Entrevista d’ahir a “El cafè de la República”

Seria un error polititzar una consulta ciutadana que neix de la iniciativa civil

Us deixo l’arxiu d’àudio de l’entrevista que em va fer ahir Joan Barril pel programa “El cafè de la República” de Catalunya Ràdio.
Aquí teniu l’enllaç

Read Full Post »

Entrevista a Catalunya Ràdio d’ahir 26/1/11

Read Full Post »

Fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix

Avui ha tingut lloc l’acte central de campanya al pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona, un pavelló ple a vessar de persones i d’il·lusió.

He tingut l’honor de compartir faristol amb Xavier Trias, el proper alcalde de Barcelona, Albert Batalla, cap de llista per les comarques de Lleida, Santi Vila, per les de Girona i Josep Poblet per les de Tarragona i Ebre. Josep Antoni Duran i Lleida a fet un discurs previ a l’entrada del que tots esperem sigui el proper president de la Generalitat de Catalunya, l’Artur Mas.

Aquesta campanya ha estat marcada des de Convergència i Unió per un discurs de superació, d’il·lusió i de canvi. Això possiblement no és molt notori, fa més soroll un arbre que cau que un bosc que creix*; les campanyes dels nostres adversaris han estat envoltades de polèmica i contradiccions amb vídeos barroers i missatges de por.

Si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix

Som hereus de l’esperit catalanista que ha fet d’aquesta una nació gran, així que seguirem treballant dur aquest 7 dies que resten per traslladar el missatge positiu i constructiu de Convergència i Unió i començar el canvi a una Catalunya millor. Einstein ja ho va dir, “si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix”, així que convidem a totes les persones de Catalunya a votar massivament CiU per evitar un tercer tripartit que implicaria una nova paràlisi.

*frase que apareix a la carta que el pare Martín Lasarte va enviar al New York Times per la seva campanya mediàtica contra l’església

Read Full Post »

El 28 de novembre, un dia clau per aixecar Catalunya i recuperar l’autoestima, la confiança i la credibilitat

Aquest és l’article que he publicat avui a l’E-Notícies:

La musculatura de Catalunya

Catalunya ha perdut musculatura. És un fet que econòmicament ara estem pitjor que fa uns anys en relació als països que ens envolten. Dins de les regions més desenvolupades d’Europa hem perdut pes específic. Recuperar el to muscular, la força, la resistència i esdevenir de nou una potència europea és el nostre objectiu. I cal subratllar que Catalunya ha estat forta econòmicament quan políticament ha estat capdavantera. El nostre país ha estat respectat i decisiu quan la seva economia ha estat sòlida i un referent. Per aquest motiu, si els catalans ens fan confiança el 28 de novembre, la primera i més important tasca de Convergència i Unió serà redreçar la malmesa economia del nostre país.

Cal l’esforç de tots i molt especialment dels qui en altres temps van aixecar Catalunya molt per damunt de la riquesa de la seva terra. No hem estat mai un país amb recursos naturals sobrers. El principal i gairebé únic motor de la nostra economia han estat els nostres emprenedors, els nostres empresaris, els autònoms. Si la revolució industrial va ser aprofitada pels nostres avantpassats per fer del nostre país la regió més rica d’Espanya, ara ens toca recuperar aquell esperit i aquells valors per dur endavant quants projectes ens facin més rics i més pròspers en aquest món globalitzat.

No és sobrer ningú en aquest projecte, però cal que des del govern de la Generalitat no es posin pals a les rodes dels emprenedors, sinó que els ofereixin tota l’ajuda possible. Només ajudant la seva tasca i donant suport a les seves iniciatives podrem millorar les esgarrifoses xifres d’atur que avui patim. Aquest ha de ser i serà el nostre primer repte si arribem al govern. Cal ajudar els més necessitats, però també és important fer-ho de forma que aquest ajut serveixi per generar ocupació, oferint una millor formació a qui ha perdut la seva feina. No ens podem permetre malbaratar més recursos sense obtenir cap rendiment.

És evident que la situació financera de la Generalitat és més que preocupant. D’una banda, demostra que l’acord de finançament estratosfèric que va aconseguir el tripartit ha estat una gran mentida i un gran bluf. A més, Catalunya necessita més recursos i millorar el seu finançament fins a equiparar-lo al concert basc. Sabem, però, que aquesta no serà una negociació fàcil i que cal que abans aconseguim una posició de força, que només ens podrà donar la bona marxa de la nostra economia. És el peix que es mossega la cua, però que sabrem encarrilar amb el treball de tothom i amb la recuperació dels valors de l’esforç i de la feina ben feta.

Si recuperem els valors tradicionals dels nostres avantpassats, recuperarem el camí del creixement i de l’autoestima que ara ens manca. És el que CiU proposa fer i el que farem amb l’ajut de tots els catalans. Per aconseguir-ho i per reeixir l’intent el primer pas a donar el tenim el 28 de novembre, un dia clau per aixecar Catalunya i recuperar l’autoestima, la confiança i la credibilitat

Read Full Post »

Ara cal donar la paraula al poble de Catalunya

Qui ha perdut amb la sentència és el país, el poble de Catalunya

Res no serà igual. La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya suposa una victòria dels qui volen una Espanya uniforme davant la plurinacionalitat. El pacte constitucional ha saltat pels aires justament perquè un TC amb bona part dels seus membres caducats des de fa anys -i producte d’un bipartidisme manifest entre PP i PSOE que ha fet impossible la seva renovació- ha decidit que no s’ajusta a la Constitució el que va aprovar el Parlament, el Congrés i que el va refrendar el poble de Catalunya. L’acord constitucional del 78 s’ha trencat i ara caldrà obrir noves vies

Ha estat un cop de porta que tindrà profundes conseqüències més enllà de les valoracions superficials que fan socialistes i populars quan diuen que són les seves tesis les que han guanyat. Els uns al·leguen que han estat pocs els articles declarats inconstitucionals. Els altres presumeixen que justament hi ha hagut articles declarats inconstitucionals. Uns i altres és diuen guanyadors sense entendre que qui ha perdut és el país, el poble de Catalunya.

Ara s’obre un nou escenari i un nou camp de batalla que nosaltres haguéssim volgut que no hi fos perquè el que reclamàvem era que l’Estatut tingués plena vigència tal i com el va aprovar el poble de Catalunya. Aquesta nova situació farà que en els propers dies participem en una manifestació unitària en contra de la sentència. Us convido a tots que hi assistiu per expressar-ne el vostre rebuig.

Necessitem un govern fort, sòlid, estable i cohesionat

Necessitem un govern fort, sòlid, estable i cohesionat per afrontar la desfeta i per defensar Catalunya. El tripartit ja no ho pot fer. Dels tres socis han sortit tres veus amb iniciatives oposades i/o contradictòries. Cadascú diu que s’ha de fer una cosa diferent. És evident que així no ens podrem fer escoltar a la resta de l’Estat i tampoc podem defensar-nos amb reclamacions contraposades.

Catalunya necessita un govern amb un lideratge fort i amb un gran suport parlamentari. El tripartit no el pot oferir. No ho ha fet fins ara, i encara menys ho podrà fer en el futur. Per aquest motiu, hem demanat al president Montilla que les eleccions de la tardor es convoquin el més aviat possible per proporcionar, com abans millor, un govern fort a Catalunya.

És el que cal i el que demanem. Més enllà de les protestes al carrer i d’iniciatives parlamentàries que es prenguin, cal actuar amb unitat, amb rigor i amb fermesa. I això només ho pot oferir el nou govern que surti de les urnes.

Ara s’ha de  donar la paraula al poble de Catalunya, perquè decideixi qui vol al front d’aquest nou repte. Això demanem al president Montilla: que faciliti que siguin tots el catalans els que decideixin com abans millor qui volen que governi el país en els propers quatre anys carregats sobretot de dificultats econòmiques. El poble ha de tornar a tenir la paraula. No ho allarguem més innecessàriament, no calen més retards. Catalunya ha de recuperar la dignitat i el respecte com a poble que s’han perdut en els darrers anys.

Read Full Post »

Sense complexos davant la reforma

El primer dret del treballador és tenir feina

Amb el fracàs d’aquesta matinada de les negociacions entre el govern i els agents socials per consensuar un acord sobre la reforma laboral, la pilota és a la teulada del govern que s’ha mostrat del tot indecís davant aquesta necessitat de l’economia. Malgrat que a última hora d’ahir semblava possible que sindicats i patronal arribessin a un acord que evités al govern prendre una decisió -que ha volgut evitar per no assumir responsabilitats-, ara ja no hi ha temps per més subterfugis ni per més indecisions.

Des de CiU ja hem manifestat la nostra disponibilitat a participar en l’elaboració d’aquesta reforma laboral que, a més de necessària, ara ve exigida per les institucions i organismes econòmics internacionals. És evident que Zapatero ja no té cap credibilitat ni dins ni fora del país. Per això el govern actua des de ja fa algunes setmanes obligat per les ‘recomanacions ineludibles’ de l’exterior.

Però per que tingui el nostre suport, Zapatero ha de comptar amb nosaltres per elaborar aquest nou marc de relacions laborals. No busquem protagonisme. Sabem el que precisa el nostre mercat laboral i dubtem que el govern per si sol sigui capaç de dur endavant la reforma. La por a quedar malament davant els sindicats, de perdre popularitat, els ha dut a aquest ultimàtum que venç la propera setmana, amb l’agreujant que si la reforma resultant és insuficient, la situació esdevindrà encara pitjor i els deures que Zapatero no ha fet ens vindran imposats, augmentats i dictats des de Europa.

Si Zapatero vol el nostre suport, la reforma no pot ser en cap cas un maquillatge per salvar les formes. S’ha d’acabar amb la dualitat de contractes indefinits i temporals, cal lluitar contar l’absentisme laboral que llastra la competitivitat i s’ha de tenir en compte la situació de l’empresa per facilitar la seva viabilitat. En fi, cal ser més flexible davant cada situació sense que això impliqui deixar indefensos els treballadors. Hem d’entendre que el primer dret del treballador és tenir feina i que, sense feina, no hi ha cap dret a defensar.

Sense feina, no hi ha cap dret a defensar

Evidentment, hi ha moltes qüestions a tractar en una qüestió tan sensible com aquesta. Però ja li diem al govern que, si la reforma proposada és la que creiem que necessita el país, li donarem suport sense complexos, però que, si pensem que no és la que toca, ens hi oposarem també sense cap tipus de complexos.

La situació molt greu de la economia espanyola -com el mateix Banc Mundial va definir ahir- no admet més ajornaments i tampoc més tebiesa.

Read Full Post »

La llibertat mai no ha dut burca

Hi ha qui confon mestissatge i multiculturalitat amb papanatisme. Ho veiem amb el tema de la burca que, al meu entendre, no és només un distintiu religiós, sinó cultural que serveix per discriminar la dona i que atempta contra la seva dignitat i llibertat. No es pot al·legar la llibertat de culte com a motiu del seu ús, perquè a casa nostra no podem discriminar ningú per motiu de sexe i la burca -ho repeteixo- és un vestit discriminatori i opressiu. Com a dona, no accepto que s’abordi la polèmica amb banalitat o superficialitat, i encara menys que es justifiqui com a mostra de tolerància davant d’altres cultures.

No acceptaré mai cultures que basin els seus trets distintius en la discriminació. L’ablació del clítoris no és admesa a la nostra societat encara que sigui un costum ben arrelat en algunes societats. Tot i no ser comparable, l’ús de la burca no pot ser tolerat amb aquests mateixos arguments. Naturalment, tothom pot vestir a casa seva com vulgui sempre que no faci mal a tercers –tot i que també hauríem de reflexionar al voltant del dret de reclamar la plena igualtat entre els sexes en tots els àmbits i, per tant, també en el privat. I no deixa de ser curiosa també l’obsessió de determinades forces polítiques de fer fora els símbols religiosos de la cultura occidental dels àmbits públics i, en canvi, ser tolerants amb els d’altres. I aquí també hauríem de reflexionar sobre el vel.

Estic convençuda que cal lluitar contra qualsevol costum o tradició opressora, contra les dones, contra les nenes, contra la gent gran, contra qui sigui, allà on es produeixi. No podem permetre que ningú faci ostentació de la submissió d’una altre persona, en aquests cas de la dona, quan és tapada, amagada i menystinguda als nostres carrers amb la burca.

El debat ara es planteja a nivell municipal, però caldria tenir una legislació general al respecte. Mentre no arribi, vull deixar clar que dono suport a qui s’oposa a aquesta manera de minimitzar la dona pel fet de ser dona. No puc acceptar la creença religiosa com a argument íntim, perquè no admeto cap religió que inclogui la superioritat d’un sexe sobre l’altre.

També vull remarcar que em sembla hipòcrita condemnar la burca a l’Afganistan i considerar el seu ús com una mostra de primitivisme, opressió i incultura en aquell país i, en canvi, tolerar-lo a casa nostra en nom d’una mal entesa llibertat.  Mai no podré admetre que, per ser més lliures, aplaudim els més intolerants, ni que, per ser més acollidors, ens tornem indiferents davant l’opressió. Cal no oblidar-ho, la burca simbolitza precisament la intolerància i l’opressió d’uns costums, que no una religió. Permetre la burca mai no ens pot fer més lliures, ni més integradors.

Read Full Post »

Ser un exemple mai ha estat una anècdota

Quan una persona confon exemple amb anècdota, té un problema. Si ho fa el president de la Generalitat, José Montilla, el problema esdevé de tots els catalans. No val a dir que farà una retallada exemplar del seu sou sense quantificar-la. No va estar gens afortunat quan ahir va dir que és una anècdota rebaixar el sou als membres del seu govern. La crisi afecta tothom i precisament han de ser els dirigents els qui comencin a fer sacrificis. No és casual que des de fa anys Artur Mas hagi assegurat que la primera mesura que prendrà quan sigui president de la Generalitat serà abaixar-se el seu sou i el de tot el seu futur govern.

Val a dir que ahir no va ser un bon dia. Finalment, Zapatero fa el que Josep A. Duran Lleida diu des de fa dos anys, però no ho fa per convicció, sinó per la pressió de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Hem perdut dos anys amb mesures inconnexes, malbaratadores i improvisades que fan que ara les decisions preses siguin molt més doloroses.

Es curiós que sigui un govern socialista l’impulsor de retallades socials com mai s’havien vist. Acabar amb el xec nadó, reduir la dependència, congelar pensions i retallar despeses sanitàries és disminuir l’estat del benestar. Malauradament, la desfeta es veia venir. No es pot governar a cop d’enquesta i amb el desig de quedar bé amb tothom i a tot hora. Governar vol dir prendre decisions,  i no sempre són fàcils o populars. Zapatero no ha governat, només ha somrigut. L’aterratge és ara molt més brusc i traumàtic del que hagués estat si les coses s’haguessin fet en el seu moment i en la bona direcció. També cal dir que la retallada de la despesa proposada per Zapatero, inclosa la rebaixa del sous dels funcionaris d’un 5 %, no és suficient per afrontar la crisi. Així només aconseguirem reduir el grau d’endeutament d’Espanya, però no millorarem els dèficits estructurals de l’economia.

Si volem créixer, hem d’afrontar reformes necessàries, com la del mercat laboral. L’actual ens ha dut a més de quatre milions d’aturats. Cal destinar tots els esforços productius en dos sentits. El primer és generar ocupació, ocupació i més ocupació. Cal afavorir les pimes amb avantatges i bonificacions fiscals. En segon lloc, cal incrementar la productivitat de les empreses i dels treballadors. Espanya continua estant a la cua d’Europa en productivitat. És una llosa que la nostra economia no es pot permetre per més temps.

Aquestes reformes són difícils i exigeixen sacrificis de tothom per dur-les endavant. Ara, només amb aquests canvis en profunditat tornarem al camí del creixement econòmic i de la prosperitat. Per això acabo com he començat: l’esforç ha de provenir de tothom, i molt especialment de qui ha de demanar sacrificis a la resta de la societat. Quan Montilla diu que abaixar-se el sou és una anècdota, Catalunya té un problema amb el seu president i amb el seu govern. El fet de donar exemple mai ha estat anecdòtic. De fet, els autèntics líders han estat sempre els primers a donar exemple.

Read Full Post »

Jo ja ho sabia

No ho puc amagar: estic contenta i orgullosa.

Josep Antoni Duran i Lleida

Per primera vegada en la història de les enquestes del CIS, un català és el líder millor valorat. No podia ser d’una altra manera: primer per la vàlua d’en Duran i Lleida, segon perquè les  actituds de Zapatero i Rajoy, -de Rajoy i Zapatero-,  en aquests moments de crisi no fan sinó augmentar la desconfiança cap els líders del dos partits majoritaris de l’Estat i, per tant, contribueixen a la desafecció política. Aquest reconeixement posa de manifest una manera diferent de fer política, la que defensem des d’Unió Democràtica i que, en definitiva, vol dir valentia i capacitat de lideratge, perquè en la situació actual no és el moment de dir el que la gent vol escoltar, ni de fer promeses que no és poden complir. Ara és el moment de prendre decisions i d’aportar propostes que ens ajudin a sortir del pou on els dirigents actuals del govern de l’Estat i del tripartit ens han ficat, i això requereix coratge, criteri i lideratge.

Per això diu que és necessari i urgent emprendre reformes estructurals i reclama un canvi en el mercat laboral per crear ocupació. Per això proposa mesures rigoroses d’austeritat i insisteix que només ens en podrem sortir des de l’esforç i des del suport de les administracions als autònoms i les pimes. Per aquest motiu, impulsa mesures per facilitar la liquiditat a les empreses. En Duran sap que això comporta sacrificis, que no són mesures populars, però sí imprescindibles. Ell ha estat el primer, i l’únic, que ha defensat una gran pacte d’Estat, -a l’estil dels Pactes de la Moncloa que van permetre la Transició-, per anar tots a una i superar la situació.

Pot semblar que dir les coses pel seu nom, que exposar cruament la realitat i al mateix temps donar les receptes per afrontar-les, és un suïcidi polític, perquè les mesures a prendre no són fàcils ni agradables. L’enquesta del CIS demostra que no és així: la gent prefereix la sinceritat a la demagògia i ensenya que la societat penalitza que se l‘enganyi o que els seus líders mirin només pels interessos partidistes o personals i deixin de banda els interessos del país. En Duran sempre ho ha entès així. No és populista dir que només amb subvencions no anem enlloc i que cal destinar part d’aquests recursos a fomentar l’ocupació. No és populista, però sí una exercici de realitat que la societat agraeix quan està amb l’aigua al coll.

L’enquesta del CIS ensenya, a més, que la gent demana als polítics honestedat, treball, transparència, eficàcia, organització i justícia amb tothom. No hi a cap líder que superi Duran en aquests valors. En moments difícils ja no serveixen només la bona imatge buida de continguts, ni l’optimisme patològic, ni la crítica destructiva cap a l’adversari. En temps de crisi tothom és conscient que només amb treball, esforç i sentit comú, la situació podrà canviar.

Ho deia abans: estic orgullosa i satisfeta perquè a Unió tenim la persona que millor entén el que és necessari i prioritari i que, amb sentit comú i moderació, aporta solucions setmana rera setmana des de fa anys. Potser és hora que Zapatero i Rajoy facin més cas a qui la societat assenyala com el més capaç.

Read Full Post »

Governar a cop de margarida

Segur que molts de vostès, com jo, recorden quan a la infantesa sotmetíem les més inversemblants qüestions a l’arbitri de les margarides. Davant qualsevol decisió començàvem a desfullar la flor, dient si tal cosa o no,  mentre els pètals queien. Un bonic entreteniment per la infantesa, però una pèssima decisió quan es tracta de fer política i de defensar un país.

La margarida d’aquells anys llunyans l’he retrobada ara en l’actuació del tripartit. D’una banda, proclamen la defensa de l’Estatut i, de l’altra, el vulneren, perquè ignoren el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, que diu que el decret llei és antiestaturari, i que, per tant, la designació d’Enric Marin com a president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no s’ajusta a dret. És a dir, com si tingués una margarida a les mans, el govern tripartit, ara defensa l’Estatut, ara no, i el vulnera. Mentrestant passa el temps i el prestigi, la coherència, el rigor i l’excel·lència de Catalunya queden per terra com si fossin els pètals ja arrancats de la margarida.

Enric Marín ha estat destituït moralment per unanimitat pel Consell de Garanties Estatutàries. El govern incompleix el que diu l’Estatut amb la seva reforma arbitrària de la llei per escollir el president de la CCMA, una reforma contrària al que el poble de Catalunya va aprovar i a l’esperit de la mateixa llei que pretenia desgovernalitzar i professionalitzar els mitjans públics. No és una qüestió menor. No es pot anar a defensar a Madrid el que s’incompleix a casa nostra per part de qui diu vol defensar l’Estatut. La coherència, important a tots els àmbits de la vida, és una virtut que la classe política no pot oblidar mai, si no vol estar abocada a la desafecció, al desprestigi i a la riota.

¿Com volem que es prengui seriosament a la resta de l’Estat la nostra defensa de l’Estatut quan a Catalunya és el mateix govern el que se’l passa pel folre? Aquest governar-desgovernar de la margarida al qual ens ha habituat el tripartit ens ha dut a un grau de incoherència tan imponent que l’atac o la defensa d’una mateixa qüestió es superposen i es confonen. És una incoherència més com la d’ERC en la defensa de l’Estatut: incapaços de posar-se d’acord en una resolució unitària conjunta de les forces polítiques catalanes sobre les possibles retallades del TC a Madrid i, a més, sense cap mena de recel per abanderar la vulneració de l’Estatut amb la proclamació d’un decret llei antiestatutari que posa en evidencia els tics dictatorials i que és un símptoma clar d’un govern agònic, caducat i en estat de descomposició

Amb amics com aquests no li calen tants enemics al nostre Estatut. Encara que sigui gairebé un impossible, demanaria al tripartit que deixi d’arrancar pètals a la margarida i dediqui tots els seus esforços a preservar la integritat de la flor, a preservar i a fer complir l’Estatut. A Catalunya ens calen totes les flors en un temps – al bell mig de la crisi econòmic- en el que no anem sobrats de violes.

Read Full Post »

Amputació traumàtica de la llei per controlar la Corpo

És aclaridor que a les 24 hores que el president Montilla anunciés la renovació del comitè de campanya del PSC per suavitzar la línia dirigida per José Zaragoza, el tripartit hagi tirat pel dret i hagi aprovat el decret per modificar la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per nomenar el seu nou president amb una majoria simple parlamentària, si no s’arriba a una majoria qualificada de dos terços, com estava establert fins ara. Montilla i el seu tripartit volen imposar un home de notori perfil partidista per controlar els mitjans de comunicació públics de Catalunya. El decret evidencia també el nerviosisme del Govern, ja que són capaços d’amputar traumàticament la llei per fer valer els seus interessos partidistes sense tenir en compte els interessos de la societat.

Aquest és també un nou episodi del fracàs i de la feblesa del conseller Tresserras en el seu departament. Primer, va patir la dimissió del president de la Consell Nacional de la Cultura i de les Arts i ara ha vist com el president de la CCMA li ha girat l’esquena i ha marxat. El conseller hauria d’analitzar si aquestes fugides de dos alts directius no han estat motivades perquè ell no els ha defensat, quan calia fer-ho, de les intromissions del govern. Ahir mateix veiem com Carod-Rovira es queixava sense complexos de la manca de complicitat dels mitjans de comunicació amb el tripartit, i ara ho volen suplir a cop de decret amb el control públic dels mitjans.

La conclusió és evident. Si el model de la CCMA no ha funcionat, el que cal és o bé buscar una persona de consens que engegui un pla d’estabilitat o bé una reforma en profunditat de la llei que serveixi a la institució, independentment del color polític del govern. El decret del tripartit proposa justament el contrari: polititzar encara més el mitjans públics catalans en benefici de qui ostenta el poder. Mal servei es fa al país i a la Corporació amb aquest esperit limitat i sectari.

Canviar les regles de joc quan les perspectives electorals són dolentes no només no pal·liarà la davallada del tripartit, sinó que hipotequen la credibilitat i la independència dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Tresseras, dominat pel seu bonisme, va imposar un model de llei de la Corpo que des d’un principi no es van creure. Paga la pena recordar que el ja expresident de la CCMA, Albert Sáez va treure les capacitats executives que tenia el govern i les va passar a la directora general i, per tant, va prostituir l’esperit de la llei. I el seu substitut, Enric Marín, ja va donar mostres del seu sectarisme en la crisi del Carmel durant el primer tripartit. Llavors, amb la seva “apagada informativa” ja va ser fortament qüestionat per manca de rigor, d’objectivitat i d’independència. El va qüestionar el món polític, però també, ho van fer els mitjans de comunicació i especialment els professionals de TV3, en particular, perquè Marín va intentar amagar el forat del Carmel.

Vull pensar que la reflexió que vivim aquests dies de Setmana Santa serviran també perquè el president Montilla, el conseller Tresserres i el govern tripartit s’adonin que no tot s’hi val, i que hi ha límits que no s’han d’ultrapassar. Encara són a temps de fer marxa enrere i de no malbaratar encara més la seva poca credibilitat. No pot ser que la solució sigui tan poc pensada i tan poc reflexionada

Ho reitero: l’actitud del tripartit és insòlita. TV3 no necessita un decret que reformi la llei per canviar les majories, el que necessita TVC i Catalunya Ràdio es estabilitat, i estabilitat vol dir buscar el consens. Si no és així, el que cal és una reforma de la llei en profunditat, però mai un nyap, un més del que ja ens té acostumats l’”artefacte inestable” del tripartit, en paraules de Maragall.

Això, conseller Tresserres, no és una intervenció quirúrgica temporal, sinó una amputació traumàtica de la llei com ha definit amb precisió el meu company d’escó i de partit, Ramon Espadaler.

Read Full Post »

Els problemes dels ajuntaments per afrontar l’immigració estrangera sense papers

Us acompanyo aquest vídeo en que destaco que l’Ajuntament de Vic compleix amb la legalitat en exigir el passaport visat com a requisit per l’empadronament.

Read Full Post »

Desgovernats i desprotegits

Un dels eslògans més utilitzats pel tripartit és que ells fan polítiques socials. No és cert. Malgrat l’afirmació, la conclusió final, quan s’imposa l’anàlisi i la raó, es confronten dades i es contrasten totes les informacions, és que una falsedat per molt que és repeteixi, ho continua essent i no deixa  de ser-ho mai per molt que s’entestin en disfressar-la.

Hem de ser rigorosos. Els pressupostos del tripartit no són socials. No hi són i no perquè ho digui Unió Democràtica de Catalunya, perquè ho afirmi CiU. No ho són perquè deixen com estaven les pensions de viduïtat, perquè no augmenten ni en un cèntim els ajuts a les famílies amb fills, perquè redueixen la  despesa sanitària en més d’un 2%, perquè cau la despesa en ajudes a l’habitatge en un 24%, perquè no recullen en lloc el desenvolupament de la llei d’educació… I així podríem anar seguint i enumerant les mancances socials d’uns pressupostos d’un govern que s’omple la boca quan diu que té sensibilitat social mentre, amb fets, ignora les necessitats reals de les persones.

Cal recordar, una vegada més, al tripartit que governar no és fer proclames, ni penjar banderoles, ni encarregar fotografies per quedar bé. Governar és solucionar els problemes i les necessitats d’una societat, planificar els seu futur i invertir els recursos disponibles on fan més falta. És a dir, governar és facilitar l’avui i preveure l’endemà.

Poca política social és la que es desentén de les míseres pensions de viduïtat, la que ignora la família i l’ajut per als fills, la que disminueix la inversió en sanitat i no desenvolupa ni aposta per l’educació. Aquesta és la radiografia exacta de les polítiques socials del tripartit.

No en surt millor parat el govern socialista de l’Estat. Segons l’Institut de Política Familiar, Espanya,  amb 212 euros anuals per persona i Portugal són els països de la Unió Europea amb menys ajuts econòmics, fiscals o de conciliació dedicats  a la família.

La conclusió és decebedora. Encara que des del Tripartit o des del govern Zapatero ens repeteixin mil vegades que són garants de polítiques socials, la veritat s’entesta a demostrar que de l’únic que ho són és del desgovern i de la desprotecció, precisament allà on més protecció caldria. Els números no enganyen i alguns polítics, si no enganyen, sí  que viuen enganyats.

Read Full Post »

Un món millor

Ahir va ser el Dia Internacional per a la Eliminació de la violència contra la dona. La data recorda l’assassinat de les tres germanes Mirabal per ordre del dictador de la República Dominicana Rafael Trujillo l’any 1961. Malauradament qualsevol dia de l’any podria ser aquest dia perquè a qualsevol dia  hi ha casos de maltractaments o d’assassinats de dones a mans de les seves parelles.

Mala cosa tenir al calendari un dia per recordar els casos de violència contra la dona. Ens serveix això sí, per prendre consciència que la situació encara és molt lluny d’estar normalitzada i per fer-nos veure que el tracte que dona la nostra societat a l’home i a la dona encara és diferent, massa diferent, a casa, a l’escola, als estereotips televisius, al treball. També en la violència. Encara persisteix entre nosaltres un sentiment de dominació o de submissió segons el sexe. Cal eradicar aquest repartiment de rols forçat per una cultura mal entesa.

És evident que hem avançat en la lluita contra aquesta xacra, però encara queda molt per fer. Les estadístiques ens mostren que aquest any han mort menys dones a mans de les seves parelles. És una bona notícia, però les xifres ens mostren també que enguany 50 dones han estat assassinades, i que l’any passat van ser 75, una cada cinc dies. Esfereïdor! I en catorze casos les víctimes havien demanat protecció a la justícia i aquesta els hi havia donat. Alguna cosa hem fet malament quant els mecanismes de protecció han fallat. I els altres casos ens posen davant la temença que algunes dones, encara avui dia, assumeixen part de culpa de l’agressió  rebuda de la seva parella perquè l’han posat nerviosa. Terrible, perquè aquests casos no es poden detectar.

No sóc una ingènua. Conec la dificultat i la complexitat de molts d’aquests casos, però precisament perquè encara tenim al calendari un Dia Internacional per Eliminar la Violència Contra la Dona cal que l’aprofitem i siguem capaços d’analitzar el que hem fet malament per tal de donar una protecció acurada i eficaç a qui ens ho demana. Possiblement calen més mitjans, hem d’agilitar els tràmits i hem de revisar les mesures de protecció establertes i ser més eficients. El que és segur és que no podem creuar-nos de braços i treure pit perquè les xifres del 2009 han estat millors que les d’anys enrere.

Aquesta és una cursa de fons i els seus resultats no poden ser immediats. L’eradicació de la violència de gènere no passa tant per accions judicials, com per accions educatives i formatives perquè, per a les futures generacions, les diferencies de sexe només siguin una característica.

Encara resta molt camí a fer, però si volem podem arribar-hi si el fem tots junts, dones i homes, grans i joves, nens i vells. Tant de bo arribi l’any que ningú recordi el 25 de novembre com el dia internacional per eliminar la violència contra la dona, un atemptat als drets humans. Aquell dia, amb tota certesa el món serà una mica millor.

 

Publicat a l’E-Notícies.

Read Full Post »

L’últim pressupost del tripartit

El Parlament de Catalunya debat aquests dies els pressupostos de la Generalitat pel proper any i la posició d’Unió Democràtica, com la de CiU, és clara i rotunda: que els tornin. El motiu principal per demanar-ho és inequívoc: els números presentats pel govern tripartit per afrontar el 2010 no serveixen i no ajuden Catalunya a sortir de la crisi. Malauradament, els comptes que presenta el Govern són clarament socialistes ja que baixen la inversió, pugen la despesa en personal i no tenen cap mesura social.

No és pas una lectura esbiaixada. El Govern ha presentat uns pressupostos amb una inversió que baixa gairebé un 10 per cent. Malgrat la crisi i les dificultats d’inversió que pateix el sector privat, malgrat l’actual paràlisi, la decisió de l’administració de tots els catalans és la de rebaixar la inversió pública. Només per aquest motiu, aquests pressupostos ja no servirien al país.

Però, a més a més, tot i el que vol vendre el govern tripartit, aquests pressupostos per no ser, ni tan sols són socials: els ajuts per a les famílies amb nens de 0 a 3 anys i a les vídues no s’incrementen. Les ajudes als programes de salut disminueixen. El desplegament de la Llei d’Educació no té el suport econòmic que necessita… i, per acabar-ho d’adobar, els comptes del govern és troben molt allunyats de l’austeritat que el temps necessita i que la societat reclama ja que incrementen la despesa corrent en un 6% i el personal augmenta en 5.000  persones més. Aquests són els números que vol aprovar el govern tripartit, no obstant la crisi i malgrat els missatges d’austeritat que les administracions llancen a la ciutadania, i que en canvi són les primeres en incomplir.

Són, com podeu veure, motius suficients per demanar que es retornin aquests pressupostos i que el govern treballi d’una vegada per oferir a la societat instruments per fer front a la crisi i per facilitar-li eines que serveixin per a superar-la. Perdre un altre any amb uns pressupostos inútils – que no faran sinó llastrar encara més l’economia catalana- serà la trista herència d’un trist tripartit en el darrer any de la seva legislatura. Aquests pressupostos són l’exposició del fracàs del tripartit. De fet, són els últims pressupostos del tripartit.

Read Full Post »