Dimecres passat, el Parlament de Catalunya va ser testimoni d’una de les explicacions més caòtiques, inversemblants i esperpèntiques, que mai s’han vist. El president de la Generalitat i del govern tripartit, José Montilla, va justificar que els diputats del PSC votin blanc en seu catalana, i negre a les Corts de Madrid. El motiu: no donar armes a l’oposició i donar suport al govern Zapatero, recolzar-lo fins i tot capgirant el sentit del vot que els socialistes han fet a Catalunya.
Aquesta vegada ja no dissimulen o fan veure que, si fa o no fa, pot passar pel mateix el que es vota a una cambra i a l’altra. No, en aquesta ocasió Montilla va defensar que el PSC hagi votat completament diferent a Barcelona que a Madrid per no votar el mateix que l’oposició a Espanya, encara que això signifiqui una contradicció flagrant. És una mostra clara de la incoherència del nostre Govern d’aquí amb els diputats del PSC (els 25 socialistes catalans) d’allà. És un exemple clar que no existeix direcció, lideratge ni rumb, tan sols una defensa aferrissada de les trinxeres que el president Zapatero ha cavat a les Corts. No hi ha una altre lectura. No hi ha, com volia justificar el president Montilla, una mala o desafortunada exposició del govern central de les mesures empreses. Només hi ha la defensa numantina d’un govern que sense idees, ni lideratge, ni aliats, ni raó, perquè poca raó es té quant el sentit del vot depèn de la ciutat on es vota i no de la convicció, de la conveniència i del rigor.
Aquest és el nostre govern tripartit: la pota gran del PSC es doblega davant els interessos de la casa mare; la pota d’Esquerra crida i segueix cridant que és la última vegada que accepten contradiccions (fins que arribi la propera), però aguanten el Govern i mantenen càrrecs, conselleries i un discurs inconnex enmig de la tempesta que viu el propi partit republicà; i la tercera pota, la més petita, fa propostes bizantines i extemporànies, com si no anés amb ells la que ha caigut, la que cau i la que caurà.
Mal govern és el que no governa, pitjor el que a més a més de no fer-ho, transmet desunió, ‘bronca’, un estat d’ultimàtum permanent, per finalment no fer rés. Cal recordar una altra vegada al nostre govern que estem en crisi. Aquest sí que és una qüestió important, que desenes de milers de famílies viuen una situació desesperada per l’atur i per les males perspectives que hi ha, i que aquests centenars de milers de persones angoixades esperen mesures eficaces dels seus governants i no els espectacles gens educatius i banals i que el tripartit dóna dia si, dia també.
Publicat al E-Notícies el 21/5/09
joanaortega.wordpress.com 