Una apujada lesIVA

El govern de Rodríguez Zapatero continua sense tenir un rumb clar per fer front a la crisi. La bona notícia que està disposat a rebaixar la morositat de l’Administració a trenta dies davant dels més de vuitanta actuals queda tapada per la decisió ferma d’apujar l’IVA aquest proper estiu.

No és així, com aconseguirem reactivar el consum, fomentar l’estalvi familiar, reduir l’endeutament d’empreses i persones, crear nous llocs de treball, facilitar uns mínims marges de beneficis de subsistència als diferents sectors econòmics i en últim terme, tampoc aconseguirem així millorar les finances públiques.

Des de CiU ens hem oposat sempre a aquest augment de la fiscalitat en les circumstàncies actuals. No és el moment, o per dir-ho clar i català, justament ara és el pitjor moment per fer-ho. És comprensible que l’Estat vulgui augmentar els seus ingressos, però no ho farà ofegant la gallina dels ous d’or, asfixiant els contribuents. En qualsevol cas, caldria esperar que arribés la recuperació econòmica, que es consolidés i que fos una realitat constatable i constatada per les xifres macroeconòmiques. Ara no és el cas.

Cal remarcar també que la pujada prevista afectarà de ple tot el sector turístic, ja molt castigat per la crisi, que malviu amb uns marges molt ajustats i que veurà disminuir la seva competitivitat per aquest increment impositiu. A més, augmentar la pressió fiscal a tots els ciutadans és una mostra més de la desorientació del govern que adopta aquesta mesura malgrat les advertències dels experts, d’aquí i de fora, que veuen completament contraproduent aquesta mesura perquè fa mal al consum, perjudica la producció i, per tant, no contribueix a la creació de llocs de treball.

No és amb més IVA com sortirem de la crisi, sinó amb més facilitats i ajudes a les empreses i als emprenedors, amb més suport institucional a les iniciatives privades i amb més flexibilitat en tots els marcs econòmics. Aquestes són les receptes que hem traslladat una i altra vegada al govern, però malauradament, PSOE i PP prefereixen continuar lliurant la seva batalla partidista mentre el país reclama acció i lideratge. Malauradament no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Socialistes i populars no volen escoltar res més que el molt soroll que generen. Ignoren les veus assenyades que els repeteixen que aquest no és el camí, que mai ho ha estat. Així ens va.

Read Full Post »

CONSELLER MARAGALL, TÉ TOTA LA RAÓ

Les declaracions del conseller Maragall sobre que Catalunya està tipa i fatigada del govern tripartit són un exercici de realisme polític i constaten que almenys un dels nostres governants connecta amb la realitat del carrer. Per molt que des d’alguns sectors del PSC o des d’Iniciativa vulguin desacreditar les paraules del conseller d’Educació la realitat és tossuda. L’actuació del tripartit i la de Rodríguez Zapatero a Madrid han provocat que els catalans estiguem farts i tips del malgovern tripartidari.

Catalunya està farta i cansada de liderar el rànquing de l’atur i de veure com més de sis-centes mil persones s’han quedat sense feina.

Catalunya està farta i cansada de ser la primera en destrucció d’empreses mentre el govern continua paralitzat per la guerra d’’interessos confrontats que suposa el tripartit.

Catalunya està farta i cansada que s’obrin nous fronts polítics, com la llei de vegueries, mentre els membres del govern són incapaços de liderar polítiques eficaces per fer front a la crisi.

Catalunya està farta i cansada de veure com es deteriora el seu teixit productiu mentre els seus governants són incapaços de posar en marxa les reformes estructurals necessàries en l’àmbit laboral, fiscal i financer.

Catalunya està farta, en definitiva, d’un tripartit que de govern només té el nom, perquè de governar no en va saber en temps de vaques grosses ni, molt menys, en sap en els moments de penúria que ens ha dut la crisi i que s’han vist dramàticament augmentats per seva incapacitat.

És bo saber que hi ha un conseller que és conscient del mal govern de Catalunya. Però també és bo dir que aquesta confessió no és sinó una estratègia del PSC per salvar els mobles i per presentar-se davant la societat com si el desastre actual no anés amb ells, com si la culpa de tots els mals que patim fos dels seus socis, amb especial menció a Iniciativa.

Que ningú no s’equivoqui. L’actual govern tripartit és responsabilitat dels qui el van constituir i els primers culpables són els socialistes. Que no vinguin ara amb la cançó que ells ho haurien fet diferent, perquè en són els responsables.

I que ningú no s’equivoqui tampoc amb el que faran socialistes, Esquerra i Iniciativa si després de les eleccions al Parlament tornen a sumar: hi haurà, sens dubte, un tercer tripartit, per molt que Catalunya n’estigui farta i cansada, per molt que els catalans n’estem tips.

Read Full Post »

Temps de volar, no d’ofegar

El ple sobre la crisi econòmica i la posició de Rodríguez Zapatero per afrontar-la m’ha provocat perplexitat, preocupació i sobretot malestar en constatar que la recepta del president espanyol ensorrarà més l’economia del país i ofegarà qui té capacitat i possibilitat d’actuar com a motor de la recuperació: les pimes i els autònoms.

Quan Zapatero es referma en la pujada d’impostos com a solució a tots els mals condemna els sectors productius i escanya les economies familiars perquè, per molt que es vulgui fer demagògia afirmant que l’augment afectarà principalment les rendes més altes, la realitat demostra que seran les rendes més baixes i les mitjanes les que es veuran més afectades. Les conseqüències d’aquest error deprimiran encara més el mercat de l’habitatge i castigaran l’estalvi.

Ara, el que toca, com proposa Convergència i Unió i com va defensar ahir al Congrés Josep A. Duran Lleida, és abaixar els impostos per afavorir la creació de llocs de treball. Cal ajudar les pimes abaixant el impost de societats. Cal eliminar el impost de successions i cal abaratir temporalment les cotitzacions socials de les pimes, perquè són les que poden generar nous llocs de treball. És a dir, és temps d’ajudar fiscalment el teixit productiu del país i en cap cas, d’ofegar fiscalment els ciutadans.

Zapatero continua errant en la diagnosi i en les mesures per afrontar la crisi. Això ha col·locat Espanya a la cua d’Europa. Quan ja hi ha economies de la UE que comencen a veure la llum, nosaltres seguim a les fosques i sense un pla coherent que ens dugui a bon port. En moments difícils calen un pla d’actuació, i capacitat de lideratge per dur-lo a terme. Amb el govern Zapatero, no es té ni una cosa ni l’altra i, per tant, ens aboca a un futur més incert.

Els ajuts socials, essent necessaris, no poden ser l’única acció de govern. És imprescindible abocar bona part de l’esforç inversor de les administracions cap el mercat productiu i laboral. També és fa imprescindible el diàleg social. Zapatero ha fet justament el contrari. S’ha de rectificar: el país i els ciutadans ho necessiten. Les receptes que han funcionat a les economies que comencen a sortir de la crisi també ho farien aquí, però passen per reduccions fiscals, flexibilitat del mercat laboral, austeritat en la despesa pública i increment inversor, sense oblidar els ajuts justos i necessaris a les persones que han perdut la seva feina.

Si el govern empren mesures en aquesta direcció, CiU li podrà fer costat. Si s’entesta en apujar impostos, ens tindrà en una oposició frontal. Ja n’hi a prou de populisme, de demagògia i d’amagar el cap sota l’ala. El temps de fer l’estruç ha passat. És hora d’aixecar el vol.

Article publicat a l’E-Notícies el 10 de setembre de 2009

Read Full Post »

15 de julio, campana y se acabó

Artículo aparecido en “El Mundo”

Cuando en medio de una negociación bilateral una de las partes va fanfarroneando de lo mucho que conseguirá, mala señal: o es un inconsciente, o está intentando vender una moto. Me escaman las declaraciones que se lanzan desde el PSC anunciando las bondades de la nueva financiación para Catalunya cuando el tripartito y el gobierno central lleguen a un acuerdo.

Escama porque, antes de cerrar un trato, hay que mantener cara de póquer para obtener lo que se pretende. Escama porque hay una ley de obligado cumplimiento, el Estatut, que marca las directrices de la financiación, y los socialistas catalanes no le hacen referencia en sus explosiones de optimismo. Escama porque desde el Gobierno español se glosa la cifra final anunciando que será superior a la media española, cuando nadie pide ni más ni menos sino lo que dicta la legislación. Inquieta, en fin, porque Zapatero es invencible poniendo fechas y plazos para incumplirlos sistemáticamente con Catalunya.

A fuerza de repetirse, una acaba conociendo los mecanismos del PSC tripartitario. Cuando las cosas pintan mal, lo primero que señalan es que con CiU tampoco era la panacea; lo segundo que hacen es amenazar con usar la fuerza de sus 25 diputados en el Congreso de Madrid; lo tercero, decir que, si no se consigue el objetivo perseguido por la Generalitat, las relaciones con el gobierno de Madrid no podrán seguir siendo las mismas; y lo cuarto, certificar que de todo lo dicho anteriormente nada de nada, salvo recordar que tampoco CiU logró todo lo que se propuso. Obvian, por supuesto, que la situación política era totalmente diferente con una mayoría absoluta del PP y sin ninguna dependencia de los votos de CIU, pero en la actualidad el PSOE depende de los votos del PSC. También es importante destacar que si por alguna cosa hemos hecho el Estatut es precisamente para poder tener un acuerdo de financiación mucho mejor que el del 2001.

En esta fase nos encontramos ahora cuando se acerca el final de la negociación interminable de la financiación de Catalunya, un tema de fácil cumplimiento si se aplica la ley y tremendamente enrevesado cuando se ha tratado de interpretar con el criterio del café para todos. No es lo que queremos. No lo quiere CiU y no lo contempla el Estatut aprobado por el Parlament, por las Cortes Españolas y refrendado por el pueblo de Catalunya.

Insistimos en que no pedimos más de lo que dicta la ley, pero no debemos, ni podemos conformarnos con menos. El día 15 está a la vuelta de la esquina por lo que -si nos creemos que se respetarán los plazos fijados- el acuerdo sobre financiación (bueno o peor) será un hecho o ya no será, pero se dejará de marear la perdiz en un tema clave para la sociedad y que a fuerza de politizarlo y eternizarlo la ha acabado cansando y aburriendo.

Por ello conviene recordar que cuando hablamos de financiación, lo hacemos de inversiones públicas, de desarrollar la ley de dependencia, -esa idea de Rodríguez Zapatero que en todas sus iniciativas promete el oro y el moro pero pagando otros, y que ha defraudado a tantas familias necesitadas. Financiación también es invertir más en educación, dotar con más y mejores servicios a la sanidad, mejorar las infraestructuras viarias en las que se tienen competencias, poder financiar un transporte público más eficiente, ayudar con mayor efectividad y rapidez a los pequeños y medianos empresarios. Una financiación justa permitirá a Catalunya ser un país más eficiente en sus servicios, más sólido en lo económico y más justo en lo social. Por ello, hasta el 15 de julio sería bueno que, en lugar de vender osos antes de haberlos cazado, el PSC se aplicara a las labores de negociación para que al final el resultado sea aceptable.

Otra situación ni siquiera cabe planteársela, porque es mejor no llegar a ningún acuerdo que alcanzar uno que nos quede corto a las necesidades, a las de usted, a las de sus familiares y amigos, a las de sus vecinos, a las de los mayores, jóvenes y niños, a los de los enfermos, a las de los parados, etc. La financiación va en último término destinada a usted, a ellos, a nosotros… Si es buena, será buena para todos pero si ahoga, sépa que nos ahogamos todos.

Read Full Post »