Demano responsabilitat al PSC perquè estigui al costat del govern per preservar l’estat del benestar

Avui he tingut l’honor d’assitir i interveinir a la cloenda de la XVII escola d’hivern d’Unió de Joves, a Lleida. Us resumeixo alguns del temes que s’han tractat:

El Govern pren mesures  per preservar l’estat del benestar. El senyor Montilla no pot oblidar que nosaltres heretem una situació financera molt complicada, fruit d’una molt mala  gestió de l’anterior govern de la Generalitat. El que esperem -i és  el que reclamo- és un exercici de responsabilitat: que l’oposició  faci costat al govern per preservar les polítiques de  benestar que el govern vol mantenir i que han estat a punt de córrer un risc amb el govern tripartit. Per això demano responsabilitat al partit socialista perquè estigui al costat del govern per a poder fer front a les mesures que facilitin la  preservació de l’estat del benestar, que és la prioritat del govern de  la Generalitat.

Demanem responsabilitat, perquè facin costat al govern català per  poder enfrontar-nos al govern de Madrid i deixar de tenir  ingerències. Estem cansats que ens convidin a beure i que sempre  haguem de pagar nosaltres. En moments de crisi el que ens  demana el país és que anem tots a una, que caminem tots junts  per sortir-ne. El Govern vol que societat civil, govern i  oposició treballem tots plegats.

Quan es tracta de defensar Catalunya, PP i PSOE són iguals, ens  donen l’esquena. Qui ha defensat de debò Catalunya és CiU. Per això, és important que de cara a les  eleccions municipals del 22 de maig CiU tingui molta força, als  ajuntaments i als ens locals. I, de cara a  les generals del 2012, és necessari que CiU torni a ser decisiva en defensa de Catalunya a Madrid, perquè Catalunya torni a ser respectada.

A l’escola d’hivern d’Unió de Joves és on es troben  els futurs dirigents del partit. Vull donar-los el missatge important de compartir i  defensar els valors i la ideologia d’Unió, perquè entenem que és el millor actiu per defensar Catalunya. En segon lloc, els demano que defugin de proclames conjunturals i que posin la ideologia d’Unió al servei de Catalunya. En moments de crisi econòmica, de valors i de  confiança en la política i en les institucions, cal donar valor a la  feina que fan els electes, i als valors que van fer gran aquest país  i que són intrínsecs a Unió Democràtica: la proximitat,  l’escola activa, la voluntat de servei, e treball i l’esforç. Cal  que aquests valors siguin també presents en la vida municipal.

Polítiques transversals de joventut

Avui he vist com Roger Montañola, secretari general d’Unió de Joves i diputat al Parlament, ha comentat que “malgrat la difícil situació econòmica, les polítiques de joventut seran transversals. En aquest sentit, Unió de Joves treballarà perquè sigui així”.

Iban Rabasa, president d’Unió de Joves, ha destacat “la importància que en aquest context de crisi tindran els joves en les properes eleccions municipals per la seva capacitat d’afrontar nous reptes, com ha demostrat l’alta participació i extens contingut d’aquesta escola de formació sobre municipalisme”.

Read Full Post »

Apostem pel sí a estudiar, el sí a treballar i el sí a l’esforç, en lloc del “ni, ni” que ens planteja el tripartit

Cap generació pot donar-se per perduda

generació NINI

Malament han d’anar les coses quan després de set anys de govern, el PSC parla d’una generació perduda, la que qualifiquen de Ni-Ni, perquè no treballa ni estudia. Diuen els socialistes que per evitar-ho oferiran un xec a aquests Ni-nis perquè rebin una formació que els permeti accedir al marcat de treball. És a dir, ara, en plena crisi i amb el calaix buit de les finances catalanes prometen uns diners que no tenen per pal·liar el fracàs de la seva política educativa. Entre altres coses, han tancat els tallers de formació professional que hi havia a Catalunya precisament per formar els joves en risc d’exclusió del mercat laboral per la seva dificultat en els estudis.

Cal dir-ho clar. La política del tripartit ha estat de màniga ample perquè tothom anés passant cursos sense valorar ni el nivell ni les capacitats i desmotivant, per tant, el professorat. El resultat final és el d’un fracàs escolar mai vist a Catalunya que avui frega el 30% dels nostres joves. No és estrany, doncs, que amb un taxa de fracàs escolar d’aquesta magnitud i sense els tallers de formació professional, avui bona part del nostre jovent es veu fora del mercat laboral i amb molt poques perspectives de incorporar-s’hi.

Cal resoldre aquesta situació, però el president Montilla promet amb irresponsabilitat política el que té i compromet uns diners que a curt termini la Generalitat no tindrà. La proposta ja frega la mala fe quan tots els pronòstics apunten que no seran el socialistes els que governin a partir del 28 de novembre. En qualsevol cas, la nostra proposta per aquests joves avui desencisats i pessimistes és la d’oferir-los formació per obtenir professionals preparats en tots els àmbits, i no només en l’universitari.

És amb aquest missatge d’esperança, però també de compromís i de treball, com aconseguirem revertir la situació. No serà fàcil, però també hem d’aprendre, tots, el que sembla que s’ha oblidat: No hi ha res fàcil, ni vivim en un país en el que lliguem els gossos amb llonganisses. Xauxa no ha existit mai malgrat que des de el tripartit s’hagi actuat malbaratant recursos com si fossin limitats. Ara toca arreglar-ho i els membres de Convergència i Unió, amb l’esforç de tots estem disposats a liderar aquest canvi que ens faci retornar al camí de la riquesa des de la formació, el treball i les ganes de fer la feina ben feta. Un eslògan antic que cal tornar a fer vigent després de tants disbarats i tanta disbauxa tripartitaria. Apostem pel sí a estudiar, el sí a treballar i el sí a l’esforç, en lloc del “ni, ni” que ens planteja el tripartit.

Read Full Post »

La societat catalana vol canviar, el canvi és possible i només passa per CiU

Després d’un any perdut, un futur per guanyar

L’agost és a tocar. A l’hora de valorar aquest any, el balanç és desolador. La crisi ha seguit el seu camí destructor sense que les accions dels governs del tripartit i de Zapatero hagin servit de gran cosa. Val a dir que la reacció dels nostres dirigents ha arribat tard i malament, i que les decisions preses no ho han estat per convicció, sinó per imposició del estranger.

Després de no fer cas a les recomanacions de CiU (calia reformar el mercat laboral i les despeses de les administracions, fomentar un pla d’austeritat, ajudar les empreses per afavorir les contractacions…), la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i el president dels Estats Units van cridar a l’ordre a Zapatero i van exigir que entomés les reformes que havia negat i les mesures que no havia gosat prendre. Zapatero no ho feia per por a quedar malament amb els sindicats i a quedar retratat a les enquestes.

S’han perdut dos anys per acabar fent el que Duran i Lleida li havia reclamat insistentment des del Congrés. Dos anys que han provocat que s’hagi retallat el sou a tots els treballadors de l’Administració pública, que s’hagi desbocat l’atur, que s’hagin retallat les prestacions socials, que les pensions hagin perdut poder adquisitiu, que no s’hagi complert la llei de dependència… Tampoc estem massa confiats dels resultats de la reforma laboral impulsada per Zapatero. Calia ser més valent i decidit, perquè el problema de l’atur a casa nostra requereix decisions valentes i decidides. No és amb mesures tèbies i decidides a contracor com es pot resoldre un problema de quatre milions d’aturats.

En plena crisi, tots els esforços s’haurien d’abocar a ajudar els empresaris a contractar treballadors i a formar millor la gent que s’ha quedat sense feina. Naturalment cal ajudar els aturats ja que els subsidis són uns ingressos indispensables per a la supervivència econòmica de les famílies. Però no poden ser-ne l’única solució. I això el govern no ho ha entès i segueix sense entendre-ho. Els pocs diners que queden a les arques públiques cal dedicar-los a reincorporar treballadors al mercat laboral. Aquesta -la millor inversió que es pot fer en aquest moments en matèria d’ocupació- tampoc s’està fent.

A Catalunya les coses no han anat millor. A la crisi econòmica cal afegir-hi la crisi política que ha provocat la sentència del Constitucional contra l’Estatut i la preocupant manca d’unitat -una vegada més- del tripartit en la seva resposta. El PSC ha demostrat un cop més que, davant el dilema Catalunya o PSOE, sempre tria el PSOE. Per això, el PSC va votar a Madrid una resolució diferent a la que havia votat al Parlament. Així no es demostra la unitat d’un país, ni la força d’una societat, capaç de mobilitzar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona per palesar la seva indignació davant la mutilació de l’Estatut aprovat a les urnes.

Del tripartit ja no podem esperar res. No ho van fer bé en els anys de prosperitat econòmica, i molt menys ho han fet en els temps de penúria. Només volen amarrar els seus càrrecs i els seus interessos com a prioritat per damunt dels interessos de la societat. Catalunya necessita que es facin eleccions com més aviat millor. La societat catalana vol canviar, el canvi és possible i només passa per CiU. A través de les urnes, els catalans podran dir que volen un govern fort, cohesionat, rigorós, que defensi Catalunya amb les mans lliures i que faci que Catalunya torni a ser respectada. Soc optimista i estic convençuda que el temps del tripartit aviat haurà quedat enrere perquè ja no són creïbles les seves paraules i les seves promeses i perquè ja no es poden tolerar més els incompliments.

Bon estiu, i ens retrobarem a partir de setembre.

Read Full Post »

Amputació traumàtica de la llei per controlar la Corpo

És aclaridor que a les 24 hores que el president Montilla anunciés la renovació del comitè de campanya del PSC per suavitzar la línia dirigida per José Zaragoza, el tripartit hagi tirat pel dret i hagi aprovat el decret per modificar la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per nomenar el seu nou president amb una majoria simple parlamentària, si no s’arriba a una majoria qualificada de dos terços, com estava establert fins ara. Montilla i el seu tripartit volen imposar un home de notori perfil partidista per controlar els mitjans de comunicació públics de Catalunya. El decret evidencia també el nerviosisme del Govern, ja que són capaços d’amputar traumàticament la llei per fer valer els seus interessos partidistes sense tenir en compte els interessos de la societat.

Aquest és també un nou episodi del fracàs i de la feblesa del conseller Tresserras en el seu departament. Primer, va patir la dimissió del president de la Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i ara ha vist com el president de la CCMA li ha girat l’esquena i ha marxat. El conseller hauria d’analitzar si aquestes fugides de dos alts directius no han estat motivades perquè ell no els ha defensat, quan calia fer-ho, de les intromissions del govern. Ahir mateix veiem com Carod-Rovira es queixava sense complexos de la manca de complicitat dels mitjans de comunicació amb el tripartit, i ara ho volen suplir a cop de decret amb el control públic dels mitjans.

La conclusió és evident. Si el model de la CCMA no ha funcionat, el que cal és o bé buscar una persona de consens que engegui un pla d’estabilitat o bé una reforma en profunditat de la llei que serveixi a la institució, independentment del color polític del govern. El decret del tripartit proposa justament el contrari: polititzar encara més el mitjans públics catalans en benefici de qui ostenta el poder. Mal servei es fa al país i a la Corporació amb aquest esperit limitat i sectari.

Canviar les regles de joc quan les perspectives electorals són dolentes no només no pal·liarà la davallada del tripartit, sinó que hipotequen la credibilitat i la independència dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Tresseras, dominat pel seu bonisme, va imposar un model de llei de la Corpo que des d’un principi no es van creure. Paga la pena recordar que el ja expresident de la CCMA, Albert Sáez va treure les capacitats executives que tenia el govern i les va passar a la directora general i, per tant, va prostituir l’esperit de la llei. I el seu substitut, Enric Marín, ja va donar mostres del seu sectarisme en la crisi del Carmel durant el primer tripartit. Llavors, amb la seva “apagada informativa” ja va ser fortament qüestionat per manca de rigor, d’objectivitat i d’independència. El va qüestionar el món polític, però també, ho van fer els mitjans de comunicació i especialment els professionals de TV3, en particular, perquè Marín va intentar amagar el forat del Carmel.

Vull pensar que la reflexió que vivim aquests dies de Setmana Santa serviran també perquè el president Montilla, el conseller Tresserres i el govern tripartit s’adonin que no tot s’hi val, i que hi ha límits que no s’han d’ultrapassar. Encara són a temps de fer marxa enrere i de no malbaratar encara més la seva poca credibilitat. No pot ser que la solució sigui tan poc pensada i tan poc reflexionada

Ho reitero: l’actitud del tripartit és insòlita. TV3 no necessita un decret que reformi la llei per canviar les majories, el que necessita TVC i Catalunya Ràdio es estabilitat, i estabilitat vol dir buscar el consens. Si no és així, el que cal és una reforma de la llei en profunditat, però mai un nyap, un més del que ja ens té acostumats l’”artefacte inestable” del tripartit, en paraules de Maragall.

Això, conseller Tresserres, no és una intervenció quirúrgica temporal, sinó una amputació traumàtica de la llei com ha definit amb precisió el meu company d’escó i de partit, Ramon Espadaler.

Read Full Post »

CONSELLER MARAGALL, TÉ TOTA LA RAÓ

Les declaracions del conseller Maragall sobre que Catalunya està tipa i fatigada del govern tripartit són un exercici de realisme polític i constaten que almenys un dels nostres governants connecta amb la realitat del carrer. Per molt que des d’alguns sectors del PSC o des d’Iniciativa vulguin desacreditar les paraules del conseller d’Educació la realitat és tossuda. L’actuació del tripartit i la de Rodríguez Zapatero a Madrid han provocat que els catalans estiguem farts i tips del malgovern tripartidari.

Catalunya està farta i cansada de liderar el rànquing de l’atur i de veure com més de sis-centes mil persones s’han quedat sense feina.

Catalunya està farta i cansada de ser la primera en destrucció d’empreses mentre el govern continua paralitzat per la guerra d’’interessos confrontats que suposa el tripartit.

Catalunya està farta i cansada que s’obrin nous fronts polítics, com la llei de vegueries, mentre els membres del govern són incapaços de liderar polítiques eficaces per fer front a la crisi.

Catalunya està farta i cansada de veure com es deteriora el seu teixit productiu mentre els seus governants són incapaços de posar en marxa les reformes estructurals necessàries en l’àmbit laboral, fiscal i financer.

Catalunya està farta, en definitiva, d’un tripartit que de govern només té el nom, perquè de governar no en va saber en temps de vaques grosses ni, molt menys, en sap en els moments de penúria que ens ha dut la crisi i que s’han vist dramàticament augmentats per seva incapacitat.

És bo saber que hi ha un conseller que és conscient del mal govern de Catalunya. Però també és bo dir que aquesta confessió no és sinó una estratègia del PSC per salvar els mobles i per presentar-se davant la societat com si el desastre actual no anés amb ells, com si la culpa de tots els mals que patim fos dels seus socis, amb especial menció a Iniciativa.

Que ningú no s’equivoqui. L’actual govern tripartit és responsabilitat dels qui el van constituir i els primers culpables són els socialistes. Que no vinguin ara amb la cançó que ells ho haurien fet diferent, perquè en són els responsables.

I que ningú no s’equivoqui tampoc amb el que faran socialistes, Esquerra i Iniciativa si després de les eleccions al Parlament tornen a sumar: hi haurà, sens dubte, un tercer tripartit, per molt que Catalunya n’estigui farta i cansada, per molt que els catalans n’estem tips.

Read Full Post »

No és admissible que TV3 dobli veus del PSOE en informacions del Congrés

En aquest vídeos, recrimino TV3 que dobli veus PSOE a informacions Congrés quan el PSC no té grup parlamentari.

I en aquest vídeo, felicito Catalunya Ràdio i el seu presentardor dels matins Manel Fuentes per la recuperació d’audiències de la emissora.

Read Full Post »

Catalans, el tripartit ens discrimina

No em va sorprendre la negativa del tripartit de suprimir l’impost de successions. Però el que no ho fes no vol dir que no sigui injusta la posició del govern de la Generalitat. Anem a pams. Els catalans som els ciutadans que paguem més per aquest concepte, i no una mica més, sinó considerablement més. N’hi ha prou en agafar les comparatives que són a l’abast de tothom.

Des de CiU vam proposar la reducció gradual d’aquest impost fins la seva total desaparició d’aquí quatre anys. La resposta tripartitària va ser un no rotund, encara que cada un dels socis va donar diferents motius. El PSC al·lega que no és pot prescindir de l’impost ja que les finances de la Generalitat se’n ressentirien excessivament. I això ho diu quan altres comunitats ja l’han suprimit completament. I d’Esquerra ja se sap: és jugar a cara o creu. A Madrid li surt cara i vota a favor de suprimir aquest impost i al Parlament li surt creu i nega el que allà donava. Quina mala sort tenim els catalans que la creu d’Esquerra ens toca aquí. Diuen que ja fan la feina, però si mireu la seva pseudoreforma d’aquest impost veureu que no parla ni de quantitats ni de terminis. Vaja, que rebaixaran el que vulguin, quan vulguin. Bonica forma de governar!

Finalment, Iniciativa continua a la seva i no se sap si és per ecomotius o per lluita de classes. En qualsevol cas ha mantingut la seva negativa sense subterfugis: els hereus han de pagar, i punt. Cap de les tres raons denoten justícia ni igualtat. El fet de ser català et fa pagar més, fins i tot quan et mors.

Resulta més sorprenent quan a principis d’estiu el tripartit s’omplia la boca lloant l’acord de finançament que van obtenir. ‘El millor de la història. Ja s’ha acabat el peix al cove. Ja s’han acabat els problemes financers de la nostra administració’, exclamaven.

Dons no. Des de CiU ja vam dir que no era bo l’acord perquè, no compleix l’Estatut. No ho era i no ho és. El que altres comunitats ja no paguen, –l’heretar-, a Catalunya ho seguirem pagant per voluntat expressa del tripartit. D’això se’n diu estar discriminat. Malament que ho facin els de fora, però que ho facin els de casa clama al cel!

Torno a repetir-ho: no em va sorprendre la negativa del tripartit. Ja no em ve d’una decepció, malgrat sigui tan injusta i arbitrària com aquesta.

Publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

15 de julio, campana y se acabó

Artículo aparecido en “El Mundo”

Cuando en medio de una negociación bilateral una de las partes va fanfarroneando de lo mucho que conseguirá, mala señal: o es un inconsciente, o está intentando vender una moto. Me escaman las declaraciones que se lanzan desde el PSC anunciando las bondades de la nueva financiación para Catalunya cuando el tripartito y el gobierno central lleguen a un acuerdo.

Escama porque, antes de cerrar un trato, hay que mantener cara de póquer para obtener lo que se pretende. Escama porque hay una ley de obligado cumplimiento, el Estatut, que marca las directrices de la financiación, y los socialistas catalanes no le hacen referencia en sus explosiones de optimismo. Escama porque desde el Gobierno español se glosa la cifra final anunciando que será superior a la media española, cuando nadie pide ni más ni menos sino lo que dicta la legislación. Inquieta, en fin, porque Zapatero es invencible poniendo fechas y plazos para incumplirlos sistemáticamente con Catalunya.

A fuerza de repetirse, una acaba conociendo los mecanismos del PSC tripartitario. Cuando las cosas pintan mal, lo primero que señalan es que con CiU tampoco era la panacea; lo segundo que hacen es amenazar con usar la fuerza de sus 25 diputados en el Congreso de Madrid; lo tercero, decir que, si no se consigue el objetivo perseguido por la Generalitat, las relaciones con el gobierno de Madrid no podrán seguir siendo las mismas; y lo cuarto, certificar que de todo lo dicho anteriormente nada de nada, salvo recordar que tampoco CiU logró todo lo que se propuso. Obvian, por supuesto, que la situación política era totalmente diferente con una mayoría absoluta del PP y sin ninguna dependencia de los votos de CIU, pero en la actualidad el PSOE depende de los votos del PSC. También es importante destacar que si por alguna cosa hemos hecho el Estatut es precisamente para poder tener un acuerdo de financiación mucho mejor que el del 2001.

En esta fase nos encontramos ahora cuando se acerca el final de la negociación interminable de la financiación de Catalunya, un tema de fácil cumplimiento si se aplica la ley y tremendamente enrevesado cuando se ha tratado de interpretar con el criterio del café para todos. No es lo que queremos. No lo quiere CiU y no lo contempla el Estatut aprobado por el Parlament, por las Cortes Españolas y refrendado por el pueblo de Catalunya.

Insistimos en que no pedimos más de lo que dicta la ley, pero no debemos, ni podemos conformarnos con menos. El día 15 está a la vuelta de la esquina por lo que -si nos creemos que se respetarán los plazos fijados- el acuerdo sobre financiación (bueno o peor) será un hecho o ya no será, pero se dejará de marear la perdiz en un tema clave para la sociedad y que a fuerza de politizarlo y eternizarlo la ha acabado cansando y aburriendo.

Por ello conviene recordar que cuando hablamos de financiación, lo hacemos de inversiones públicas, de desarrollar la ley de dependencia, -esa idea de Rodríguez Zapatero que en todas sus iniciativas promete el oro y el moro pero pagando otros, y que ha defraudado a tantas familias necesitadas. Financiación también es invertir más en educación, dotar con más y mejores servicios a la sanidad, mejorar las infraestructuras viarias en las que se tienen competencias, poder financiar un transporte público más eficiente, ayudar con mayor efectividad y rapidez a los pequeños y medianos empresarios. Una financiación justa permitirá a Catalunya ser un país más eficiente en sus servicios, más sólido en lo económico y más justo en lo social. Por ello, hasta el 15 de julio sería bueno que, en lugar de vender osos antes de haberlos cazado, el PSC se aplicara a las labores de negociación para que al final el resultado sea aceptable.

Otra situación ni siquiera cabe planteársela, porque es mejor no llegar a ningún acuerdo que alcanzar uno que nos quede corto a las necesidades, a las de usted, a las de sus familiares y amigos, a las de sus vecinos, a las de los mayores, jóvenes y niños, a los de los enfermos, a las de los parados, etc. La financiación va en último término destinada a usted, a ellos, a nosotros… Si es buena, será buena para todos pero si ahoga, sépa que nos ahogamos todos.

Read Full Post »

El rey sol – el retrat de …

Excel·lent article de Pilar Rahola a “La Vanguardia” que us convido a llegir en aquest enllaç.

“No había nada que le gustara más que los halagos o, por decirlo más claro, la adulación; cuanto más basta y torpe era esa adulación, con más placer la acogía… Su vanidad era perpetuamente alimentada…, incluso los predicadores acostumbraban a halagarle desde el púlpito”. Podría ser perfectamente. Podría tratarse de una de las muchas frases que hemos oído estos días, pronunciadas con la boca pequeña, a militantes críticos con la dirección actual de Esquerra Republicana.”

Read Full Post »

Suspens al govern Montilla, suspens al tripartit!

Novament les enquestes tornen a posar de manifest que Duran-Lleida és el líder més ben valorat, ja fa anys que tant les enquestes que fa el CEO, com les que fan els diferents mitjans de comunicació posant en evidència l’actiu d’un polític, coherent, seriós, preocupat pel país, pels problemes que afecten el dia dia de la gent, un polític que destil•la sentit comú, sens dubte el menys comú dels sentits!

Avui El Periódico de Catalunya ha publicat el seu baròmetre polític de primavera, que recull les expectatives electorals a Catalunya, el qual em provoca algunes reflexions: la crisi econòmica, la eterna negociació del finançament, la mala gestió de la llei de la dependència i demes polítiques socials, l’excés d’intervencionisme de l’estat en l’àmbit familiar, la Llei d’Educació, els mossos i la política d’interior, la paràlisi del govern, la manca de transparència amb informes inexistents, copiats o totalment inútils ….. per citar alguns dels aspectes que passen factura al govern i al tripartit.

Conclusió: Suspens al govern Montilla, suspens al tripartit. PSC, ERC, IC perden suports (i IC encara no acusa el show de la setmana passada, sinó la baixada segurament seria molt exagerada). ERC és qui pateix la retallada de suport més notable, evidentment la gent no entenc el doble llenguatge dels republicans i la seva manca de valentia per afrontar la realitat: el govern no funciona, el tripartit dona l’esquena a Catalunya, i el seguidisme del PSC al govern de Zapatero arrossega els republicans, més preocupats en mantenir les cadires, que en servir al seu país.

Novament Duran-Lleida és el líder més ben valorat, i en aquest cas seguit de Artur Mas, el tàndem dels màxims dirigents de CIU són els polítics catalans més ben valorats, una dada a tenir en compte. També Mas és preferit per la gent per a presidir la Generalitat de Catalunya. La qual cosa posa també de manifest que CIU és l’alternativa clara per a fer front a la mala gestió, la paràlisi i la incompetència d’un tripartit emperrat a contracorrent a aguantar una legislatura que fa aigües.

Catalunya no va bé i amb el tripartit encara menys! Cal un canvi de govern!

Read Full Post »

Les mil i una excuses

En aquest article publicat a l’e-noticies poso de manifest com Montilla allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament, i com la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (ZP).

Schehrazada es va haver d’inventar mil i un contes per sobreviure, havia de mantenir viu l’interès del Sultà i, d’aquesta manera salvar la seva vida un dia més. Va fer seva la dita qui un dia passa, un any empeny. Ara, de les seves mil i una excuses, la cultura ha guanyat una obra universal. Però, de les mil i una excuses del president Montilla, no en traurem rés.

En la pasada sessió de control del Ple del Parlament de 18 de març, va afirmar que no allargarà “indefinidament” la negociació del finançament. I ho va dir com si no s’haguessin superat ja unes quantes vegades els límits que s’havien posat. Són set mesos els que portem d’endarreriment, per tant més de dues centes nits, més de dues centes excuses. Haurà d’inventar vuit centes i una excuses més?

El president Montilla diu que “si no hi ha acord ni en la quantia, ni en el model, igualment haurem de tancar aquest capítol”. Ja fa servir el llenguatge apropiat: cada conte és un capítol. I ens preguntem: un mal acord és un acord?, i més encara en la situació de crisi que vivim. Ho tenim tot: un govern incapaç de resoldre-la, impotent davant l’augment de les necessitats socials que genera l’increment de l’atur, sense recursos per afrontar compromisos com el de la llei de la dependència, i que mareja la perdiu tant com pot per arribar a l’endemà.

Les excuses de Schehrazada seduïen, tenien gràcia i picardia. Les de Montilla, no. Allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament. I la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (per fer servir el llenguatge literari de l’obra universal). Encara que el president Montilla posi primer un notable a Zapatero i després li rebaixi la nota, com qui no fa res, ha quedat clar que els vint-i-cinc diputats del PSC compleixen fil per randa les directrius del PSOE. Ja es poden queixar de no tenir grup parlamentari propi –una altra excusa. Per què el volen? És evident que no deixa de ser una floridura per quedar bé.

El PSC ha passat del “fets i no paraules” als “no fets i mil i una excuses”. S’han tingut que empassar com el president Chaves –que també ho és del PSOE- hagi aconseguit les seves reivindicacions passant per davant del compliment de la llei, l’Estatut.

Montilla assenyala que a Catalunya cal “un gran acord per fer front a la crisi”. Nosaltres fem un pas endavant i el president del grup parlamentari de CiU al Congrès dels Diputats, Duran i Lleida, ho ha demanat moltes vegades: cal un pacte d’Estat per combatre-la crisi. No volem anar a remolc de la política dels EUA i veure com quan els nord-americans abandonin la crisi -i de retruc llavors ho faci la Unió Europea-, el nostre país i l’Estat estiguin a la cua i tinguin més dificultats per sortir-se’n. No volem excuses i més contes, calen realitats i afrontar amb valor i seguretat les mesures estructurals que són necessàries per anar endavant. A les Schehrazades només les volem a la literatura, i les excuses de mal pagador no serveixen de res.

Read Full Post »