Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Tripartit’

Us adjunto l’article “Ajust a l’estat de comptes” publicat pel diari ARA ahir dissabte, dels periodistes David Miró i Ferran Casas

Ajust a l’estat de comptes

La primera vicepresidenta que ha tingut Catalunya no renuncia ni a marcar perfil ideològic ni a denunciar el que considera una gestió deficient de l’anterior govern d’esquerres, al qual acusa de tirar de veta al final de la legislatura tot i saber que estaven en números vermells. Ella és l’encarregada també de supervisar les polítiques d’estalvi dels departaments per fer realitat el pla de sanejament presentat ahir. I això inclou fins i tot revisar la factura del cafè.

“Aquest Govern té una forta càrrega ideològica, nacional i humanista”

El Govern va aprovar ahir un pla d’ajust que preveu retallar un 10% la despesa global amb propostes com ara la venda o rendibilització de patrimoni. Ens en pot posar algun exemple?

Sí. El nostre departament té ubicades les seves direccions generals i secretaries en diferents edificis de Barcelona. Racionalitzarem l’espai per aglutinar al màxim possible les instal·lacions administratives. De moment, el que li anuncio és que a finals d’aquest 2011 traslladarem les dependències que ara acullen la Direcció General de Relacions Institucionals i altres serveis a la Diagonal de Barcelona a la Via Laietana 69, on l’edifici és de propietat i està gairebé desocupat. A la Diagonal, el cost de les oficines és d’1.300.000 euros anuals que estalviarem.

Té més o menys calculat quin percentatge de reducció i d’estalvi correspon al seu departament?

De moment tots els departaments ens hem compromès a reorganitzar els nostres serveis pensant en un 10% d’estalvi. La concreció final quedarà reflectida en els pressupostos que el Govern presentarà al Parlament al mes de març.

A què atribueixen el dèficit heretat? A la mala gestió o als incompliments de Madrid?

Hi ha uns incompliments de l’Estat i també una incapacitat de reclamar i plantar-se amb el govern amic , i després la gestió no ha estat del tot bona. En els últims mesos la Generalitat ha estirat més el braç que la màniga sabent quina era la situació econòmica que deixava.

El mes de maig passat va presentar un pla d’estalvi de 1.670 milions d’euros i CiU hi va votar en contra. Va ser un error?

Si aquest pla d’austeritat hi era jo l’he notat molt poc, i si hi vam votar en contra és perquè no el deuríem trobar prou auster…

Ara necessitaran suports per aprovar un pressupost inferior en uns 3.000 milions…

Sí, i estem portant les mesures d’austeritat a nivells gairebé ridículs…

Per exemple?

Doncs estem mirant la despesa de cafè dels departaments. I si ens podem estalviar 3.000 euros a cada departament doncs benvingut sigui.

Ha d’haver-hi menys funcionaris?

A la llarga sí perquè exceptuant els metges, policies i mestres les baixes no es cobriran. Tenim una administració que potser s’ha engreixat massa i l’hem de resituar.

Donar incentius al sector privat és una manera de reduir despeses?

No s’ha de penalitzar aquell que té una mútua perquè ajuda a destensar el sistema públic. En l’ensenyament és un tema de llibertat. I avui dia aquelles persones que volen portar els seus fills a una escola amb un ideari determinat estan penalitzades, perquè no tenen la gratuïtat.

Quin estalvi global preveuen al seu departament?

Calculem que uns dotze o catorze milions d’euros.

Tenen previst reduir organismes com el Memorial Democràtic.

S’ha de redimensionar, no té sentit que hi hagi una direcció general del Memorial i, a més, l’espai físic on es fan les exposicions.

No desapareixerà?

No, tot i que no comparteixo la política d’ICV. Està bé preservar la memòria de les víctimes, però no m’agrada que ningú es pugui atorgar la paternitat o la potestat de representar-les a totes. No es pot fer política amb això.

S’ha fet política amb això?

Sí, perquè s’hi han destinat molts recursos, molt personal i jo crec que en aquest moment no és la prioritat. Hi ha un excés de personal sense tenir una tasca que ho justifiqui.

Vostè diu que ICV va polititzar la institució del Memorial, però si ara vostès li canvien el sentit no l’estan polititzant també?

No, jo el que dic és que en lloc de destinar-hi quaranta persones potser n’hi destinem deu. El que no tenia sentit, ni ara ni abans, és fer aquest dispendi en personal i duplicar l’organisme en dos espais.

Vostè és la primera vicepresidenta de Catalunya, però al Govern només hi ha un 25% de dones. Són poques o són les que hi ha d’haver?

Foto: ARA

Aquest Govern no s’ha fet amb quotes de partit ni amb quotes de gènere, però l’enganyaria si digués que hi ha prou dones. El talent femení hi ha de ser més present. Al segon nivell del Govern, el dels secretaris generals, la majoria són dones, especialment al meu departament. El meu nomenament és també una manera de visualitzar el talent femení.

Vol dir que és vicepresidenta perquè no hi ha prou dones?

No té res a veure. Aquest càrrec ve a reforçar una àrea estratègica per al Govern com és el departament de Governació i Relacions Institucionals. Tinc l’encàrrec de tutelar les relacions amb Madrid en un moment complicat, també les relacions amb el Parlament són importants, atès que no tenim majoria absoluta, i les relacions amb l’administració local. Un altre gran repte és la modernització de l’administració. Hem de simplificar i agilitzar tots els processos.

Fins a quin punt un director general ha de ser de designació política?

Aquí hem fet un pas endavant. Mai un Govern ha tingut tantes persones alienes a l’estructura política dels partits. És un Govern transversal i sense etiquetes.

Vostè ha dit que és un Govern ni de dretes ni d’esquerres. És un Govern postideològic?

No, és un Govern amb una forta càrrega ideològica. És un Govern nacional i amb una càrrega humanista important, i això també és una aportació del partit que represento, Unió Democràtica.

La lluita contra la crisi és incompatible amb l’agenda nacional?

No, el que passa és que la prioritat és treure el país de la crisi, però això tampoc ho podrem fer si no reivindiquem el nostre autogovern. Per això hem de ser bel·ligerants i durs amb l’estat espanyol. No es poden menysprear els compromisos, Catalunya no pot ser moneda de canvi, i ara tenim un PP i un PSOE en clau electoral que utilitzen la qüestió catalana per treure rèdits polítics. I no ho podem admetre.

El senyor Javier Arenas també diu que serà bel·ligerant si un nen andalús és escolaritzat en català…

El PP fa temps que basa la seva política en la confrontació i aquí ho vam patir durant la campanya de l’Estatut i ho tornarem a patir.

El PP està despertant l’ombra del senyor Aznar i només CiU ho pot frenar

Els fa por aquest PP?

Ens fa por un PP crescut perquè està despertant l’ombra del senyor Aznar i d’alguna manera tornem als temps de la majoria absoluta. Catalunya haurà d’alçar la veu per impedir la majoria absoluta del PP, i això només ho pot fer CiU.

Durant el tripartit hi va haver un alt grau de tensió amb l’Estat. Ara pujarà o baixarà?

Hem viscut una etapa de submissió de Catalunya, però amb molt de soroll; i com menys soroll millor, com menys declaracions crispadores millor. Però alhora més fermesa i bel·ligerància per defensar allò que ens pertoca.

Vostès s’ha marcat objectius difícils, com renegociar traspassos ja tancats…

El que no farem és renunciar a res. Dels quaranta traspassos previstos se n’han fet onze, i d’aquests, sis de manera incompleta. Que serà difícil i complicat? Sí, molt. Per això fer d’àrbitres a la política espanyola ens aniria molt bé.

Com serà la seva relació amb el senyor Duran?

La coordinació serà perfecta, tinc la sort de tenir l’actiu del senyor Duran i Lleida, una persona que sempre ha estat bastint ponts entre Catalunya i Espanya. Per a mi és un luxe tenir-lo sota la tutela del meu departament com a president de les comissions bilaterals.

Unió Democràtica ha monopolitzat la relació amb Madrid?

Seria ridícul que el president del grup parlamentari no tingués un paper però també el tindrà el president de la Generalitat.

La possibilitat de la independència la situa no ara, sinó molt a llarg termini (J. Pujol)

Li ha sorprès la postura de Jordi Pujol sobre la independència?

No, respon a una evolució personal, però en tot cas es tracta d’una possibilitat que el president situa no ara, sinó molt a llarg termini.

Des del Govern es donarà algun suport de tipus logístic a la consulta sobiranista de Barcelona?

És que no es pot. L’acompanyarem, hi donarem suport i si els ajuntaments faciliten espais no hi posarem cap problema. Però com a Govern d’aquest tema no n’hem parlat.

El programa de CiU defensa les vegueries però vostè ja ha dit que de moment la llei no s’aplicarà.

No és la prioritat. La llàstima és que s’han fet les coses malament, s’ha començat la casa per la teulada. La llei de vegueries té dos grans errors, un de jurídic i un de polític. Polític perquè no van tenir el consens del territori, i jurídic perquè primer calia fer una llei de governs locals. I ara què es pot fer amb la llei de vegueries? Es pot anar a les quatre diputacions i canviar-ne el nom.

I ho faran?

No ho farem. Primer per la confusió que pot crear i després perquè les coses s’han de fer bé.

Què faran llavors? Guardar la llei en un calaix?

No, primer farem la llei de governs locals i després farem totes aquelles reformes d’àmbit legislatiu estatal que ens permetin primer modificar els límits territorials i suprimir les diputacions. No aplicarem la llei fins que no ho haguem fet.

Estan oberts a canviar el nombre de vegueries?

Tot allò que es faci en pro del consens del territori és positiu.

La llei electoral és prioritària?

L’hem de tenir. La ciutadania ens exigeix relacionar-se d’una manera més transparent i efectiva amb els seus representants. Ha de tenir dues premisses: preservar l’equilibri territorial, per tant el territori no ha de perdre pes, i en segon lloc acabar amb les llistes tancades per facilitar una relació més directa entre ciutadà i diputat.

Va prometre el càrrec amb l’ajuda de Déu, i això va crear una certa sorpresa…

Jo crec en una laïcitat positiva i un respecte a totes les religions, però sense perdre de vista que a Catalunya el cristianisme i l’Església catòlica han tingut sempre un pes específic i una voluntat de ser més enllà del fet purament religiós. Tampoc crec que s’hagi d’expulsar el fet religiós de la societat catalana com s’ha intentat fer últimament. Ha estat un error.

Anuncis

Read Full Post »

Avui, l’endemà de la vaga general per damunt de les xifres d’uns i d’altres, podem concloure que la jornada d’ahir va constituir un fracàs, del govern i dels sindicats, i que el únics que van ‘triomfar’ van ser els brètols antisistema de Barcelona. El govern va fracassar perquè va quedar clara la gran irritació social existent per la pèssima política feta davant la crisi econòmica. El president Zapatero només s’ha decidit a governar impulsant una reforma laboral i una política de contenció pressupostaria quan des de l’exterior, -OCDE, Unió Europea, Banc Central Europeu, Fons Monetari Internacional i el propi president dels Estats Units- li han exigit que actues d’una vegada i es deixés de demagògies i sortís de la paràlisi governamental que ensorrava l’economia espanyola i que feia trontollar l’estabilitat monetària europea.

Ahir també varen fracassar els sindicats perquè malgrat tota la mobilització que van fer, malgrat els piquets i malgrat la implicació dels seus líders i caps, han vist com no han aconseguit la seva revindicació: la retirada de la reforma laboral. No es podia esperar una altra cosa.  Voler tornar a la situació anterior a la reforma és d’una irresponsabilitat que fa esborronar perquè ha estat aquella legislació laboral tan rígida i obsoleta la que ens ha permès que s’arribés a unes xifres d’atur rècord a Europa, i que a Catalunya suposen que sis-centes mil persones es trobin avui sense feina.

A Unió Democràtica estem convençuts que era necessària una reforma, i que hagués estat millor encara anar més lluny, i no pas per facilitar l’acomiadament ni per retallar drets -com volen fer creure els sindicats-, sinó per afavorir la contractació, per generar confiança i riquesa i per, en definitiva, fer viable el creixement econòmic i social.

Un altre reflexió que ens permet fer la vaga d’ahir es que cal una llei moderna que garanteixi el dret a fer vaga dels treballadors i el dret a treballar a qui vulgui fer-ho. Davant la societat canviant caldria també reflexionar sobre el paper que han de tenir els piquets informatius en ple segle XXI. Una figura que va ser necessària principis del segle passat però que a dia d’avui, amb tots els canals d’informació existents com a resultat de les noves tecnologies  resulta obsoleta.

També vull fer referència als incidents de Barcelona deslligant-los de forma absoluta de l’actuació sindical d’ahir, que malgrat alguns fets aïllats va ser plenament respectuosa. Malauradament, Barcelona s’ha convertit en la ciutat predilecte dels antisistema amb l’aquiescència de l’alcalde Hereu i de la conselleria d’interior de Joan Saura. Resulta patètic veure com es destrossa el centre de Barcelona mentre el número dos d’Interior, Joan Boada, es manifesta pels carrers de Girona com si no tingués res més important  a fer. Aquest desídia de les nostres autoritats per afrontar un greu problema que es repeteix aprofitant qualsevol manifestació, sigui vindicativa o sigui de celebració, es una mostra més de la incapacitat de l’ajuntament de Barcelona i del tripartit per fer front als problemes que preocupen i ocupen la societat.

A Catalunya, d’aquí poc menys de dos mesos tenim l’oportunitat d’escollir un govern nou en les eleccions al Parlament. Ara cal un govern que retorni la il·lusió, que sigui fort i cohesionat i que tingui un lideratge sòlid, decidit i segur del que es vol. A CiU estem convençuts que aquestes condicions les acomplim millor que ningú i que Artur Mas és el president que Catalunya necessita. D’aquí al 28 de  novembre treballarem per aconseguir-ho perquè retornar Catalunya al lloc que es mereix i que la indolència del tripartit li ha fet perdre.

Des del respecte a les persones que han fet vaga, també estem convençuts que és amb treball i no amb vagues generals com aixecarem el país. Perseguint l’excel·lència i no constatant el fracàs és com Catalunya tornarà a ser una regió líder a Europa. Per aquest motiu, l’endemà de la vaga general des de CiU convidem tothom a treballar pel demà i retrobar el camí de l’èxit.

Read Full Post »

Dissabte celebrem l’Onze de Setembre i paga la pena reflexionar sobre el que ha esdevingut aquest darrer any i sobre la situació actual. Val a dir que no ha estat un bon any per a Catalunya i que la Diada ens ha de servir per reivindicar i perexigir el compliment de l’Estatut, refrendat a les urnes.

La sentència del Tribunal Constitucional marca, sens dubte, un punt d’inflexió en la relació de Catalunya amb Espanya. Ara, cal redreçar el que el Constitucional ha estroncat i, sobretot, recuperar el respecte que a dia d’avui Espanya ja no té amb Catalunya. No és, però, l’única cosa que cal endreçar. La situació econòmica continua essent crítica amb centenars de milers de catalans sense feina i amb unes expectatives de futur poc optimistes.

Economia i política han de ser els nostres grans reptes i les nostres grans reivindicacions d’aquesta Diada. Però per millorar la situació, cal tenir un govern fort, cohesionat, seriós i sòlid i amb una visió clara del que vol el país. El govern tripartit no ho és. Els interessos partidistes s’han imposat als del país i hem vist com massa sovint les contradiccions internes han provocat una política d’estirabots sense rumb que ha empitjorat les coses.

La crisi econòmica ha afectat tot el món, però mentre la majoria de països ja l’està superant aquí la manca de previsió i les polítiques erràtiques, populistes i sense sentit del tripartit han fet que el nostre atur sigui el més elevat d’Occident. Cal que les coses canviïn per recuperar l’optimisme i la confiança.

La Diada ens recorda com Catalunya va ser capaç d’aixecar-se després d’una desfeta i que no podem oblidar mai que l’esforç, el treball i la voluntat d’assolir l’excel·lència és la nostra més preuada riquesa. També això s’ha deixat de banda en aquests anys de tripartit, que ha confós progressisme amb manca d’exigència. La Diada ve marcada també per la data de les eleccions al Parlament, una data que el president Montilla ha retardat per mantenir-se en el poder unes setmanes més i per veure si les conjuncions astrals li són favorables. A Unió Democràtica sabem que cal un canvi de govern per retornar Catalunya al lloc que mereix, i del que mai no hauria d’haver sortit si les coses s’haguessin fet bé. No ha estat el cas i el 28 de novembre és el moment de demostrar-ho. A CiU estem convençuts que sabrem retornar la il·lusió i l’optimisme si els catalans ens donen la confiança.

No serà fàcil, però mai han estat fàcils les coses per a Catalunya. Ara no serà una excepció, però si recuperem la cultura de l’esforç que ens ha fet forts i ens ha portat a ser capdavanters a Europa, superarem la crisi i la veu de del poble català tornarà a ser escoltada i respectada arreu. Des de la convicció i des de la fortalesa es defensen els ideals i es guanyen els reptes. Ho podem aconseguir perquè ho hem fet en el passat. Per això, cal recordar en aquest Onze de Setembre, com mai, que som una nació.

Read Full Post »

Després d’un any perdut, un futur per guanyar

L’agost és a tocar. A l’hora de valorar aquest any, el balanç és desolador. La crisi ha seguit el seu camí destructor sense que les accions dels governs del tripartit i de Zapatero hagin servit de gran cosa. Val a dir que la reacció dels nostres dirigents ha arribat tard i malament, i que les decisions preses no ho han estat per convicció, sinó per imposició del estranger.

Després de no fer cas a les recomanacions de CiU (calia reformar el mercat laboral i les despeses de les administracions, fomentar un pla d’austeritat, ajudar les empreses per afavorir les contractacions…), la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional, el Banc Central Europeu i el president dels Estats Units van cridar a l’ordre a Zapatero i van exigir que entomés les reformes que havia negat i les mesures que no havia gosat prendre. Zapatero no ho feia per por a quedar malament amb els sindicats i a quedar retratat a les enquestes.

S’han perdut dos anys per acabar fent el que Duran i Lleida li havia reclamat insistentment des del Congrés. Dos anys que han provocat que s’hagi retallat el sou a tots els treballadors de l’Administració pública, que s’hagi desbocat l’atur, que s’hagin retallat les prestacions socials, que les pensions hagin perdut poder adquisitiu, que no s’hagi complert la llei de dependència… Tampoc estem massa confiats dels resultats de la reforma laboral impulsada per Zapatero. Calia ser més valent i decidit, perquè el problema de l’atur a casa nostra requereix decisions valentes i decidides. No és amb mesures tèbies i decidides a contracor com es pot resoldre un problema de quatre milions d’aturats.

En plena crisi, tots els esforços s’haurien d’abocar a ajudar els empresaris a contractar treballadors i a formar millor la gent que s’ha quedat sense feina. Naturalment cal ajudar els aturats ja que els subsidis són uns ingressos indispensables per a la supervivència econòmica de les famílies. Però no poden ser-ne l’única solució. I això el govern no ho ha entès i segueix sense entendre-ho. Els pocs diners que queden a les arques públiques cal dedicar-los a reincorporar treballadors al mercat laboral. Aquesta -la millor inversió que es pot fer en aquest moments en matèria d’ocupació- tampoc s’està fent.

A Catalunya les coses no han anat millor. A la crisi econòmica cal afegir-hi la crisi política que ha provocat la sentència del Constitucional contra l’Estatut i la preocupant manca d’unitat -una vegada més- del tripartit en la seva resposta. El PSC ha demostrat un cop més que, davant el dilema Catalunya o PSOE, sempre tria el PSOE. Per això, el PSC va votar a Madrid una resolució diferent a la que havia votat al Parlament. Així no es demostra la unitat d’un país, ni la força d’una societat, capaç de mobilitzar més d’un milió de persones als carrers de Barcelona per palesar la seva indignació davant la mutilació de l’Estatut aprovat a les urnes.

Del tripartit ja no podem esperar res. No ho van fer bé en els anys de prosperitat econòmica, i molt menys ho han fet en els temps de penúria. Només volen amarrar els seus càrrecs i els seus interessos com a prioritat per damunt dels interessos de la societat. Catalunya necessita que es facin eleccions com més aviat millor. La societat catalana vol canviar, el canvi és possible i només passa per CiU. A través de les urnes, els catalans podran dir que volen un govern fort, cohesionat, rigorós, que defensi Catalunya amb les mans lliures i que faci que Catalunya torni a ser respectada. Soc optimista i estic convençuda que el temps del tripartit aviat haurà quedat enrere perquè ja no són creïbles les seves paraules i les seves promeses i perquè ja no es poden tolerar més els incompliments.

Bon estiu, i ens retrobarem a partir de setembre.

Read Full Post »

El 10-J no és la fi, sinó l’inici

La guerra dialèctica que s’ha generat davant la manifestació de dissabte en defensa de l’Estatut mostra l’actitud tacticista d’algunes forces polítiques i la descohesió existent en el tripartit que ha enviat a la societat catalana, com a mínim, tres missatges diferents sobre la resposta que s’ha de donar a la sentència del Constitucional. No és des de la divisió i la contradicció com defensarem els interessos de Catalunya. Tampoc ho és des de la indefinició del PSC que veu com el president de la Generalitat diu primer una cosa, després la matisa i mig es tira enrere emparant-se en un lema. I també tenim  la ministra de Zapatero i candidata catalana al Congrés de Madrid, Carmen Chacón que expressa la satisfacció de la “benevolència de la sentència”. Mai es benvolent una retallada a la voluntat i decisió d’un poble.

Espero que la manifestació de dissabte sigui un èxit –us convido a participar-hi- i desitjo que les picabaralles del tripartit no impedeixin que el carrers de Barcelona s’omplin de gent protestant per la sentència. Però el que cal també -el que proposem des de Unió– és entendre la manifestació com l’inici de la resposta a la decisió del TC de retallar el que el poble català ha decidit a les urnes.

El seguiment a la protesta l’hem de donar des de diumenge, des de l’endemà. Catalunya s’ha sobreposat a moltes desfetes i sempre ha defensat els seus interessos malgrat les adversitats. Ara, ho hem de tornar a fer. Per aconseguir-ho, hem de recuperar pel nostre país el lideratge que s’havia guanyat anys enrere gràcies a l’esforç de tants i tants catalans a la política, l’economia i a l’àmbit social, perquè Espanya ens escolti i ens respecti.

Cal dir-ho: entre tots els aspectes negatius que el mal govern del tripartit ens ha dut en els darrers set anys, el pitjor ha estat que han deixat de respectar Catalunya.

Cal redreçar la situació. Només des de la força del treball, de la competitivitat, de la generació d’ocupació i riquesa, del convenciment en el nostres valors, de la defensa de la catalanitat podrem recuperar el que el Tribunal Constitucional ens ha pres. I caldrà fer-ho des de diumenge perquè la manifestació de dissabte no esdevingui una protesta efímera i, per tant, estèril.

No és el que volíem, però és el que tenim i contra el que ens toca lluitar. Els nostres avantpassats ho van fer el 1714 en situacions terriblement més adverses; i els nostre pares i avis, el 1939. Ara, la situació, essent indignat i irritant, no revesteix el dramatisme, tot i que sí és semblant la incomprensió que Catalunya genera a la resta de l’Estat. Cal canviar aquesta percepció i només podrem fer-ho demostrant que Catalunya no és rendeix, sinó que lluita amb més convicció i amb més constància quant se sent atropellada.

Per això, la feina per recuperar el que ens han pres no acaba dissabte, sinó que diumenge torna començar.

Read Full Post »

Reivindicació de la política

Potser recorden del ‘Mans netes’, l’eslògan de Carod Rovira, quan encara parlava d’equidistància. Sembla que hagi passat tota la història del món des de aquell dia. En canvi, ara veig la voluntat d’amagar les mans del tripartit al mateix temps que els tres socis de govern exigeixen veure les dels altres, amb el blindatge que han fet de la comissió d’investigació del cas Palau.

No tinc cap problema en ensenyar les meves, tampoc les del meu partit, Unió Democràtica o les de la meva federació, CiU. Però em sembla indigne utilitzar el Parlament amb obscurs fins partidistes. Aquesta és la moral del tripartit i aquest es el fi de la comissió engegada al Parlament per investigar el frau del Palau de la Música. Això sí, només vol investigar el que pugui fer referència a l’oposició i no a l’actuació de qualsevol soci tripartitari o del govern de la Generalitat. Quan comença el cas hi ha dubtes més que raonables de la possibilitat que s’hagin comès irregularitats per part d’un conseller del govern. Es constat que l’objectiu d’aquesta comissió d’investigació es fer un tribunal polític i una campanya de desgast de CiU. Utilitza una figura, la de les comissions, que s’ha creat per fiscalitzar la  tasca de govern, per fiscalitzar l’oposició. El món a l’inrevés.

No és això el que la societat ens reclama. Si volem lluitar contra la desafecció, hem de dignificar la política. Soc conscient que sempre hi pot haver casos de malgovern, de corrupció. Però sabent això, la gran virtut de la democràcia és que pot engegar els mecanismes oportuns per corregir qualsevol desviació. La política és habitualment un exercici digne amb esperit de servei. Aquesta és la seva funció i les desviacions que hi pugui haver són excepcions. Reivindico la política i els polítics com a persones que treballen i s’esforcen per canviar i millorar la realitat en benefici de la majoria de la societat. És important que aquesta realitat sigui vista així i no després d’haver passat pel mirall distorsionador dels casos judicials actuals

Per supervisar l’exercici noble de la política hi ha la justícia i les lleis, els mitjans de comunicació, i el Parlament. Sempre hi podrà haver qui s’aprofitir, però els mecanismes democràtics són prou potents com per combatre-ho amb eficàcia. Amb el desprestigi de les institucions que fa el tripartit no es construeix un país. No és negant la transparència, ni posant pals a les rodes de les investigacions, com es guanya credibilitat. Catalunya no espera això del seus governants.

Des de CiU no entrarem en aquest joc que del tripartit, i no ho farem perquè volem retornar a la política el prestigi perdut. i Som conscients que només podem avançar des del respecte i el diàleg. Prou problemes tenim a la nostra economia com per perdre el temps en focs d’artifici que l’únic que persegueixen és erosionar la confiança de la societat en la seva classe política. La Justícia ja actuarà i, de fet, ho fa, sigui en el Cas Palau, el Pretòria o el Gürtel. El que els polítics hem de fer ara es oferir la màxima transparència i sobretot oferir solucions davant els greus problemes econòmics que Catalunya pateix. No es tracta com fa al tripartit de desviar l’atenció a la recerca de millorar els possibles resultats electorals. És legítim, però francament no és això el que la societat espera de nosaltres. El que ens demana són solucions per sortir de la crisi. I des de CiU hi treballem.

Read Full Post »

En la defensa de l’esmena a la totalitat amb text alternatiu presentada per CiU al Projecte de Llei de modificació de la CCMA, he denunciat al Ple del Parlament que amb la imposició d’Enric Marín com a president d’aquest organisme, el Tripartit actua més com un govern chavista que un govern d’esquerres.

El Tripartit s’ha saltat totes les regles del joc i ha comès un acte antidemocràtic tenyit de tics autoritaris, i aquesta imposició no ajuda res a prestigiar ni els mitjans de comunicació públics ni el president de la corporació. No han volgut rectificar i són presoners de la seva actitud prepotent i la seva intransigència.

He fet un retret al conseller Tresserras sobre la falta de respecte cap a l’oposició i l’actitud totalment sectària i partidista de voler controlar els mitjans de comunicació públics fins al punt d’usar mecanismes antiestatutaris, tal com va dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries per unanimitat.

Amb aquesta modificació, el Tripartit ha pervertit la llei i ha criticat la falta de coherència del Tripartit que fa uns anys parlava de consens i ara l’ha fet saltar pels aires. Què ha canviat ara? Canvien les regles de joc perquè no els són favorables, ja que la urgència només la tenien per fer un nomenament polític amb una clara intencionalitat política i amb l’únic objectiu de controlar els mitjans de comunicació públics.

Des que es va nomenar Enric Marín hi ha un partidisme intolerable als informatius dels mitjans de comunicació públics en algunes informacions, que acaben reescrivint l’actualitat política al dictat del Govern. En aquest sentit, acuso el Govern de corrompre els continguts i de derivar cap a la corrupció informativa, quan sota l’aparença d’una noticia redactada, titulada i maquetada el que hi ha són continguts propagandístics pagats amb diners públics.

Com pot ser que amb la mà dreta prediquin la despolitització i la desgovernamentalització dels mitjans públics i amb la mà esquerra practiquin el contrari, la imposició del màxim responsables dels mitjans públics?.

Estem arribant al final de legislatura d’una manera agònica i el Tripartit ha agafat una deriva molt perillosa.

Read Full Post »

Older Posts »