La Mediterrània i Europa

Projectes concrets. Realitzacions evidents. Construcció pas a pas. Generació de solidaritats de fet. Quatre idees, quatre conceptes, sobre els quals els pares fundadors de la Unió Europea -els demòcratacristians Schuman, Adenauer, De Gasperi i Monet- van bastir el gran procés de pau que ha estat el projecte d’integració europea que ha anat prenent forma al llarg de la segona meitat del segle XX.

Avui, 9 de maig de 2013, celebrem seixanta tres anys de la Declaració Schuman, que va posar negre sobre blanc aquelles quatre idees, aquells quatre conceptes. L’aleshores ministre d’Afers Exteriors francès les va exposar just abans de proposar que Alemanya i França comencessin a compartir aquelles minerals -el carbó, l’acer- pels quals s’havien estat matant durant segles amb anterioritat.

Read Full Post »

Reforma laboral ja!

No vols caldo?, doncs dues tasses. Zapatero veu com la paciència dels rectors mundials de l’economia s’ha esgotat i com li exigeixen que faci d’una vegada les reformes que li reclamen des de fa anys.

Si primer va ser la imposició del FMI, del Banc Central Europeu, de la Unió Europea i de Barack Obama la que va obligar Zapatero a prendre les mesures d’austeritat exigibles per reduir el deute, ara els terminis ens tornen a venir fixats des de fora per dur endavant la reforma laboral que precisa l’economia espanyola. Ha quedat clar que la nova pròrroga fins el 30 de juny que havia donat el govern perquè sindicats i patronal acordessin la reforma ha estat suprimida davant la inquietud dels socis comunitaris. Zapatero ha dit ara -en un nou canvi d’opinió que tan poc contribueix a la credibilitat del govern- que la reforma anirà al Congrés per via decret llei el 16 de juny si els agents socials no arriben a un acord.

Des de CiU només podem dir que ja era hora que el govern es decidís a actuar, però així i tot, el 16 de juny encara és massa tard i ja hem proposat a Zapatero que aprovi aquest decret la propera setmana en el consell de ministres. Guanyar una setmana no és poca cosa amb la urgència que tenim per facilitar la incorporació al mercat laboral dels milions d’aturats que hi ha a Espanya.

No entendre que la creació d’ocupació ha de ser el primer i màxim objectiu per lluitar contra la crisi és no entendre res. Si hi ha més ocupació, hi ha més ingressos per la renda de treball i menys despeses en haver de pagar menys subsidis d’atur. Només cal la voluntat per facilitar al màxim les contractacions. Si això vol dir anar en contra dels sindicats, doncs, cal fer-ho. No sempre les decisions que s’han de prendre són fàcils o populars, però el bé comú fa necessari que s’adoptin. Zapatero no ho ha fet fins ara, i amb el que cau continua dubtant i enviant missatges contradictoris a tort i dret.

És cert que el seu govern està acabat però abans que caigui ha de governar encara que sigui fent a corre cuita el que no ha sabut fer fins ara. D’aquí les urgències i les exigències d’Europa.

CiU donarà suport a la reforma laboral del govern sempre que l’avanci i ens permeti participar en l’elaboració. Ja hem vist prous nyaps com per confiar en el govern i en les seves mesures. Sabem el que cal i el que ens demana la comunitat internacional: el mateix que nosaltres reclamem des de fa anys a Rodriguez Zapatero. Per això, si vol el nostre suport haurà de comptar amb nosaltres. Tots hi sortirem guanyant, encara que per alguns irresponsables no haver provocat la caiguda del govern i ensorrat encara més la economia sigui una mala opció. Si alguna cosa ha definit sempre CiU és la responsabilitat sense tenir en compte la rendibilitat electoral. Aquesta visió miop i partidista del com pitjor, millor, mai ha estat la nostra divisa i tampoc ho serà en aquests greus moments de crisi.

Read Full Post »

Un vaixell anomenat Europa

Robert Schuman

Diumenge és compleixen 60 anys de la Declaració Schuman, la llavor sobre la que s’ha construït la Unió Europea. Pot semblar molt de temps. Realment és tota una vida, però es un període curt si ho comparem amb la historia del continent, que ha viscut més conflictes bèl·lics dels que podem recordar i que ha estat dues vegades el centre de la fi del món amb dues guerres mundials.

Decidits a posar fi d’una vegada a la barbàrie bèl·lica que ha acompanyat la nostra història, el pares de Europa, amb Schuman al capdavant, van apostar per construir unes relacions entre països que fessin possible la convivència i el desenvolupament equilibrat de les regions. Seixanta anys desprès podem dir que ho van aconseguir. El seu llegat continua essent una garantia d’estabilitat, però, tenim encara molt camí a recórrer i amb la crisi econòmica hem descobert punts febles. És cert que la situació grega pot generar desconfiança, però també ho és que, gràcies a la UE, ens en podrem sortir millor que Grècia. Han fallat mecanismes de control i, per tant, les institucions europees han d’aprendre d’aquesta desfeta parcial. Els mecanismes reguladors han de millorar, però és lògic exigir que les normes siguin d’obligat acompliment per a tothom.

Seixanta anys desprès dels seus inicis ha aparegut la primera crisi econòmica important a la UE. Estic segura que ens en sortirem. Tinc prou motius per l’esperança. En primer lloc, perquè units formem una economia molt més forta i amb molta més capacitat de resposta. En segon lloc, perquè poc a poc es conforma l’Europa de les persones que permet una gran mobilitat i que facilita la regulació del mercat de treball. Certament encara és un moviment incipient, però està en clar creixement. I en tercer lloc, a Unió ens sentim més partícips de les institucions europees ja que cada dia que passa és més a prop el moment que Salvador Sedó desenvoluparà amb plenitud les seves tasques d’eurodiputat al Parlament Europeu. Malgrat les dificultats, soc optimista davant el futur d’Europa perquè de la crisi traurem ensenyaments que ens faran més forts, més pròspers i que ens faran sentir més íntimament europeus.

De tota manera, pel que fa a Espanya, esperàvem més de la trobada d’aquesta setmana entre Rajoy i de Zapatero i creiem que els dos havien après la lliçó dels seus homònims de Portugal, que sí han arribat a acords importants. I no ho han fet. No han avançat cap el pacte d’Estat que reclama Duran i Lleida, el president del grup parlamentari de CiU al Congrés i del comitè de govern d’Unió.  Rajoy i Zapatero han demostrat la seva ineficàcia per arribar a acords per afrontar la crisi. A més, plantegen una reforma de la llei de caixes que no tindrà el nostre suport si no respecta la posició que sempre s’ha defensat des de Catalunya. Així no s’avança realment: no s’aborden les reformes estructurals que l’economia necessita i tampoc no es genera la confiança interna i externa que cal.

Read Full Post »

Amb Vic, de conVicció

Vull defensar des d’aquí la decisió de l’alcalde de Vic i del seu equip de govern de no empadronar les persones immigrants que han entrat irregularment al país i que, per tant, no tenen el visat que exigeix la nova llei d’estrangeria.

L’alcalde de la capital osonenca, Josep M. Vila d’Abadal ha estat durament criticat per aquesta mesura. No és just. La política erràtica de PSOE i PP en matèria d’immigració ens ha portat a un seguit de despropòsits criticats per tots el països de la Unió Europea. Dels papers per a tothom que propugnaven els socialistes no fa pas tants anys, s’ha passat a voler regular una situació que ha esdevingut una realitat difícil de gestionar, sobretot per als governs municipals, que són els que han de conviure i resoldre de més a prop aquesta situació en una societat d’acollida que exigeix el compliment de la llei i dels drets i deures.

L’equip de govern de Vic, amb el seu alcalde d’Unió al capdavant, ha decidit no defugir d’estudi i afrontar-ho. Si el govern de l’Estat hagués actuat amb eficàcia i rigor, la qüestió no hauria arribat mai ni a alcaldes, ni a consistoris. D’aquí que no s’entén que el gruix de les crítiques contra l’ajuntament osonenc esdevinguin per la seva voluntat de fer complir la llei, perquè no ho han fet abans les administracions superiors. Sembla clar que una persona que ha entrat de forma irregular al nostre país no pot regularitzar sense més la seva estada.

Que quedi clar que això no vol dir que s’abandoni als sense papers a la seva sort, ni que no se’ls hagi d’ajudar, però el que no es pot fer és regularitzar-los a mitges com propugnen els qui tan airadament s’han aixecat contra la decisió de l’equip de govern de Vic, una ciutat que, d’altra banda, sempre ha estat un exemple d’integració de l’immigració estrangera.

Malauradament -ni ara en temps de crisi, ni abans, en temps de bonança econòmica-, els recursos del nostre país són il·limitats per donar cabuda a tota la immigració estrangera. Ja hem acceptat, no sense oposició dels mals anomenats progres, que la nostra capacitat d’acollida d’immigrants és limitada. Precisament per poder donar una bona resposta a la gent que ve al nostre país a guanyar-se la vida i a millorar la seva situació, la quota de nouvinguts ha de ser imperiosament regulada i controlada.

Aquest és l’esperit de l’actuació de l’ajuntament de Vic i aquest ha de ser el d’una actuació responsable davant la immigració. Una altra cosa només farà que complicar la convivència i possibilitar el creixement d’actituds obertament xenòfobes en els segments més febles de la societat. Cal tenir present que la immigració no es pot afrontar des del bonisme, sinó des del rigor. Voler controlar la situació i prendre les mesures oportunes per fer-ho possible no és xenofòbia, sinó una actitud responsable i així ho ha entès l’ajuntament de Vic.

Read Full Post »

Les mil i una excuses

En aquest article publicat a l’e-noticies poso de manifest com Montilla allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament, i com la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (ZP).

Schehrazada es va haver d’inventar mil i un contes per sobreviure, havia de mantenir viu l’interès del Sultà i, d’aquesta manera salvar la seva vida un dia més. Va fer seva la dita qui un dia passa, un any empeny. Ara, de les seves mil i una excuses, la cultura ha guanyat una obra universal. Però, de les mil i una excuses del president Montilla, no en traurem rés.

En la pasada sessió de control del Ple del Parlament de 18 de març, va afirmar que no allargarà “indefinidament” la negociació del finançament. I ho va dir com si no s’haguessin superat ja unes quantes vegades els límits que s’havien posat. Són set mesos els que portem d’endarreriment, per tant més de dues centes nits, més de dues centes excuses. Haurà d’inventar vuit centes i una excuses més?

El president Montilla diu que “si no hi ha acord ni en la quantia, ni en el model, igualment haurem de tancar aquest capítol”. Ja fa servir el llenguatge apropiat: cada conte és un capítol. I ens preguntem: un mal acord és un acord?, i més encara en la situació de crisi que vivim. Ho tenim tot: un govern incapaç de resoldre-la, impotent davant l’augment de les necessitats socials que genera l’increment de l’atur, sense recursos per afrontar compromisos com el de la llei de la dependència, i que mareja la perdiu tant com pot per arribar a l’endemà.

Les excuses de Schehrazada seduïen, tenien gràcia i picardia. Les de Montilla, no. Allarga el tripartit per la via de no resoldre el finançament. I la seva cort, els vint-i-cinc diputats socialistes catalans, apareix lligada de mans i aplaudint amb les orelles les gràcies dels incompliments del sultà (per fer servir el llenguatge literari de l’obra universal). Encara que el president Montilla posi primer un notable a Zapatero i després li rebaixi la nota, com qui no fa res, ha quedat clar que els vint-i-cinc diputats del PSC compleixen fil per randa les directrius del PSOE. Ja es poden queixar de no tenir grup parlamentari propi –una altra excusa. Per què el volen? És evident que no deixa de ser una floridura per quedar bé.

El PSC ha passat del “fets i no paraules” als “no fets i mil i una excuses”. S’han tingut que empassar com el president Chaves –que també ho és del PSOE- hagi aconseguit les seves reivindicacions passant per davant del compliment de la llei, l’Estatut.

Montilla assenyala que a Catalunya cal “un gran acord per fer front a la crisi”. Nosaltres fem un pas endavant i el president del grup parlamentari de CiU al Congrès dels Diputats, Duran i Lleida, ho ha demanat moltes vegades: cal un pacte d’Estat per combatre-la crisi. No volem anar a remolc de la política dels EUA i veure com quan els nord-americans abandonin la crisi -i de retruc llavors ho faci la Unió Europea-, el nostre país i l’Estat estiguin a la cua i tinguin més dificultats per sortir-se’n. No volem excuses i més contes, calen realitats i afrontar amb valor i seguretat les mesures estructurals que són necessàries per anar endavant. A les Schehrazades només les volem a la literatura, i les excuses de mal pagador no serveixen de res.

Read Full Post »