El secret d’un món millor

Us acompanyo aquest article que he publicat avui a l’E-Notícies

Demà es compliran 62 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Pot semblar poc interessant parlar de drets humans amb el que cau a casa nostra, a causa de la crisi econòmica, però no podem perdre de vista que els valors sobre els quals hem aixecat Catalunya i Europa ha estat precisament els que es deriven del respecte del dret de les persones.

A vegades creiem que ens queden molt lluny les barbaritats que, dia sí i dia també, llegim als diaris o veiem a la televisió. Algú pot pensar que l’incompliment sistemàtic de la carta de Nacions Unides a massa països és una cosa que no va amb nosaltres, que el genocidi o la repressió en algun indret llunyà és llastimós, però poc rellevant per al nostre dia a dia. Ens equivoquem. Només si aconseguim, des del respecte a les persones, fer un món més just per a tothom podrem guanyar la convivència arreu. El progrés a tot el món és també el nostre. Aquesta ha de ser una lluita constant.

Si no defensem els drets elementals de totes les persones a qualsevol lloc del planeta, difícilment podrem fer-los acomplir a casa nostra. Aconseguir que governs, societats, famílies i persones acceptin i acompleixin envers els altres la Carta dels Drets de l’Home signada ara fa 62 anys és l’únic camí que ens pot portar a la justícia, a la pau, a la tolerància i a la convivència pacifica.

Mentre no ens rebel·lem contra les societats que maltracten, discriminen i maten les dones per sols fet de ser dones, seguirem tenint violència de gènere. Mentre no ens oposem amb totes les nostres forces a les diverses formes d’explotació infantil arreu del món, continuarem tenint una infància infeliç avui, i uns maltractadors i explotadors l’endemà. Mentre no abominem de qualsevol forma de repressió partidista, de persecució per diferències d’idees, raça, religió, sexe o de qualsevol altra forma de discriminació seguirem sent tolerants amb la injustícia.

Ens hem de plantejar que si sumem tots els esforços individuals tindrem una força que no es podrà aturar. Essent exigents amb l’immediat que ens envolta, sent respectuosos amb els drets i deures dels altres  com si fossin els nostres és com farem avançar la justícia per a tothom. Lluitar per un món millor vol dir treballar per fer-lo més just, més tolerant i més harmoniós. Ajudar a qui tenim al costat vol dir -si ho féssim tots- ajudar totes les persones del món.

No és casual que la societat més avançada sigui la que més respecta els drets de les persones. Si volem estendre el progrés, la seguretat i la justícia, cal que arreu defensem els drets humans, perquè fent-ho els enfortim a casa nostra. Hem avançat molt però queda molt encara a fer.

Demà és un bon dia per reflexionar sobre els drets humans al món.

Read Full Post »

Catalans, el tripartit ens discrimina

No em va sorprendre la negativa del tripartit de suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no vol dir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Els catalans som els ciutadans que paguem més per aquest concepte, i no una mica més, sinó considerablement més. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.

Des de CiU vam proposar la reducció gradual d’aquest impost fins la seva total desaparició d’aquí quatre anys. La resposta tripartitària va ser un no rotund, encara que cada un dels socis va donar diferents motius. El PSC al·lega que no és pot prescindir de l’impost ja que les finances de la Generalitat se’n ressentirien excessivament. I això ho diu quan altres comunitats ja l’han suprimit completament. I d’Esquerra ja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid li surt cara i vota a favor de suprimir aquest impost i al Parlament li surt creu i nega el que allà donava. Quina mala sort tenim els catalans que la creu d’Esquerra ens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la seva pseudoreforma d’aquest impost veureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quan vulguin. Bonica forma de governar!

Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sense subterfugis: els hereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i tot quan et mors.

Resulta més sorprenent quan a principis d’estiu el tripartit s’omplia la boca lloant l’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Ja s’ha acabat el peix al cove. Ja s’han acabat els problemes financers de la nostra administració’, exclamaven.

Dons no. Des de CiU ja vam dir que no era bo l’acord perquè, no compleix l’Estatut. No ho era i no ho és. El que altres comunitats ja no paguen, –l’heretar-, a Catalunya ho seguirem pagant per voluntat expressa del tripartit. D’això se’n diu estar discriminat. Malament que ho facin els de fora, però que ho facin els de casa clama al cel!

Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’una decepció, malgrat sigui tan injusta i arbitrària com aquesta.

Publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

Callar, mal gestionar i malbaratar, el triplet del tripartit

Article publicat a l’E-Notícies

Catalunya te mig milió d’aturats, un futur econòmic incert, despeses de milers de famílies molt angoixades per la crisi i les seves conseqüències i una Agència de Cooperació Internacional que fa anar les targetes de crèdit com confetti, amb el vist i plau del vicepresident del govern de la Generalitat, Josep Lluís Carod-Rovira. Fins i tot, es va mostrar cofoi amb la seva actuació i no va dubtar a utilitzar una ironia fora de to quan al Parlament li van demanar explicacions. Carod es va despenjar parlant d’esmorzars quan se li demanava sensibilitat, control, rigor i austeritat.

No eren els esmorzars el que feia notar l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre aquesta agència de cooperació: 29 dels seus 54 treballadors disposaven d’una targeta de crèdit a càrrec dels diners públics, amb una despesa mitjana d’onze mil euros. Són molts diners que demostren la poca o nul·la sensibilitat del govern del tripartit en època de crisi.

És malauradament una característica del nostre govern: no donar importància a res, no tenir sensibilitat per res, fer broma de tot, i no distingir moments, situacions ni llocs. És fer acudits en un enterrament i guardar silenci en un casori. És el do de ser inoportú, quan no se sap ser res més.

Una altre característica del govern també la vam poder trobar el dimecres passat al Parlament. La mostra ens la va oferir Joan Saura, el conseller de Governació que gairebé sempre és un bon exemple de la forma de fer i desfer del tripartit. A la sessió de control es va demanar al conseller que valorés la sentència dels mossos d’esquadra de Les Corts. El silenci va ser la seva resposta. No va creure oportú donar explicacions als representants de la societat, els diputats; no va creure adient l’escenari: el Parlament de Catalunya; no va considerar que fos lloc i moment per donar explicacions sobre una qüestió que preocupa a la societat i sobre tot, que amoïna el cos que ha de garantir la seguretat de la societat.

Read Full Post »

L’últim dia que la desafecció va guanyar

Article publicat a l’E-Notícies

No són els cent dies de gràcia que marca la tradició, però quasi cent hores després de les eleccions al Parlament Europeu hi ha una dada irrefutable; la abstenció va guanyar per aclaparadora majoria i ens indica que tenim un problema, tots i tothom: partits polítics, mitjans de comunicació i societat en general. Que una immensa majoria deixi que la minoria decideixi per ella és indicatiu que alguna cosa falla.

És evident que tractant d’imbècils els ciutadans no es fomenta la participació, (a això s’ha reduït la campanya de la por dels socialistes o la de la catalanofòbia permanent del Partit Popular). No és amb la desgana que han tractat alguns mitjans de comunicació la cobertura de les europees com es fomenta la participació. És evident també que no és formant governs que envien a l’oposició el partit guanyador de les eleccions (cas de Catalunya, d’Euskadi o de les Illes) com es fomenta la participació. Però es evident que només amb aquests tres despropòsits no es pot explicar que gairebé dos de cada tres catalans no s’hagin molestat a anar a votar.

Les misèries del tripartit i la seva incapacitat per governar i generar confiança són ben conegudes i no canviaran: no en saben. Els incompliments de Zapatero envers Catalunya ja han esdevingut un afegitó a la marca ZP, i no canviarà. Ho podrem comprovar el proper 15 de juliol quant el nou finançament hauria de ser una realitat segons va prometre (una vegada més) el president del govern espanyol. El PP i la seva obsessió d’utilitzar Catalunya com a ase de tots els cops a la resta de l’Estat és un altre clàssic de la política espanyola que continuarem patint els propers mesos.

Aquests tres ingredients, tripartit, promeses incompletes i utilització mesquina de Catalunya a la resta de l’Estat, expliquen també la desafecció ciutadana vers la política. Però cal lluitar i plantar-li cara. Ara que ja no som en campanya electoral, des de CiU volem seguir dient que les coses es poden fer millor, que la situació no és fàcil, però que amb esforç, sentit comú i sobre tot amb il·lusió ens en sortirem.

Ara, justament ara, quant no tenim cap cita electoral immediata, des de CiU volem tornar a oferir solucions al govern tripartit i al de l’Estat. Els hi demanem que les acceptin, que les facin seves si volen, però que les portin a la pràctica. La crisi econòmica no espera. El teixit productiu les reclama, la societat les reclama. Tornem a exigir mesures per afavorir la liquiditat en la nostra economia; fiscals per facilitar la viabilitat de les nostres empreses; laborals per fer més àgil el mercat de treball; mesures socials per ajudar les persones desocupades; però, sobre tot, mesures destinades a crear ocupació. Mesures, en definitiva, que serveixin per rellançar la nostra economia i que donin confiança als nostres emprenedors.

És així com es pot lluitar contra la desafecció: amb l’esforç, el treball i amb el govern del dia a dia. Tres coses que ha ignorat fins ara el tripartit, Tres coses que no ha posat en pràctica el govern Zapatero. I no cal inventar rés. Totes aquestes mesures ja han estat proposades per CiU al Parlament i al Congrés. Només cal posar-se a treballar i oblidar les picabaralles partidistes que tan agraden el PSOE i el PP a Madrid, i deixar de jugar a joc de les cadires que tan agrada als membres del Tripartit. Ara cal picar pedra, malgrat la crisi, per aconseguir un fonaments sòlids sobre els que aixecar una nació amb esperança i il·lusió en el seu futur.

Read Full Post »

Estruços al tripartit

Adjunto l’article que em va publicar ahir l’e-noticies i que també podeu trobar en aquest enllaç. 

Més que un Govern, el tripartit sembla “Antoñita la fantàstica” ja que, tot i que diuen que ho fan molt bé, el resultat és un desastre. Catalunya pateix un vendaval amb vuit víctimes mortals, però tot s’ha fet bé. Tenim mil aturats nous cada dia, però tot s’ha fet bé. Hi ha quinze mil places de llars d’infants sense construir malgrat el compromís adquirit, però tot s’ha fet bé. Tenim convocada una vaga de mestres a l’ensenyament públic, però tot s’ha fet bé. Encara no tenim acord de finançament i, per tant, no complim l’Estatut, però tot s’ha fet bé. TV3 i el Barça estan enfrontats amb el resultat que no tenim futbol en català, però tot s’ha fet bé, etc. No hi ha mai la més mínima autocrítica perquè la culpa és del vent, de la crisi, dels mestres i dels pares, dels 23 anys de govern de CiU , fins i tot del Barça o de qui passava per allà. La culpa, la responsabilitat és de tothom menys dels nostres governants. Estan tan cofois del que fan que estan convençuts que no mereixem tanta perfecció en el nostre Govern, ni que sigui a 40 quilòmetres per hora. Certament, tenen raó els honorables consellers tripartidaris: no ens mereixem això, el país no es mereix això!
 
Avui vull tornar a parlar d’un tema greu, d’un tema social que em preocupa, i molt, perquè afecta als més desprotegits. Avui torno a parlar del cas dels 153 nens que estan en el seu entorn familiar, tot i que fa mesos que el Govern va decidir retirar la tutela als seus familiars. La raó que dóna el Govern és la manca de places públiques destinades a protegir els infants. El Síndic de Greuges parla del col·lapse del sistema de protecció a la infància. CiU denuncia aquesta situació de col·lapse, però, ¡ves per on! el Govern rebutja la petició perquè la conselleria n’informi perquè diuen que parlem d’un col·lapse inexistent.
 
Malauradament ens trobem una vegada més davant uns governants que utilitzen la tàctica de l’estruç i que creuen que quan es nega un problema deixa d’existir. La conselleria ha trigat molt poc en oblidar el cas Alba. Aquests 153 menors que no han estat acollits pels serveis de protecció a la infància són en una situació de risc, que reconeix el propi Govern. Malauradament, un cop més, no només ningú se’n fa responsable, sinó que es nega la problemàtica. Hi ha massa estruços al Govern. Definitivament no ens ho mereixem, aquests 150 nens no s’ho mereixen!

Read Full Post »

SOC o no SOC

Us acompanyo l’article meu que avui publica l’e-noticies, que també podeu llegir en aquest enllaç: 

Afirma Warren Buffett que és força estrany trobar gent capaç de centrar-se en el que veritablement és important i que, per fer-ho,  és imprescindible tenir un full de ruta, seguir-lo i pensar a llarg termini, és a dir liderar.
 

Warren Buffet, filàntrop i empresari

A casa nostra, la sensació de crisi és cada vegada més gran i provoca, per desànim, desorientació i una frenada del consum.  En temps de crisi, la inacció, és a dir esperar a veure què passa, no beneficia a ningú. La crisi ens preocupa, i molt, però encara ens amoïna més veure que els governs català i central són incapaços de centrar-se en el que és important: afrontar la crisi, cercar-hi solucions, generar confiança. Ens preocupa perquè també són incapaços d’escoltar les propostes de l’oposició i d’aplicar-les.
 
Dimarts al Congrés dels Diputats el portaveu del grup parlamentari de CiU, Duran i Lleida, va proposar mesures a curt termini per reactivar l’economia i per aconseguir tres objectius: manteniment i creació d’ocupació, garantir la liquiditat a famílies i empreses, i revisar els pressupostos per adequar-los a la crisi. Així doncs, una de les prioritats del govern ha de ser la creació d’ocupació i aquí també fallen els dos governs.
 
Un exemple al nostre país: el SOC, Servei d’Ocupació de Catalunya, va oferir el dia 9 de febrer 913 ofertes de treball, una xifra realment baixa ja que cada dia es perden mil llocs de treball. Empreses com Infojobs o Servijob (dos cercadors de feina per Internet) presenten una oferta un mil per cent més elevada que la del SOC. Fins i tot, la secció de classificats de La Vanguardia supera l’oferta pública amb 993 places. El tripartit es resigna a que les oficines del SOC siguin exclusivament gestores del subsidi d’atur i registre dels nous aturats de Catalunya en lloc de ser, a més a  més, una eina fonamental per recol·locar les persones sense feina i per millorar la formació dels aturats.
 
La manca d’ambició i d’iniciativa del Govern queda també demostrada dia a dia en la lluita contra l’atur. Demanem una vegada més, que actuï, que deixi de lamentar-se i superi la paràlisi que pateix des de ja fa molts mesos. No fer-ho empitjora la magnitud de la davallada econòmica i dificultarà la seva superació quan les condicions internacionals millorin. El SOC és un instrument, i tampoc el govern mereix l’aprovat dels catalans per la seva gestió.

Read Full Post »