Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Estatut’

ImatgeVull agrair al Consell Comarcal la celebració d’aquest acte d’avui en record del vuitantè aniversari de l’Estatut de Núria. I és bo recordar aquesta efemèride, perquè avui dia, com l’any 31, tornem a sentir altra vegada l’alè de la història. Durant tot l’acte hem recordat que aquí mateix, en aquest lloc meravellós, en aquest santuari, en aquesta vall, va ser redactat un text que expressava els desitjos i la voluntat de Catalunya i que va ser ratificat pel 99% dels vots del poble català. També n’hem recordat les vicissituds que va patir i els tristos fets que van acabar amb la seva existència.

Però per molt que avui sembla que hàgim parlat d’història, realment el que parlem és de futur. L’Estatut de Núria no va néixer perquè sí. I tenia al darrere la voluntat de tot un poble que, dos segles abans, havia perdut les seves llibertats i volia recuperar-les. Si l’Estatut va existir és perquè abans, de molt abans, de mil anys abans, havia nascut una nació anomenada Catalunya. Aquesta realitat, Catalunya, és la mateixa força que ens fa ser avui aquí.

El projecte de Núria era la veu de Catalunya. Va ser redactat aquí amb ambició i amb el desig de reconvertir l’Estat i acabar amb dos segles de voluntat uniformadora i centralista. Tampoc no naixia del no res, ni era com una mena de bolet apareixent de sobte enmig d’aquestes valls. Se n’havia parlat. A Sant Sebastià, un any abans, les forces reformadores d’Espanya i de Catalunya havien pres la decisió de parlar-ne i, com va explicar Carrasco i Formiguera –un dels representants catalans a Sant Sebastià— allà s’hi va parlar clar i català, perquè aquella era l’única manera d’entendre’s.

Les coses naturals, per molt que s’hi vagi en contra, sempre acaben apareixent. El 1714 Catalunya semblava que ho hagués perdut tot, i no era així, perquè l’endemà mateix obríem les botigues i els tallers i ens tornàvem a posar a treballar. Podíem haver perdut les nostres institucions però no havíem perdut l’ànima ni el sentiment. I vam seguir treballant: a Cadis, amb el Memorial de Greuges, amb la Mancomunitat… Catalunya seguia viva i treballant. I el 1931 vam tornar a tenir esperança. I altra vegada ens la van trencar amb la Guerra Civil i el franquisme. Però vam continuar treballant i treballant…

Altres nacions han sucumbit al pes de la història. No han tingut esma de seguir. Però Catalunya s’ha sabut aixecar després de cada adversitat. Cinquanta o seixanta anys enrere, sota el més dur de la dictadura, qualsevol persona que ens veiés des de fora no hauria apostat mai ni un duro pel futur del nostre país. Qui ho havia de dir, un poble sense institucions, sense capacitat de defensar la seva llengua ni la seva cultura, un poble que no podia fer res per ell mateix i que tot se li governava des de fora… Però Catalunya vivia, i Catalunya s’esforçava per anar endavant, per crear riquesa, per mirar a Europa, per avançar com un sol poble. I ens en vam sortir. Amb entrebancs, amb frustracions, però ens en vam sortir, i avui dia, malgrat totes les complicacions, malgrat la crisi, malgrat el que ens arriba i les ganes d’atemorir-nos, Catalunya, com a poble i com a sentiment, és més viva que mai.

Aquesta vitalitat la vam veure fa un mes i mig pels carrers de Barcelona. Vam veure una Catalunya que de manera democràtica, pacífica i fins i tot festiva, deia que calia canviar les coses. I semblarà anecdòtic, però no ho és: la manifestació del passat Onze de Setembre coincidia, pràcticament dia per dia, amb els vuitanta anys de l’aprovació de l’Estatut del 32.

Aquest és un gran país. Aquesta és la força del país. Si llegim els llibres d’història podria semblar que l’experiència de l’Estatut de Núria va acabar malament, però ens equivocaríem de mig a mig. Núria va ser la manera de demostrar que els drets de Catalunya no s’exigeixen per la força ni per la coacció, sinó per la democràcia. I que aquest país és un país que aspira a la llibertat i a la convivència i, sobretot, a decidir el seu futur.

Com deia en començar, Núria és una fita de la nostra història. I aquesta fita, juntament amb d’altres, delimiten la manera de ser del nostre país i, alhora, dibuixen un camí democràtic i enlluernador. Som fills d’una història de fa més de mil anys que va començar a recer d’aquestes muntanyes. Des de llavors hem recorregut molt de camí. Però també avui, com vuitanta anys enrere, aquestes alçades i aquestes solituds de la Vall de Núria ens permeten mirar més enllà, cap a l’horitzó, cap a Europa. Els redactors de l’Estatut sabien el que volia el poble de Catalunya i es van reunir per plasmar-ho en un document carregat d’esperança. Nosaltres avui som hereus i dipositaris d’aquella esperança. Una esperança que no defraudarem.

Moltíssimes gràcies per la seva presència.

Anuncis

Read Full Post »

Dissabte celebrem l’Onze de Setembre i paga la pena reflexionar sobre el que ha esdevingut aquest darrer any i sobre la situació actual. Val a dir que no ha estat un bon any per a Catalunya i que la Diada ens ha de servir per reivindicar i perexigir el compliment de l’Estatut, refrendat a les urnes.

La sentència del Tribunal Constitucional marca, sens dubte, un punt d’inflexió en la relació de Catalunya amb Espanya. Ara, cal redreçar el que el Constitucional ha estroncat i, sobretot, recuperar el respecte que a dia d’avui Espanya ja no té amb Catalunya. No és, però, l’única cosa que cal endreçar. La situació econòmica continua essent crítica amb centenars de milers de catalans sense feina i amb unes expectatives de futur poc optimistes.

Economia i política han de ser els nostres grans reptes i les nostres grans reivindicacions d’aquesta Diada. Però per millorar la situació, cal tenir un govern fort, cohesionat, seriós i sòlid i amb una visió clara del que vol el país. El govern tripartit no ho és. Els interessos partidistes s’han imposat als del país i hem vist com massa sovint les contradiccions internes han provocat una política d’estirabots sense rumb que ha empitjorat les coses.

La crisi econòmica ha afectat tot el món, però mentre la majoria de països ja l’està superant aquí la manca de previsió i les polítiques erràtiques, populistes i sense sentit del tripartit han fet que el nostre atur sigui el més elevat d’Occident. Cal que les coses canviïn per recuperar l’optimisme i la confiança.

La Diada ens recorda com Catalunya va ser capaç d’aixecar-se després d’una desfeta i que no podem oblidar mai que l’esforç, el treball i la voluntat d’assolir l’excel·lència és la nostra més preuada riquesa. També això s’ha deixat de banda en aquests anys de tripartit, que ha confós progressisme amb manca d’exigència. La Diada ve marcada també per la data de les eleccions al Parlament, una data que el president Montilla ha retardat per mantenir-se en el poder unes setmanes més i per veure si les conjuncions astrals li són favorables. A Unió Democràtica sabem que cal un canvi de govern per retornar Catalunya al lloc que mereix, i del que mai no hauria d’haver sortit si les coses s’haguessin fet bé. No ha estat el cas i el 28 de novembre és el moment de demostrar-ho. A CiU estem convençuts que sabrem retornar la il·lusió i l’optimisme si els catalans ens donen la confiança.

No serà fàcil, però mai han estat fàcils les coses per a Catalunya. Ara no serà una excepció, però si recuperem la cultura de l’esforç que ens ha fet forts i ens ha portat a ser capdavanters a Europa, superarem la crisi i la veu de del poble català tornarà a ser escoltada i respectada arreu. Des de la convicció i des de la fortalesa es defensen els ideals i es guanyen els reptes. Ho podem aconseguir perquè ho hem fet en el passat. Per això, cal recordar en aquest Onze de Setembre, com mai, que som una nació.

Read Full Post »

Després d’un any perdut, un futur per guanyar

L’agost és a tocar. A l’hora de valorar aquest any, el balanç és desolador. La crisi ha seguit el seu camí destructor sense que les accions dels governs del tripartit i de Zapatero hagin servit de gran cosa. Val a dir que la reacció dels nostres dirigents ha arribat tard i malament, i que les decisions preses no ho han estat per convicció, sinó per imposició del estranger.

Després de no fer cas a les recomanacions de CiU (calia reformar el mercat laboral i les despeses de les administracions, fomentar un pla d’austeritat, ajudar les empreses per afavorir les contractacions…), la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i el president dels Estats Units van cridar a l’ordre a Zapatero i van exigir que entomés les reformes que havia negat i les mesures que no havia gosat prendre. Zapatero no ho feia per por a quedar malament amb els sindicats i a quedar retratat a les enquestes.

S’han perdut dos anys per acabar fent el que Duran i Lleida li havia reclamat insistentment des del Congrés. Dos anys que han provocat que s’hagi retallat el sou a tots els treballadors de l’Administració pública, que s’hagi desbocat l’atur, que s’hagin retallat les prestacions socials, que les pensions hagin perdut poder adquisitiu, que no s’hagi complert la llei de dependència… Tampoc estem massa confiats dels resultats de la reforma laboral impulsada per Zapatero. Calia ser més valent i decidit, perquè el problema de l’atur a casa nostra requereix decisions valentes i decidides. No és amb mesures tèbies i decidides a contracor com es pot resoldre un problema de quatre milions d’aturats.

En plena crisi, tots els esforços s’haurien d’abocar a ajudar els empresaris a contractar treballadors i a formar millor la gent que s’ha quedat sense feina. Naturalment cal ajudar els aturats ja que els subsidis són uns ingressos indispensables per a la supervivència econòmica de les famílies. Però no poden ser-ne l’única solució. I això el govern no ho ha entès i segueix sense entendre-ho. Els pocs diners que queden a les arques públiques cal dedicar-los a reincorporar treballadors al mercat laboral. Aquesta -la millor inversió que es pot fer en aquest moments en matèria d’ocupació- tampoc s’està fent.

A Catalunya les coses no han anat millor. A la crisi econòmica cal afegir-hi la crisi política que ha provocat la sentència del Constitucional contra l’Estatut i la preocupant manca d’unitat -una vegada més- del tripartit en la seva resposta. El PSC ha demostrat un cop més que, davant el dilema Catalunya o PSOE, sempre tria el PSOE. Per això, el PSC va votar a Madrid una resolució diferent a la que havia votat al Parlament. Així no es demostra la unitat d’un país, ni la força d’una societat, capaç de mobilitzar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona per palesar la seva indignació davant la mutilació de l’Estatut aprovat a les urnes.

Del tripartit ja no podem esperar res. No ho van fer bé en els anys de prosperitat econòmica, i molt menys ho han fet en els temps de penúria. Només volen amarrar els seus càrrecs i els seus interessos com a prioritat per damunt dels interessos de la societat. Catalunya necessita que es facin eleccions com més aviat millor. La societat catalana vol canviar, el canvi és possible i només passa per CiU. A través de les urnes, els catalans podran dir que volen un govern fort, cohesionat, rigorós, que defensi Catalunya amb les mans lliures i que faci que Catalunya torni a ser respectada. Soc optimista i estic convençuda que el temps del tripartit aviat haurà quedat enrere perquè ja no són creïbles les seves paraules i les seves promeses i perquè ja no es poden tolerar més els incompliments.

Bon estiu, i ens retrobarem a partir de setembre.

Read Full Post »

La fal·lera socialista d’apujar impostos

Soc conscient que hi ha molts catalans decebuts amb la manca d’unitat a Madrid dels partits de casa nostra on no s’ha presentat una resolució conjunta contra la sentència del Constitucional que ha retallat l’Estatut. En soc conscient, però em sabria molt greu que la societat ens posi a tots els partits en el mateix sac. Em sembla clar que hi ha hagut unes formacions que hem votat el mateix al Parlament que al Congrés i que n’hi ha hagut una altra que ha canviat el seu vot. És evident que, per molt català que és pugui sentir i se senti, al PSC encara li tira més l’afinitat i els lligams amb el PSOE que amb Catalunya.

Però, malgrat estar decebuts, tot i saber que no hem aconseguit dur a Madrid allò que la societat ens va reclamar als carrers de Barcelona, hem de seguir endavant a l’espera d’un nou govern a Catalunya que actuï amb rigor, amb plena cohesió i fermesa, sense actituds partidistes contradictòries, i sense tres caps que l’empenyin en direccions oposades.

Fins llavors  continuarem proposant mesures per sortir de la crisi econòmica. El nostre grup parlamentari a Madrid -a través d’una pregunta de Duran i Lleida formulada per Sánchez Llibre– ha aconseguit que el govern de l’Estat no apugi l’impost de societats, una mesura que hagués afeblit encara més les empreses.

Aquesta fal·lera del govern Zapatero d’apujar impostos per recaptar més i així reduir el dèficit estaria molt bé si servís per alguna cosa o si al menys no espatllés encara més el que ara tenim. Apujar impostos a les petites i mitjanes empreses és desconèixer la realitat i les dificultats que moltes pimes tenen. Cada euro és essencial per poder obrir les portes cada dia.

El govern socialista encara no ha comprés que no hi ha cap altra solució per generar ocupació que apostar per les empreses i pels empresaris. L’atur no es combat només amb subsidis, sinó afavorint la creació de llocs de treball. Això passa per donar aire als emprenedors i per afavorir fiscalment la nova ocupació.

L’economia i el  fet de proposar mesures per sortir de la crisi ha estat, és i serà la nostra prioritat principal, perquè difícilment es pot construir un país des de la pobresa i des de la inseguretat i el neguit econòmic familiar. Sabem que proposem solucions en la direcció correcta tant en el terreny econòmic com en el polític i de construcció nacional, perquè no venem fum com altres formacions, ni ens sotmetem a la voluntat de companys de Madrid, com algun partit ha deixat en evidència aquesta mateixa setmana. Estic segura que les eleccions de la tardor serviran per donar a Catalunya el govern que el nostre país es mereix.

Read Full Post »

No em va sorprendre la negativa del tripartit de suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no vol dir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Els catalans som els ciutadans que paguem més per aquest concepte, i no una mica més, sinó considerablement més. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.

Des de CiU vam proposar la reducció gradual d’aquest impost fins la seva total desaparició d’aquí quatre anys. La resposta tripartitària va ser un no rotund, encara que cada un dels socis va donar diferents motius. El PSC al·lega que no és pot prescindir de l’impost ja que les finances de la Generalitat se’n ressentirien excessivament. I això ho diu quan altres comunitats ja l’han suprimit completament. I d’Esquerra ja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid li surt cara i vota a favor de suprimir aquest impost i al Parlament li surt creu i nega el que allà donava. Quina mala sort tenim els catalans que la creu d’Esquerra ens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la seva pseudoreforma d’aquest impost veureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quan vulguin. Bonica forma de governar!

Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sense subterfugis: els hereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i tot quan et mors.


Resulta més sorprenent quan a principis d’estiu el tripartit s’omplia la boca lloant l’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Ja s’ha acabat el peix al cove. Ja s’han acabat els problemes financers de la nostra administració’, exclamaven.

Dons no. Des de CiU ja vam dir que no era bo l’acord perquè, no compleix l’Estatut. No ho era i no ho és. El que altres comunitats ja no paguen, –l’heretar-, a Catalunya ho seguirem pagant per voluntat expressa del tripartit. D’això se’n diu estar discriminat. Malament que ho facin els de fora, però que ho facin els de casa clama al cel!

Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’una decepció, malgrat sigui tan injusta i arbitrària com aquesta.

Publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

En menys d’una setmana s’exhaurirà la data límit fixada pel president Zapatero perquè hi hagi un acord de finançament per a Catalunya i la situació no està gens aclarida. Malgrat tot, ara no és moment de burxar més en els incompliments repetits des de la aprovació de l’Estatut, ni en els canvis de posicions dels negociadors del govern. És el moment de defensar el que marca la llei, de complir el que dicta l’Estatut. El debat de fons no és una qüestió només de xifres, sinó de model. Els catalans, -també les Corts-, vam decidir estar regits per un Estatut que dicta el model que volem que existeixi en la relació Catalunya-Espanya, també en el finançament. No volem discutir d’uns milions més o menys, reclamem obtenir el que diu la llei. És ben fàcil d’entendre.

foralleisNo volem privilegis com els que sembla ens vol donar Zapatero quan diu que obtindrem un 5% més que la mitjana de les comunitats autònomes. No en volem perquè vam decidir un finançament diferenciat de la resta de comunitats espanyoles. Així ho estableix l’Estatut, i així volem que sigui. No ens serveix el sistema del cafè per a tothom tan utilitzat per els socialistes, -ja ho van fer amb Felipe González i és el que persegueixen ara amb la LOFCA. No és tan complicat d’entendre. Volem el model que vam aprovar tots, a Catalunya i a l’Estat. Ho repeteixo: no volem més, tampoc menys. Volem aquest model i no un altre, perquè garanteix la solidaritat entre les comunitats, però deixa de penalitzar la societat catalana. Cal entendre que la nostra no és una reclamació des de l’egoisme, sinó des de la solidaritat assumible. Catalunya ha estat fins ara ofegada econòmicament per un repartiment de la riquesa que ha estat abusiu amb els catalans. Per això, entre d’altres coses, vam reclamar i aprovar un nou Estatut. La sanitat, l’educació, la justícia, els cossos de seguretat, les infraestructures, l’atenció social i la dependència són algunes de les activitats que gestionem, que hem de pagar i que volem millorar. El nou finançament ens ha de permetre fer-ho. Ara no podem.

La diferència entre un finançament just i un de dolent la patim i la notem tots. Catalunya necessita més diners no per caprici, sinó per necessitat. De poc serveix tenir transferides les competències si el calaix és buit. Això és el que demanem amb insistència. El missatge final és inequívoc tant per al govern de Madrid com per al govern tripartit: compleixin la llei, facin servir el model que preveu l’Estatut i fixin el finançament que d’això en resulti. Ni més, ni menys, però facin-t’ho d’una vegada. El 15 de juliol és a tocar i no és bo que ningú estigui fora de la llei.

I ara davant de tots aquests reiterats incompliments, ens trobem amb l’estratègia dels membres del govern tripartit que pretenen generalitzar en la societat que CiU ja ha decidit votar en contra del nou finançament. Ho diuen ells que són incapaços de defensar amb energia i convenciment davant el govern de Madrid la necessitat i la importància del finançament. Tenen l’autoestima tan baixa que abans de reconèixer la seva impotència volen carregar el seu fracàs a CiU. Potser els hi hauríem de recomanar una píndola que acaba de sortir al mercat perquè, quan el govern de Madrid els hi presenti la seva proposta, es deixaran anar en lloc d’aguantar una mica més, oblidant que és millor no arribar a cap acord que subscriure un mal acord.

Article publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

En aquest article publicat a l’e-noticies poso de manifest com Montilla allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament, i com la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (ZP).

scherezada1

Schehrazada es va haver d’inventar mil i un contes per sobreviure, havia de mantenir viu l’interès del Sultà i, d’aquesta manera salvar la seva vida un dia més. Va fer seva la dita qui un dia passa, un any empeny. Ara, de les seves mil i una excuses, la cultura ha guanyat una obra universal. Però, de les mil i una excuses del president Montilla, no en traurem rés.

En la pasada sessió de control del Ple del Parlament de 18 de març, va afirmar que no allargarà “indefinidament” la negociació del finançament. I ho va dir com si no s’haguessin superat ja unes quantes vegades els límits que s’havien posat. Són set mesos els que portem d’endarreriment, per tant més de dues centes nits, més de dues centes excuses. Haurà d’inventar vuit centes i una excuses més?

El president Montilla diu que “si no hi ha acord ni en la quantia, ni en el model, igualment haurem de tancar aquest capítol”. Ja fa servir el llenguatge apropiat: cada conte és un capítol. I ens preguntem: un mal acord és un acord?, i més encara en la situació de crisi que vivim. Ho tenim tot: un govern incapaç de resoldre-la, impotent davant l’augment de les necessitats socials que genera l’increment de l’atur, sense recursos per afrontar compromisos com el de la llei de la dependència, i que mareja la perdiu tant com pot per arribar a l’endemà.

Les excuses de Schehrazada seduïen, tenien gràcia i picardia. Les de Montilla, no. Allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament. I la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (per fer servir el llenguatge literari de l’obra universal). Encara que el president Montilla posi primer un notable a Zapatero i després li rebaixi la nota, com qui no fa res, ha quedat clar que els vint-i-cinc diputats del PSC compleixen fil per randa les directrius del PSOE. Ja es poden queixar de no tenir grup parlamentari propi –una altra excusa. Per què el volen? És evident que no deixa de ser una floridura per quedar bé.

El PSC ha passat del “fets i no paraules” als “no fets i mil i una excuses”. S’han tingut que empassar com el president Chaves –que també ho és del PSOE- hagi aconseguit les seves reivindicacions passant per davant del compliment de la llei, l’Estatut.

Montilla assenyala que a Catalunya cal “un gran acord per fer front a la crisi”. Nosaltres fem un pas endavant i el president del grup parlamentari de CiU al Congrès dels Diputats, Duran i Lleida, ho ha demanat moltes vegades: cal un pacte d’Estat per combatre-la crisi. No volem anar a remolc de la política dels EUA i veure com quan els nord-americans abandonin la crisi -i de retruc llavors ho faci la Unió Europea-, el nostre país i l’Estat estiguin a la cua i tinguin més dificultats per sortir-se’n. No volem excuses i més contes, calen realitats i afrontar amb valor i seguretat les mesures estructurals que són necessàries per anar endavant. A les Schehrazades només les volem a la literatura, i les excuses de mal pagador no serveixen de res.

Read Full Post »