Recordo el menjador de casa. Tots a taula amb mil coses a explicar i una única norma immutable que no calia que el pare ens repetís a diari: “amb les coses de menjar no s’hi juga”. És una dita universal amb la qual salvem les distàncies del que és superficial i accessori del que és fonamental, decisiu en la vida. És una dita que m’ha vingut al cap amb la darrera tombarella del govern Zapatero quan ha decidit canviar, sense consultar ningú, les regles del joc de les pensions i dels pensionistes. El govern socialista ha perdut definitivament el nord si es que en algun moment sabia on anava. Ha ignorat tots els actors que calen per replantejar el nostre sistema de pensions i ha llançat la proposta de retardar obligatòriament dos anys la jubilació, fins als 67.
És una nova mostra de la improvisació del govern Zapatero. Improvisació, precipitació, electoralisme, manca de rigor, frivolitat i contradicció són de nou els ingredients de Zapatero en un tema transcendental per al futur de la societat, de cadascun dels ciutadans. No és ni la forma, ni el fons, ni la manera. Hi ha un fòrum definit i uns actors necessaris que s’hi han de pronunciar. El sistema de pensions actual és fruit del Pacte de Toledo i ha de ser aquest marc i els seus interlocutors, (administracions, partits polítics, sindicats, empresaris) els que han d’estudiar la seva reforma.
No es pot jugar amb les pensions, ni fer de l’edat de jubilació un globus sonda a la glòria del govern. És irresponsable. De nou el govern de Zapatero ha llançat una proposta per després fer l’estira i arronsa: dir una cosa per modificar-la immediatament, segons bufi el vent de l’opinió pública. Ha demostrat abastament que governa a cop d’enquesta i d’estat d’opinió en lloc de fer-ho amb mesures adients, elaborades i pensades, encara que això vulgui dir, a vegades, anar a contracorrent. Zapatero governa en continua campanya electoral, només amb promeses que agradin a tothom i sense prendre decisions. Una recepta amb la qual l’economia espanyola fa aigües per totes les seves costures macroeconòmiques: creixement, atur, PIB, productivitat, despesa, endeutament. Som en una situació dramàtica en la qual el govern només és capaç de tocar allò que no te dret a tocar unilateralment.
Les pensions són un sistema de tots que ha de servir per a tothom, sigui quin sigui el govern. Convergència i Unió no entrarà en el joc dels despropòsits en el que s’ha instal·lat Zapatero. Exigim que tot el que afecti al sistema de pensions sigui tractat, debatut i analitzat dins del marc del Pacto de Toledo. És el lloc per fer-ho. Qualsevol altre cosa no és més que jugar amb el menjar de tots amb la conseqüent indignació de tots. I això és el que molts hem après al menjador de casa: “amb les coses de menjar, no s’hi juga”.
joanaortega.wordpress.com 