Llei de governs locals

Benvolgudes i benvolguts,

Comparteixo enllaç a la intervenció en defensa de la Llei de governs locals que vaig fer en el ple del Parlament de Catalunya del darrer 6 de novembre.

Read Full Post »

L’endemà de la vaga general des de CiU convidem tothom a treballar pel demà i retrobar el camí de l’èxit

Avui, l’endemà de la vaga general per damunt de les xifres d’uns i d’altres, podem concloure que la jornada d’ahir va constituir un fracàs, del govern i dels sindicats, i que el únics que van ‘triomfar’ van ser els brètols antisistema de Barcelona. El govern va fracassar perquè va quedar clara la gran irritació social existent per la pèssima política feta davant la crisi econòmica. El president Zapatero només s’ha decidit a governar impulsant una reforma laboral i una política de contenció pressupostaria quan des de l’exterior, -OCDE, Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i el propi president dels Estats Units- li han exigit que actues d’una vegada i es deixés de demagògies i sortís de la paràlisi governamental que ensorrava l’economia espanyola i que feia trontollar l’estabilitat monetària europea.

Ahir també varen fracassar els sindicats perquè malgrat tota la mobilització que van fer, malgrat els piquets i malgrat la implicació dels seus líders i caps, han vist com no han aconseguit la seva revindicació: la retirada de la reforma laboral. No es podia esperar una altra cosa.  Voler tornar a la situació anterior a la reforma és d’una irresponsabilitat que fa esborronar perquè ha estat aquella legislació laboral tan rígida i obsoleta la que ens ha permès que s’arribés a unes xifres d’atur rècord a Europa, i que a Catalunya suposen que sis-centes mil persones es trobin avui sense feina.

A Unió Democràtica estem convençuts que era necessària una reforma, i que hagués estat millor encara anar més lluny, i no pas per facilitar l’acomiadament ni per retallar drets -com volen fer creure els sindicats-, sinó per afavorir la contractació, per generar confiança i riquesa i per, en definitiva, fer viable el creixement econòmic i social.

Un altre reflexió que ens permet fer la vaga d’ahir es que cal una llei moderna que garanteixi el dret a fer vaga dels treballadors i el dret a treballar a qui vulgui fer-ho. Davant la societat canviant caldria també reflexionar sobre el paper que han de tenir els piquets informatius en ple segle XXI. Una figura que va ser necessària principis del segle passat però que a dia d’avui, amb tots els canals d’informació existents com a resultat de les noves tecnologies  resulta obsoleta.

També vull fer referència als incidents de Barcelona deslligant-los de forma absoluta de l’actuació sindical d’ahir, que malgrat alguns fets aïllats va ser plenament respectuosa. Malauradament, Barcelona s’ha convertit en la ciutat predilecte dels antisistema amb l’aquiescència de l’alcalde Hereu i de la conselleria d’interior de Joan Saura. Resulta patètic veure com es destrossa el centre de Barcelona mentre el número dos d’Interior, Joan Boada, es manifesta pels carrers de Girona com si no tingués res més important  a fer. Aquest desídia de les nostres autoritats per afrontar un greu problema que es repeteix aprofitant qualsevol manifestació, sigui vindicativa o sigui de celebració, es una mostra més de la incapacitat de l’ajuntament de Barcelona i del tripartit per fer front als problemes que preocupen i ocupen la societat.

A Catalunya, d’aquí poc menys de dos mesos tenim l’oportunitat d’escollir un govern nou en les eleccions al Parlament. Ara cal un govern que retorni la il·lusió, que sigui fort i cohesionat i que tingui un lideratge sòlid, decidit i segur del que es vol. A CiU estem convençuts que aquestes condicions les acomplim millor que ningú i que Artur Mas és el president que Catalunya necessita. D’aquí al 28 de  novembre treballarem per aconseguir-ho perquè retornar Catalunya al lloc que es mereix i que la indolència del tripartit li ha fet perdre.

Des del respecte a les persones que han fet vaga, també estem convençuts que és amb treball i no amb vagues generals com aixecarem el país. Perseguint l’excel·lència i no constatant el fracàs és com Catalunya tornarà a ser una regió líder a Europa. Per aquest motiu, l’endemà de la vaga general des de CiU convidem tothom a treballar pel demà i retrobar el camí de l’èxit.

Read Full Post »

Amb el desprestigi de les institucions que fa el tripartit no es construeix un país

Reivindicació de la política

Potser recorden del ‘Mans netes’, l’eslògan de Carod Rovira, quan encara parlava d’equidistància. Sembla que hagi passat tota la història del món des de aquell dia. En canvi, ara veig la voluntat d’amagar les mans del tripartit al mateix temps que els tres socis de govern exigeixen veure les dels altres, amb el blindatge que han fet de la comissió d’investigació del cas Palau.

No tinc cap problema en ensenyar les meves, tampoc les del meu partit, Unió Democràtica o les de la meva federació, CiU. Però em sembla indigne utilitzar el Parlament amb obscurs fins partidistes. Aquesta és la moral del tripartit i aquest es el fi de la comissió engegada al Parlament per investigar el frau del Palau de la Música. Això sí, només vol investigar el que pugui fer referència a l’oposició i no a l’actuació de qualsevol soci tripartitari o del govern de la Generalitat. Quan comença el cas hi ha dubtes més que raonables de la possibilitat que s’hagin comès irregularitats per part d’un conseller del govern. Es constat que l’objectiu d’aquesta comissió d’investigació es fer un tribunal polític i una campanya de desgast de CiU. Utilitza una figura, la de les comissions, que s’ha creat per fiscalitzar la  tasca de govern, per fiscalitzar l’oposició. El món a l’inrevés.

No és això el que la societat ens reclama. Si volem lluitar contra la desafecció, hem de dignificar la política. Soc conscient que sempre hi pot haver casos de malgovern, de corrupció. Però sabent això, la gran virtut de la democràcia és que pot engegar els mecanismes oportuns per corregir qualsevol desviació. La política és habitualment un exercici digne amb esperit de servei. Aquesta és la seva funció i les desviacions que hi pugui haver són excepcions. Reivindico la política i els polítics com a persones que treballen i s’esforcen per canviar i millorar la realitat en benefici de la majoria de la societat. És important que aquesta realitat sigui vista així i no després d’haver passat pel mirall distorsionador dels casos judicials actuals

Per supervisar l’exercici noble de la política hi ha la justícia i les lleis, els mitjans de comunicació, i el Parlament. Sempre hi podrà haver qui s’aprofitir, però els mecanismes democràtics són prou potents com per combatre-ho amb eficàcia. Amb el desprestigi de les institucions que fa el tripartit no es construeix un país. No és negant la transparència, ni posant pals a les rodes de les investigacions, com es guanya credibilitat. Catalunya no espera això del seus governants.

Des de CiU no entrarem en aquest joc que del tripartit, i no ho farem perquè volem retornar a la política el prestigi perdut. i Som conscients que només podem avançar des del respecte i el diàleg. Prou problemes tenim a la nostra economia com per perdre el temps en focs d’artifici que l’únic que persegueixen és erosionar la confiança de la societat en la seva classe política. La Justícia ja actuarà i, de fet, ho fa, sigui en el Cas Palau, el Pretòria o el Gürtel. El que els polítics hem de fer ara es oferir la màxima transparència i sobretot oferir solucions davant els greus problemes econòmics que Catalunya pateix. No es tracta com fa al tripartit de desviar l’atenció a la recerca de millorar els possibles resultats electorals. És legítim, però francament no és això el que la societat espera de nosaltres. El que ens demana són solucions per sortir de la crisi. I des de CiU hi treballem.

Read Full Post »

Amb el decret de la CCMA per imposar Marín, el Tripartit mostra els seus tics dictatorials i ha traspassat la línia vermella del sentit institucional

El Tripartit s’ha tret la careta, mostra els seus tics dictatorials i ha traspassat la línia vermella del sentit institucional. Aquesta imposició i aquesta urgència no té cap altra justificació que la voluntat del Tripartit de controlar els mitjans de comunicació públics per suplir la manca de complicitat que aquests tenen amb el Govern. D’això se’n diu intervencionisme.

Aquesta imposició és un greu error jurídic i polític. En primer lloc, jurídic perquè no reuneix les condicions que estableix l’Estatut de Catalunya i per aquest motiu CiU ha demanat un dictamen al Consell de Garanties Estatutàries. En segon lloc, polític perquè trenca amb el consens, element essencial i diferenciador que ha estat proclamat per tots i del qual se n’ha fet bandera. Vam trigar tres legislatures per aconseguir el consens i el tripartit en 10 minuts l’ha tirat per la borda. Amb aquest menyspreu i aquesta covardia política, el tripartit vol justificar el seu tic autoritari confonent a la gent amb un possible bloqueig.

És un greu error polític perquè trenca amb l’esperit de la llei que és la pluralitat social i política i la desgovernamentalització i és una ingerència del Govern en el procediment parlamentari, canviant les regles de joc i passant per davant del Parlament.

Pel que fa la idoneïtat d’Enric Marín com a president de la CCMA, el rigor i la transparència són dos elements fonamentals en la gestió de la cosa pública, requisits que el candidat del Tripartit no reuneix com a màxim responsable de l’anomenada apagada informativa del Carmel, ja que va censurar i segrestar la informació limitant les tasques dels periodistes i vulnerant la llibertat d’expressió.

El senyor Marín no es idoni i el Tripartit no ha volgut presentar cap altre candidat alternatiu. Marín no respon ni als valors ni a les actituds que ha de tenir el màxim responsable dels mitjans comunicacions públics. Per aquet motiu CiU no pot votar a favor de Marín perquè trairíem els nostres principis.

La modificació de la Llei de la CCMA no es tracta d’una intervenció quirúrgica, com va dir el conseller Tresserras amb la boca petita, sinó que es tracta d’una amputació traumàtica de la llei.

Read Full Post »

Interior ens deixa gelats

algú sap on és en Saura?

És interessant comparar el que viu el carrer amb el que viu el tripartit. Des de dilluns, tots els mitjans ens informen minut a minut del efectes de la nevada a Catalunya, dels ciutadans incomunicats, dels talls elèctrics –llum, calefacció amb 50 mil persones encara afectades, tres nits sense llum!-, de la mancança de línia telefònica, de les persones que no van arribar on volien, dels 34 mil nens i nenes que avui encara no aniran a escola. I mentrestant el Parlament debat a proposta d’una de les forces que dóna suport al tripartit sobre la llei de referèndums i consultes populars. És una llei poc ambiciosa que, a més, ens obligarà a demanar permís a Madrid per dur endavant qualsevol proposta. És un gran èxit d’una ERC paradoxal.

El tripartit té gustos estranys i fa esperpèntics jocs malabars. Tenim un país preocupat per les deficiències de gestió davant de la nevada i la resposta dels seus polítics és debatre qualsevol altre cosa, que a més no podem decidir aquí. El que preocupa a la gent del carrer, ja no és perquè es va actuar malament i tard el dia de la tempesta, sinó per què l’endemà no és va reaccionar amb prou eficiència. I tant que es pot millorar. Sabíem que nevaria, però els efectes de la nevada i de l’auxili a les persones afectades ha estat deficient i ha arribat tard, molt tard. I ara els d’ICV parlen d’un monstre metereològic i carreguen contra les companyies d’electricitat, ells que són els que obstaculitzen la connexió elèctrica. Haurien de tocar de peus a terra, s’haurien de mirar al mirall i buscar els possibles monstres interiors que s’hi amaguen.

L’espectacle, torno a dir, ha estat esperpèntic. Un conseller d’Interior, Joan Saura, de viatge  a les Balears quan sabia que nevaria, però que ni tan sols es creia les seves previsions. Ja és la segona vegada que protagonitza situacions pintoresques: la primera amb les maletes a la mà en una situació complicada a l’aeroport i ara a ses Illes, sabent que hi havia risc de temporal a Catalunya. I el seu secretari general, Joan Boada, informa molt malament –i això és imperdonable-, dóna dades en roda de premsa, que ha d’anar corregint sobre la marxa perquè els missatges de telèfon que reben els mitjans públics desmenteixen el que acabava d’explicar. I ho fa amb un somriure inconscient. I afirma, amb poc sentiment, que una persona ha caigut morta damunt la neu i que no ha estat a l’inrevés, que la neu hagi caigut damunt la persona.

El departament dirigit per Joan Saura és un exemple constant de feina mal feta: ha gestionat malament totes les situacions de crisi que ha tingut. La improvisació i el desconcert han estat la seva marca d’identitat. És inconcebible que no hagin après res desprès de tants fracassos.

Qui demanava dimissions l’any 2001 per una nevada es mostra satisfet avui per l’actuació davant la de dilluns. Afortunadament seran els ciutadans els que tinguin la última paraula per manifestar la seva satisfacció o el seu enuig amb una conselleria i un conseller que si és manté en el seu càrrec és únicament per la feblesa del president a causa dels vots que li calen per seguir en el poder. És evident que no és l’eficàcia la que manté Saura al càrrec. Només li demano al conseller una darrera cosa: que s’abstingui de donar lliçons i que no es faci jugar tant al “on es Wally”.

Read Full Post »

Catalans, el tripartit ens discrimina

No em va sorprendre la negativa del tripartit de suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no vol dir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Els catalans som els ciutadans que paguem més per aquest concepte, i no una mica més, sinó considerablement més. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.

Des de CiU vam proposar la reducció gradual d’aquest impost fins la seva total desaparició d’aquí quatre anys. La resposta tripartitària va ser un no rotund, encara que cada un dels socis va donar diferents motius. El PSC al·lega que no és pot prescindir de l’impost ja que les finances de la Generalitat se’n ressentirien excessivament. I això ho diu quan altres comunitats ja l’han suprimit completament. I d’Esquerra ja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid li surt cara i vota a favor de suprimir aquest impost i al Parlament li surt creu i nega el que allà donava. Quina mala sort tenim els catalans que la creu d’Esquerra ens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la seva pseudoreforma d’aquest impost veureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quan vulguin. Bonica forma de governar!

Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sense subterfugis: els hereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i tot quan et mors.

Resulta més sorprenent quan a principis d’estiu el tripartit s’omplia la boca lloant l’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Ja s’ha acabat el peix al cove. Ja s’han acabat els problemes financers de la nostra administració’, exclamaven.

Dons no. Des de CiU ja vam dir que no era bo l’acord perquè, no compleix l’Estatut. No ho era i no ho és. El que altres comunitats ja no paguen, –l’heretar-, a Catalunya ho seguirem pagant per voluntat expressa del tripartit. D’això se’n diu estar discriminat. Malament que ho facin els de fora, però que ho facin els de casa clama al cel!

Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’una decepció, malgrat sigui tan injusta i arbitrària com aquesta.

Publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

La guerra del futbol i la mala gestió de la CCMA

Avui he retret a Rosa Cullell, directora general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), la seva mala gestió en la polèmica de la guerra del futbol i he lamentat que hores d’ara no s’aclareixi qui haurà de fer-se càrrec de la indemnització. Cal recordar que un jutjat de Barcelona va embargar els comptes d’Audiovisual Sport com a compliment d’una sentència que obliga a pagar 30 milions d’euros al FC Barcelona en concepte de drets d’imatge. L’embargament també va recaure sobre els comptes de Televisió de Catalunya (TVC) ja que ostenta el 20% d’Audiovisual Sport.

Teòricament TVC hauria de fer-se càrrec del seu percentatge (20%) en la indemnització, és a dir, hauria de pagar 6 milions d’euros. Però en la Comissió de Control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals del Parlament, cap membre de la Corporació ha aclarit qui es farà càrrec d’aquesta indemnització. Ens preguntem d’on sortiran aquests 6 milions d’euros.

Celebro que la guerra del futbol hagi acabat però la imatge que TVC ha donat és lamentable. És evident que no ho hem gestionat bé, i que la imatge que ha sortit als mitjans, després de fer-se públic que s’embargarien els comptes, no ha estat positiva. No és la imatge més apropiada i no n’estaria orgullosa.

D’altra banda, és exagerada la manca de pluralisme que hi ha en l’actualitat en els mitjans de comunicació de la CCMA i, per posar un exemple, el cap de setmana de l’11 i el 12 de juliol, TV3 va fer una cobertura de la informació sobre l’aprovació de l’acord de finançament molt partidista. TV3 va fer un bloc de 18 minuts on es justificava el vot positiu a l’acord de finançament. En canvi, la cobertura que es va fer als partits de l’oposició va ser mínima. Nosaltres apostem per la informació de rigor. I aquesta no ho va ser. Tot el contrari. Va ser una informació molt partidista.

Read Full Post »

Catalunya com a ambició

Aquesta setmana al Parlament té lloc el debat de política general. No és poca cosa analitzar i aportar diferents punts de vista per afrontar la greu crisi econòmica que patim. No és poca cosa, encara que sembli que per algú les coses ja estan be tal com estan i l’única proposta que tenen és oferir una tercera tassa de tripartit, una tercera ració d’un brou tan indigest com poc substanciós per a Catalunya. Es poden fer moltes lectures de les dues legislatures del tripartit, però n’hi a una d’incontestable. En els darrers anys Catalunya ha perdut pes polític i econòmic i capacitat de lideratge. Només per aquest fet és fa necessari un canvi en la manera de dirigir el país.

També per això, no vull fer un recull del que s’ha fet malament, sinó del que cal fer, del que vull per al meu país.Ahir ho va deixar ben clar el líder de CiU, Artur Mas, al Parlament, però paga la pena insistir-hi.

Vull una Catalunya que lideri la recuperació econòmica, però també la dels models i valors que s’han perdut, i un país que no estigui ofegat per les insuficients infraestructures. I vull fer-ho amb el conjunt de les forces polítiques catalanes que creuen en el progrés econòmic com a eina per a una societat més rica i més justa. CiU ha demostrat que és capaç de donar suport a qualsevol llei si és bona per a Catalunya. Ho vam fer amb la llei d’educació i ho farem amb el pacte d’infraestructures, la reforma laboral, la reforma fiscal, les polítiques energètiques o en qualsevol àmbit que faciliti una major competitivitat i, per tant, una major capacitat de creació de riquesa i de llocs de treball.

Vull un país que recuperi l’orgull de ser capdavanter en la economia, en la cultura i en la defensa dels valors propis i que faciliti la feina als emprenedors, veritables motors de Catalunya al llarg de la història. Vull un país que fugi de l’èxit fàcil i dels diners guanyats sense esforç. Crec en el sacrifici, en el treball, en l’estalvi, en el respecte, en la disciplina, en la imaginació…

Que ningú no s’equivoqui. És perquè vull i volem tot això que ara estenem la mà per oferir la nostra col·laboració al actual govern de la Generalitat per afrontar aquests canvis necessaris, encara que tinguin un cost electoral- just el que el govern del tripartit vol evitar i per això no gossa en dur-los endavant

Crec, estic convençuda, que el meu país necessita aquests canvis per sortir més ràpidament de la crisi. No en tingueu dubte. Ho faré malgrat que fer-ho signifiqui un desgast electoral. Cal prendre decisions encara que siguin costoses i difícils. Catalunya ho necessita. No fa falta cap altre motiu. No puc concebre la política sinó és per fer una Catalunya més rica, més plena, més triomfant. És la meva única ambició. No en podria tenir una altra de més gran.

Read Full Post »

Què amaga el tripartit?

A moltes novel·les i pel·lícules policíaques sempre hi ha el detectiu que li diu al sospitós que no pateixi perquè l’investiguin, perquè rés no ha de témer qui no amaga rés.

Per això es més que sospitosa l’actitud del govern tripartit de negar-se a lliurar una copia dels informes demanats per CiU. Què amaga el Govern tripartit al complert, ja que han estat Presidència, Interior i Vicepresidència els que es neguen a lliurar les còpies dels informes sol·licitats? Què amaga, el Govern tripartit en ple que no vol enviar les auditories sol·licitades al Parlament? Què fa tanta por al tripartit?

El pitjor de tot plegat no és que és vulguin amagar a CiU les dades i papers sol·licitats, sinó que s’amagui aquesta informació a tots el catalans que han triat la seva representació parlamentària.

Queda clar, a hores d’ara, el concepte de transparència i de mans netes que tenien i amb el que tant s’omplien la boca, els que ara callen, amaguen i fan tot el possible perquè no arribin a la llum pública les seves accions.

De que té por el Govern del tripartit? Per què amaga les seves obres a les persones que els han votat? I de retruc també ho fa a qui no els hem votat. Si no tenen res que amagar, no han de tenir por.

Potser tenen por que es demostri que alguns estudis no existeixen. O que d’altres estan copiats d’internet. O que d’altres disfressen que és una forma de pagar assessors, que n’hi ha que es manipulen i que passen un dia de no dir les hores que veuen els nens la televisió -amb posterior rectificació- a dir que no fan res més que mirar la tele, sense temps per dormir. Potser tenen por a explicar perquè s’encarrega a una agència de detectius un estudi sobre l’avellana o a explicar que alguns informes els han fet persones vinculades als partits del govern, o a reconèixer que no serveix de res un estudi sobre la felicitat. O potser tenen por a assumir que hi ha qui diu que no ha fet cap informe, que el govern li atribueix.

És sospitosa aquesta forma de governar, sense transparència i amb unes ‘mans netes’ que no es volen ensenyar.

Read Full Post »