Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Valors’

Diuen que en una reunió entre Fidel Castro i Olof Palme, el líder cubà va dir: “amb la revolució socialista he aconseguit que a Cuba ja no quedin rics”. La rèplica del primer ministre suec va ser: “dons jo, amb tots els anys de socialdemocràcia, encara no he aconseguit que a Suècia desapareguin els pobres”. Malauradament i salvant les distàncies, a casa nostra encara hi ha qui s’omple la boca de fer polítiques progressistes en moments de crisi en els que toca actuar més i xerrar menys.

Això ve al cas per la intervenció del president Montilla ahir al Parlament en defensa de les polítiques progressistes de governs d’esquerra, del seu i del de Zapatero, ignorant que és ara i amb els seus governs quan hi ha la més brutal retallada de polítiques socials en els més de trenta anys que portem de democràcia. Potser és hora que qui ens ha dut a aquest desastre actuï amb una mica més de humilitat i de coherència.

La intervenció del president Montilla va ser decebedora: primer per fer veure que vivim en el millor dels móns possibles, malgrat el que  cau,  i després perquè va ser incapaç d’aclarir les mesures que emprendrà el seu govern per reduir despeses i per incrementar ingressos. L’únic que va assegurar és que ho continuen estudiant, mentre passen els dies i creixen les dificultats.

Entre tanta inoperància, aquí i al govern Zapatero, el FMI ja ha recordat que cal una reforma urgent i en profunditat del mercat laboral. Sembla mentida que amb més de quatre milions d’aturats, els nostres governs continuïn esperant per reformar el que les dades diuen que és un desastre. No és catastrofisme, sinó la constatació pura dura de la realitat: més de quatre milions d’aturats a  Espanya, i més de sis-centes mil persones sense feina a Catalunya. La situació és un desastre, sense pal·liatius. No cal que ens ho diguin des de fora.

És hora que els governs que es diuen progressistes actuïn, i que no ho facin per la via que proposen de congelar pensions. No pot ser que, una cop més, els més febles, els pensionistes, és converteixin en l’ase de tots els cops. CiU s’oposarà frontalment als plans governamentals d’atemptar contra les pensions. Hi han altres formes per  aconseguir reduir les despeses i n’hi ha moltes més per augmentar els ingressos. Zapatero i Montilla només han estat capaços d’anunciar mesures per retallar la despesa, però n’han dit ni una d’incrementar els ingressos públics. Tampoc han estat capaços d’aprimar els seus governs que tenen vicepresidències sobreres, i ministeris sense competències.

És hora d’actuar sense que els tremoli el pols i si no són capaços de fer-ho que ho deixin a qui estigui més preparat. Cada vegada és més inexplicable que l’única pressa que hi ha al Parlament sigui per nomenar el president de la Corporació de Mitjans Audiovisuals per controlar millor la ràdio i la televisió públiques de Catalunya i es vagi tan lentament a l’hora d’aplicar mesures per lluitar contra la crisi. És evident que les prioritats del nostre govern estan molt allunyades de les que la societat demana.

Read Full Post »

Hi ha qui confon mestissatge i multiculturalitat amb papanatisme. Ho veiem amb el tema de la burca que, al meu entendre, no és només un distintiu religiós, sinó cultural que serveix per discriminar la dona i que atempta contra la seva dignitat i llibertat. No es pot al·legar la llibertat de culte com a motiu del seu ús, perquè a casa nostra no podem discriminar ningú per motiu de sexe i la burca -ho repeteixo- és un vestit discriminatori i opressiu. Com a dona, no accepto que s’abordi la polèmica amb banalitat o superficialitat, i encara menys que es justifiqui com a mostra de tolerància davant d’altres cultures.

No acceptaré mai cultures que basin els seus trets distintius en la discriminació. L’ablació del clítoris no és admesa a la nostra societat encara que sigui un costum ben arrelat en algunes societats. Tot i no ser comparable, l’ús de la burca no pot ser tolerat amb aquests mateixos arguments. Naturalment, tothom pot vestir a casa seva com vulgui sempre que no faci mal a tercers –tot i que també hauríem de reflexionar al voltant del dret de reclamar la plena igualtat entre els sexes en tots els àmbits i, per tant, també en el privat. I no deixa de ser curiosa també l’obsessió de determinades forces polítiques de fer fora els símbols religiosos de la cultura occidental dels àmbits públics i, en canvi, ser tolerants amb els d’altres. I aquí també hauríem de reflexionar sobre el vel.

Estic convençuda que cal lluitar contra qualsevol costum o tradició opressora, contra les dones, contra les nenes, contra la gent gran, contra qui sigui, allà on es produeixi. No podem permetre que ningú faci ostentació de la submissió d’una altre persona, en aquests cas de la dona, quan és tapada, amagada i menystinguda als nostres carrers amb la burca.

El debat ara es planteja a nivell municipal, però caldria tenir una legislació general al respecte. Mentre no arribi, vull deixar clar que dono suport a qui s’oposa a aquesta manera de minimitzar la dona pel fet de ser dona. No puc acceptar la creença religiosa com a argument íntim, perquè no admeto cap religió que inclogui la superioritat d’un sexe sobre l’altre.

També vull remarcar que em sembla hipòcrita condemnar la burca a l’Afganistan i considerar el seu ús com una mostra de primitivisme, opressió i incultura en aquell país i, en canvi, tolerar-lo a casa nostra en nom d’una mal entesa llibertat.  Mai no podré admetre que, per ser més lliures, aplaudim els més intolerants, ni que, per ser més acollidors, ens tornem indiferents davant l’opressió. Cal no oblidar-ho, la burca simbolitza precisament la intolerància i l’opressió d’uns costums, que no una religió. Permetre la burca mai no ens pot fer més lliures, ni més integradors.

Read Full Post »

Quan una persona confon exemple amb anècdota, té un problema. Si ho fa el president de la Generalitat, José Montilla, el problema esdevé de tots els catalans. No val a dir que farà una retallada exemplar del seu sou sense quantificar-la. No va estar gens afortunat quan ahir va dir que és una anècdota rebaixar el sou als membres del seu govern. La crisi afecta tothom i precisament han de ser els dirigents els qui comencin a fer sacrificis. No és casual que des de fa anys Artur Mas hagi assegurat que la primera mesura que prendrà quan sigui president de la Generalitat serà abaixar-se el seu sou i el de tot el seu futur govern.

Val a dir que ahir no va ser un bon dia. Finalment, Zapatero fa el que Josep A. Duran Lleida diu des de fa dos anys, però no ho fa per convicció, sinó per la pressió de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional. Hem perdut dos anys amb mesures inconnexes, malbaratadores i improvisades que fan que ara les decisions preses siguin molt més doloroses.

Es curiós que sigui un govern socialista l’impulsor de retallades socials com mai s’havien vist. Acabar amb el xec nadó, reduir la dependència, congelar pensions i retallar despeses sanitàries és disminuir l’estat del benestar. Malauradament, la desfeta es veia venir. No es pot governar a cop d’enquesta i amb el desig de quedar bé amb tothom i a tot hora. Governar vol dir prendre decisions,  i no sempre són fàcils o populars. Zapatero no ha governat, només ha somrigut. L’aterratge és ara molt més brusc i traumàtic del que hagués estat si les coses s’haguessin fet en el seu moment i en la bona direcció. També cal dir que la retallada de la despesa proposada per Zapatero, inclosa la rebaixa del sous dels funcionaris d’un 5 %, no és suficient per afrontar la crisi. Així només aconseguirem reduir el grau d’endeutament d’Espanya, però no millorarem els dèficits estructurals de l’economia.

Si volem créixer, hem d’afrontar reformes necessàries, com la del mercat laboral. L’actual ens ha dut a més de quatre milions d’aturats. Cal destinar tots els esforços productius en dos sentits. El primer és generar ocupació, ocupació i més ocupació. Cal afavorir les pimes amb avantatges i bonificacions fiscals. En segon lloc, cal incrementar la productivitat de les empreses i dels treballadors. Espanya continua estant a la cua d’Europa en productivitat. És una llosa que la nostra economia no es pot permetre per més temps.

Aquestes reformes són difícils i exigeixen sacrificis de tothom per dur-les endavant. Ara, només amb aquests canvis en profunditat tornarem al camí del creixement econòmic i de la prosperitat. Per això acabo com he començat: l’esforç ha de provenir de tothom, i molt especialment de qui ha de demanar sacrificis a la resta de la societat. Quan Montilla diu que abaixar-se el sou és una anècdota, Catalunya té un problema amb el seu president i amb el seu govern. El fet de donar exemple mai ha estat anecdòtic. De fet, els autèntics líders han estat sempre els primers a donar exemple.

Read Full Post »

 

Demano una  reacció al govern Tripartit i en especial al Conseller Tresserras davant la voluntat de la Generalitat valenciana de tancar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.

Hi ha una manca d’ambició nacional davant la possibilitat que la comunicació audiovisual catalana quedi completament mutilada. Primer va ser l’apagada de TV3 i ara la Generalitat valenciana hauria fet arribar a Acció Cultural del País Valencià un requeriment administratiu perquè tanqui en 10 dies les 12 antenes que emeten freqüències de Catalunya Ràdio.

TV3 i Catalunya Ràdio es van apagant perquè pel govern de l’Estat l’espai de comunicació català no és cap prioritat. Però és molt més greu, que tampoc sembli prioritari pel govern de la Generalitat de Catalunya.

 L’actitud de censura del Govern valencià ja no és un fet aïllat, sinó que després d’apagar TV3, la seva voluntat d’apagar Catalunya Ràdio reflecteix una clara estratègia per acotar i limitar l’expressió de la cultura i la llengua catalanes i convertir-les en conflicte.

 Reclamem al Tripartit i al Conseller Tresserras que defensin allò que ja s’ha convertit en un clam popular: que TV3 i Catalunya Ràdio siguin presents al País valencià, més quan l’era digital i les noves tecnologies ens permeten superar fronteres amb total facilitat.

Read Full Post »

Una de les preocupacions socials, sobretot a les grans ciutats, és la inseguretat que hi ha al carrer i la convicció de que els petits delictes han estat tractats amb màniga massa ampla pel nostre codi penal. Sovint el nostre candidat a l’alcaldia de Barcelona, Xavier Trias, en col·laboració amb Duran Lleida i tot el grup parlamentari al Congrés han discutit al voltant de possibles solucions i són moltes les iniciatives que hi han presentat.

Causava perplexitat llegir i escoltar com persones que han comès més de 400 delictes (això sí, petits) circulen impunement pels carrers després de pagar una multa, i probablement amb el botí obtingut en el furt. A partir d’ara ja no serà així. Des de Convergència i Unió hem aconseguit que s’endureixi el codi penal per la comissió dels anomenats petits furts (el botí no supera els 400 euros), considerats meres faltes de manera que ara aquests delinqüents hauran d’afrontar pena de presó en cas de reincidència.

Val a dir que aquesta mesura ha de servir sobretot per millorar la sensació de seguretat de ciutats com Barcelona, que ha vist molt deteriorada la seva imatge en aquest àmbit, sense que el seu equip de govern municipal hagi impulsat cap iniciativa efectiva per evitar la proliferació de la petita delinqüència.

Sabem que la capacitat de les nostres presons és limitada i en cap cas volem sobresaturar els centres penitenciaris amb un allau de condemnats per furts i robatoris al carrer. Per això, hem arribat a l’acord que aquest tipus de malefactors compleixin les seves penes els caps de setmana i els festius, dies en que s’espongen les presons a causa dels beneficis del tercer grau. Hem aconseguit, a més, que s’aprovi que el fet de pertànyer a les bandes de carteristes sigui tipificat com un delicte de pertinença a un grup criminal, ja que la seva finalitat és la comissió reiterada de petits furts.

Per guanyar efectivitat, caldrà crear un registre de faltes informatitzat i global per a tot l’Estat que sigui operatiu en un termini màxim d’un any per conèixer el grau de reincidència d’aquests delinqüents.

Sabem que el que hem aconseguit no solucionarà el problema. Hauríem volgut anar més lluny amb més mesures per combatre eficaçment la inseguretat ciutadana. Però és un primer pas que serà efectiu i del qual se’n beneficiarà molt especialment Barcelona, amb una imatge greument deteriorada entre els residents i els turistes per la impunitat de la petita delinqüència.

El que perseguim, sobretot, és allunyar la sensació que aquests tipus de lladre entra per una porta de la comissaria quan és detingut i en surt d’immediat per l’altra. Cal  fer arribar el missatge, a aquestes organitzacions delictives, que qui la fa, la paga. Des d’ara, també a casa nostra.

Read Full Post »

El Congrés del Diputats ha aprovat aquesta setmana la proposta del CiU de reduir progressivament la morositat de les administracions fins que quedi fixada en un màxim de trenta dies des de l’1 de gener de 2013. La iniciativa va ser aprovada per unanimitat i aquí s’hi han d’incloure els diputats que pertanyen al tripartit malgrat que ara fa un mes es va oposar al Parlament a una proposta de CiU que demanava que la Generalitat també és comprometés a reduir la seva taxa de morositat en les mateixa mesura que el que ara s’ha aprovat. Ha estat una mostra més de la incoherència del tripartit que no vol per casa nostra allò que si demana i aprova al Congrés de Madrid.

En qualsevol cas, val a dir que aquesta llei de morositat permetrà una major liquiditat a les empreses que veuen com és precisament l’Administració pública qui demora més els pagaments. Però cal fer més passes per poder fer efectiva la llei. Cal, en primer lloc, millorar el finançament dels nostres ajuntaments.

Els ens municipals tenen un finançament deficient que no es correspon amb la seva tasca. Si volem que puguin pagar a trenta dies, cal abocar més recursos als municipis. Les corporacions locals s’han vist obligades a assumir moltes competències sense haver millorat el seus nivells d’ingressos. També cal recordar que la paràlisi de la construcció ha fet que les arques municipals s’hagin vist privades d’una de les seves principals fonts de finançament. Per això, part del que s’estalviï pel pla d’austeritat del govern Zapatero ha d’anar als municipis.

No es tracta que circuli menys diners, sinó que la despesa estigui més controlada i que és reparteixi millor i sobretot que hi hagi menys malbarataments dels recursos i una clara llista de prioritats en les actuacions.

En aquesta línia, i ja que el govern Zapatero està disposat a apujar l’IVA el proper estiu malgrat totes les opinions contràries (la nostra, la de quatres premis Nobel d’Economia, la de l’OCDE, la de la Unió Europea…), ja hem emplaçat el govern a que mantingui el Pla 2000E d’ajudes per la compra de vehicles. Un compromís que també demanem al govern tripartit perquè els fabricants de cotxes no vegin com tornen a caure el mercat i les vendes per la pujada d’impostos decretada pel govern del PSOE.

No hem aconseguit tot el que volem, i tampoc que es tinguin en compte totes les nostres propostes a favor de l’economia, però aquesta vegada hem trobat  un Zapatero més receptiu. Bona prova d’això ha estat la llei de la morositat aprovada dimarts. És una bona noticia en una conjuntura tant depriment i deprimida de la nostra economia. És un bon signe, que no hem de magnificar, però que ens permet mostrar-nos una mica més optimistes i esperançats per retornar una mica de confiança a tota la societat.

Read Full Post »

El govern de Rodríguez Zapatero continua sense tenir un rumb clar per fer front a la crisi. La bona notícia que està disposat a rebaixar la morositat de l’Administració a trenta dies davant dels més de vuitanta actuals queda tapada per la decisió ferma d’apujar l’IVA aquest proper estiu.

No és així, com aconseguirem reactivar el consum, fomentar l’estalvi familiar, reduir l’endeutament d’empreses i persones, crear nous llocs de treball, facilitar uns mínims marges de beneficis de subsistència als diferents sectors econòmics i en últim terme, tampoc aconseguirem així millorar les finances públiques.

Des de CiU ens hem oposat sempre a aquest augment de la fiscalitat en les circumstàncies actuals. No és el moment, o per dir-ho clar i català, justament ara és el pitjor moment per fer-ho. És comprensible que l’Estat vulgui augmentar els seus ingressos, però no ho farà ofegant la gallina dels ous d’or, asfixiant els contribuents. En qualsevol cas, caldria esperar que arribés la recuperació econòmica, que es consolidés i que fos una realitat constatable i constatada per les xifres macroeconòmiques. Ara no és el cas.

Cal remarcar també que la pujada prevista afectarà de ple tot el sector turístic, ja molt castigat per la crisi, que malviu amb uns marges molt ajustats i que veurà disminuir la seva competitivitat per aquest increment impositiu. A més, augmentar la pressió fiscal a tots els ciutadans és una mostra més de la desorientació del govern que adopta aquesta mesura malgrat les advertències dels experts, d’aquí i de fora, que veuen completament contraproduent aquesta mesura perquè fa mal al consum, perjudica la producció i, per tant, no contribueix a la creació de llocs de treball.

No és amb més IVA com sortirem de la crisi, sinó amb més facilitats i ajudes a les empreses i als emprenedors, amb més suport institucional a les iniciatives privades i amb més flexibilitat en tots els marcs econòmics. Aquestes són les receptes que hem traslladat una i altra vegada al govern, però malauradament, PSOE i PP prefereixen continuar lliurant la seva batalla partidista mentre el país reclama acció i lideratge. Malauradament no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. Socialistes i populars no volen escoltar res més que el molt soroll que generen. Ignoren les veus assenyades que els repeteixen que aquest no és el camí, que mai ho ha estat. Així ens va.

Read Full Post »

algú sap on és en Saura?

És interessant comparar el que viu el carrer amb el que viu el tripartit. Des de dilluns, tots els mitjans ens informen minut a minut del efectes de la nevada a Catalunya, dels ciutadans incomunicats, dels talls elèctrics –llum, calefacció amb 50 mil persones encara afectades, tres nits sense llum!-, de la mancança de línia telefònica, de les persones que no van arribar on volien, dels 34 mil nens i nenes que avui encara no aniran a escola. I mentrestant el Parlament debat a proposta d’una de les forces que dóna suport al tripartit sobre la llei de referèndums i consultes populars. És una llei poc ambiciosa que, a més, ens obligarà a demanar permís a Madrid per dur endavant qualsevol proposta. És un gran èxit d’una ERC paradoxal.

El tripartit té gustos estranys i fa esperpèntics jocs malabars. Tenim un país preocupat per les deficiències de gestió davant de la nevada i la resposta dels seus polítics és debatre qualsevol altre cosa, que a més no podem decidir aquí. El que preocupa a la gent del carrer, ja no és perquè es va actuar malament i tard el dia de la tempesta, sinó per què l’endemà no és va reaccionar amb prou eficiència. I tant que es pot millorar. Sabíem que nevaria, però els efectes de la nevada i de l’auxili a les persones afectades ha estat deficient i ha arribat tard, molt tard. I ara els d’ICV parlen d’un monstre metereològic i carreguen contra les companyies d’electricitat, ells que són els que obstaculitzen la connexió elèctrica. Haurien de tocar de peus a terra, s’haurien de mirar al mirall i buscar els possibles monstres interiors que s’hi amaguen.

L’espectacle, torno a dir, ha estat esperpèntic. Un conseller d’Interior, Joan Saura, de viatge  a les Balears quan sabia que nevaria, però que ni tan sols es creia les seves previsions. Ja és la segona vegada que protagonitza situacions pintoresques: la primera amb les maletes a la mà en una situació complicada a l’aeroport i ara a ses Illes, sabent que hi havia risc de temporal a Catalunya. I el seu secretari general, Joan Boada, informa molt malament –i això és imperdonable-, dóna dades en roda de premsa, que ha d’anar corregint sobre la marxa perquè els missatges de telèfon que reben els mitjans públics desmenteixen el que acabava d’explicar. I ho fa amb un somriure inconscient. I afirma, amb poc sentiment, que una persona ha caigut morta damunt la neu i que no ha estat a l’inrevés, que la neu hagi caigut damunt la persona.

El departament dirigit per Joan Saura és un exemple constant de feina mal feta: ha gestionat malament totes les situacions de crisi que ha tingut. La improvisació i el desconcert han estat la seva marca d’identitat. És inconcebible que no hagin après res desprès de tants fracassos.

Qui demanava dimissions l’any 2001 per una nevada es mostra satisfet avui per l’actuació davant la de dilluns. Afortunadament seran els ciutadans els que tinguin la última paraula per manifestar la seva satisfacció o el seu enuig amb una conselleria i un conseller que si és manté en el seu càrrec és únicament per la feblesa del president a causa dels vots que li calen per seguir en el poder. És evident que no és l’eficàcia la que manté Saura al càrrec. Només li demano al conseller una darrera cosa: que s’abstingui de donar lliçons i que no es faci jugar tant al “on es Wally”.

Read Full Post »

Tenir un propòsit no és fer feina. Una veritat que canta Joan M. Serrat inspirada en un escrit del poeta Joan Salvat Papasseit. Probablement no calgui tanta poesia ni tants poetes per mostrar una certa recança en les propostes del govern per afrontar a la crisi econòmica. No és el gran pacte d‘Estat que a CiU reclamem, però val a dir que pot ser un primer pas si s’apliquen mesures de forma immediata a partir de la seva publicació urgent en el BOE.

Ara, també és cert que no seria la primera ocasió que Zapatero incompleix els seus acords. Malgrat els precedents, a CiU estem disposats a atorgar-li el benefici del dubte. Cal dir, a més, que ens oposem amb rotunditat a la negativa del govern a ajornar la puja de l’IVA prevista per als propers mesos. Amb més impostos, no farem augmentar el consum, no afavorirem la competitivitat de les empreses, no facilitarem més inversions empresarials i tampoc no millorarem la liquiditat del sistema. I molt menys, amb un augment de l’IVA contribuirem a que la pròxima temporada turística sigui bona. CiU insistirà perquè l’impost no s’apugi fins que no haguem entrat en la reactivació econòmica.

A les propostes del govern -reivindicacions nostres de fa molt temps-, els hi falta concreció. Volem mesures concretes i terminis inajornables per aprovar la reforma laboral entre els agents socials. I si l’acord social i econòmic no s’assoleix, ha de ser el Congrés el qui legisli sobre la reforma loboral. Volem també concreció en les xifres de la retallada de despeses de tots els organismes.

No podem continuar marejant la perdiu i no prendre decisions, amb paraules que no arriben a fer-se realitat No és fàcil ni popular reduir la despesa pública, ni aprimar les partides pressupostaries, però es necessari. Durant massa temps el governs de la Generalitat i el de l’Estat han estirat més el braç que la màniga i el resultat ha estat un dèficit disparat. L’austeritat s’ha d’imposar.

Vull dir que també ens satisfà a priori la proposta de la vicepresidenta Salgado de reduir la morositat de l’Administració a 30 dies, tal com havia sol•licitat CiU. És curiós que el que el PSC va votar en contra al Parlament sigui llençat ara com a novetat pel govern de Madrid. És de sentit comú acceptar que l’Administració ha de facilitar i no ofegar els nostres empresaris. Reduir els terminis de pagament que en l’actualitat ultrapassen els 80 dies fins als 30 és una mesura que hem proposat nosaltres i que es veurà en comissió parlamentària el proper dia 23.

Cal detallar com i en quins terminis es durà a terme aquesta reducció. Massa vegades el govern Zapatero ha llençat propostes i promeses que han acabat en paper mullat. Aquesta és la nostra desconfiança que, val a dir, el govern Zapatero s’ha guanyat a pols. És ell qui ha de demostrar que aquesta vegada va de debò. És l’única condició que CiU posa als membres del govern: que compleixin la seva paraula.

Read Full Post »

Compromís i responsabilitat. Quan les coses venen maldades, quan la situació exigeix unir forces i anar tots a una per sortir de la crisi, cal deixar de banda les diferències i els interessos partidistes i tenir sentit d’Estat, sensibilitat envers els problemes de la societat. És el que demanem i oferim des de CiU als dos grans partits espanyols, PSOE i PP. Els hi demanem que oblidin les estratègies electoralistes que legítimament han utilitzat i que siguin capaços de buscar un pacte d’Estat, un gran consens per afrontar les reformes imprescindibles que calen per abordar la crisi econòmica.

En el debat d’ahir vam fer propostes concretes. Vam subratllar que calen fets i no paraules, que generar llocs de treball és la principal preocupació. Fer política social és crear ocupació, no donar només subsidis. És ajudar els autònoms, els emprenedors i les pimes perquè creïn llocs de treball. És afrontar la crisi de la construcció i abaixar l’IVA de la rehabilitació dels habitatges per ajudar el sector. És aprovar la llei de la morositat que nosaltres proposem per incrementar la liquiditat de les petites i mitjanes empreses, que són les garants de la creació de llocs de treball. Aquests són els fets, entre d’altres, que proposem, i desitgem que les paraules del president del govern es concretin en aquesta direcció

Lamentablement, es trist constatar una vegada més que en el debat han pogut més els interessos de partit, que els de la societat. Els dos grans partits espanyols han tornat a mostrar que només miren a curt termini i que prefereixen seguir etzibant-se trompades l’un contra l’altre en lloc de buscar punts d’aproximació.

Val a dir que, malgrat la nostra proposta, no som excessivament optimistes perquè és molt difícil canviar la picabaralla constant pel diàleg i els punts de trobada. Malgrat tot, no renunciem a l’esperança i esperem que fructifiquin alguns petits gestos que conviden a l’optimisme de cara a pactes puntuals. No és el que volem però, cal ser realistes: sempre és millor un petit acord que res, sense que això vulgui dir que CiU es converteixi en la crossa de ningú. Ans al contrari, volem ser la palanca del creixement econòmic i de la creació de llocs de treball.

Nosaltres continuarem insistint-hi. No per cercar rèdits electorals, ni per demostrar que seguim en la centralitat que, des de sempre, ha estat una de les principals senyes d’identitat de CiU. Volem, per damunt de tot, -dels interessos electorals i de partit- aportar solucions per sortir del pou en el que estem instal·lats per culpa de la crisi global però també per la ineficàcia i la paràlisi dels nostres governants. La situació és molt greu i per això necessita un remei excepcional: un gran consens per abordar els canvis que encara no s’han fet. Amb aquest esperit, ens hi trobaran sempre. Només cal que PSOE i PP sàpiguen estar a l’alçada per cercar aquest gran pacte d’Estat que reclama la societat.

Read Full Post »

Les declaracions del conseller Maragall sobre que Catalunya està tipa i fatigada del govern tripartit són un exercici de realisme polític i constaten que almenys un dels nostres governants connecta amb la realitat del carrer. Per molt que des d’alguns sectors del PSC o des d’Iniciativa vulguin desacreditar les paraules del conseller d’Educació la realitat és tossuda. L’actuació del tripartit i la de Rodríguez Zapatero a Madrid han provocat que els catalans estiguem farts i tips del malgovern tripartidari.

Catalunya està farta i cansada de liderar el rànquing de l’atur i de veure com més de sis-centes mil persones s’han quedat sense feina.

Catalunya està farta i cansada de ser la primera en destrucció d’empreses mentre el govern continua paralitzat per la guerra d’’interessos confrontats que suposa el tripartit.

Catalunya està farta i cansada que s’obrin nous fronts polítics, com la llei de vegueries, mentre els membres del govern són incapaços de liderar polítiques eficaces per fer front a la crisi.

Catalunya està farta i cansada de veure com es deteriora el seu teixit productiu mentre els seus governants són incapaços de posar en marxa les reformes estructurals necessàries en l’àmbit laboral, fiscal i financer.

Catalunya està farta, en definitiva, d’un tripartit que de govern només té el nom, perquè de governar no en va saber en temps de vaques grosses ni, molt menys, en sap en els moments de penúria que ens ha dut la crisi i que s’han vist dramàticament augmentats per seva incapacitat.

És bo saber que hi ha un conseller que és conscient del mal govern de Catalunya. Però també és bo dir que aquesta confessió no és sinó una estratègia del PSC per salvar els mobles i per presentar-se davant la societat com si el desastre actual no anés amb ells, com si la culpa de tots els mals que patim fos dels seus socis, amb especial menció a Iniciativa.

Que ningú no s’equivoqui. L’actual govern tripartit és responsabilitat dels qui el van constituir i els primers culpables són els socialistes. Que no vinguin ara amb la cançó que ells ho haurien fet diferent, perquè en són els responsables.

I que ningú no s’equivoqui tampoc amb el que faran socialistes, Esquerra i Iniciativa si després de les eleccions al Parlament tornen a sumar: hi haurà, sens dubte, un tercer tripartit, per molt que Catalunya n’estigui farta i cansada, per molt que els catalans n’estem tips.

Read Full Post »

Recordo el menjador de casa. Tots a taula amb mil coses a explicar i una única norma immutable que no calia que el pare ens repetís a diari: “amb les coses de menjar no s’hi juga”. És una dita universal amb la qual salvem les distàncies del que és superficial i accessori del que és fonamental, decisiu en la vida. És una dita que m’ha vingut al cap amb la darrera tombarella del govern Zapatero quan ha decidit canviar, sense consultar ningú, les regles del joc de les pensions i dels pensionistes. El govern socialista ha perdut definitivament el nord si es que en algun moment sabia on anava. Ha ignorat tots els actors que calen per replantejar el nostre sistema de pensions i ha llançat la proposta de retardar obligatòriament dos anys la jubilació, fins als 67.

És una nova mostra de la improvisació del govern Zapatero. Improvisació, precipitació, electoralisme, manca de rigor, frivolitat i contradicció són de nou els ingredients de Zapatero en un tema transcendental per al futur de la societat, de cadascun dels ciutadans. No és ni la forma, ni el fons, ni la manera. Hi ha un fòrum definit i uns actors necessaris que s’hi han de pronunciar. El sistema de pensions actual és fruit del Pacte de Toledo i ha de ser aquest marc i els seus interlocutors, (administracions, partits polítics, sindicats, empresaris) els que han d’estudiar la seva reforma.

No es pot jugar amb les pensions, ni fer de l’edat de jubilació un globus sonda a la glòria del govern. És irresponsable. De nou el govern de Zapatero ha llançat una proposta per després fer l’estira i arronsa: dir una cosa per modificar-la immediatament, segons bufi el vent de l’opinió pública. Ha demostrat abastament que governa a cop d’enquesta i d’estat d’opinió en lloc de fer-ho amb mesures adients, elaborades i pensades, encara que això vulgui dir, a vegades, anar a contracorrent. Zapatero governa en continua campanya electoral, només amb promeses que agradin a tothom i sense prendre decisions. Una recepta amb la qual l’economia espanyola fa aigües per totes les seves costures macroeconòmiques: creixement, atur, PIB, productivitat, despesa, endeutament. Som en una situació dramàtica en la qual el govern només és capaç de tocar allò que no te dret a tocar unilateralment.

Les pensions són un sistema de tots que ha de servir per a tothom, sigui quin sigui el govern. Convergència i Unió no entrarà en el joc dels despropòsits en el que s’ha instal·lat Zapatero. Exigim que tot el que afecti al sistema de pensions sigui tractat, debatut i analitzat dins del marc del Pacto de Toledo. És el lloc per fer-ho. Qualsevol altre cosa no és més que jugar amb el menjar de tots amb la conseqüent indignació de tots. I això és el que molts hem après al menjador de casa: “amb les coses de menjar, no s’hi juga”.

Read Full Post »

Nou mesos per decidir quin futur volem per Catalunya. No és gaire temps per explicar què volem per al nostre país i n’és massa, en canvi, per continuar perdent-lo sense plantar cara als problemes que deprimeixen la nostra economia i per extensió la nostra societat.

Cal dir-ho clar. Aquest ha de ser l’any del canvi a Catalunya. Set anys són massa anys d’haver estat aturats, sense polítiques clares, d’haver fet passes sense sentit i sense direcció, de tenir com a única prioritat mantenir la cadira. Catalunya no pot seguir ni desgovernada, ni mal governada. Si sempre és necessari un govern fort amb idees clares, encara ho és més en temps de crisi. No podem continuar amb un govern d’idearis oposats i contradictoris.

Cal saber què és vol fer, i fer-ho. Això és el que proposem des de Convergència i Unió. Això és el que oferim a tots els catalans. Ho fem amb convicció i amb il·lusió: amb convicció, perquè sabem el que volem, i amb il·lusió, i el millor atribut és un somriure, perquè sabem que ens en sortirem malgrat les dificultats, amb l’esforç de tots, amb l’ajuda de tothom, perquè creiem en el país i en la seva gent, en la feina ben feta; perquè creiem que el futur pot ser millor i això ens il·lusiona i perquè fugim de la confrontació com a única manera de fer política. Davant dels que no saben més que criticar i destruir l’adversari,  nosaltres volem construir i oferir propostes per fer front als problemes que tenim.

A Catalunya sabem el que és superar les situacions més adverses, les circumstàncies més difícils. Ho sabem perquè ho hem fet abans i perquè han estat precisament les situacions difícils les que ens han format com a país. És per això que afrontem aquest any amb un somriure. No perquè tinguem rés guanyat. No perquè ho tinguem tot fet. No és així, i sabem que no serà així. Però som optimistes i volem traslladar l’optimisme dels futurs temps millors que segur arribaran ara i aquí. No hem cregut mai que com pitjor vagin les coses, millor ens anirà a nosaltres i millor seran les nostres perspectives electorals. No ho creiem i tampoc ho volem. També per això hem posat un somriure a la nostra campanya. No volem posar el dit a la nafra de tot el que s’ha fet malament.

El que volem, el que oferim, és una crida a l’esperança, a l’optimisme per les accions que es poden dur  a terme. Ara ens queden nou mesos per explicar les nostres propostes i les nostres solucions, des de l’esperança, el rigor, l’esforç i l’optimisme. Amb aquestes eines, amb aquesta convicció, és inevitable dibuixar i oferir un somriure Com veieu, motius suficients per dibuixar i oferir un somriure per a tothom.

Read Full Post »

Diuen que sóc heroi; jo dèbil, tímid, quasi insignificant; si essent com soc vaig fer el que vaig fer, imagineu-vos que podeu fer tots vosaltres junts”. La frase és de Mahatma Gandhi i la recordo avui perquè dimecres passat Unió Democràtica de Catalunya va lliurar la medalla Manuel Carrasco i Formiguera, a títol pòstum, a Vicente Ferrer, l’home que va dur l’esperança i una vida amb més oportunitats a desenes de milers de persones a l’Índia, el país on va lluitar contra la pobresa, la fam, la injustícia i l’oblit dels desheretats.

Vicente Ferrer és un referent que ens recorda que gairebé tot és possible amb amor, amb compromís, amb esforç i perseverança. Hi ha poques persones que tinguin el valor i el coratge de dur a terme fins a les darreres conseqüències les seves creences, els seus principis. Sovint el pragmatisme ens venç i la por, la dificultat de lluitar pel que creiem impossible ens atura, ens paralitza.

Tots tenim un heroi dins nostre, però costa tant ensenyar-lo, comporta tantes renúncies, tants sacrificis que quan algú manifesta el seu compromís sincer amb els altres, el seu exemple ens il·lumina i ens mostra el camí que porta a un món millor, menys sòrdid, menys egoista, i més solidari. Ens retorna el significat primer d’humanisme, d’humanitat.

Vicente Ferrer ha estat un d’aquests fars enmig de tanta vulgaritat i egocentrisme. Atorgar-li la nostra més gran distinció és per a Unió Democràtica de Catalunya un honor i un orgull. Ens serveix també per recordar els valors cristians i catalanistes de Manuel Carrasco i Formiguera que va ser assassinat per defensar els seus principis, per no renunciar els seus ideals.

És el que tenen els herois: poden morir, però no la seva obra, el seu exemple. Han contribuït a fer del món un lloc una mica millor. Aquest és el sentit i el reconeixement que Unió fa a Vicente Ferrer, amb la medalla de Manuel Carrasco i Formiguera. Poca cosa davant la magnitud gegantina de la seva obra, poca cosa però atorgada de tot cor.

Publicat a l’E-Notícies

Read Full Post »

Un dels eslògans més utilitzats pel tripartit és que ells fan polítiques socials. No és cert. Malgrat l’afirmació, la conclusió final, quan s’imposa l’anàlisi i la raó, es confronten dades i es contrasten totes les informacions, és que una falsedat per molt que és repeteixi, ho continua essent i no deixa  de ser-ho mai per molt que s’entestin en disfressar-la.

Hem de ser rigorosos. Els pressupostos del tripartit no són socials. No hi són i no perquè ho digui Unió Democràtica de Catalunya, perquè ho afirmi CiU. No ho són perquè deixen com estaven les pensions de viduïtat, perquè no augmenten ni en un cèntim els ajuts a les famílies amb fills, perquè redueixen la  despesa sanitària en més d’un 2%, perquè cau la despesa en ajudes a l’habitatge en un 24%, perquè no recullen en lloc el desenvolupament de la llei d’educació… I així podríem anar seguint i enumerant les mancances socials d’uns pressupostos d’un govern que s’omple la boca quan diu que té sensibilitat social mentre, amb fets, ignora les necessitats reals de les persones.

Cal recordar, una vegada més, al tripartit que governar no és fer proclames, ni penjar banderoles, ni encarregar fotografies per quedar bé. Governar és solucionar els problemes i les necessitats d’una societat, planificar els seu futur i invertir els recursos disponibles on fan més falta. És a dir, governar és facilitar l’avui i preveure l’endemà.

Poca política social és la que es desentén de les míseres pensions de viduïtat, la que ignora la família i l’ajut per als fills, la que disminueix la inversió en sanitat i no desenvolupa ni aposta per l’educació. Aquesta és la radiografia exacta de les polítiques socials del tripartit.

No en surt millor parat el govern socialista de l’Estat. Segons l’Institut de Política Familiar, Espanya,  amb 212 euros anuals per persona i Portugal són els països de la Unió Europea amb menys ajuts econòmics, fiscals o de conciliació dedicats  a la família.

La conclusió és decebedora. Encara que des del Tripartit o des del govern Zapatero ens repeteixin mil vegades que són garants de polítiques socials, la veritat s’entesta a demostrar que de l’únic que ho són és del desgovern i de la desprotecció, precisament allà on més protecció caldria. Els números no enganyen i alguns polítics, si no enganyen, sí  que viuen enganyats.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »