienden como nunca.

¿Eso incluye la defensa del derecho a decidir?

La sentencia del Estatut marca un antes y un después y hay que avanzar hacia formas en las que Catalunya pueda decidir su futuro. Eso no significa ir hacia la independencia.

Porque CiU no es independentista…

En absoluto. Yo no lo soy, ni CiU como fuerza política. Otra cosa es que haya independentistas. La primera tarea de CiU no es la independencia, es resolver los problemas de la gente, eso requiere el máximo autogobierno posible. Primero la crisis, sin olvidar la ambición nacional.

Dígame alguna cosa positiva del Govern tripartito.

Seguramente algo hay, pero pesa más lo que han hecho mal: falta de cohesión, predominio de los extremos, incapacidad de materializar infraestructuras, imagen negativa de Catalunya… Peor, imposible.

¿Cómo se ven desde Unió los ataques a sus socios por el caso Palau?

Es evidente que las sospechas y acusaciones sin pruebas buscan hacer daño. Es un juicio político y mediático. El tripartito contribuye a alejar a la gente de la política.

¿Será esta la campaña electoral más dura?

Lo será por el PSC, CiU quiere hacer una campaña en positivo, ganar por méritos propios. No entraremos en descalificaciones para intentar destruir al adversario.

Ha pasado de estar en bambalinas a ser protagonista de la campaña. ¿Miedo escénico?

Es un salto importante, pero estoy preparada para afrontarlo y dar lo mejor de mí. La campaña está muy bien enfocada y podré materializar las estrategias en las que he trabajado. Lo peor, que descuidas a la familia.

¿Es la prueba de que faltan medidas de conciliación laboral y familiar?

Es más fácil cambiar leyes que mentalidades, pero CiU asume el reto de hacer políticas a favor de la conciliación y de las familias.

Entonces, se acabaron los mítines a partir de las ocho de la tarde.

No. Pero hay que racionalizar horarios: que a partir de las 19 horas acabe cualquier actividad pública.

¿Qué hará al día siguiente de las elecciones?

Seguir trabajando desde Parlament a disposición Unió, de CiU y del futuro president, que espero sea Mas.

¿Cuál sería el primer gesto de un gobierno de CiU?

Visualizar un gobierno de los mejores, cohesionado y con un objetivo común: luchar contra la crisis. ¿Gestos? Suprimir el impuesto de sucesiones y adelgazar la estructura política de la administración.

¿Ha notado la crisis en casa?

Ha coincidido con el aumento de la familia al adoptar una niña. Racionalizamos las compras, tenemos más cuidado con la ropa, salimos menos…

¿La prohibición de los toros es una cuestión política?

Es el final de una tradición que por voluntad popular se ha querido legislar. No es un debate identitario ni de confrontación a pesar de los que quieren vivirlo así.

¿Se fía de Zapatero?

No, ahora repite una política de gestos para callar al PSC, pero los catalanes son suficientemente inteligentes para ver que vive en el engaño permanente. El problema no es Zapatero, sino la dependencia del PSC de este. El catalanismo político o es soberano o no tiene sentido.

¿Zapatero o Rajoy?

Duran Lleida.

Read Full Post »

Us adjunto enllaç de l’entrevista publicada dilluns passat a l’Avui i el Punt. Cliqueu sobre la foto.

Joana Ortega. Foto: Oriol Duran

Read Full Post »

Després d’un any perdut, un futur per guanyar

L’agost és a tocar. A l’hora de valorar aquest any, el balanç és desolador. La crisi ha seguit el seu camí destructor sense que les accions dels governs del tripartit i de Zapatero hagin servit de gran cosa. Val a dir que la reacció dels nostres dirigents ha arribat tard i malament, i que les decisions preses no ho han estat per convicció, sinó per imposició del estranger.

Després de no fer cas a les recomanacions de CiU (calia reformar el mercat laboral i les despeses de les administracions, fomentar un pla d’austeritat, ajudar les empreses per afavorir les contractacions…), la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i el president dels Estats Units van cridar a l’ordre a Zapatero i van exigir que entomés les reformes que havia negat i les mesures que no havia gosat prendre. Zapatero no ho feia per por a quedar malament amb els sindicats i a quedar retratat a les enquestes.

S’han perdut dos anys per acabar fent el que Duran i Lleida li havia reclamat insistentment des del Congrés. Dos anys que han provocat que s’hagi retallat el sou a tots els treballadors de l’Administració pública, que s’hagi desbocat l’atur, que s’hagin retallat les prestacions socials, que les pensions hagin perdut poder adquisitiu, que no s’hagi complert la llei de dependència… Tampoc estem massa confiats dels resultats de la reforma laboral impulsada per Zapatero. Calia ser més valent i decidit, perquè el problema de l’atur a casa nostra requereix decisions valentes i decidides. No és amb mesures tèbies i decidides a contracor com es pot resoldre un problema de quatre milions d’aturats.

En plena crisi, tots els esforços s’haurien d’abocar a ajudar els empresaris a contractar treballadors i a formar millor la gent que s’ha quedat sense feina. Naturalment cal ajudar els aturats ja que els subsidis són uns ingressos indispensables per a la supervivència econòmica de les famílies. Però no poden ser-ne l’única solució. I això el govern no ho ha entès i segueix sense entendre-ho. Els pocs diners que queden a les arques públiques cal dedicar-los a reincorporar treballadors al mercat laboral. Aquesta -la millor inversió que es pot fer en aquest moments en matèria d’ocupació- tampoc s’està fent.

A Catalunya les coses no han anat millor. A la crisi econòmica cal afegir-hi la crisi política que ha provocat la sentència del Constitucional contra l’Estatut i la preocupant manca d’unitat -una vegada més- del tripartit en la seva resposta. El PSC ha demostrat un cop més que, davant el dilema Catalunya o PSOE, sempre tria el PSOE. Per això, el PSC va votar a Madrid una resolució diferent a la que havia votat al Parlament. Així no es demostra la unitat d’un país, ni la força d’una societat, capaç de mobilitzar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona per palesar la seva indignació davant la mutilació de l’Estatut aprovat a les urnes.

Del tripartit ja no podem esperar res. No ho van fer bé en els anys de prosperitat econòmica, i molt menys ho han fet en els temps de penúria. Només volen amarrar els seus càrrecs i els seus interessos com a prioritat per damunt dels interessos de la societat. Catalunya necessita que es facin eleccions com més aviat millor. La societat catalana vol canviar, el canvi és possible i només passa per CiU. A través de les urnes, els catalans podran dir que volen un govern fort, cohesionat, rigorós, que defensi Catalunya amb les mans lliures i que faci que Catalunya torni a ser respectada. Soc optimista i estic convençuda que el temps del tripartit aviat haurà quedat enrere perquè ja no són creïbles les seves paraules i les seves promeses i perquè ja no es poden tolerar més els incompliments.

Bon estiu, i ens retrobarem a partir de setembre.

Read Full Post »

La fal·lera socialista d’apujar impostos

Soc conscient que hi ha molts catalans decebuts amb la manca d’unitat a Madrid dels partits de casa nostra on no s’ha presentat una resolució conjunta contra la sentència del Constitucional que ha retallat l’Estatut. En soc conscient, però em sabria molt greu que la societat ens posi a tots els partits en el mateix sac. Em sembla clar que hi ha hagut unes formacions que hem votat el mateix al Parlament que al Congrés i que n’hi ha hagut una altra que ha canviat el seu vot. És evident que, per molt català que és pugui sentir i se senti, al PSC encara li tira més l’afinitat i els lligams amb el PSOE que amb Catalunya.

Però, malgrat estar decebuts, tot i saber que no hem aconseguit dur a Madrid allò que la societat ens va reclamar als carrers de Barcelona, hem de seguir endavant a l’espera d’un nou govern a Catalunya que actuï amb rigor, amb plena cohesió i fermesa, sense actituds partidistes contradictòries, i sense tres caps que l’empenyin en direccions oposades.

Fins llavors  continuarem proposant mesures per sortir de la crisi econòmica. El nostre grup parlamentari a Madrid -a través d’una pregunta de Duran i Lleida formulada per Sánchez Llibre– ha aconseguit que el govern de l’Estat no apugi l’impost de societats, una mesura que hagués afeblit encara més les empreses.

Aquesta fal·lera del govern Zapatero d’apujar impostos per recaptar més i així reduir el dèficit estaria molt bé si servís per alguna cosa o si al menys no espatllés encara més el que ara tenim. Apujar impostos a les petites i mitjanes empreses és desconèixer la realitat i les dificultats que moltes pimes tenen. Cada euro és essencial per poder obrir les portes cada dia.

El govern socialista encara no ha comprés que no hi ha cap altra solució per generar ocupació que apostar per les empreses i pels empresaris. L’atur no es combat només amb subsidis, sinó afavorint la creació de llocs de treball. Això passa per donar aire als emprenedors i per afavorir fiscalment la nova ocupació.

L’economia i el  fet de proposar mesures per sortir de la crisi ha estat, és i serà la nostra prioritat principal, perquè difícilment es pot construir un país des de la pobresa i des de la inseguretat i el neguit econòmic familiar. Sabem que proposem solucions en la direcció correcta tant en el terreny econòmic com en el polític i de construcció nacional, perquè no venem fum com altres formacions, ni ens sotmetem a la voluntat de companys de Madrid, com algun partit ha deixat en evidència aquesta mateixa setmana. Estic segura que les eleccions de la tardor serviran per donar a Catalunya el govern que el nostre país es mereix.

Read Full Post »

El primer dret del treballador és tenir feina

Amb el fracàs d’aquesta matinada de les negociacions entre el govern i els agents socials per consensuar un acord sobre la reforma laboral, la pilota és a la teulada del govern que s’ha mostrat del tot indecís davant aquesta necessitat de l’economia. Malgrat que a última hora d’ahir semblava possible que sindicats i patronal arribessin a un acord que evités al govern prendre una decisió -que ha volgut evitar per no assumir responsabilitats-, ara ja no hi ha temps per més subterfugis ni per més indecisions.

Des de CiU ja hem manifestat la nostra disponibilitat a participar en l’elaboració d’aquesta reforma laboral que, a més de necessària, ara ve exigida per les institucions i organismes econòmics internacionals. És evident que Zapatero ja no té cap credibilitat ni dins ni fora del país. Per això el govern actua des de ja fa algunes setmanes obligat per les ‘recomanacions ineludibles’ de l’exterior.

Però per que tingui el nostre suport, Zapatero ha de comptar amb nosaltres per elaborar aquest nou marc de relacions laborals. No busquem protagonisme. Sabem el que precisa el nostre mercat laboral i dubtem que el govern per si sol sigui capaç de dur endavant la reforma. La por a quedar malament davant els sindicats, de perdre popularitat, els ha dut a aquest ultimàtum que venç la propera setmana, amb l’agreujant que si la reforma resultant és insuficient, la situació esdevindrà encara pitjor i els deures que Zapatero no ha fet ens vindran imposats, augmentats i dictats des de Europa.

Si Zapatero vol el nostre suport, la reforma no pot ser en cap cas un maquillatge per salvar les formes. S’ha d’acabar amb la dualitat de contractes indefinits i temporals, cal lluitar contar l’absentisme laboral que llastra la competitivitat i s’ha de tenir en compte la situació de l’empresa per facilitar la seva viabilitat. En fi, cal ser més flexible davant cada situació sense que això impliqui deixar indefensos els treballadors. Hem d’entendre que el primer dret del treballador és tenir feina i que, sense feina, no hi ha cap dret a defensar.

Sense feina, no hi ha cap dret a defensar

Evidentment, hi ha moltes qüestions a tractar en una qüestió tan sensible com aquesta. Però ja li diem al govern que, si la reforma proposada és la que creiem que necessita el país, li donarem suport sense complexos, però que, si pensem que no és la que toca, ens hi oposarem també sense cap tipus de complexos.

La situació molt greu de la economia espanyola -com el mateix Banc Mundial va definir ahir- no admet més ajornaments i tampoc més tebiesa.

Read Full Post »

Quan una persona confon exemple amb anècdota, té un problema. Si ho fa el president de la Generalitat, José Montilla, el problema esdevé de tots els catalans. No val a dir que farà una retallada exemplar del seu sou sense quantificar-la. No va estar gens afortunat quan ahir va dir que és una anècdota rebaixar el sou als membres del seu govern. La crisi afecta tothom i precisament han de ser els dirigents els qui comencin a fer sacrificis. No és casual que des de fa anys Artur Mas hagi assegurat que la primera mesura que prendrà quan sigui president de la Generalitat serà abaixar-se el seu sou i el de tot el seu futur govern.

Val a dir que ahir no va ser un bon dia. Finalment, Zapatero fa el que Josep A. Duran Lleida diu des de fa dos anys, però no ho fa per convicció, sinó per la pressió de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Hem perdut dos anys amb mesures inconnexes, malbaratadores i improvisades que fan que ara les decisions preses siguin molt més doloroses.

Es curiós que sigui un govern socialista l’impulsor de retallades socials com mai s’havien vist. Acabar amb el xec nadó, reduir la dependència, congelar pensions i retallar despeses sanitàries és disminuir l’estat del benestar. Malauradament, la desfeta es veia venir. No es pot governar a cop d’enquesta i amb el desig de quedar bé amb tothom i a tot hora. Governar vol dir prendre decisions,  i no sempre són fàcils o populars. Zapatero no ha governat, només ha somrigut. L’aterratge és ara molt més brusc i traumàtic del que hagués estat si les coses s’haguessin fet en el seu moment i en la bona direcció. També cal dir que la retallada de la despesa proposada per Zapatero, inclosa la rebaixa del sous dels funcionaris d’un 5 %, no és suficient per afrontar la crisi. Així només aconseguirem reduir el grau d’endeutament d’Espanya, però no millorarem els dèficits estructurals de l’economia.

Si volem créixer, hem d’afrontar reformes necessàries, com la del mercat laboral. L’actual ens ha dut a més de quatre milions d’aturats. Cal destinar tots els esforços productius en dos sentits. El primer és generar ocupació, ocupació i més ocupació. Cal afavorir les pimes amb avantatges i bonificacions fiscals. En segon lloc, cal incrementar la productivitat de les empreses i dels treballadors. Espanya continua estant a la cua d’Europa en productivitat. És una llosa que la nostra economia no es pot permetre per més temps.

Aquestes reformes són difícils i exigeixen sacrificis de tothom per dur-les endavant. Ara, només amb aquests canvis en profunditat tornarem al camí del creixement econòmic i de la prosperitat. Per això acabo com he començat: l’esforç ha de provenir de tothom, i molt especialment de qui ha de demanar sacrificis a la resta de la societat. Quan Montilla diu que abaixar-se el sou és una anècdota, Catalunya té un problema amb el seu president i amb el seu govern. El fet de donar exemple mai ha estat anecdòtic. De fet, els autèntics líders han estat sempre els primers a donar exemple.

Read Full Post »

No ho puc amagar: estic contenta i orgullosa.

Josep Antoni Duran i Lleida

Per primera vegada en la història de les enquestes del CIS, un català és el líder millor valorat. No podia ser d’una altra manera: primer per la vàlua d’en Duran i Lleida, segon perquè les  actituds de Zapatero i Rajoy, -de Rajoy i Zapatero-,  en aquests moments de crisi no fan sinó augmentar la desconfiança cap els líders del dos partits majoritaris de l’Estat i, per tant, contribueixen a la desafecció política. Aquest reconeixement posa de manifest una manera diferent de fer política, la que defensem des d’Unió Democràtica i que, en definitiva, vol dir valentia i capacitat de lideratge, perquè en la situació actual no és el moment de dir el que la gent vol escoltar, ni de fer promeses que no és poden complir. Ara és el moment de prendre decisions i d’aportar propostes que ens ajudin a sortir del pou on els dirigents actuals del govern de l’Estat i del tripartit ens han ficat, i això requereix coratge, criteri i lideratge.

Per això diu que és necessari i urgent emprendre reformes estructurals i reclama un canvi en el mercat laboral per crear ocupació. Per això proposa mesures rigoroses d’austeritat i insisteix que només ens en podrem sortir des de l’esforç i des del suport de les administracions als autònoms i les pimes. Per aquest motiu, impulsa mesures per facilitar la liquiditat a les empreses. En Duran sap que això comporta sacrificis, que no són mesures populars, però sí imprescindibles. Ell ha estat el primer, i l’únic, que ha defensat una gran pacte d’Estat, -a l’estil dels Pactes de la Moncloa que van permetre la Transició-, per anar tots a una i superar la situació.

Pot semblar que dir les coses pel seu nom, que exposar cruament la realitat i al mateix temps donar les receptes per afrontar-les, és un suïcidi polític, perquè les mesures a prendre no són fàcils ni agradables. L’enquesta del CIS demostra que no és així: la gent prefereix la sinceritat a la demagògia i ensenya que la societat penalitza que se l‘enganyi o que els seus líders mirin només pels interessos partidistes o personals i deixin de banda els interessos del país. En Duran sempre ho ha entès així. No és populista dir que només amb subvencions no anem enlloc i que cal destinar part d’aquests recursos a fomentar l’ocupació. No és populista, però sí una exercici de realitat que la societat agraeix quan està amb l’aigua al coll.

L’enquesta del CIS ensenya, a més, que la gent demana als polítics honestedat, treball, transparència, eficàcia, organització i justícia amb tothom. No hi a cap líder que superi Duran en aquests valors. En moments difícils ja no serveixen només la bona imatge buida de continguts, ni l’optimisme patològic, ni la crítica destructiva cap a l’adversari. En temps de crisi tothom és conscient que només amb treball, esforç i sentit comú, la situació podrà canviar.

Ho deia abans: estic orgullosa i satisfeta perquè a Unió tenim la persona que millor entén el que és necessari i prioritari i que, amb sentit comú i moderació, aporta solucions setmana rera setmana des de fa anys. Potser és hora que Zapatero i Rajoy facin més cas a qui la societat assenyala com el més capaç.

Read Full Post »

Robert Schuman

Diumenge és compleixen 60 anys de la Declaració Schuman, la llavor sobre la que s’ha construït la Unió Europea. Pot semblar molt de temps. Realment és tota una vida, però es un període curt si ho comparem amb la historia del continent, que ha viscut més conflictes bèl·lics dels que podem recordar i que ha estat dues vegades el centre de la fi del món amb dues guerres mundials.

Decidits a posar fi d’una vegada a la barbàrie bèl·lica que ha acompanyat la nostra història, el pares de Europa, amb Schuman al capdavant, van apostar per construir unes relacions entre països que fessin possible la convivència i el desenvolupament equilibrat de les regions. Seixanta anys desprès podem dir que ho van aconseguir. El seu llegat continua essent una garantia d’estabilitat, però, tenim encara molt camí a recórrer i amb la crisi econòmica hem descobert punts febles. És cert que la situació grega pot generar desconfiança, però també ho és que, gràcies a la UE, ens en podrem sortir millor que Grècia. Han fallat mecanismes de control i, per tant, les institucions europees han d’aprendre d’aquesta desfeta parcial. Els mecanismes reguladors han de millorar, però és lògic exigir que les normes siguin d’obligat acompliment per a tothom.

Seixanta anys desprès dels seus inicis ha aparegut la primera crisi econòmica important a la UE. Estic segura que ens en sortirem. Tinc prou motius per l’esperança. En primer lloc, perquè units formem una economia molt més forta i amb molta més capacitat de resposta. En segon lloc, perquè poc a poc es conforma l’Europa de les persones que permet una gran mobilitat i que facilita la regulació del mercat de treball. Certament encara és un moviment incipient, però està en clar creixement. I en tercer lloc, a Unió ens sentim més partícips de les institucions europees ja que cada dia que passa és més a prop el moment que Salvador Sedó desenvoluparà amb plenitud les seves tasques d’eurodiputat al Parlament Europeu. Malgrat les dificultats, soc optimista davant el futur d’Europa perquè de la crisi traurem ensenyaments que ens faran més forts, més pròspers i que ens faran sentir més íntimament europeus.

De tota manera, pel que fa a Espanya, esperàvem més de la trobada d’aquesta setmana entre Rajoy i de Zapatero i creiem que els dos havien après la lliçó dels seus homònims de Portugal, que sí han arribat a acords importants. I no ho han fet. No han avançat cap el pacte d’Estat que reclama Duran i Lleida, el president del grup parlamentari de CiU al Congrés i del comitè de govern d’Unió.  Rajoy i Zapatero han demostrat la seva ineficàcia per arribar a acords per afrontar la crisi. A més, plantegen una reforma de la llei de caixes que no tindrà el nostre suport si no respecta la posició que sempre s’ha defensat des de Catalunya. Així no s’avança realment: no s’aborden les reformes estructurals que l’economia necessita i tampoc no es genera la confiança interna i externa que cal.

Read Full Post »

Una de les preocupacions socials, sobretot a les grans ciutats, és la inseguretat que hi ha al carrer i la convicció de que els petits delictes han estat tractats amb màniga massa ampla pel nostre codi penal. Sovint el nostre candidat a l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias, en col·laboració amb Duran Lleida i tot el grup parlamentari al Congrés han discutit al voltant de possibles solucions i són moltes les iniciatives que hi han presentat.

Causava perplexitat llegir i escoltar com persones que han comès més de 400 delictes (això sí, petits) circulen impunement pels carrers després de pagar una multa, i probablement amb el botí obtingut en el furt. A partir d’ara ja no serà així. Des de Convergència i Unió hem aconseguit que s’endureixi el codi penal per la comissió dels anomenats petits furts (el botí no supera els 400 euros), considerats meres faltes de manera que ara aquests delinqüents hauran d’afrontar pena de presó en cas de reincidència.

Val a dir que aquesta mesura ha de servir sobretot per millorar la sensació de seguretat de ciutats com Barcelona, que ha vist molt deteriorada la seva imatge en aquest àmbit, sense que el seu equip de govern municipal hagi impulsat cap iniciativa efectiva per evitar la proliferació de la petita delinqüència.

Sabem que la capacitat de les nostres presons és limitada i en cap cas volem sobresaturar els centres penitenciaris amb un allau de condemnats per furts i robatoris al carrer. Per això, hem arribat a l’acord que aquest tipus de malefactors compleixin les seves penes els caps de setmana i els festius, dies en que s’espongen les presons a causa dels beneficis del tercer grau. Hem aconseguit, a més, que s’aprovi que el fet de pertànyer a les bandes de carteristes sigui tipificat com un delicte de pertinença a un grup criminal, ja que la seva finalitat és la comissió reiterada de petits furts.

Per guanyar efectivitat, caldrà crear un registre de faltes informatitzat i global per a tot l’Estat que sigui operatiu en un termini màxim d’un any per conèixer el grau de reincidència d’aquests delinqüents.

Sabem que el que hem aconseguit no solucionarà el problema. Hauríem volgut anar més lluny amb més mesures per combatre eficaçment la inseguretat ciutadana. Però és un primer pas que serà efectiu i del qual se’n beneficiarà molt especialment Barcelona, amb una imatge greument deteriorada entre els residents i els turistes per la impunitat de la petita delinqüència.

El que perseguim, sobretot, és allunyar la sensació que aquests tipus de lladre entra per una porta de la comissaria quan és detingut i en surt d’immediat per l’altra. Cal  fer arribar el missatge, a aquestes organitzacions delictives, que qui la fa, la paga. Des d’ara, també a casa nostra.

Read Full Post »

Un dels eslògans més utilitzats pel tripartit és que ells fan polítiques socials. No és cert. Malgrat l’afirmació, la conclusió final, quan s’imposa l’anàlisi i la raó, es confronten dades i es contrasten totes les informacions, és que una falsedat per molt que és repeteixi, ho continua essent i no deixa  de ser-ho mai per molt que s’entestin en disfressar-la.

Hem de ser rigorosos. Els pressupostos del tripartit no són socials. No hi són i no perquè ho digui Unió Democràtica de Catalunya, perquè ho afirmi CiU. No ho són perquè deixen com estaven les pensions de viduïtat, perquè no augmenten ni en un cèntim els ajuts a les famílies amb fills, perquè redueixen la  despesa sanitària en més d’un 2%, perquè cau la despesa en ajudes a l’habitatge en un 24%, perquè no recullen en lloc el desenvolupament de la llei d’educació… I així podríem anar seguint i enumerant les mancances socials d’uns pressupostos d’un govern que s’omple la boca quan diu que té sensibilitat social mentre, amb fets, ignora les necessitats reals de les persones.

Cal recordar, una vegada més, al tripartit que governar no és fer proclames, ni penjar banderoles, ni encarregar fotografies per quedar bé. Governar és solucionar els problemes i les necessitats d’una societat, planificar els seu futur i invertir els recursos disponibles on fan més falta. És a dir, governar és facilitar l’avui i preveure l’endemà.

Poca política social és la que es desentén de les míseres pensions de viduïtat, la que ignora la família i l’ajut per als fills, la que disminueix la inversió en sanitat i no desenvolupa ni aposta per l’educació. Aquesta és la radiografia exacta de les polítiques socials del tripartit.

No en surt millor parat el govern socialista de l’Estat. Segons l’Institut de Política Familiar, Espanya,  amb 212 euros anuals per persona i Portugal són els països de la Unió Europea amb menys ajuts econòmics, fiscals o de conciliació dedicats  a la família.

La conclusió és decebedora. Encara que des del Tripartit o des del govern Zapatero ens repeteixin mil vegades que són garants de polítiques socials, la veritat s’entesta a demostrar que de l’únic que ho són és del desgovern i de la desprotecció, precisament allà on més protecció caldria. Els números no enganyen i alguns polítics, si no enganyen, sí  que viuen enganyats.

Read Full Post »

En menys d’una setmana s’exhaurirà la data límit fixada pel president Zapatero perquè hi hagi un acord de finançament per a Catalunya i la situació no està gens aclarida. Malgrat tot, ara no és moment de burxar més en els incompliments repetits des de la aprovació de l’Estatut, ni en els canvis de posicions dels negociadors del govern. És el moment de defensar el que marca la llei, de complir el que dicta l’Estatut. El debat de fons no és una qüestió només de xifres, sinó de model. Els catalans, -també les Corts-, vam decidir estar regits per un Estatut que dicta el model que volem que existeixi en la relació Catalunya-Espanya, també en el finançament. No volem discutir d’uns milions més o menys, reclamem obtenir el que diu la llei. És ben fàcil d’entendre.

foralleisNo volem privilegis com els que sembla ens vol donar Zapatero quan diu que obtindrem un 5% més que la mitjana de les comunitats autònomes. No en volem perquè vam decidir un finançament diferenciat de la resta de comunitats espanyoles. Així ho estableix l’Estatut, i així volem que sigui. No ens serveix el sistema del cafè per a tothom tan utilitzat per els socialistes, -ja ho van fer amb Felipe González i és el que persegueixen ara amb la LOFCA. No és tan complicat d’entendre. Volem el model que vam aprovar tots, a Catalunya i a l’Estat. Ho repeteixo: no volem més, tampoc menys. Volem aquest model i no un altre, perquè garanteix la solidaritat entre les comunitats, però deixa de penalitzar la societat catalana. Cal entendre que la nostra no és una reclamació des de l’egoisme, sinó des de la solidaritat assumible. Catalunya ha estat fins ara ofegada econòmicament per un repartiment de la riquesa que ha estat abusiu amb els catalans. Per això, entre d’altres coses, vam reclamar i aprovar un nou Estatut. La sanitat, l’educació, la justícia, els cossos de seguretat, les infraestructures, l’atenció social i la dependència són algunes de les activitats que gestionem, que hem de pagar i que volem millorar. El nou finançament ens ha de permetre fer-ho. Ara no podem.

La diferència entre un finançament just i un de dolent la patim i la notem tots. Catalunya necessita més diners no per caprici, sinó per necessitat. De poc serveix tenir transferides les competències si el calaix és buit. Això és el que demanem amb insistència. El missatge final és inequívoc tant per al govern de Madrid com per al govern tripartit: compleixin la llei, facin servir el model que preveu l’Estatut i fixin el finançament que d’això en resulti. Ni més, ni menys, però facin-t’ho d’una vegada. El 15 de juliol és a tocar i no és bo que ningú estigui fora de la llei.

I ara davant de tots aquests reiterats incompliments, ens trobem amb l’estratègia dels membres del govern tripartit que pretenen generalitzar en la societat que CiU ja ha decidit votar en contra del nou finançament. Ho diuen ells que són incapaços de defensar amb energia i convenciment davant el govern de Madrid la necessitat i la importància del finançament. Tenen l’autoestima tan baixa que abans de reconèixer la seva impotència volen carregar el seu fracàs a CiU. Potser els hi hauríem de recomanar una píndola que acaba de sortir al mercat perquè, quan el govern de Madrid els hi presenti la seva proposta, es deixaran anar en lloc d’aguantar una mica més, oblidant que és millor no arribar a cap acord que subscriure un mal acord.

Article publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »