Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘PSOE’

Després d’un any perdut, un futur per guanyar

L’agost és a tocar. A l’hora de valorar aquest any, el balanç és desolador. La crisi ha seguit el seu camí destructor sense que les accions dels governs del tripartit i de Zapatero hagin servit de gran cosa. Val a dir que la reacció dels nostres dirigents ha arribat tard i malament, i que les decisions preses no ho han estat per convicció, sinó per imposició del estranger.

Després de no fer cas a les recomanacions de CiU (calia reformar el mercat laboral i les despeses de les administracions, fomentar un pla d’austeritat, ajudar les empreses per afavorir les contractacions…), la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i el president dels Estats Units van cridar a l’ordre a Zapatero i van exigir que entomés les reformes que havia negat i les mesures que no havia gosat prendre. Zapatero no ho feia per por a quedar malament amb els sindicats i a quedar retratat a les enquestes.

S’han perdut dos anys per acabar fent el que Duran i Lleida li havia reclamat insistentment des del Congrés. Dos anys que han provocat que s’hagi retallat el sou a tots els treballadors de l’Administració pública, que s’hagi desbocat l’atur, que s’hagin retallat les prestacions socials, que les pensions hagin perdut poder adquisitiu, que no s’hagi complert la llei de dependència… Tampoc estem massa confiats dels resultats de la reforma laboral impulsada per Zapatero. Calia ser més valent i decidit, perquè el problema de l’atur a casa nostra requereix decisions valentes i decidides. No és amb mesures tèbies i decidides a contracor com es pot resoldre un problema de quatre milions d’aturats.

En plena crisi, tots els esforços s’haurien d’abocar a ajudar els empresaris a contractar treballadors i a formar millor la gent que s’ha quedat sense feina. Naturalment cal ajudar els aturats ja que els subsidis són uns ingressos indispensables per a la supervivència econòmica de les famílies. Però no poden ser-ne l’única solució. I això el govern no ho ha entès i segueix sense entendre-ho. Els pocs diners que queden a les arques públiques cal dedicar-los a reincorporar treballadors al mercat laboral. Aquesta -la millor inversió que es pot fer en aquest moments en matèria d’ocupació- tampoc s’està fent.

A Catalunya les coses no han anat millor. A la crisi econòmica cal afegir-hi la crisi política que ha provocat la sentència del Constitucional contra l’Estatut i la preocupant manca d’unitat -una vegada més- del tripartit en la seva resposta. El PSC ha demostrat un cop més que, davant el dilema Catalunya o PSOE, sempre tria el PSOE. Per això, el PSC va votar a Madrid una resolució diferent a la que havia votat al Parlament. Així no es demostra la unitat d’un país, ni la força d’una societat, capaç de mobilitzar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona per palesar la seva indignació davant la mutilació de l’Estatut aprovat a les urnes.

Del tripartit ja no podem esperar res. No ho van fer bé en els anys de prosperitat econòmica, i molt menys ho han fet en els temps de penúria. Només volen amarrar els seus càrrecs i els seus interessos com a prioritat per damunt dels interessos de la societat. Catalunya necessita que es facin eleccions com més aviat millor. La societat catalana vol canviar, el canvi és possible i només passa per CiU. A través de les urnes, els catalans podran dir que volen un govern fort, cohesionat, rigorós, que defensi Catalunya amb les mans lliures i que faci que Catalunya torni a ser respectada. Soc optimista i estic convençuda que el temps del tripartit aviat haurà quedat enrere perquè ja no són creïbles les seves paraules i les seves promeses i perquè ja no es poden tolerar més els incompliments.

Bon estiu, i ens retrobarem a partir de setembre.

Anuncis

Read Full Post »

La fi de la política de l’anar tirant

Al debat de política general que va començar ahir a Madrid ha quedat una cosa ben clara: el temps de Zapatero s’ha esgotat i farà be en obrir un nou cicle electoral quan s’acabi la reforma laboral i la de la llei de Caixes que ara es tramiten al Congrés.

La improvisació i la manca d’estratègia i de rumb per afrontar la crisi econòmica ja no dona per més. La política del “qui dia passa, anys empeny” dels governs Zapatero ha arribat a la seva fi i ara el que cal és recuperar la confiança i oferir una política econòmica racional, estructurada i coherent, just el que ha mancat en els dos anys d’aquesta legislatura. És descoratjador comprovar com s’ha perdut el temps, com han ignorat les propostes que CiU va plantejar el 2008 per abordar la situació econòmica i com ara, a corre-cuita, el govern les aprova de qualsevol manera per imposició exterior.

Les mesures d’austeritat són conseqüència de l’exigència de la UE, del FMI, del BCE i de Barack Obama davant l’endeutament espanyol. La reforma laboral s’ha engegat una vegada ultrapassats els quatre milions d’aturats. Són dues de les propostes que CiU va llançar ara fa dos anys. Si s’haguessin fet en aquell moment molt probablement no estaríem en l’actual situació .

No ens va anar millor en la nostra reclamació d’afavorir polítiques que millorin la liquiditat de les empreses, ni en no apujar els impostos per no deprimir encara més el consum, ni en bonificar l’ocupació. Estem convençuts que és millor bonificar la creació d’un lloc de treball que no pagar els subsidi d’atur. És millor per al treballador i per a l’economia. També aquests propostes de CiU han estat desestimades i estem convençuts que ben aviat seran considerades.

Tampoc en matèria de protecció social Zapatero té res a oferir. El que va prometre el president es contraposa al que s’ha acabat produint i al que ha aprovat el govern. La retallada en pensions i en prestacions socials és la més gran que hi ha hagut en polítiques socials en els darrers trenta anys. També aquí Zapatero ha incomplert el que va oferir al debat d’investidura.

A més a més, no oblidem que, a banda del desastre econòmic, el PSOE i el govern espanyol no són actors innocents en la sentència contra l’Estatut refrendat pel poble de Catalunya. Bona part de la tesi del Tribunal a l’hora de interpretar-ne nombrosos aspectes de manera clarament restrictiva és idèntica a la que va plantejar el grup socialista primer, i l’advocat de l’Estat, després.

Per aquests tres incompliments -en el terreny econòmic, en el social i en el de l’Estatut- CiU creu que aquest ja és un govern finiquitat i que l’únic que li queda és aprovar les reformes que ja estan en marxa al Congrés. Cal dir-ho amb tota claredat i amb tota rotunditat: CiU ja està farta d’actuar sempre amb la màxima responsabilitat davant tanta irresponsabilitat, la que demostren els dos partits majoritaris espanyols.

Read Full Post »

Compromís i responsabilitat. Quan les coses venen maldades, quan la situació exigeix unir forces i anar tots a una per sortir de la crisi, cal deixar de banda les diferències i els interessos partidistes i tenir sentit d’Estat, sensibilitat envers els problemes de la societat. És el que demanem i oferim des de CiU als dos grans partits espanyols, PSOE i PP. Els hi demanem que oblidin les estratègies electoralistes que legítimament han utilitzat i que siguin capaços de buscar un pacte d’Estat, un gran consens per afrontar les reformes imprescindibles que calen per abordar la crisi econòmica.

En el debat d’ahir vam fer propostes concretes. Vam subratllar que calen fets i no paraules, que generar llocs de treball és la principal preocupació. Fer política social és crear ocupació, no donar només subsidis. És ajudar els autònoms, els emprenedors i les pimes perquè creïn llocs de treball. És afrontar la crisi de la construcció i abaixar l’IVA de la rehabilitació dels habitatges per ajudar el sector. És aprovar la llei de la morositat que nosaltres proposem per incrementar la liquiditat de les petites i mitjanes empreses, que són les garants de la creació de llocs de treball. Aquests són els fets, entre d’altres, que proposem, i desitgem que les paraules del president del govern es concretin en aquesta direcció

Lamentablement, es trist constatar una vegada més que en el debat han pogut més els interessos de partit, que els de la societat. Els dos grans partits espanyols han tornat a mostrar que només miren a curt termini i que prefereixen seguir etzibant-se trompades l’un contra l’altre en lloc de buscar punts d’aproximació.

Val a dir que, malgrat la nostra proposta, no som excessivament optimistes perquè és molt difícil canviar la picabaralla constant pel diàleg i els punts de trobada. Malgrat tot, no renunciem a l’esperança i esperem que fructifiquin alguns petits gestos que conviden a l’optimisme de cara a pactes puntuals. No és el que volem però, cal ser realistes: sempre és millor un petit acord que res, sense que això vulgui dir que CiU es converteixi en la crossa de ningú. Ans al contrari, volem ser la palanca del creixement econòmic i de la creació de llocs de treball.

Nosaltres continuarem insistint-hi. No per cercar rèdits electorals, ni per demostrar que seguim en la centralitat que, des de sempre, ha estat una de les principals senyes d’identitat de CiU. Volem, per damunt de tot, -dels interessos electorals i de partit- aportar solucions per sortir del pou en el que estem instal·lats per culpa de la crisi global però també per la ineficàcia i la paràlisi dels nostres governants. La situació és molt greu i per això necessita un remei excepcional: un gran consens per abordar els canvis que encara no s’han fet. Amb aquest esperit, ens hi trobaran sempre. Només cal que PSOE i PP sàpiguen estar a l’alçada per cercar aquest gran pacte d’Estat que reclama la societat.

Read Full Post »

En aquest vídeos, recrimino TV3 que dobli veus PSOE a informacions Congrés quan el PSC no té grup parlamentari.

I en aquest vídeo, felicito Catalunya Ràdio i el seu presentardor dels matins Manel Fuentes per la recuperació d’audiències de la emissora.

Read Full Post »

Nos tratan como imbéciles. Aquesta frase es va escoltar a la COPE i a la SER, -els dos icones radiofònics de PP i PSOE-, com a resum del debat dels caps de llista d’ambdues formacions, Mayor Oreja i López Aguilar. Per una vegada, estic d’’acord amb les dos emissores. Aquesta és la sensació que he tingut en aquesta infumable campanya de les eleccions al Parlament Europeu. PP i PSOE-PSC han fet una reducció programàtica a bons i dolents, a desqualificacions, insults i males maneres. Han tractat els ciutadans amb una desconsideració que s’acosta al menysteniment.

home que es protegeix les oidesEls dos partits saben que tenen un vot fidel assegurat. Per això busquen allunyar de les urnes els qui esperen de la política alguna cosa més que un debat entre ‘hooligans’. Només volen que votin els seus incondicionals. No és casual el to groller de les campanyes, que es repeteix elecció rere elecció.

No heu sentit parlar a socialistes i populars d’Europa; ni de les seves propostes per debatre i defensar a Brussel·les; ni dels problemes que afecten els catalans; ni molts menys de com els afrontaran. Per no parlar, no ho han fet ni de les seves receptes davant la crisi, ni de com pretenen vertebrar una resposta europea a la situació actual. Només han parlat de la por que fa que tornin uns, o del mal rotllo que suposa que es quedin els altres. Tot en blanc i negre, oblidant que són només els extrems d’una escala formada per tots els colors, per totes les opcions, per tots els matisos.

Afortunadament n’hi ha que creiem en la pluralitat i en una gama amplia de idees, de propostes, de feina a fer. A CiU tenim clar què podem obtenir el 7 de juny i què volem fer els propers cinc anys a Estrasburg: parlar de Catalunya a Europa i d’Europa a Catalunya. Només així pot existir una comunicació real entre les dues parts. Volem participar-hi perquè volem defensar la nostra llengua, la nostra identitat i, sobre tot, la nostra gent. Volem donar a conèixer que els nostres ports mediterranis són la porta natural de les mercaderies de l’Àsia a la UE. Per això reclamem una xarxa ferroviària de mercaderies al llarg del corredor del mediterrani.

Volem també que a Europa el nom de Catalunya s’identifiqui amb qualitat, responsabilitat, feina ben feta. No fa tants anys, abans de l’arribada del tripartit a la Generalitat, Catalunya era una regió líder a Europa, un dels motors econòmics i emprenedors de la UE. Ara, hem perdut influència i prestigi i no seran ni el PSOE-PSC amb López Aguilar de candidat, ni el PP liderat per Mayor Oreja els qui ens tornin prestigi i influència, els que defensin llengua i identitat.

Per això reclamo per diumenge un vot intel·ligent, un vot pensat per i des de Catalunya, emès per la convicció de la raó, i no per la por o el seguidisme, que doni confiança a qui proposa solucions, en definitiva, un vot pensat. Si a més el doneu a CiU, estic convençuda que Catalunya i els catalans hi sortirem guanyant.

Read Full Post »

En aquest article publicat a l’e-noticies poso de manifest com Montilla allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament, i com la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (ZP).

scherezada1

Schehrazada es va haver d’inventar mil i un contes per sobreviure, havia de mantenir viu l’interès del Sultà i, d’aquesta manera salvar la seva vida un dia més. Va fer seva la dita qui un dia passa, un any empeny. Ara, de les seves mil i una excuses, la cultura ha guanyat una obra universal. Però, de les mil i una excuses del president Montilla, no en traurem rés.

En la pasada sessió de control del Ple del Parlament de 18 de març, va afirmar que no allargarà “indefinidament” la negociació del finançament. I ho va dir com si no s’haguessin superat ja unes quantes vegades els límits que s’havien posat. Són set mesos els que portem d’endarreriment, per tant més de dues centes nits, més de dues centes excuses. Haurà d’inventar vuit centes i una excuses més?

El president Montilla diu que “si no hi ha acord ni en la quantia, ni en el model, igualment haurem de tancar aquest capítol”. Ja fa servir el llenguatge apropiat: cada conte és un capítol. I ens preguntem: un mal acord és un acord?, i més encara en la situació de crisi que vivim. Ho tenim tot: un govern incapaç de resoldre-la, impotent davant l’augment de les necessitats socials que genera l’increment de l’atur, sense recursos per afrontar compromisos com el de la llei de la dependència, i que mareja la perdiu tant com pot per arribar a l’endemà.

Les excuses de Schehrazada seduïen, tenien gràcia i picardia. Les de Montilla, no. Allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament. I la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (per fer servir el llenguatge literari de l’obra universal). Encara que el president Montilla posi primer un notable a Zapatero i després li rebaixi la nota, com qui no fa res, ha quedat clar que els vint-i-cinc diputats del PSC compleixen fil per randa les directrius del PSOE. Ja es poden queixar de no tenir grup parlamentari propi –una altra excusa. Per què el volen? És evident que no deixa de ser una floridura per quedar bé.

El PSC ha passat del “fets i no paraules” als “no fets i mil i una excuses”. S’han tingut que empassar com el president Chaves –que també ho és del PSOE- hagi aconseguit les seves reivindicacions passant per davant del compliment de la llei, l’Estatut.

Montilla assenyala que a Catalunya cal “un gran acord per fer front a la crisi”. Nosaltres fem un pas endavant i el president del grup parlamentari de CiU al Congrès dels Diputats, Duran i Lleida, ho ha demanat moltes vegades: cal un pacte d’Estat per combatre-la crisi. No volem anar a remolc de la política dels EUA i veure com quan els nord-americans abandonin la crisi -i de retruc llavors ho faci la Unió Europea-, el nostre país i l’Estat estiguin a la cua i tinguin més dificultats per sortir-se’n. No volem excuses i més contes, calen realitats i afrontar amb valor i seguretat les mesures estructurals que són necessàries per anar endavant. A les Schehrazades només les volem a la literatura, i les excuses de mal pagador no serveixen de res.

Read Full Post »