¿Crisis? ¿Cuál de ellas?

El Mundo, 12/09/2010

“Crisis? What crisis?” pregunta Supertramp en uno de sus discos. Desgraciadamente, en Catalunya la pregunta que hay que hacerse es a cuál nos referimos. A la económica hay que sumarle la presupuestaria de la Generalitat, la desafección social, la crisis en las relaciones de Catalunya con el Estado y, no menos importante, la crisis de valores, actitudes y referentes provocada por el relativismo moral autodestructivo de muchos estamentos.

La prioridad urgente y absoluta de CiU es combatir con medidas efectivas la crisis que aboca al 18% de los catalanes al paro, que eleva al 40% el desempleo juvenil y que sume a una de cada cinco familias en el umbral de la pobreza. Levantar la economía es nuestra prioridad para evitar que el país se resquebraje. Sólo desde una buena situación económica saneada, garantizaremos la cohesión social imprescindible para la convivencia.

La crisis es global, pero mientras en los países de nuestro entorno se vislumbra la recuperación, en nuestro caso no es así. Las malas políticas económicas del gobierno Zapatero y del tripartito, el retraso en adoptar decisiones eficaces y reformas necesarias y un modelo de crecimiento económico agotado han hecho que Catalunya y España estén a la cola de las economías en el paro. Para afrontar esta situación insostenible es necesario un gobierno que lidere los cambios precisos para revertirla. Es lo que Catalunya se juega en las próximas elecciones. Las polémicas identitarias, las promesas demagógicas, partidistas e interesadas deben ser postergadas para resolver la crisis.

No será fácil, pero es imprescindible salir reforzados de la recesión. Es necesario un gobierno fuerte, con las manos libres, y con un proyecto cohesionado, pero no es suficiente. Necesitamos el esfuerzo de todos para retomar los valores que han hecho de nuestro país una comunidad líder económica, política y socialmente en Europa. Hay que recuperar la cultura del esfuerzo, apoyar a los emprendedores y reivindicar la excelencia como ejes imprescindibles para volver a liderar la economía mediterránea.

El esfuerzo debe empezar en las escuelas. Pese a las mejoras tecnológicas y a los recursos invertidos, el fracaso escolar ronda el 30%, lastre que no nos podemos permitir. Sólo desde una mejor formación alcanzaremos el imprescindible nivel de competitividad deseado. El informe de la OCDE nos sitúa tristemente en el lugar 42 del ranking mundial. Así no vamos a ninguna parte. Hay que mejorar formación, productividad, infraestructuras, investigación y desarrollo para recuperar lo perdido. También debemos mejorar nuestra financiación. El modelo del tripartito, lejos de ser el gran logro que nos vendieron, es un fracaso que no sirve a las necesidades presupuestarias del país. Además conviene y recordar que históricamente Catalunya ha sido fuerte económicamente cuando lo ha sido políticamente.

CiU afronta la campaña electoral con ilusión y esperanza, con rigor y desde el convencimiento de que somos los únicos que podemos garantizar el cambio que Cataluña necesita con un gobierno fuerte, cohesionado y defensor de los valores que han hecho prosperar a nuestro país durante siglos. La cultura del esfuerzo, el respeto a la autoridad, la convicción de que sólo el trabajo es capaz de generar riqueza y la solidaridad hacia los más desfavorecidos son valores de Unió desde nuestra fundación hace más de 75 años, y que compartimos con CDC. Por ello, CiU ha sido y volverá a ser más eficiente en el gobierno que la amalgama partidista, inconexa de siglas e ideologías de los tripartitos. Y alerta, porque si sumando alcanzan la mayoría, volverán a reeditar el pacto pese al fracaso que ellos mismos han reconocido. Tampoco el PP ofrece expectativas más esperanzadoras. Rajoy se ha quitado la máscara y ya ha anunciado que quiere un pacto a la vasca en Catalunya si los resultados electorales se lo permiten.

Reivindicamos otros valores, trayectoria parlamentaria y gestión de gobierno como garantía de nuestra capacidad para abordar la grave situación actual frente al triste rédito del gobierno tripartito. Pedimos a la sociedad catalana un apoyo suficiente para gobernar en interés de todos, sin el lastre de posicionamientos que se han demostrado ineficaces o contrarios a los intereses de Catalunya.

Read Full Post »

Jo ja ho sabia

No ho puc amagar: estic contenta i orgullosa.

Josep Antoni Duran i Lleida

Per primera vegada en la història de les enquestes del CIS, un català és el líder millor valorat. No podia ser d’una altra manera: primer per la vàlua d’en Duran i Lleida, segon perquè les  actituds de Zapatero i Rajoy, -de Rajoy i Zapatero-,  en aquests moments de crisi no fan sinó augmentar la desconfiança cap els líders del dos partits majoritaris de l’Estat i, per tant, contribueixen a la desafecció política. Aquest reconeixement posa de manifest una manera diferent de fer política, la que defensem des d’Unió Democràtica i que, en definitiva, vol dir valentia i capacitat de lideratge, perquè en la situació actual no és el moment de dir el que la gent vol escoltar, ni de fer promeses que no és poden complir. Ara és el moment de prendre decisions i d’aportar propostes que ens ajudin a sortir del pou on els dirigents actuals del govern de l’Estat i del tripartit ens han ficat, i això requereix coratge, criteri i lideratge.

Per això diu que és necessari i urgent emprendre reformes estructurals i reclama un canvi en el mercat laboral per crear ocupació. Per això proposa mesures rigoroses d’austeritat i insisteix que només ens en podrem sortir des de l’esforç i des del suport de les administracions als autònoms i les pimes. Per aquest motiu, impulsa mesures per facilitar la liquiditat a les empreses. En Duran sap que això comporta sacrificis, que no són mesures populars, però sí imprescindibles. Ell ha estat el primer, i l’únic, que ha defensat una gran pacte d’Estat, -a l’estil dels Pactes de la Moncloa que van permetre la Transició-, per anar tots a una i superar la situació.

Pot semblar que dir les coses pel seu nom, que exposar cruament la realitat i al mateix temps donar les receptes per afrontar-les, és un suïcidi polític, perquè les mesures a prendre no són fàcils ni agradables. L’enquesta del CIS demostra que no és així: la gent prefereix la sinceritat a la demagògia i ensenya que la societat penalitza que se l‘enganyi o que els seus líders mirin només pels interessos partidistes o personals i deixin de banda els interessos del país. En Duran sempre ho ha entès així. No és populista dir que només amb subvencions no anem enlloc i que cal destinar part d’aquests recursos a fomentar l’ocupació. No és populista, però sí una exercici de realitat que la societat agraeix quan està amb l’aigua al coll.

L’enquesta del CIS ensenya, a més, que la gent demana als polítics honestedat, treball, transparència, eficàcia, organització i justícia amb tothom. No hi a cap líder que superi Duran en aquests valors. En moments difícils ja no serveixen només la bona imatge buida de continguts, ni l’optimisme patològic, ni la crítica destructiva cap a l’adversari. En temps de crisi tothom és conscient que només amb treball, esforç i sentit comú, la situació podrà canviar.

Ho deia abans: estic orgullosa i satisfeta perquè a Unió tenim la persona que millor entén el que és necessari i prioritari i que, amb sentit comú i moderació, aporta solucions setmana rera setmana des de fa anys. Potser és hora que Zapatero i Rajoy facin més cas a qui la societat assenyala com el més capaç.

Read Full Post »

Un vaixell anomenat Europa

Robert Schuman

Diumenge és compleixen 60 anys de la Declaració Schuman, la llavor sobre la que s’ha construït la Unió Europea. Pot semblar molt de temps. Realment és tota una vida, però es un període curt si ho comparem amb la historia del continent, que ha viscut més conflictes bèl·lics dels que podem recordar i que ha estat dues vegades el centre de la fi del món amb dues guerres mundials.

Decidits a posar fi d’una vegada a la barbàrie bèl·lica que ha acompanyat la nostra història, el pares de Europa, amb Schuman al capdavant, van apostar per construir unes relacions entre països que fessin possible la convivència i el desenvolupament equilibrat de les regions. Seixanta anys desprès podem dir que ho van aconseguir. El seu llegat continua essent una garantia d’estabilitat, però, tenim encara molt camí a recórrer i amb la crisi econòmica hem descobert punts febles. És cert que la situació grega pot generar desconfiança, però també ho és que, gràcies a la UE, ens en podrem sortir millor que Grècia. Han fallat mecanismes de control i, per tant, les institucions europees han d’aprendre d’aquesta desfeta parcial. Els mecanismes reguladors han de millorar, però és lògic exigir que les normes siguin d’obligat acompliment per a tothom.

Seixanta anys desprès dels seus inicis ha aparegut la primera crisi econòmica important a la UE. Estic segura que ens en sortirem. Tinc prou motius per l’esperança. En primer lloc, perquè units formem una economia molt més forta i amb molta més capacitat de resposta. En segon lloc, perquè poc a poc es conforma l’Europa de les persones que permet una gran mobilitat i que facilita la regulació del mercat de treball. Certament encara és un moviment incipient, però està en clar creixement. I en tercer lloc, a Unió ens sentim més partícips de les institucions europees ja que cada dia que passa és més a prop el moment que Salvador Sedó desenvoluparà amb plenitud les seves tasques d’eurodiputat al Parlament Europeu. Malgrat les dificultats, soc optimista davant el futur d’Europa perquè de la crisi traurem ensenyaments que ens faran més forts, més pròspers i que ens faran sentir més íntimament europeus.

De tota manera, pel que fa a Espanya, esperàvem més de la trobada d’aquesta setmana entre Rajoy i de Zapatero i creiem que els dos havien après la lliçó dels seus homònims de Portugal, que sí han arribat a acords importants. I no ho han fet. No han avançat cap el pacte d’Estat que reclama Duran i Lleida, el president del grup parlamentari de CiU al Congrés i del comitè de govern d’Unió.  Rajoy i Zapatero han demostrat la seva ineficàcia per arribar a acords per afrontar la crisi. A més, plantegen una reforma de la llei de caixes que no tindrà el nostre suport si no respecta la posició que sempre s’ha defensat des de Catalunya. Així no s’avança realment: no s’aborden les reformes estructurals que l’economia necessita i tampoc no es genera la confiança interna i externa que cal.

Read Full Post »

Respecte i suport a un home bo

Crec en el respecte com a valor per facilitar i fer possible les relacions entre les persones. Crec en el respecte com a símbol d’evolució, cultura, educació i voluntat de comunicació i enteniment. Crec en el respecte també i, especialment, en l’àmbit polític. En un terreny marcat per les diferencies partidàries, difícilment podrem arribar a entendre’ns i a fer un societat més justa si no respectem el contrari com a adversari polític i com a persona. Per això m’ha semblat barroera, desproporcionada i sobretot, sense la més mínima sensibilitat la reacció del PSC en relació a la sentència sobre l’anomenat cas Treball que, no oblidem, ha absolt el conseller i amic Ignasi Farreres desprès d’un calvari de 14 anys.

 

És una sentència que ha demostrat  que Unió Democràtica, que no ha estat part ni en aquest ni en cap altre procés, no ha estat condemnada per cap causa ni motiu i molt menys és autora de cap finançament irregular del partit.

 

Dit això, que el  PSC qualifiqui de corrupte una persona com Josep Maria Servitje és, a més d’una falsedat, una expressió fora de to i una invitació a la desafecció política de la ciutadania.  De Servitje, jo que el conec bé, puc dir i dic, en aquests moments tristos i difícils per a ell, que és una  persona -íntegra i honrada, que ha servit al país amb entrega i entusiasme, i expresso la ferma convicció, exposada ja reiteradament,  de la seva innocència i el convenciment que la justícia resoldrà a favor de la seva absolució mitjançant la interposició dels recursos corresponents.

 

Lamento i visc amb impotència la situació que viu, que vivim,  que ve patint des de fa gairebé 14 anys,  com lamento també que el PSC, el mateix partit que va veure condemnat el seu secretari d’organització pel cas Filesa la tardor de 1997, oblidi que malgrat aquella sentència, mai va rebre ni un retret, ni  un atac personal des de les files d’Unió Democràtica de Catalunya.  Nosaltres no entenem la rivalitat partidària com un joc brut en el que tot s’hi val.

 

No és així com es dignifica la política.

 

Em sorprèn també el cinisme d’algun diputat socialista que aprofita la tribuna del Parlament per demanar que els mitjans de comunicació es facin especial ressò de les notícies  positives per no caure en la depressió col·lectiva, mentre els seus caps es dediquen a insultar exalts càrrecs dels nostres governs. No es així com s’invita a l’optimisme. (“a Dios rogando y con el mazo dando “ afirma la dita)

 

No em sorprèn, en canvi, l’actitud d’Iniciativa, personada com a acusació particular, que malgrat la sentència, vol trobar culpabilitat en Unió i en el ex conseller Farreres allà a on la Justícia ha dictat que no n’hi ha. Per aquest motiu Iniciativa ignora -com tantes altres coses- que ha quedat absolt el conseller Farreres,  i que no queda cap ombra de dubte de finançament irregular del partit.

 

Per acabar, només traslladar-li a l’amic i company Josep Maria Servitje, el meu afecte i el meu suport en aquests moments tan difícils per ell i la seva família. Estic segura,  que és el parer i el sentiment de l’immensa majoria de les persones que tenen la sort d’haver-lo conegut, i d’haver treballat amb ell. Jo, Josep Maria, no faig més que rebre mostres d’afecte cap a la teva persona.

Read Full Post »