En aquest article publicat a l’e-noticies poso de manifest com Montilla allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament, i com la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (ZP).
Schehrazada es va haver d’inventar mil i un contes per sobreviure, havia de mantenir viu l’interès del Sultà i, d’aquesta manera salvar la seva vida un dia més. Va fer seva la dita qui un dia passa, un any empeny. Ara, de les seves mil i una excuses, la cultura ha guanyat una obra universal. Però, de les mil i una excuses del president Montilla, no en traurem rés.
En la pasada sessió de control del Ple del Parlament de 18 de març, va afirmar que no allargarà “indefinidament” la negociació del finançament. I ho va dir com si no s’haguessin superat ja unes quantes vegades els límits que s’havien posat. Són set mesos els que portem d’endarreriment, per tant més de dues centes nits, més de dues centes excuses. Haurà d’inventar vuit centes i una excuses més?
El president Montilla diu que “si no hi ha acord ni en la quantia, ni en el model, igualment haurem de tancar aquest capítol”. Ja fa servir el llenguatge apropiat: cada conte és un capítol. I ens preguntem: un mal acord és un acord?, i més encara en la situació de crisi que vivim. Ho tenim tot: un govern incapaç de resoldre-la, impotent davant l’augment de les necessitats socials que genera l’increment de l’atur, sense recursos per afrontar compromisos com el de la llei de la dependència, i que mareja la perdiu tant com pot per arribar a l’endemà.
Les excuses de Schehrazada seduïen, tenien gràcia i picardia. Les de Montilla, no. Allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament. I la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (per fer servir el llenguatge literari de l’obra universal). Encara que el president Montilla posi primer un notable a Zapatero i després li rebaixi la nota, com qui no fa res, ha quedat clar que els vint-i-cinc diputats del PSC compleixen fil per randa les directrius del PSOE. Ja es poden queixar de no tenir grup parlamentari propi –una altra excusa. Per què el volen? És evident que no deixa de ser una floridura per quedar bé.
El PSC ha passat del “fets i no paraules” als “no fets i mil i una excuses”. S’han tingut que empassar com el president Chaves –que també ho és del PSOE- hagi aconseguit les seves reivindicacions passant per davant del compliment de la llei, l’Estatut.
Montilla assenyala que a Catalunya cal “un gran acord per fer front a la crisi”. Nosaltres fem un pas endavant i el president del grup parlamentari de CiU al Congrès dels Diputats, Duran i Lleida, ho ha demanat moltes vegades: cal un pacte d’Estat per combatre-la crisi. No volem anar a remolc de la política dels EUA i veure com quan els nord-americans abandonin la crisi -i de retruc llavors ho faci la Unió Europea-, el nostre país i l’Estat estiguin a la cua i tinguin més dificultats per sortir-se’n. No volem excuses i més contes, calen realitats i afrontar amb valor i seguretat les mesures estructurals que són necessàries per anar endavant. A les Schehrazades només les volem a la literatura, i les excuses de mal pagador no serveixen de res.
El tripartit reflexiona i reflexiona i CIU proposa mesures concretes, per exemple d’ajudar a les famílies. Fets i no paraules Sr. Montilla. Li dono un exemple: la família. Molt es parla de la família en aquests moments d’incertesa econòmica. Molt es parla de donar liquiditat, perquè les famílies puguin afrontar les seves despeses. Molt es parla de la necessitat d’ajudar les famílies, en darrera instància l’últim i més colpejat esglaó de la crisi. Molt es parla -i la veritat és que a hores d’ara poca cosa arriba a les famílies- de les gran disquisicions macroeconòmiques i de les grans xifres que mouen les dades de la crisi.
joanaortega.wordpress.com 