Després d’un any perdut, un futur per guanyar
L’agost és a tocar. A l’hora de valorar aquest any, el balanç és desolador. La crisi ha seguit el seu camí destructor sense que les accions dels governs del tripartit i de Zapatero hagin servit de gran cosa. Val a dir que la reacció dels nostres dirigents ha arribat tard i malament, i que les decisions preses no ho han estat per convicció, sinó per imposició del estranger.
Després de no fer cas a les recomanacions de CiU (calia reformar el mercat laboral i les despeses de les administracions, fomentar un pla d’austeritat, ajudar les empreses per afavorir les contractacions…), la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i el president dels Estats Units van cridar a l’ordre a Zapatero i van exigir que entomés les reformes que havia negat i les mesures que no havia gosat prendre. Zapatero no ho feia per por a quedar malament amb els sindicats i a quedar retratat a les enquestes.
S’han perdut dos anys per acabar fent el que Duran i Lleida li havia reclamat insistentment des del Congrés. Dos anys que han provocat que s’hagi retallat el sou a tots els treballadors de l’Administració pública, que s’hagi desbocat l’atur, que s’hagin retallat les prestacions socials, que les pensions hagin perdut poder adquisitiu, que no s’hagi complert la llei de dependència… Tampoc estem massa confiats dels resultats de la reforma laboral impulsada per Zapatero. Calia ser més valent i decidit, perquè el problema de l’atur a casa nostra requereix decisions valentes i decidides. No és amb mesures tèbies i decidides a contracor com es pot resoldre un problema de quatre milions d’aturats.
En plena crisi, tots els esforços s’haurien d’abocar a ajudar els empresaris a contractar treballadors i a formar millor la gent que s’ha quedat sense feina. Naturalment cal ajudar els aturats ja que els subsidis són uns ingressos indispensables per a la supervivència econòmica de les famílies. Però no poden ser-ne l’única solució. I això el govern no ho ha entès i segueix sense entendre-ho. Els pocs diners que queden a les arques públiques cal dedicar-los a reincorporar treballadors al mercat laboral. Aquesta -la millor inversió que es pot fer en aquest moments en matèria d’ocupació- tampoc s’està fent.
A Catalunya les coses no han anat millor. A la crisi econòmica cal afegir-hi la crisi política que ha provocat la sentència del Constitucional contra l’Estatut i la preocupant manca d’unitat -una vegada més- del tripartit en la seva resposta. El PSC ha demostrat un cop més que, davant el dilema Catalunya o PSOE, sempre tria el PSOE. Per això, el PSC va votar a Madrid una resolució diferent a la que havia votat al Parlament. Així no es demostra la unitat d’un país, ni la força d’una societat, capaç de mobilitzar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona per palesar la seva indignació davant la mutilació de l’Estatut aprovat a les urnes.
Del tripartit ja no podem esperar res. No ho van fer bé en els anys de prosperitat econòmica, i molt menys ho han fet en els temps de penúria. Només volen amarrar els seus càrrecs i els seus interessos com a prioritat per damunt dels interessos de la societat. Catalunya necessita que es facin eleccions com més aviat millor. La societat catalana vol canviar, el canvi és possible i només passa per CiU. A través de les urnes, els catalans podran dir que volen un govern fort, cohesionat, rigorós, que defensi Catalunya amb les mans lliures i que faci que Catalunya torni a ser respectada. Soc optimista i estic convençuda que el temps del tripartit aviat haurà quedat enrere perquè ja no són creïbles les seves paraules i les seves promeses i perquè ja no es poden tolerar més els incompliments.
Bon estiu, i ens retrobarem a partir de setembre.
joanaortega.wordpress.com 