Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘sentit comú’

Seria un error polititzar una consulta ciutadana que neix de la iniciativa civil

Us deixo l’arxiu d’àudio de l’entrevista que em va fer ahir Joan Barril pel programa “El cafè de la República” de Catalunya Ràdio.
Aquí teniu l’enllaç

Anuncis

Read Full Post »

Read Full Post »

Avui ha tingut lloc l’acte central de campanya al pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona, un pavelló ple a vessar de persones i d’il·lusió.

He tingut l’honor de compartir faristol amb Xavier Trias, el proper alcalde de Barcelona, Albert Batalla, cap de llista per les comarques de Lleida, Santi Vila, per les de Girona i Josep Poblet per les de Tarragona i Ebre. Josep Antoni Duran i Lleida a fet un discurs previ a l’entrada del que tots esperem sigui el proper president de la Generalitat de Catalunya, l’Artur Mas.

Aquesta campanya ha estat marcada des de Convergència i Unió per un discurs de superació, d’il·lusió i de canvi. Això possiblement no és molt notori, fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix*; les campanyes dels nostres adversaris han estat envoltades de polèmica i contradiccions amb vídeos barroers i missatges de por.

Si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix

Som hereus de l’esperit catalanista que ha fet d’aquesta una nació gran, així que seguirem treballant dur aquest 7 dies que resten per traslladar el missatge positiu i constructiu de Convergència i Unió i començar el canvi a una Catalunya millor. Einstein ja ho va dir, “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”, així que convidem a totes les persones de Catalunya a votar massivament CiU per evitar un tercer tripartit que implicaria una nova paràlisi.

*frase que apareix a la carta que el pare Martín Lasarte va enviar al New York Times per la seva campanya mediàtica contra l’església

Read Full Post »

Aquest és l’article que he publicat avui a l’E-Notícies:

La musculatura de Catalunya

Catalunya ha perdut musculatura. És un fet que econòmicament ara estem pitjor que fa uns anys en relació als països que ens envolten. Dins de les regions més desenvolupades d’Europa hem perdut pes específic. Recuperar el to muscular, la força, la resistència i esdevenir de nou una potència europea és el nostre objectiu. I cal subratllar que Catalunya ha estat forta econòmicament quan políticament ha estat capdavantera. El nostre país ha estat respectat i decisiu quan la seva economia ha estat sòlida i un referent. Per aquest motiu, si els catalans ens fan confiança el 28 de novembre, la primera i més important tasca de Convergència i Unió serà redreçar la malmesa economia del nostre país.

Cal l’esforç de tots i molt especialment dels qui en altres temps van aixecar Catalunya molt per damunt de la riquesa de la seva terra. No hem estat mai un país amb recursos naturals sobrers. El principal i gairebé únic motor de la nostra economia han estat els nostres emprenedors, els nostres empresaris, els autònoms. Si la revolució industrial va ser aprofitada pels nostres avantpassats per fer del nostre país la regió més rica d’Espanya, ara ens toca recuperar aquell esperit i aquells valors per dur endavant quants projectes ens facin més rics i més pròspers en aquest món globalitzat.

No és sobrer ningú en aquest projecte, però cal que des del govern de la Generalitat no es posin pals a les rodes dels emprenedors, sinó que els ofereixin tota l’ajuda possible. Només ajudant la seva tasca i donant suport a les seves iniciatives podrem millorar les esgarrifoses xifres d’atur que avui patim. Aquest ha de ser i serà el nostre primer repte si arribem al govern. Cal ajudar els més necessitats, però també és important fer-ho de forma que aquest ajut serveixi per generar ocupació, oferint una millor formació a qui ha perdut la seva feina. No ens podem permetre malbaratar més recursos sense obtenir cap rendiment.

És evident que la situació financera de la Generalitat és més que preocupant. D’una banda, demostra que l’acord de finançament estratosfèric que va aconseguir el tripartit ha estat una gran mentida i un gran bluf. A més, Catalunya necessita més recursos i millorar el seu finançament fins a equiparar-lo al concert basc. Sabem, però, que aquesta no serà una negociació fàcil i que cal que abans aconseguim una posició de força, que només ens podrà donar la bona marxa de la nostra economia. És el peix que es mossega la cua, però que sabrem encarrilar amb el treball de tothom i amb la recuperació dels valors de l’esforç i de la feina ben feta.

Si recuperem els valors tradicionals dels nostres avantpassats, recuperarem el camí del creixement i de l’autoestima que ara ens manca. És el que CiU proposa fer i el que farem amb l’ajut de tots els catalans. Per aconseguir-ho i per reeixir l’intent el primer pas a donar el tenim el 28 de novembre, un dia clau per aixecar Catalunya i recuperar l’autoestima, la confiança i la credibilitat

Read Full Post »

Qui ha perdut amb la sentència és el país, el poble de Catalunya

Res no serà igual. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya suposa una victòria dels qui volen una Espanya uniforme davant la plurinacionalitat. El pacte constitucional ha saltat pels aires justament perquè un TC amb bona part dels seus membres caducats des de fa anys -i producte d’un bipartidisme manifest entre PP i PSOE que ha fet impossible la seva renovació- ha decidit que no s’ajusta a la Constitució el que va aprovar el Parlament, el Congrés i que el va refrendar el poble de Catalunya. L’acord constitucional del 78 s’ha trencat i ara caldrà obrir noves vies

Ha estat un cop de porta que tindrà profundes conseqüències més enllà de les valoracions superficials que fan socialistes i populars quan diuen que són les seves tesis les que han guanyat. Els uns al·leguen que han estat pocs els articles declarats inconstitucionals. Els altres presumeixen que justament hi ha hagut articles declarats inconstitucionals. Uns i altres és diuen guanyadors sense entendre que qui ha perdut és el país, el poble de Catalunya.

Ara s’obre un nou escenari i un nou camp de batalla que nosaltres haguéssim volgut que no hi fos perquè el que reclamàvem era que l’Estatut tingués plena vigència tal i com el va aprovar el poble de Catalunya. Aquesta nova situació farà que en els propers dies participem en una manifestació unitària en contra de la sentència. Us convido a tots que hi assistiu per expressar-ne el vostre rebuig.

Necessitem un govern fort, sòlid, estable i cohesionat

Necessitem un govern fort, sòlid, estable i cohesionat per afrontar la desfeta i per defensar Catalunya. El tripartit ja no ho pot fer. Dels tres socis han sortit tres veus amb iniciatives oposades i/o contradictòries. Cadascú diu que s’ha de fer una cosa diferent. És evident que així no ens podrem fer escoltar a la resta de l’Estat i tampoc podem defensar-nos amb reclamacions contraposades.

Catalunya necessita un govern amb un lideratge fort i amb un gran suport parlamentari. El tripartit no el pot oferir. No ho ha fet fins ara, i encara menys ho podrà fer en el futur. Per aquest motiu, hem demanat al president Montilla que les eleccions de la tardor es convoquin el més aviat possible per proporcionar, com abans millor, un govern fort a Catalunya.

És el que cal i el que demanem. Més enllà de les protestes al carrer i d’iniciatives parlamentàries que es prenguin, cal actuar amb unitat, amb rigor i amb fermesa. I això només ho pot oferir el nou govern que surti de les urnes.

Ara s’ha de  donar la paraula al poble de Catalunya, perquè decideixi qui vol al front d’aquest nou repte. Això demanem al president Montilla: que faciliti que siguin tots el catalans els que decideixin com abans millor qui volen que governi el país en els propers quatre anys carregats sobretot de dificultats econòmiques. El poble ha de tornar a tenir la paraula. No ho allarguem més innecessàriament, no calen més retards. Catalunya ha de recuperar la dignitat i el respecte com a poble que s’han perdut en els darrers anys.

Read Full Post »

El primer dret del treballador és tenir feina

Amb el fracàs d’aquesta matinada de les negociacions entre el govern i els agents socials per consensuar un acord sobre la reforma laboral, la pilota és a la teulada del govern que s’ha mostrat del tot indecís davant aquesta necessitat de l’economia. Malgrat que a última hora d’ahir semblava possible que sindicats i patronal arribessin a un acord que evités al govern prendre una decisió -que ha volgut evitar per no assumir responsabilitats-, ara ja no hi ha temps per més subterfugis ni per més indecisions.

Des de CiU ja hem manifestat la nostra disponibilitat a participar en l’elaboració d’aquesta reforma laboral que, a més de necessària, ara ve exigida per les institucions i organismes econòmics internacionals. És evident que Zapatero ja no té cap credibilitat ni dins ni fora del país. Per això el govern actua des de ja fa algunes setmanes obligat per les ‘recomanacions ineludibles’ de l’exterior.

Però per que tingui el nostre suport, Zapatero ha de comptar amb nosaltres per elaborar aquest nou marc de relacions laborals. No busquem protagonisme. Sabem el que precisa el nostre mercat laboral i dubtem que el govern per si sol sigui capaç de dur endavant la reforma. La por a quedar malament davant els sindicats, de perdre popularitat, els ha dut a aquest ultimàtum que venç la propera setmana, amb l’agreujant que si la reforma resultant és insuficient, la situació esdevindrà encara pitjor i els deures que Zapatero no ha fet ens vindran imposats, augmentats i dictats des de Europa.

Si Zapatero vol el nostre suport, la reforma no pot ser en cap cas un maquillatge per salvar les formes. S’ha d’acabar amb la dualitat de contractes indefinits i temporals, cal lluitar contar l’absentisme laboral que llastra la competitivitat i s’ha de tenir en compte la situació de l’empresa per facilitar la seva viabilitat. En fi, cal ser més flexible davant cada situació sense que això impliqui deixar indefensos els treballadors. Hem d’entendre que el primer dret del treballador és tenir feina i que, sense feina, no hi ha cap dret a defensar.

Sense feina, no hi ha cap dret a defensar

Evidentment, hi ha moltes qüestions a tractar en una qüestió tan sensible com aquesta. Però ja li diem al govern que, si la reforma proposada és la que creiem que necessita el país, li donarem suport sense complexos, però que, si pensem que no és la que toca, ens hi oposarem també sense cap tipus de complexos.

La situació molt greu de la economia espanyola -com el mateix Banc Mundial va definir ahir- no admet més ajornaments i tampoc més tebiesa.

Read Full Post »

Hi ha qui confon mestissatge i multiculturalitat amb papanatisme. Ho veiem amb el tema de la burca que, al meu entendre, no és només un distintiu religiós, sinó cultural que serveix per discriminar la dona i que atempta contra la seva dignitat i llibertat. No es pot al·legar la llibertat de culte com a motiu del seu ús, perquè a casa nostra no podem discriminar ningú per motiu de sexe i la burca -ho repeteixo- és un vestit discriminatori i opressiu. Com a dona, no accepto que s’abordi la polèmica amb banalitat o superficialitat, i encara menys que es justifiqui com a mostra de tolerància davant d’altres cultures.

No acceptaré mai cultures que basin els seus trets distintius en la discriminació. L’ablació del clítoris no és admesa a la nostra societat encara que sigui un costum ben arrelat en algunes societats. Tot i no ser comparable, l’ús de la burca no pot ser tolerat amb aquests mateixos arguments. Naturalment, tothom pot vestir a casa seva com vulgui sempre que no faci mal a tercers –tot i que també hauríem de reflexionar al voltant del dret de reclamar la plena igualtat entre els sexes en tots els àmbits i, per tant, també en el privat. I no deixa de ser curiosa també l’obsessió de determinades forces polítiques de fer fora els símbols religiosos de la cultura occidental dels àmbits públics i, en canvi, ser tolerants amb els d’altres. I aquí també hauríem de reflexionar sobre el vel.

Estic convençuda que cal lluitar contra qualsevol costum o tradició opressora, contra les dones, contra les nenes, contra la gent gran, contra qui sigui, allà on es produeixi. No podem permetre que ningú faci ostentació de la submissió d’una altre persona, en aquests cas de la dona, quan és tapada, amagada i menystinguda als nostres carrers amb la burca.

El debat ara es planteja a nivell municipal, però caldria tenir una legislació general al respecte. Mentre no arribi, vull deixar clar que dono suport a qui s’oposa a aquesta manera de minimitzar la dona pel fet de ser dona. No puc acceptar la creença religiosa com a argument íntim, perquè no admeto cap religió que inclogui la superioritat d’un sexe sobre l’altre.

També vull remarcar que em sembla hipòcrita condemnar la burca a l’Afganistan i considerar el seu ús com una mostra de primitivisme, opressió i incultura en aquell país i, en canvi, tolerar-lo a casa nostra en nom d’una mal entesa llibertat.  Mai no podré admetre que, per ser més lliures, aplaudim els més intolerants, ni que, per ser més acollidors, ens tornem indiferents davant l’opressió. Cal no oblidar-ho, la burca simbolitza precisament la intolerància i l’opressió d’uns costums, que no una religió. Permetre la burca mai no ens pot fer més lliures, ni més integradors.

Read Full Post »

Older Posts »