En menys d’una setmana s’exhaurirà la data límit fixada pel president Zapatero perquè hi hagi un acord de finançament per a Catalunya i la situació no està gens aclarida. Malgrat tot, ara no és moment de burxar més en els incompliments repetits des de la aprovació de l’Estatut, ni en els canvis de posicions dels negociadors del govern. És el moment de defensar el que marca la llei, de complir el que dicta l’Estatut. El debat de fons no és una qüestió només de xifres, sinó de model. Els catalans, -també les Corts-, vam decidir estar regits per un Estatut que dicta el model que volem que existeixi en la relació Catalunya-Espanya, també en el finançament. No volem discutir d’uns milions més o menys, reclamem obtenir el que diu la llei. És ben fàcil d’entendre.
No volem privilegis com els que sembla ens vol donar Zapatero quan diu que obtindrem un 5% més que la mitjana de les comunitats autònomes. No en volem perquè vam decidir un finançament diferenciat de la resta de comunitats espanyoles. Així ho estableix l’Estatut, i així volem que sigui. No ens serveix el sistema del cafè per a tothom tan utilitzat per els socialistes, -ja ho van fer amb Felipe González i és el que persegueixen ara amb la LOFCA. No és tan complicat d’entendre. Volem el model que vam aprovar tots, a Catalunya i a l’Estat. Ho repeteixo: no volem més, tampoc menys. Volem aquest model i no un altre, perquè garanteix la solidaritat entre les comunitats, però deixa de penalitzar la societat catalana. Cal entendre que la nostra no és una reclamació des de l’egoisme, sinó des de la solidaritat assumible. Catalunya ha estat fins ara ofegada econòmicament per un repartiment de la riquesa que ha estat abusiu amb els catalans. Per això, entre d’altres coses, vam reclamar i aprovar un nou Estatut. La sanitat, l’educació, la justícia, els cossos de seguretat, les infraestructures, l’atenció social i la dependència són algunes de les activitats que gestionem, que hem de pagar i que volem millorar. El nou finançament ens ha de permetre fer-ho. Ara no podem.
La diferència entre un finançament just i un de dolent la patim i la notem tots. Catalunya necessita més diners no per caprici, sinó per necessitat. De poc serveix tenir transferides les competències si el calaix és buit. Això és el que demanem amb insistència. El missatge final és inequívoc tant per al govern de Madrid com per al govern tripartit: compleixin la llei, facin servir el model que preveu l’Estatut i fixin el finançament que d’això en resulti. Ni més, ni menys, però facin-t’ho d’una vegada. El 15 de juliol és a tocar i no és bo que ningú estigui fora de la llei.
I ara davant de tots aquests reiterats incompliments, ens trobem amb l’estratègia dels membres del govern tripartit que pretenen generalitzar en la societat que CiU ja ha decidit votar en contra del nou finançament. Ho diuen ells que són incapaços de defensar amb energia i convenciment davant el govern de Madrid la necessitat i la importància del finançament. Tenen l’autoestima tan baixa que abans de reconèixer la seva impotència volen carregar el seu fracàs a CiU. Potser els hi hauríem de recomanar una píndola que acaba de sortir al mercat perquè, quan el govern de Madrid els hi presenti la seva proposta, es deixaran anar en lloc d’aguantar una mica més, oblidant que és millor no arribar a cap acord que subscriure un mal acord.
Article publicat a l’E-Notícies
joanaortega.wordpress.com 